Diplomàcia comercial a portes tancades

Publicat el 7 agost 2010 per Elliot Fernandez
Florent Latrive
Le Monde Diplomatique en español, abril 2010

El fortalecimiento de marcas y patentes, en detrimento de las libertades individuales y de las necesidades sanitarias de los países pobres, refleja la tradicional lucha entre los países del Norte y del Sur. Tras tres años de negociaciones secretas, el ACTA, un proyecto de tratado antifalsificación pretende consagrar un régimen comercial tiránico.

Un negociador europeo que aceptó responder a las preguntas de Le Monde diplomatique sólo a condición de mantener su identidad en reserva; un lobbista estadounidense que se negó a darnos el borrador de un texto que se encuentra en discusión por haber firmado un acuerdo de no-divulgación; el rechazo de la Comisión Europea a nuestros pedidos oficiales, pues “eso pondría en peligro las relaciones económicas internacionales de la Unión Europea”: Son todas muestras del secreto que rodea al muy reciente tratado internacional a favor de las multinacionales farmacéuticas y de las industrias culturales.

El Acuerdo Comercial anti-falsificación –más conocido por su nombre inglés: Anti-Counterfeiting Trade Agreement (ACTA)–, está siendo negociado desde hace más de tres años al margen de cualquier instancia multilateral oficial (1). Este instrumento jurídico se refiere a la libertad de expresión, la salud, la vigilancia de Internet y la organización del comercio mundial.

Oficialmente, apunta a reforzar la lucha contra los productos falsificados. Esto implica el refuerzo de los controles fronterizos o el endurecimiento de las sanciones, a riesgo de hacer “difícil el tránsito internacional de medicamentos genéricos económicos hacia los países en desarrollo”, según afirma Alexandra Heumber, de Médicos Sin Fronteras (MSF). O de transformar a los intermediarios técnicos de Internet –proveedores de conexión y otros– en centinelas del derecho de autor con capacidad para cerrar la conexión de los usuarios o filtrar los sitios por fuera de cualquier control judicial. “Las reglas del ACTA y, más generalmente, de la propiedad intelectual, tienen un enorme impacto sobre nuestra vida cotidiana. Cultura, educación, salud y comunicación: son pocos los ámbitos que quedarán excluidos de las nuevas reglas”, afirma el universitario canadiense Michael Geist, que presenta un resumen en su blog (2).

Quienes se oponen a ese tratado –documento complejo y secreto pero asimismo esencial– intentan darlo a conocer antes de que sea ratificado por los países que lo negocian y luego imponerlo a los Parlamentos nacionales en nombre de los compromisos adquiridos. “Lo que los impulsa al secreto es la intención de evitar la opinión pública”, señala Jérémie Zimmerman, portavoz del grupo La Quadrature du Net. Para Alexandra Heumber resulta “inaceptable que muchos países no participen de la negociación y que la sociedad civil, que podría verse afectada, no sea consultada”. Pero hay algo aun más preocupante: algunos borradores del texto fueron entregados a organizaciones que representan al cine y a la industria musical, o a las multinacionales farmacéuticas, todos ellos militantes a favor de un endurecimiento del copyright y de las patentes.

“Yo tuve acceso a ciertos documentos del texto del ACTA”, confirmó el abogado Steven Metalitz, que sigue el asunto para la International Intellectual Property Alliance (IIPA), un lobby que representa en Washington a los grandes del entretenimiento: Motion Picture Association of America (MPAA), por la industria del cine; Business Software Alliance (BSA), por los programas informáticos; Recording Industry Association of America (RIAA), por la música. Ese jurista, como todos los que están bajo confidencialidad, firmó un acuerdo muy estricto de no-divulgación. Por su parte, un negociador europeo que, por supuesto, solicitó el anonimato antes de hablar, se justificó: “No tenemos nada que ocultar, es la práctica habitual en las negociaciones comerciales internacionales. Nos reunimos regularmente con organizaciones no gubernamentales (ONG) representantes de la industria, algunos de los cuales se muestran preocupados, como las telecoms. No es exactamente un secreto.” Varios diputados europeos pidieron consultar esos documentos, infructuosamente. “Las negociaciones son confidenciales. Algunos actores de la sociedad civil y de los lobbies se mantienen en el anonimato, ¿pero con qué criterios fueron elegidos? Es peligroso para la democracia”, protesta la representante de Europe-Ecologie Sandrine Bélier.

La condena del Sur

Técnico en sus contenidos y poco preciso en sus límites, el ACTA, sin embargo, encarna un proyecto político de gran claridad. El acuerdo anti-falsificación es el último avatar de la evolución del derecho internacional a favor de una mayor protección de la propiedad intelectual y en detrimento de los grandes equilibrios históricos del derecho de autor y de las patentes, cuyo principio, recordemos, consiste en favorecer a los inventores y a los artistas, luchar contra el secreto industrial y asegurar la protección de los consumidores. Más allá de los discursos, el endurecimiento de esas reglas ratifica una división internacional del trabajo que condena a los países del Sur a la agricultura y a la industria, mientras que los del Norte conservan el control sobre la creatividad y el valor agregado: accesorios de moda diseñados en París y producidos en Túnez; computadoras concebidas en Silicon Valley y fabricadas en Asia. Y todo ello con estrictos controles fronterizos y en Internet, para impedir que los productos “falsos” inunden los mercados; a pesar de que esas medidas drásticas puedan bloquear las copias legítimas, los medicamentos genéricos, o la posibilidad de intercambiar obras entre internautas de manera privada.

Para uno de los negociadores europeos del ACTA, “es evidente que Europa no puede competir con los precios de otros países, pero tiene la creatividad, la calidad, la cultura y la innovación”. Ahora bien, no hay nada más fácil que copiar infinidad de veces una película en DVD, reproducir un modelo de zapato o fabricar una copia idéntica de un medicamento creado en un laboratorio de un país desarrollado. “Todas esas cosas están protegidas por la propiedad intelectual y son fácilmente aprovechadas o robadas. La propiedad intelectual es un elemento de la competividad europea y debe ser protegida en los países del tercer mundo”, añadió el negociador.

Esa lógica impregna la Estrategia de Lisboa –adoptada por la Unión Europea en 2000– y también las iniciativas estadounidenses. Para James Love, director de la ONG estadounidense Knowledge Ecology International (KEI), “se trata de un imperialismo imperdonable. Los responsables políticos niegan la importancia del acceso al conocimiento y de la libertad de utilizarlo para el desarrollo, incluso en los países ricos”. Y olvidan de paso que la mayoría de los países hoy en día desarrollados aplicaron durante mucho tiempo políticas no restrictivas respecto de las patentes y los derechos de autor con el objetivo de apoyar su propio desarrollo; el cual se inspiraba, por cierto, en los conocimientos y la cultura de otros… (3). Tal es el caso de Suiza, que copió la química alemana en el siglo XIX, para luego volverse una encarnizada defensora de sus propias patentes. O como Estados Unidos, que no reconoció el copyright sobre las obras inglesas, mayoritarias antes de 1891, ofreciendo así a los editores locales ganancias fáciles gracias a la copia libre.

Esta estrategia, organizada en la década de 1980, fue adoptada progresivamente por todos los países desarrollados, convencidos de que lo inmaterial –el saber, el conocimiento, la cultura– constituiría la nueva frontera de la propiedad y el capitalismo. El derecho de autor (y el copyright) fue creciendo en detrimento del dominio público. Las patentes, destinadas a conceder al inventor un monopolio temporario sobre técnicas fundamentalmente industriales para recompensar la innovación, comenzaron a ser otorgadas de manera cada vez más generosa a descubrimientos triviales, a programas informáticos o a mecanismos biológicos. Una vez que la propiedad intelectual se arraigó en esos países desarrollados, estos practicaron la exportación legislativa, fundamentalmente a través del Acuerdo de Derechos de Propiedad Intelectual relacionados con el Comercio (ADPIC), negociado en 1994 en el marco de la Organización Mundial del Comercio (OMC). Resultado: los medicamentos genéricos, que en los países del Sur permiten reducir notablemente el precio de los tratamientos anti-HIV, quedaron bloqueados por las patentes. Un país como India, que había basado su industria química y farmacéutica en la reproducción de substancias creadas en el exterior, se vio así ante un cambio total de modelo.

Tratado secreto sobre lo inmaterial

Con el ACTA se trata de elevar aun más esos “standards” –según la expresión del negociador de la Unión Europea–, para reforzar la “competitividad” de los países del Norte. Pero, en opinión de los opositores, las barreras que introducen son demasiado estrictas, y el acuerdo en negociación no hará más que aumentar los desequilibrios. Así, MSF se inquieta por el poder de control fronterizo que sería concedido a través del ACTA. En 2008 varios barcos provenientes de India con destino a países pobres fueron bloqueados en las aduanas. Esas naves transportaban medicamentos genéricos, copias totalmente legales en su país de origen y en el de destino, pero no en Europa, por donde transitaban los barcos, y donde las normas de patentes son más estrictas. Resultado: varias semanas de retraso y protestas oficiales de Nueva Delhi. El mismo problema se registró durante la carga de 49 kilos de moléculas anti-HIV genéricas, destinadas a Nigeria y financiadas por la Unitaid –agencia de las Naciones Unidas (ONU) que administra las tasas sobre los pasajes de avión– bloqueadas en el aeropuerto de Schipol (Holanda) en febrero de 2009. “Existe el riesgo de caer en situaciones similares, en las que el tránsito de medicamentos genéricos en el mundo podría verse frenado si existe la sospecha de falsificación de patentes”, señaló Alexandra Heumber.

