El debat sobre el Procés de Bolonya està avui més viu que mai a les facultats de les universitats catalanes. Està molt bé que un tema com aquest, fonamental pel futur de les nostres universitats, estigui a l’ordre del dia dels debats entre estudiants i les direccions dels centres. Està molt bé que se’n parli i que s’expliqui cap a un camina la universitat. Cal afrontar els reptes de futur que planteja el Procés de Bolonya amb el màxim de consens entre la comunitat educativa. Seria bo aconseguir aquest consens entre ambdues parts, estudiants i professors i direcció, però ara per ara això sembla impossible. Un sector molt petit dels estudiants però amb molta força (sobredimensionada) a les assemblees no vol ni sentir parlar de cap canvi. A les universitats, com en altres esferes de la societat, la cultura del NO és la imperant. Per què ha de ser necessàriament negatiu Bolonya? No té res de bo? És evident que com qualsevol reforma d’aquestes magnituds hi ha aspectes a millorar, com la qüestió de les beques que ara mateix estan sense definir, però precisament per aquest motiu cal treballar units per llimar aquestes deficències.

El discurs d’aquests sindicats que controlen les assemblees (cada vegada menys representatives entre els estudiants) sobre el Procés de Bolonya és mostrar-se contraris, sense més. Estan en el seu dret. La seva posició contrària es sustenta en uns arguments que trontollen per totes bandes. És una llàstima que els estudiants universitaris comptem amb uns sindicats que manipulen als propis estudiants i que no s’enfronten a la realitat amb una actitud positiva sinó sempre negativa. No sé quina és la seva estratègia de fons i on volen arribar però crec que s’equivoquen. Bolonya és ja una realitat. Treballem tots plegats per afrontar aquesta realitat de la millor forma possible.