En lo que respecta a Internet, las inquietudes conciernen a la responsabilidad de los proveedores de conexión y de los intermediarios técnicos. También en ese tema Estados Unidos intenta obtener un endurecimiento de las reglas en vigor. La receta: hacer responsables a los proveedores de conexión de las infracciones cometidas por sus abonados. Así se los incitaría a filtrar, cortar y bloquear, sin pasar por la autoridad judicial, aunque ello implique no preocuparse demasiado en confirmar si la “piratería” que de esa forma se combatiría es realmente tal. Se trata de una antigua exigencia de las industrias culturales de todo el mundo, que Francia había tratado de satisfacer con la Ley Hadopi; norma que, según los debates de 2009 en el Parlamento europeo, podría atentar contra el ejercicio de las libertades fundamentales de los ciudadanos (4).

La excesiva focalización en el refuerzo de los derechos de propiedad sobre lo inmaterial y el aumento del monto de los daños e intereses previstos en el marco del ACTA podrían llegar a frenar la propia innovación. Para James Love, el otorgamiento de patentes se hace con tanta generosidad que, actualmente, “nadie puede concebir un programa informático complejo, un teléfono celular, un aparato médico o un nuevo modelo de auto, sin violar alguna patente”. Tornar esas infracciones más costosas podría “congelar la innovación”. Lo contrario de lo que se pretende.

Los Estados implicados en esas negociaciones secretas rechazan, por supuesto, cualquier idea de violación de la opinión pública. “El ACTA no es una excepción del proceso democrático; el objetivo no es engañar al Parlamento europeo ni a los parlamentos nacionales”, se defiende el negociador europeo, que considera “extravagante creer que se pueden lograr esas cosas trabajando a escondidas”. Sin embargo, no es la primera vez que esos mismos gobiernos eluden a la Organización Mundial de la Propiedad Intelectual (OMPI), la institución internacional teóricamente encargada de ese tipo de asuntos. A fines de la década de 1990 se prefirió el marco del Acuerdo General sobre Aranceles Aduaneros y Comercio (GATT, antecesor de la OMC) para lanzar las negociaciones sobre los derechos de propiedad intelectual. En ese momento, los países desarrollados habían logrado la firma de los países del Sur a cambio de una promesa de apertura de mercados agrícolas, un “trueque” que la OMPI no permitía.

Desde hace algunos años esas maniobras se han vuelto insuficientes. Varias tentativas de “endurecer” la propiedad intelectual fracasaron en la OMPI y también en la OMC. Bajo la presión de los países del Sur y de algunas ONG, la OMPI acepta actualmente, de manera oficial, discutir otras formas de apoyo a la innovación, y estudia un tratado sobre las excepciones y limitaciones al derecho de autor. Brasil, India y Argentina, e incluso China son reacios a endurecer textos que consideran hechos a medida para los países del Norte. “La simple inclusión en la agenda de la OMC de una discusión sobre la propiedad intelectual fue bloqueada por algunos de nuestros interlocutores”, reconoció el negociador europeo.

Como todas las vías estaban cerradas, sólo quedaba la de un tratado ad hoc negociado secretamente entre unas decenas de Estados (diez más la Unión Europea). La estrategia es de una eficacia aterradora: una vez negociado el ACTA entre unos pocos y muy discretamente, “alcanza” con trasladarlo al derecho nacional de cada signatario. A continuación, con el hecho ya consumado, se impone la firma a los países en desarrollo a través de acuerdos bilaterales, prometiéndoles concesiones sobre otros capítulos. Un tratado de 1996 sobre el derecho de autor e Internet (5) negociado en el marco de la OMPI, sirve de ejemplo: transcripto en el derecho europeo en 2001, fue presentado al Parlamento francés en 2006. Los diputados habían protestado entonces, pero sin ningún margen de maniobra, ya que el gobierno argumentaba sistemáticamente que los compromisos internacionales de Francia debían ser respetados. Un sistema imparable. Salvo si se discutieran ese tipo de acuerdos abiertamente, y cuando aún se está a tiempo. En el caso del ACTA, es ahora.

1 Los participantes serían Australia, Canadá, Estados Unidos, la Unión Europea, Japón, Corea, México, Marruecos, Nueva Zelanda, Singapur y Suiza. El texto, que podría ser adoptado antes de fines de 2010, fue discutido en México en enero, y debería ser nuevamente debatido en abril de este año en Nueva Zelanda.

2 Con otros documentos sobre este proyecto, “fugados”, comentarios: www.michaelgeist.ca

3 Commission on Intellectual Property Rights , Integrating intellectual property rights and development policy, Londres, septiembre de 2002.

4 Sobre ese tema véase: “Internet, révolution culturelle”, Manière de voir, N° 109, Le Monde diplomatique, París, enero-febrero de 2010.

5 Se trata del “doble tratado” WIPO Copyright Treaty (WCT) y el Tratado sobre las Interpretación o Ejecución y Fonogramas (WPPT, por su sigla en inglés).

Origen del texto: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=102627

Publicat dins de Política, Tecnologia i Internet | Etiquetat com a | Envia un comentari

Polítics fins a la sopa

Publicat el 2 agost 2010 per Elliot Fernandez

La información nada tiene que ver con los votos. No es noticia lo que piensan los líderes políticos sobre todo lo que acontece. No lo es el patético recurso al “rifirrafe”,  para colocar las declaraciones de uno diciendo que “todo es blanco“, y de su oponente afirmando que “todo es negro“. No es objetividad, es mal periodismo. La gama de los grises y de todos los colores y tonos están en los datos, en el trabajo. No nos aporta nada redifundir al infinito sus repetitivos discursos. Sólo crea desinformadora crispación, buscada, en muchos casos. No es periodismo aceptar los silencios cuando a los políticos no les conviene hablar. Pero ¿Quiénes se han creído que son? Nuestros representantes, nuestros bien pagados empleados.

Los países serios tienen menor presencia de los políticos y olvidan, sin duda, la báscula. ¿Alguien ha visto que en las televisiones norteamericanas aparezca McCaín cada vez que habla Obama?  ¿Sarzoky tiene sobre sí la permanente sombra de Aubrey, la líder socialista francesa? ¿Quizás la BBC amplia sus telediarios para recoger lo que dicen Cameron y Clegg y el dirigente laborista cuando lo encuentren?

¿El periodismo? Sí, aún vive. Rosa Maria Artal

Publicat dins de Comunicació | Etiquetat com a | Envia un comentari

9. Del Sis d’Octubre a la rebel·lió militar

Publicat el 1 agost 2010 per Elliot Fernandez

La crisi de 1934

Entre el gener i octubre de 1934 es visqué un procés de deteriorament polític que portà als fets del 6 d’octubre. Hem de considerar una sèrie de factors per analitzar els motius dels Fets d’Octubre: un factor espanyol, dos catalans i un internacional.

L’Estatut de 1932 havia estat massa lligat a les circumstàncies polítiques de 1931: la proclamació d’una República governada per les esquerres i una Generalitat en mans d’ERC. L’Estatut i la Generalitat republicana no van ser dissenyats pensant en l’alternança política a Madrid. És el que s’anomenà “l’esperit del 14 d’abril”. L’Estatut s’elabora i neix en una atmosfera de sintonia bàsica entre la República i la Generalitat. Aquesta sintonia es desfà arran les eleccions generals espanyoles de 1933 i la derrota del centre-esquerra. La nova majoria de Radicals i la CEDA és obertament anticatalanista. A partir de desembre de 1933 la sintonia entre la República i la Generalitat desapareix i és substituïda pels recels i la desconfiança.

Factors catalans

Des de l’abril de 1931 al novembre de 1933 ERC ha governat amb comoditat perquè no té oposició. La Lliga ha sortit del 14 d’abril molt tocada. La Lliga viu a mitjans de 1933 un procés de refundació. Passa a nomenar-se Lliga Catalana. La Lliga superarà aquest període i al llarg de 1933 recupera forces. A les eleccions legislatives de 1933 obtindrà uns resultats molt bons, que donen forces al partit. Ja està preparada per governar la Generalitat. L’actitud de la Lliga canvia totalment a partir de novembre de 1933. Ara serà una oposició impecable amb l’objectiu d’erosionar la majoria d’ERC. La Lliga pensa que si pressiona al llarg de 1934 s’hauran d’avançar les eleccions catalanes.

Paral·lelament hi ha l’agreujament de la situació al camp. A l’espera de la llei llargament reivindicada s’intensifiquen els conflictes entre rabassaires i propietaris. En el terreny del camp l’ambient està cada vegada més escaldat. Són dos temes que es connecten. La Lliga ho aprofitarà.

En el terreny internacional al 1933 s’ha produït l’ascens de Hitler al poder. La situació d’amenaça per l’avenç del feixisme arriba a Catalunya.

Els fets d’octubre: desenvolupament i significació

A Catalunya governa un Govern de coalició presidit per Lluís Companys. El 14 de gener de 1934 tenen lloc eleccions municipals a Catalunya. La Lliga planteja aquestes eleccions com una segona volta a les generals, amb l’argument d’exigir la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions.

Les esquerres van aprendre de la derrota de 1933, per haver anat per separat. De cara a els municipals les esquerres es tornen a presentar juntes. Gràcies a aquesta unitat aconsegueixen guanyar les eleccions. A la Lliga li provoca un molt mal perdre. En senyal de protesta el 18 de gener els diputats de la Lliga abandonen el Parlament. Quan al gener de 1934 el Parlament comença a discutir la llei de Contractes de Conreu no hi haurà cap diputat de la Lliga present.

La llei és aprovada el 12 d’abril de 1934. Què diu la llei? Els pagesos arrendataris que hagin treballat la terra almenys 18 anys seguits tenen dret a comprar-la a un preu que s’ha de fixar de comú acord, però si no hi ha acord serà la Generalitat que nomenaria uns taxadors. Un cop fixat el preu el comprador disposa de 15 anys per pagar-la a terminis. Dels 150.000 rabassaires, la meitat es podien beneficiar.

Els propietaris de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre es posaran en contra la llei, però ja estava aprovada. Què es podia fer? Recorre-la al Tribunal de Garanties Constitucionals. Però aquest recurs no el podia presentar la Lliga, sinó el Govern Central. La Lliga va demanar al Govern que recorregués la llei i ho acceptà. El 28 d’abril es presentà el recurs. El recurs deia que la llei era inconstitucional perquè l’Estatut només permetia legislar sobre el dret civil català i no sobre el dret social agrari, de la qual la Generalitat no tenia competències. EL 8 de junt ja hi haurà sentència a favor del recurs presentat pel Govern contra la llei. El 12 de junt el Parlament de Catalunya es reuní en sessió solemne i la majoria d’ERC tornà a aprovar la llei exactament com ja va estar redactada i votada el 12 d’abril. Els diputats de les esquerres catalanes a Madrid es van retirar del Congrés.

Del conflicte polític amb el Govern Central els membres del Govern de la Generalitat en fan dues lectures:

  1. La part minoritària del Govern, formada pels nacionalistes més radicals (JEREC de Josep Dencàs). Aquests sectors fan del conflicte de la llei de Contractes de Conreu la següent lectura: és una manifestació més del conflicte Catalunya-Espanya. La resposta: accentuar el radicalisme i avançar cap a la independència.
  2. La part majoritària dins del Govern Companys fa una interpretació ideològica del conflicte: expressió de l’enfrontament dretes-esquerres. Conflicte entre les dretes i les dretes catalanes, aliades de l’espanyola . Catalunya seria l’últim baluard de la República. El President Companys procura fer d’àrbitre dins el partit i unir les diferents tendències internes.

A l’estiu de 1934 Companys procura donar peixet al sector independentista d’Estat Català i els permet realitzar discurs i desfilades. Al mateix temps Companys aposta per la via de la negociació. Aquell estiu hi haurà negociacions secretes entre la Generalitat i la República per tal de que s’arribi a un acord que acontenti les dues parts. Aquests intents d’entesa seran boicotejats pels grans propietaris catalanes, totalment contraris a la llei. Quan els “isidres” veuen que la Lliga aposta per una postura conciliadora, abandonen la Lliga i busquen el paraigües de la CEDA a Catalunya creant Acció Popular (serà la competència de la Lliga).

Quan circula la notícia de que la Generalitat i la República han arribat a un acord la CEDA fa saber què no hi està d’acord i amenaça amb retirar el seu suport parlamentari al Govern Central, fent-lo caure i exigint l’entrada de la CEDA a un nou govern més dretà. A finals de setembre la CEDA amenaça amb la formació d’un nou govern on hi serà perquè sinó no el recolzarà. Això fa disparar totes les alarmes a les esquerres espanyoles que identifiquen la CEDA amb el feixisme. L’1 d’octubre es reobren les Corts i la CEDA retira el suport al Govern, que queda en minoria i presenta la dimissió. Al vespre del dia 4 d’octubre es forma un nou govern presidit per Alejandro Lerroux, de majoria Radical i amb 3 ministres de la CEDA, tots amb carteres menors. Per les esquerres això equival a un cop contra la República. Aquella nit el PSOE convoca la vaga general.

Què passa a Catalunya? Les esquerres governen. El Govern Companys té clar que ha de fer alguna cosa però no poden reaccionar convocant una vaga general. Calen 36 hores perquè el Govern Companys decideixi què ha de fer. Propostes:

  • El sector independentista d’Estat Català (que controla el Departament de Governació) insta a declarar l’Estat Català.
  • Finalment es decideix: si Catalunya és el baluard de la República, Companys creu que s’ha de fer un pronunciament civil republicà re-proclamant la República. S’ha de demanar un canvi de rumb que passi per tornar a la via progressista del règim.

El discurs de Companys, sumat a la vaga general del PSOE, més els comunicats de protesta dels partits farà prou impacte a Madrid perquè el President de la República s’espanti i en ús de les seves prerrogatives anul·li el Govern i convoqui eleccions en dos mesos, que serien guanyades per les esquerres.

El 6 d’octubre, a les 8 del vespre, Companys fa un discurs a la Plaça Sant Jaume. Descriu la formació del Govern de Madrid com un Cop d’Estat. Fa al·lusions al que està passant a Astúries. Companys, a continuació, proclama l’Estat Català de la República Federal espanyola. Això no era la independència (el que volien els d’Estat Català) sinó allò que deia l’Estatut de Núria. Això violava la Constitució, però no era un moviment separatista. Al cap d’una estona algú li diu a Companys que el Conseller Dencàs ha fet penjar una estelada del balcó de Governació i ordena retirar-la.

L’actuació de Companys està molt dominada pel record del 14 d’abril. Això fallarà. El fracàs de Companys és aquest: no serà capaç de repetir l’efecte del 14 d’abril. Les diferències entre l’èxit del 14 d’abril i el 6 d’octubre de 1934 està en quatre fotos. El 14 d’abril la multitud als carrers fou un fet. El 6 d’octubre quan Companys llegeix el seu discurs a les 8 del vespre la plaça és plena. A les 10 de la nit ja no quedava ningú. Aquella nit tot el centre de Barcelona està buit com mai. El clima que s’instal·là fou de por, prudència.

Això era el fracàs de Companys. La manca de gent va fer possible l’actuació de l’exèrcit. Quan arribaren les notícies a Madrid el Govern va actuar enviant l’exèrcit i proclamant l’Estat de guerra. El receptor de l’ordre fou el general Domènec Batet, general de la divisió catalana i decididament republicà, demòcrata. Quan el general Batet rep un tèlex de Madrid proclamant l’estat de guerra, Batet demanarà a un ajudant que li digui en quin estat es troba la Rambla. El general Batet no va tenir cap pretext pet no complir amb les ordres. Per això va fer treure uns quants soldats per la Rambla, que es trobaren amb un petit grup del Partit Català Proletari de Jaume Compte, que obriren foc contra els soldats. Acabà amb la mort de Jaume Compte. Es produïren petits tiroteigs al Palau de la Generalitat.

Lluís Companys, amb la resta de consellers, al Penal del Puerto de Santa María

A les 6 del matí del dia 7 d’octubre vist el fracàs, Companys ordena la rendició. Tot plegat havia durat unes 10 hores. Hi havia hagut algun mort però allò no havia estat cap batalla campal. Els soldats detingueren a Companys i els ministres i els portaren a Capitania. Batet tot el que va fer va ser dir-li a Companys “collons, quina nit”.

La suspensió de l’Estatut i la repressió

La repressió que va seguir a continuació va ser clarament desproporcionada i de seguida se li va veure un clar afany de venjança. Aprofitant l’avinentesa s’entrà amb duresa sobre tot el que havia representant l’autonomia catalana. Hi hagueren 5.000 detinguts, inclòs tot el Govern de la Generalitat (excepte Dencàs), alcaldes i regidors d’ERC, tots els alcaldes d’esquerres de Catalunya, el Patronat de l’UB, militants de base… Al desembre, quan ja s’havien alliberat alguns, encara quedaven 3.500 persones detingudes. Això obligà a habilitar vaixells com a presons flotants, com l’atinc transatlàntic Uruguai, on estigué retinguda tota la classe política catalana.

S’anul·là la Llei de Contractes de Conreu. A més es castigà als rabassaires rebels amb l’anul·lació dels seus contractes. Tots els ajuntaments catalans amb majories d’esquerres van ser cessats i substituïts per Comissions Gestores en mans de les dretes. Tots els centres polítics van ser tancats i la premsa quedà en mans de la censura militar. Es jutjaren els caps dels Mossos, militars de carrera (comandant Perez Farràs i Frederic Escofet). Foren sotmesos a un consell de guerra i condemnats a mort (indultats després).

El govern Companys va restar pres al vaixell Uruguai fins a finals de juny de 1935 quan foren traslladats a Madrid per ser jutjats pel Tribunal de Garanties Constitucionals. Foren condemnats a la màxima pena que establia el Codi Civil republicà (30 anys de presó). Els condemnats foren enviats al penal de Santa Maria de Cadiz i Cartagena. Foren tractats com presos comuns. Això causà molt d’impacte a l’opinió pública catalana.

El 7 d’octubre un coronel de l’exèrcit s’instal·là a la Generalitat i actuà com a President. El Govern de Madrid començà a discutir què s’havia de fer amb l’Estatut. S’imposà la tesi més moderada (Radicals) que proposà que l’Estatut fos suspès. Al gener de 1935 quedà suspès sine die i es dibuixà una mena de règim estrany: la “Generalitat Governativa” dirigida des de Madrid, sense Parlament i amb competències retalles.

La “Generalitat Governativa”

El President de la Generalitat passà a tenir el nom de “Governador General de Catalunya”. L’abril de 1935 Lerroux nomenà com a Governador General de Catalunya a Joan Pich i Pon, veterà de l’escena política catalana. Era un obrer analfabet que a principis de segle s’afilià al lerrouxisme i havia fet una carrera empresarial notable esdevenint un empresari de prestigi. Tot i haver fet molts calers, Pich i Pon continuà militant al Partido Radical, esdevenint el principal pagador. Pichj va ser senador del Reino. Al 1917 fou alcalde de Barcelona, impulsor de l’Exposició Internacional de 1929. Analfabet com era, ocupant tants càrrecs importants, havia de fer discursos.

Pich i Pon forma un govern composat pel Partido Radical, la CEDA i la Lliga. La col·laboració de la Lliga és el més remarcable, perquè els radicals estaven en hores baixes, en canvi la Lliga era el partit seriós. La glòria de Pich i Pon va ser efímera perquè al mes d’octubre de 1935 es va veure arrossegat per l’escàndol de corrupció que afectà al seu partit: “l‘escàndol de l’Estraperlo”. L’estraperlo era un joc de ruleta elèctrica de marca “Stra-Perlo”, nom derivat de Strauss i Perlowitz, qui n’eren els promotors, uns aventurers internacionals d’origen centreeuropeu que apareixen a Espanya al 1934. Perquè se n’autoritzés la instal·lació al Casino de Sant Sebastià (Guipúscoa), van subornar el 1934 alts càrrecs del Govern, entre ells Aurelio Lerroux, nebot d’Alejandro Lerroux o el ministre de Governació, Rafael Salazar Alonso, del mateix partit.

El joc fou prohibit per la policia després de demostrar-se que era fraudulent, la qual cosa no va impedir que funcionés també a Formentor (Mallorca), on posteriorment també fou clausurat. Strauss i Perlowitz van escriure tot el tema de la corrupció i el fracàs del muntatge i Indalecio Prieto, intuint que hi havia un afer polític, va comprar el material. Fou així com esclatà l’escàndol.

El Partit Radical sempre havia estat envoltat de mala fama i corrupció a Barcelona. Hi havia la sensació general de que la corrupció era generalitzada en el partit de Lerroux. L’escàndol de l’estraperlo va tenir un efecte polític devastador. Una de les dues potes que sustentava la coalició de dretes del Govern va caure. Pich i Pon va patir les conseqüències i al mes d’octubre dimiteix. El govern de Madrid nomena un personatge vinculat a la CEDA, el valencià Ignasi Villalonga, com a Governador General de Catalunya, però no va estar molt de temps perquè al desembre de 1935 es va dissoldre el Govern de Madrid i es convocaren eleccions pel mes de febrer de 1936. Es va confiar el Govern de Catalunya a un membre de la Lliga. El balanç d’aquest govern va ser deplorable, amb 3 presidents en molt poc temps i sense Parlament. Inestabilitat i situació de suspensió de l’Estatut, la pseudo-Generalitat no tenia gairebé competències. Per a la imatge de la Lliga això no va ser positiu.

El Front d’Esquerres i els processos unitaris dins del moviment obrer

El conjunt de les esquerres catalanes, que fins l’octubre de 1934 havien tingut discrepàncies, van començar a reconsiderar les seves posicions després de la forta repressió que van patir. La repressió desfermada després del 6 d’octubre va ser el millor element de cohesió pels partits d’esquerres catalans. Al llarg de 1935 els dirigents de les esquerres catalanes van comprendre que si volien recuperar el poder era imprescindible fer pinya.

Al llarg de 1934 Esquerra Comunista, Acció Catalana, Unió Socialista de Catalunya i el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres van formar un Comitè d’Enllaç de les Esquerres Catalanes per anar junts a les eleccions. En el si de les esquerres catalanes durant 1931-36 es va donar la paradoxa que la gran organització obrera era la CNT, però al no ser un partit, a l’espai polític obrer hi havia un gran nombre de partits: Esquerra Comunista, Bloc Obrer i Camperol, Partit Català Proletari, Partit Comunista de Catalunya, Federació Catalana del PSOE i Unió Socialista de Catalunya.

Partit Comunista Proletari: prové del partit d’en Macià, de la minoria que no renuncià a l’independentisme. Hi havien dues fraccions diferents: la línia independentista de dretes i que va crear el Partit Nacionalista Català i la línia obrerista, socialitzant del Partit Català Proletari, formada per 200-400 persones. El PCP fou la primera organització política que integrà comunisme i independentisme. Propugnaven una República socialista catalana, independent. Té com a líder Jaume Compte. Durant els Fets d’Octubre van proveir-se d’armes i van a anar a la seu del CADSI i van obrir foc contra els soldats. Morí Jaume Compte.

Bloc Obrer i Camperol: fou una organització política catalana d’ideologia comunista, fundada el 1930 a Barcelona com a resultat de la fusió del Partit Comunista Català (PCC) i la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB). També incorporà militants valencians de la Federació Comunista de Levante (FCL). De caràcter comunista i antiestalinista.

Esquerra Comunista: el partit més petit de l’esquerra comunista. Tenia un líder molt important, Andreu Nin. A finals dels anys 20 Nin es convenç de que ha de sortir de Rússia. Als anys 30 torna amb la seva família al país. Així organitza Esquerra Comunista. Mantindrà relació amb Trostky, però el seu grup no és exactament trostkista.

Aquests partits, excepte la Unió Socialista de Catalunya (que havia tingut rellevància política important) havien tingut un paper poc important a l’escena política catalana. Al setembre de 1935 el Bloc Obrer i Camperol i Esquerra Comunista es fusionen donant lloc al POUM, (Partit Obrer d’Unificació Marxista).

Els quatre partits restants (USC, PCC, PCP, FC del PSOE) inicien converses al 1935 de cara a la seva unificació. Quan al novembre de 1935 es trenca la majoria governamental de la República i es convoquen eleccions pel febrer de 1936, a Catalunya, les esquerres tenen clar que s’han de presentar conjuntament, per poder guanyar les eleccions. Hi ha un factor llunyà que afavoreix aquesta dinàmica: al juliol de 1935 el VII Congrés de la Internacional Comunista a Moscou ha rectificat la política de la classe contra classe amb la qual els comunistes no podien establir cap aliança amb organitzacions que no fossin comunistes. Ara la Internacional, en vistes de que el règim nazi s’està consolidant i que està disposat a iniciar una guerra contra la URSS, aprova la tàctica del Front Popular antifeixista. Ara l’enemic és el feixisme i tots els partits s’han d’aliar per fer-ne front.

La força a Espanya del PCE era mínima, amb tan sols 1 diputat. Però a l’ambient de la societat catalana i espanyola la nova estratègia de la internacional va ser molt ben acollida. Al 1935 es va començar a configurar el Front Popular i a Catalunya el Front d’Esquerres que tenia com a base Esquerra Republicana. El programa d’aquestes coalicions era la restauració de l’esperit del 14 d’abril, no era un programa revolucionari. Volien anul·lar la involució dretana que des de novembre de1933 s’havia instal·lat a la República. Demanen l’amnistia pels presos del 6 d’octubre i els revolucionaris d’Astúries.

Les eleccions del febrer de 1936 i el restabliment de l’autonomia

A Catalunya hi ha dues opcions a les eleccions de 1936: el Front d’Esquerres i el bloc del centre dreta que es creà per reacció a l’anterior, el Front Català d’Ordre, unió del centre-dreta fins a l’ultra-dreta. El Front Català d’Ordre estava format per la Lliga, els supervivents del Partido Radical, la CEDA, monàrquics, carlins… Van fer un campanya poc unitària, protagonitzada per la Lliga que proposa que s’havia d’evitar que tornessin els polítics del 6 d’octubre. Com que havia passat un any i mig dels Fets d’Octubre i la repressió va ser molt dura molta gent pensava que havien de votar les esquerres perquè sortissin de la presó. La campanya de les esquerres demanava restablir l’Estatut, reobrir el Parlament i alliberar els presos del 6 d’octubre.

El diumenge 16 de febrer la participació arribà al 68%, una xifra molt alta per l’època. El Front d’Esquerra obtingué la victòria amb el 58,9% dels vots i el Front Català d’Ordre el 41%. El sistema electoral republicà majoritari donà 41 diputats a les esquerres catalanes (dels quals 31 d’ERC, 1 del POUM, 1 del PCC…). No era una victòria de les esquerres revolucionàries, sinó de l’esquerra reformista, del centre-esquerra. Dels 13 diputats del Front Català d’Ordre, 12 eren de la Lliga.

La CNT no va donar cap consigna de no anar a votar. Això afavoria que molts obrers anessin a votar. Estaven a favor de l’amnistia. A Espanya guanyà el Front Popular amb un marge més petit. Però l’important era guanyar perquè tindrien la majoria de Govern. El PSOE aconseguí 88 diputats, a Catalunya només 1. El PCE 15. Entre les dretes hi hagué predomini de la CEDA mentre l’extrema-dreta obtingué una reduïda presentació. Tothom va considerar que calia agilitzar la transició. El 19 de febrer Manuel Azaña assumia la Presidència del Govern. El 21 de febrer es signava l’amnistia generals pels “presos polítics i socials”. Companys assegurà que no volia tornar a Barcelona si no era com a President de la Generalitat. El 26 de febrer el Tribunal de Garanties Constitucionals autoritzà la reunió del Parlament, que el 29 del mateix mes reelegeix a Companys i reprèn el Govern.

Companys substituí al capdavant del Departament de Governació Josep Dencàs per Josep Maria España. Entre març i juliol de 1936 s’obre una nova etapa política a Catalunya. Relativa pau social en comparació a la violència que es vivia a d’altres zones de l’Estat, sobretot a Madrid. Canvi de tàctica de la dreta. Fins al juliol de 1936 creien que podien tornar al poder a partir de les urnes. Com que això no es va produir, començà a haver-hi en el si de la dreta una reacció i una aposta decidida pel cop d’estat. En la mesura que a finals d’abril hi ha aquesta aposta resulta necessari mostrar que la República governada per les esquerres era un caos. Aquesta és l’excusa. Per tant calia que el clima socio-polític fos el més agitat possible. Sobretot a Madrid hi convenia crear aquest clima. L’estratègia estava calculada per tal de fomentar aquest ambient. Falange va fer la feina bruta.

L’oasi català, tòpic i realitat

Per contrast sembla que Catalunya és el paradís. Neix el tòpic periodístic de “Catalunya és l’oasi de la República”, però si que hi havien conflictes encara que alguna cosa té de veritat. Factors socio-polítics que alimenten una atmosfera més serena. Catalunya durant els mesos de maig-juliol visqué una relativa tranquil·litat política. Hi ha una sèrie de fets objectius que contribueixen a explicar que el clima no sigui el mateix que a Madrid.

A ERC es visualitza una certa correcció de rumb. Bona part de l’ala independentista que s’havia fet forta a les JEREC (Josep Dencàs com a cap visible) ha quedat molt desprestigiada pel paper que aquest tingué el 6 d’octubre de 1934. Com a conseqüència, el sector d’Estat Català dins ERC abandona el partit i al maig de 1936, juntament amb d’altres grups independentistes creen un nou partit explícitament independentista: Estat Català (lider, Josep Dencàs).

A la mateixa primavera de 1936 els antics dissidents de L’Opinió expulsats al setembre de 933 tornen a ERC (Tarradellas…). ERC guanya en cohesió i serà més homogèniament no independentista. Ara és una ERC molt més identificada amb Companys, que actua en aquests mesos com si el 6 d’octubre l’hagués escarmentat. Hagués estat fàcil que Companys hagués caigut en la temptació de venjar-se amb els que els tancaren a la presó. No va ser així. Actuà buscant consensos amb l’oposició. La pròpia Lliga sembla que ha escarmentat per la seva conducta el 6 d’octubre.

Els diputats de la Lliga van tornar al Parlament i van fer el paper d’una oposició lleial. La Lliga abandona les aliances amb l’extrema dreta i gira cap al centre. En uns mesos en que el gros de la dreta espanyola es mou cap a l’extrema dreta, la Lliga fa tot el contrari. No tindrà cap connexió amb la trama colpista. A Catalunya l’extrema dreta anti-republicana és molt minoritària. La seva capacitat per desestabilitzar és pràcticament zero. Segons algun testimoni posterior al juliol de 1936 la Falange tenia 300 militants a Catalunya. El carlisme era l’únic moviment amb un cert arrelament a Catalunya. Aquesta extrema dreta no hagués pogut mai intentar desestabilitzar el sistema perquè no tenia força. Catalunya no era l’escenari decisiu del cop d’Estat, Barcelona era una ciutat secundària.

La CNT també experimenta la primavera de 1936 un canvi de rumb. Al maig de 1936 té lloc un Congrés de la CNT a Saragossa que suposa el retorn dels trentistes (Sindicats d’Oposició) a la CNT. Aquest retorn significa que la CNT abandona l’estratègia revolucionària adoptant una posició moderada.

La burgesia catalana, a diferència de l’espanyola, no aposta pel cop militar. No està involucrada en el complot. La conspiració a Catalunya és circumscriu en uns 100 militars integrats dins una organització clandestina: la Unión Militar Española. Són militars de baixa graduació. No hi ha cap general. Gairebé no tenen coixí civil. La Policia de la Generalitat tenia sotmesos a vigilància a aquests militars des de març de 1936. A finals de juny la policia trobà amagat un conjunt de papers on hi havia tot mena de detalls dels plans per apoderar-se de Barcelona. Els conspiradors no van saber que aquests plans es coneixien i per tant no els van canviar. El cop a Catalunya no tenia gaires bones perspectives. Aquesta informació va ser transmesa al govern de Madrid, que va minimitzar les informacions. El President del Govern Casares Quiroga va aplicar la tàctica de l’estruç: fer-se el mort. Era evident que el General Mola estava conspirant, però ningú el va cessar.

Veure: Història de Catalunya

Publicat dins de Història | Etiquetat com a | Envia un comentari

8. La Catalunya autònoma (1932-1934)

Publicat el 1 agost 2010 per Elliot Fernandez

Configuració política de la Generalitat estatutària en la breu etapa de normalitat: el Parlament, els presidents i els governs
Després de l’aprovació de l’Estatut de 1932 es convocaren eleccions al Parlament de Catalunya el 20 de novembre de 1932 amb els següents resultats:

Amb la llei electoral que s’aplicà, de tipus majoritària, el partit que aconseguia el 40,01% dels vots obtenia el 80% de diputats a la circumscripció. Amb aquest sistema la segona força política té el 20% dels escons. En realitat ERC obtingué 67 diputats i la Lliga 17. El 20 de novembre de 1932 es celebraren eleccions als Parlament de Catalunya que donaren la majoria a ERC. El nou Parlament confirmà en el càrrec a Francesc Macià (desembre 1932-desembre 1933).

Francesc Macià (1859-1933)
Amb una llarga trajectòria política, fou un personatge atípic. De carrera militar, s’havia allistat per autèntica vocació. A l’exèrcit tingué una carrera realment frustrada perquè demanà reiteradament ser enviat a les colònies (era la forma més ràpida d’ascens) i li fou sistemàticament denegat. Als 30 anys arribà a tinent coronel.

A partir de 1932 Macià reunirà en la seva persona diversos rols com a President. Apareix com una mena d’”avi” de la pàtria, líder carismàtic que personifica Catalunya. Situat per damunt del bé i el mal i dels partits. Al mateix temps és el cap del Govern de la Generalitat, responsable últim de l’executiu. Líder d’un partit, ERC, partit on hi havia tota mena de gent, molt heterogeni. Per guanyar eleccions és formidable, però de cara a governar és molt complicat.

Un cop passada l’etapa de redacció de l’Estatut, al 1933, les discrepàncies dins ERC afloren. Qui ha d’arbitrar en totes les disputes internes és Macià. Macià té la concepció de l’exercici del poder molt militar, per ell dirigir el poder és manar. Això serà un problema. L’Estatut de 1932 establia una Presidència de la Generalitat amb dues cares: es preveia que el President delegués les funcions executives en un Conseller Primer. El grup de L’Opinió creia que Macià havia de delegar funcions de Primer Ministre per tal de situar-se per sobre de les baralles del dia a dia. Això topà frontalment en la idea de manar de Macià.

La negativa de Macià provocà una greu crisi interna a ERC entre gener i desembre de 1933. Cinc diputats d’ERC (entre els quals Josep Tarradellas) abandonaren ERC i fundaren el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. Al mateix temps la branca juvenil JEREC (líder Josep Dencàs) havien iniciat una evolució militaritzant, un xic autoritària. Havien organitzat una milícia “Escamots d’Estat Català” que s’identificaren com el feixisme català, però no tenien res a veure. Era un discurs d’exaltació de la nació per damunt les divisions de classe amb ús de la violència. Dencàs tenia algun contacte amb enviats del partit feixista i va manifestar la seva afinitat amb els valors feixistes.

Les crisis de govern de 1933 erosionen el carisma de Macià, de tal forma que al novembre de 1933, a les eleccions legislatives, en un gest desesperat, ERC posa a Macià com a cap de llista per anar a Madrid. Ni així s’aconseguiren guanyar les eleccions. Empat ERC-Lliga. Morint-se al desembre de 1933 Macià s’estalvià que el procés d’erosió anés a més. La seva mort esborrà de sobte totes les crítiques i el catapultà al panteó nacional. Després de la mort de Macià durant una setmana ocupà la vacant el President del Parlament, fins que l’1 de gener s’elegí Lluís Companys com a President de la Generalitat.

Lluís Companys
Amb una trajectòria política convencional, molt representativa de l’època. Fill de pagesos rics de Lleida, als 16 anys es enviat a Barcelona a estudiar dret. Ràpidament es configura com un noi de cafè, el que li agradava era discutir de política a les tertúlies de bar. Es vincula clarament des del principi amb el republicanisme. Al 1912 s’afilia a un partit reformista d’àmbit espanyol. És un polític de batalla.

Al 14 d’abril de 1931, després de ser auto-proclamat alcalde de Barcelona, és designat com a Governador Civil de la província. Després serà elegit President del Parlament. A la primavera de 1933 quan es produeixi una remodelació del Govern de Madrid serà designat com a Ministre de Marina (per un període de 3 mesos). Polític tot terreny, a les ordres del partit. ERC continua tenint majoria parlamentària, però ell com a President al 1934 decideix fer un Govern de Concentració republicana, amb ERC, AC, USC i el grup escindit de L’Opinió. A què respon? Al canvi important que s’ha produït a Espanya amb la victòria de la dreta. Aquest canvi de majories és profundament preocupant per Catalunya, perquè entre 1931-33 havia existir un feeling entre Barcelona i Madrid. Els uns i els altres es consideraven d’esquerres. Això canvi a partir del desembre de 1933. El pitjor era que el govern de Lerroux necessitava el suport parlamentari de la CEDA.

La depressió econòmica i els seus efectes socials
La República coincidí amb l’impacte de la crisi de Wall Street de 1929. Com va afectar la crisi mundial a Catalunya? Aquella crisi havia nascut a Wall Street i des dels Estats Units es va contagiar a la resta del món desenvolupat. La crisi afectà més als països com més cèntrics estiguessin en connexió amb nord-amèrica. Catalunya i Espanya es trobaven a la perifèria del sistema. Espanya va rebre poc el contagi. Però alguns països perifèrics van viure molt directament la crisi, com Argentina, perquè la seva economia descansava sobre l’exportació massiva. A Espanya el sector més castigat fou l’agrícola exportador. Catalunya l’exportació d’oli d’oliva, vi i fruits secs.

La indústria tèxtil exportava per a la resta del país. El més important era que la collita de blat a Castella fos important perquè tinguessin la cartera plena per poder comprar el tèxtil català. Les collites de blat van seguir sent bones. En el tèxtil la crisi gairebé no es sentí. En el conjunt de l’economia Catalunya no experimentà un sotrac al 1931-33 comparable amb que visqué Estats Units i Europa.

La crisi econòmica incrementà la conflictivitat laboral i l’atur. Al 1933 el 20% dels treballadors participà en alguna vaga. Amenaçats per l’atur, els sindicats es mostren més propensos a una certa radicalització. El nivell d’atur fou molt divers segons el nivell d’activitat. Al 1931 la República comença a preocupar-se del problema de l’atur, amb l’objectiu final d’oferir algun tipus de subsidi (no passarà mai). Al 1932 el 10% de la població activa estava sense feina a Barcelona. Al 1936 el 5,6% de la població activa a Catalunya està a l’atur. Aquestes taxes d’atur es donaven en uns temps en que no hi havia cap mena de subsidi d’atur. No existia la Seguretat Social. L’obrer que perdia la feina tenia l’angoixa de que si algú de la família es posava malalt, no podrien pagar el tractament.

Repercussions polítiques: la imatge de la República estava associada a l’abundància. En contrast a aquesta imatge, per mala sort a la República, el seu adveniment coincidí amb l’esclat de la crisi. A Catalunya les dificultats econòmiques del període van limitar l’acció de govern de la Generalitat. Això hipotecà greument el projecte populista d’ERC. ERC no era un partit socialista però tenia entre els seus votants molts treballadors. A aquesta clientela popular els dirigents d’ERC es proposen oferir-los una primera versió del que es coneixerà a partir de 1945 com l’Estat del Benestar: garantir una sèrie d’avantatges materials, com l’educació de primera qualitat, una política d’habitatge social, l’accés a la cultura… Això ERC ho posà en marxa a petita escala. No va haver ni diner ni temps per estendre aquestes polítiques.

Amb aquest tipus de polítiques més populistes els dirigents d’ERC intentaren integrar al sistema a la classe obrera cenetista. És fals la tesi que va ser la crisi econòmica la que va fer fracassar la República. L’impacte de la crisi econòmica a Espanya no va ser tan dramàtica com perquè la democràcia fos inviable, la República va caure pels antagonismes politico-socials.

L’evolució interna de la CNT: trentistes i faístes
Durant els anys 30 la CNT és l’únic sindicat amb força. Gaudeix d’una hegemonia visible. El nivell d’afiliació estava per sota del de 1918, però seguia sent una força enorme sense rival. Dins la CNT havien coexistit dues ànimes: la moderada i la radical. No és fins 1930 que la CNT torna a actuar, sobretot a instàncies de la FAI. Primeres tensions entre la CNT moderada i la FAI. La lluita pel control de la CNT comença després del 14 d’abril de 1931. Macià ofereix la Conselleria de Treball a Ángel Pestaña, seguint el model de les Trade-Unions anglesa d’unió entre el partit laborista i el sindicats. Era el model que defensava el grup de L’Opinió. Pestaña no ho acceptà.

Es produí un debat dins la CNT. El sector moderat, que encara controlava la CNT, considerà que la classe treballadora no estava en condicions de plantejar-se la revolució. Els moderats volien aprofitar la República per enfortir la CNT i mantenir amb les autoritats bones relacions. El sector de la FAI creia que s’havia d’aprofitar que la República no estava consolidada per anar immediatament a la revolució.

Els anarquistes van desplaçar del control de la CNT als moderats. A finals d’agost de 1931 una trentena de dirigents moderats de la CNT publiquen un manifest explicant la seva versió del que ha passat. Era el Manifest dels Trentes. Al juny de 1933 els grups moderats de la CNT abandonen el sindicat i creen els Sindicats d’Oposició (amb més de 40.000 afiliats). La CNT-FAI resta dominant a Barcelona entre els sectors menys qualificats i immigrants dels anys 20.

Relacions CNT-Generalitat, de la cordialitat a l’insurreccionalisme
Quan la CNT està en mans dels moderats les relacions són cordials. Dins ERC hi ha un sector socialdemòcrata (L’Opinió) que voldria fer d’ERC el portaveu polític d’aquest sindicalisme català. Aquest projecte fracassà per 2 motius: a Madrid, el PSOE, d’abril a maig de 1931 la hipòtesi d’una aliança estable entre ERC i CNT provocava neguit i podia ser perillós. EL PSOE va fer tot el possible per evitar aquesta opció i a través de la Constitució aconseguí que les lleis laborals només fossin competència de Madrid. Per tant les faria el PSOE i serien incompatibles amb la CNT. La segona raó va ser la pròpia evolució de la CNT cap als sectors radicals.

Al gener de 1932 es dóna inici als Ejercicios de Gimnasia Revolucionaria: aixecaments anarquistes a l’Alt Llobregat a les explotacions mineres de Fígols, Sallent, Berga i Núria. Al gener de 1933 es repetiren per tot l’Estat (Casas Viejas). Al novembre de 1933 van fer una campanya a favor de l’abstenció. Al desembre de 1933 tingué lloc una intenta revolucionària.

La gimnàstica revolucionària pretenia fer allò que més tard alguns teòrics marxistes anomenaren provocar el cicle acció-repressió per obrir una resposta desmesurada. Pretenia provocar l’Estat republicà perquè això augmentava la consciència revolucionària dels obrers. Aquesta deriva de la CNT-FAI va fer que aquests sectors veiessin la CNT com un sector desestabilitzar de la democràcia. Alguns pensaven que la CNT estava en mans de l’extrema dreta monàrquica.

El problema rabassaire
Els rabassaires eren aquells pagesos viticultors que no eren propietaris de les terres que explotaven sinó que les tenien en arrendament. Eren contractes de rabassa morta. La plega de la fil•loxera suposava la cancel•lació de tots els contractes, però donava la magnitud del desastre s’arribà a un acord amb l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i els pagesos. La mort dels ceps va ser de forma extraordinària i per tant els contractes seguirien vigents. Després s’innovà amb una nova tècnica. Semblava que els ceps no morien mai. Per això els contractes de rabassa morta es convertiren en indefinits. Els pagesos acabaven considerant que aquelles terres eren seves, era un autèntic sentiment de propietat. Aquesta aspiració a la propietat s’anà desenvolupant arran la perpeturació dels arrendaments.

Al 1922 va néixer a Catalunya un sindicat agrari: la Unió de Rabassaires, que aplegà bastants milers de pagesos. Naixia amb la complicitat de certs republicans, com Lluís Companys. Entre els sectors més afectats per la crisi de 1929 es trobava la viticultura. Això desplomà els preus. El rabassaire guanyava la meitat que un obrer industrial. Per això a partir de 1930 l’aspiració a la propietat augmentà. Amb l’arribada d’ERC a la Generalitat els rabassaires es trobaren que a Catalunya governava el “seu” partit. ERC no mostrà massa interès pel tema rabassaire. No va ser fins l’arribada al poder de Companys al 1934 que es començà a discutir una solució que satisfés les seves demandes. Va ser la Llei de Contractes de Conreu, que no tenia res de radical ni revolucionari, sinó que era de caire reformista. No hi havia res de col•lectivisme. La llei va ser aprovada gràcies a la majoria d’ERC. Preveia uns mecanismes de compra legals de les terres. L’únic que causà malestar als propietaris era que els forçaven a vendre. Els propietaris organitzats a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre van mostrar el seu rebuig frontal a la llei. La Lliga es posà al darrera. Conflicte político-social entre la Generalitat i el Govern Central, origen del 6 d’octubre de 1934.

Veure: Història de Catalunya

Publicat dins de Història | Etiquetat com a | Envia un comentari

7. La República. El període constituent

Publicat el 30 juliol 2010 per Elliot Fernandez

De la República Catalana a la Generalitat provisional

El 14 d’abril de 1914, cap al migdia, Lluís Companys (alcalde electe de Barcelona) proclama des del balcó de l’Ajuntament la República espanyola. Francesc Macià (líder d’ERC) ha de fer un pas més. Es dirigeix cap al Palau de la Diputació (actual Generalitat) i de des del balcó, improvisant, proclama la “República Catalana com estat integrant de la Federació Ibèrica” (so original).

Francesc Macià, 14 d'abril de 1931

La notícia tindrà repercussió a Madrid, on republicans i monàrquics negociaven per dur a terme el traspàs de poder de forma pacífica. A les 7 de la tarda del 14 d’abril Alfons XIII abandona Madrid en cotxe direcció Cartagena on marxarà a l’exili. Cap a les 8 del vespre a la Puerta del Sol els republicans ocupen l’edifici del Ministeri de la Governació i proclamen la República.

Quin abast real té la proclamació de la República Catalana? Macià pretén proclamar la independència de Catalunya? Macià no pretén seriosament proclamar una Catalunya independent d’Espanya. Macià era conscient que no existia cap de les condicions que ho podien fer viable. Macià coneixia la feblesa extrema de l’independentisme, perquè fins feia un mes Macià havia estat el líder màxim de l’independentisme. Per això havia decidit dissoldre Estat Català dins ERC i renunciar a l’independentisme. Macià sabia que al 1931 no hi havia un estat d’opinió favorable a l’independentisme. Una aventura independentista era insostenible.

Per què proclamar la República Catalana?

  1. Per Macià era la manera de recuperar el protagonisme dels esdeveniments.
  2. Era una expressió sentimental, un gest.
  3. Intenció política més profunda: en un moment de cert buit de poder a Espanya, Macià creu que la República Catalana no deixa de ser una afirmació de sobirania. Catalunya reafirmava allò que s’havia pactat a Sant Sebastià. Li donava més força.

La jugada de Macià li sortirà bé. En cap diari del dia 15 es deia que Catalunya s’havia proclamat independent. El Govern que constituí Macià aquell mateix dia no va fer cap gest en referència a la proclamació de la independència. L’únic lloc on la proclamació de la República Catalana va causar estupor va ser a Madrid, entre els mateixos republicans. El dia 15 van sortir de París els membres del Govern Provisional de la República que encara eren a l’exili. Fins el 16 no pogueren celebrar Consell de Ministres.

El primer tema a tractar al Consell de Ministres va ser la qüestió catalana. Es decidí que el mateix 17 d’abril al matí 3 ministres del Govern viatgessin a Barcelona en avió per negociar amb Macià. Macià demostrà les seves habilitats. Només podia renunciar a la República Catalana a canvi d’alguna cosa: l’autonomia. Fernando de los Ríos proposà restablir la Generalitat de Catalunya. El Govern improvisa la solució. Madrid ho accepta i Macià forma un Govern Provisional i una Generalitat que fa desaparèixer les quatre diputacions provincials. És la pre-autonomia que donarà pas a l’Estatut.

El 17 i 18 d’abril Catalunya tindrà el reconeixement formal de l’Estat de la seva personalitat política, amb la recuperació de la Generalitat i la desaparició de les quatre províncies, fet que no estava previst al Pacte de Sant Sebastià. A canvi de renunciar a una República Catalana, que era fum, Macià obté unes coses tangibles i reals.

Macià forma un Govern de concentració republicana format per ERC, PRR i AC que es dedica a preparar el projecte d’Estatut d’Autonomia. Estatut de Núria (maig-juliol 1931), sotmès a referèndum el 2 d’agost. Aquesta urgència comportava un perill: la redacció i votació de l’Estatut es va fer en un període de temps en el qual el procés d’elaboració de la Constitució espanyola no havia ni començat. El projecte de Núria es redacta sense saber com serà la Constitució. Jurídicament és un absurd.

L’Estatut de Núria

Companys i Macià cregueren que era més idoni posar en marxa el procés estatutari a Catalunya abans que es redactés la Constitució. Després del 14 d’abril  i l’eufòria popular que desfermà, els líders d’ERC cregueren que calia obrir el més aviat possible el procés estatutari per no desmobilitzar la població. La Generalitat Provisional governada era governada per ERC, membres del PRCC, AC i PSOE.

Es decidí que foren els regidors dels ajuntaments catalans, acabats d’escollir el 12 d’abril, els qui escollissin una Assemblea provisional, que formaria la Diputació Provisional de la Generalitat, formada per 45 membres, que s’encarregaria de redactar l’Estatut. Hi tenia la majoria ERC. A finals de juny les eleccions a Corts Constituents donaren una àmplia majoria a ERC.

Dels 45 membres de la Diputació Provisional de la Generalitat s’elegiren 6 per formar una comissió que elaboraria l’avantprojecte d’Estatut. Aquests sis membres estigueren reunits a Núria. D’aquí surt el projecte d’Estatut de Núria. A finals de juny el plenari de la Diputació Provisional aprova per majoria el text. Es decidí que tots els ajuntaments votaren l’Estatut i després es convocà un referèndum popular el 2 d’agost. El cos electoral era exclusivament masculí. Hi hagué una participació del 75% amb un 99% de vots afirmatius. Tots els partits van demanar el si per l’Estatut.

Els redactors de l’Estatut van treballar amb la idea de que com que ningú sabia com seria la Constitució, es partia del supòsit que la forma d’Estat seria federal. Catalunya, deia l’Estatut, és un Estat Autònom dins la República espanyola (doctrina federal). La sobirania resideix en les parts (els estats federals), no en el tot, l’Estat, que renuncia a una part de la seva sobirania per formar un ens federal més gran. Catalunya tenia totes les competències, però renunciava a la política exterior i defensa, entre d’altres. El finançament era resolt de la següent forma: Catalunya recaptava tots els impostos i després es calculava les despeses que generaven els serveis oferts per l’Estat i se’ls transferia la quantitat de diners gastava per part de l’Estat a Catalunya.

Després d’aprovar-se l’Estatut Macià viatjà en tren i allà fou rebut pel President de la República, Niceto Alcalá Zamora. Un cop rebut el text a Madrid el projecte quedà aparcat fins que es redactés la constitució.

El debat parlamentari i l’aprovació de l’Estatut de 1932

En el debat de la Constitució es va veure ben aviat que l’Estat no seria federal, pel fet que en conjunt de les Corts pràcticament ningú estava a favor del federalisme. Problema: rebutjada la hipòtesi de l’Estat federal, quina forma d’Estat tindria la República? Només quedaven dos models: la República unitària o federal. Unitària quedava fatal, recordava a l’etapa monàrquica anterior. S’havia de buscar una alternativa. Luís Jiménez de Asua (PSOE) proposa un concepte: Estado integral. No volia dir res. Era un estat unitari, però compatible amb l’autonomia de municipis i regions (alguna). L’únic titular de la sobirania era la del poble espanyol expressada a les Corts. El sobirà és l’Estat, per això té competència que no poden ser transferides.

El text de Núria era inaplicable del tot. Això a Catalunya va va viure amb no gaire dramatisme. Els representants de la minoria catalana al Congrés (Companys) es posaren a treballar ràpidament en la redacció d’un nou Estatut que es discutí a partir del maig de 1932. De seguida es va veure que a Corts (de majoria progressista) i fins i tot en el si dels progressistes, es tenia molt interioritzat el discurs de l’Espanya eterna. Qualsevol mena d’autonomia per Catalunya els produïa urticària. Durant el debat van sortir en escena tots els tòpics anticatalanistes.

Fou un debat tempestuós en els temes de la llengua catalana, l’ensenyament i el finançament. Clima d’autèntica histèria anticatalana al carrer a Madrid, Castella…. La premsa agità l’anticatalanisme. Es produïren boicots als productes catalans. A finals de juliol inicis d’agost sembla que l’Estatut embarrancava. Al final només la insistència d’Azaña, president del Govern, va salvar l’Estatut. Azaña era conscient que la República no tenia futur amb una Catalunya sense algun tipus d’autonomia. El 10 d’agost es produí l’intent de cop d’Estat del general Sanjurjo. El cop salvà l’Estatut, perquè Sanjurjo demanava la seva anul·lació i això desacredità als diputats que obstaculitzaven el text.

El 9 de setembre el ple de les Corts aprovaren l’Estatut, amb 24 vots en contra i moltes absències. Què deia l’Estatut? Catalunya, “región autónoma de la República española”. Estatut de tipus regional que la República espanyola concedia a Catalunya. Canvi important de filosofia. El tema del finançament quedà molt mal resolt.

  • Ensenyament: solució de compromís. L’Estat conserva a Catalunya la seva xarxa d’ensenyament primari i secundari en castellà. La Generalitat podrà construir el seu propi sistema en català. Aquests dos sistemes es trobarien a la universitat, que era única a través d’un consorci Estat-Generalitat. Era un sistema de doble xarxa.
  • Règim municipal: es concedia la plena autoritat sobre el règim local. Al 1933 la llei de règim local permeteren celebrar eleccions municipals només a Catalunya al 1934.
  • Orde públic i policia: en circumstàncies normals l’administració competent en ordre públic era la Generalitat. La Guàrdia Civil i la Guàrdia de Asalto depenien de la Generalitat, del Departament de la Governació.

L’Estatut de 1932 estava molt lluny del projecte de Núria. Tot i així va ser acollit a Catalunya amb molt d’entusiasme, proporcional als anys que feia que Catalunya esperava l’Estatut. Aquell Estatut va estar vigent 2 anys i mig. Això va fer que al 1970 l’Estatut de 1932 fos mitificat.

Veure: Història de Catalunya

Publicat dins de Història | Etiquetat com a | Envia un comentari

Vergonya de la política i dels polítics

Publicat el 29 juliol 2010 per Elliot Fernandez

En un temps remot confiava amb la política i amb els polítics. M’emocionava escoltant els polítics. Em llegia i em creia l’ideari polític i les bones intencions dels partits polítics. Per això vaig militar en un parell de partits polítics i els defensava amb totes les meves energies. Ara em dono compte de la quantitat d’hores perdudes. Hores i mitja joventut perduda.

Per sort tot això forma part del passat. El meu fàstic cap a la política i els polítics des de fa uns anys ha anat en augment. En el present el meu sentiment cap als polítics i la política és de profund odi i menyspreu. No me’ls crec i no els vull escoltar. No vull saber res d’ells. No vull participar més d’aquesta farsa. No em crec als falsos profetes que ens prometen, des de l’oposició, solucions màgiques per lluitar contra la crisi. No em crec als polítics que ens governen quan ens enganyen i amaguen descaradament informació, roben o tenen orgasmes sexuals organitzant referèndums per reformar no sé quina avinguda de la capital. Menyspreo a tots els polítics siguin del color que siguin. Populistes o populars, els de la barretina, els eco-ves-a-saber-què o els socialistes. Tots ells em fan fàstic.

Odio profundament a les associacions que diuen representar la societat civil. Les odio perquè ens enganyen, ens manipulen i fan veure que són independents del poder polític quan en realitat a final de mes van a passar el plateret per la Plaça Sant Jaume per cobrar pels favors realitzats. Tinc vergonya de les manifestacions que es convoquen per “defensar” una merda d’Estatut i que l’únic que fan és enganyar els ciutadans honrats que es van creure la suposada unitat dels polítics catalans. Jaja. Unitat? Una merda.

Menyspreo als que es passegen amb la barretina i organitzen referèndums absurds per jugar amb els sentiments de la gent. Menyspreo i odio als nostàlgics de règims passats i que diuen lluitar per la llibertat i contra la tirania dels nacionalistes catalans. Menyspreo a tots els nacionalistes (declarats, amagats o transvestits). Començo a desconfiar d’aquells independentistes que juguen a veure qui la té més gran.

Tinc vergonya d’aquells polítics que enganyen a la gent quan diuen que volen protegir als animals i segueixen permeten el maltractament dels animals en els correbous (es veu que a l’Ebre els bous estan fets d’una altra manera, a prova de tortures).

Per tot això i més tinc vergonya de la política i dels polítics.

Publicat dins de Afers personals, Música | Etiquetat com a , | 1 comentari

La Roma eterna: el Panteó

Publicat el 24 juliol 2010 per Elliot Fernandez

El Panteó és un dels edificis de l’antiga Roma més ben conservats, construït originàriament com a temple dedicat a tots els déus (això és el que vol dir el nom grec Πάνθεον, Pàntheon), o més aviat a les set divinitats planetàries (el Sol, la Lluna, Venus, Saturn, Júpiter, Mercuri i Mart). En textos més moderns es troben sobretot Mart i Venus. Els romans l’anomenen popularment la Ritonna («la Rotonda»), i d’aquí prové el nom de la plaça on s’aixeca.

L’edifici original el va fer construir l’any 27 aC el polític i general romà Marc Vipsani Agripa, amic i gendre d’August. Més tard, va patir un parell d’incendis fins que Adrià el va reconstruir totalment, alterant la seva estructura entre els anys 118 i 128. La façana està formada per setze fines columnes fetes de granit egipci i la seva cúpula és un prodigi arquitectònic. Només hi existeix una entrada de llum, l’òcul situat a la part superior de la semiesfera. L’efecte de la llum que hi penetra ha captivat molts estudiosos.

Viquipèdia

Publicat dins de Afers personals, Història | Etiquetat com a | Envia un comentari

Stop ACTA!

Publicat el 23 juliol 2010 per Elliot Fernandez

Aquest blog subscriu la declaració següent:

Expertos Internacionales Concluyen que la Propuesta de ACTA (Anti-Counterfeiting Trade Agreement) Amenaza Intereses Públicos

Junio 23, 2010
American University Washington College of Law
Washington,

Esta declaración refleja las conclusiones alcanzadas en el encuentro de más de 90 académicos, abogados y organizaciones de interés público de los seis continentes reunidos en American University Washington College of Law, del 16 al 18 de June de 2010. El encuentro fue convocado por el Programa sobre Información, Justicia y Propiedad Intelectual de American University para analizar el texto oficial del Anti-Counterfeiting Trade Agreement (ACTA), publicado por primera vez en Abril del 2010. Los países negociadores dieron a conocer el texto sólo después de las críticas públicas por su inusual secreto y amplia inquietud sobre su supuesto contenido (Ver Declaración de Wellington, Resolución de la Unión Europea sobre Transparencia y Estado de las Negociaciones del ACTA).

Encontramos que los términos del borrador públicamente dado a conocer del ACTA amenazan numerosos intereses públicos, incluyendo cada una de las preocupaciones específicamente rechazadas por los negociadores.

  • Los negociadores aseguran que el ACTA no interferirá con los derechos y libertades fundamentales de los ciudadanos; pero lo hará.
  • Ellos aseguran que el ACTA es consistente con el Acuerdo sobre los Aspectos de la Propiedad Intelectual relacionados con el Comercio (ADPICs) de la OMC; pero no lo es.
  • Ellos aseguran que el ACTA no incrementará la incautación en fronteras ni interferirá con el legítimo tránsito de medicamentos genéricos a través de los países; pero lo hará.
  • Y ellos aseguran que el ACTA no requiere la adopción de una “respuesta gradual” consistente en la desconexión de las personas de Internet; sin embargo, el acuerdo alienta decididamente tal política.

ACTA es el producto previsiblemente deficiente de un proceso profundamente  fallido. Lo que comenzó como una simple propuesta para coordinar la cumplimiento aduanero ha sido dirigido por los titulares de derechos de propiedad intelectual y transformado en una radical y compleja nueva regulación internacional de la propiedad intelectual e Internet con graves consecuencias para la economía global y la capacidad de los gobiernos para promover y proteger el interés público.

Cualquier acuerdo de esta naturaleza y consecuencias debe basarse en una amplia y significativa discusión, en público, informada y con acceso continuo a la propuesta de textos de negociación y debe reflejar un completo rango de intereses públicos. Como se detalla más abajo, el actual texto fracasa en reunir tales estándares.

Reconociendo que los términos del acuerdo están sometidos a futuras negociaciones a puerta cerrada sobre un texto del cual carecemos de acceso, una clara lectura del borrador de Abril de 2010 nos conduce a la conclusión de que ACTA es hostil al interés público en a lo menos siete áreas críticas de las políticas públicas a nivel global.

DERECHOS Y LIBERTADES FUNDAMENTALES

ACTA impondrá restricciones al goce de los derechos y libertades fundamentales, incluyendo derechos humanos internacionalmente protegidos, tales como el derechos a la salud, privacidad y protección de datos personales, libertad de expresión, derecho al debido proceso, incluido el derecho a un juicio justo y la presunción de inocencia, y el derecho a la participación cultural.

INTERNET

ACTA

  • Alentará a los prestadores de servicio de Internet a vigilar las actividades de los usuarios de Internet, incluyendo la desconexión de los usuarios de Internet, al hacer a dichos proveedores responsables por los actos de sus abonados, condicionar su limitación de responsabilidad a la adopción de políticas de vigilancia, y requerir a las partes promover la cooperación entre proveedores de servicio y titulares de derechos;
  • Alentará la supervigilancia sin un adecuado control judicial ni debido proceso;
  • Globalizará las disposiciones ‘anti-elusion’ (de las medidas de protección tecnológicas) que amenazan la innovación, la competencia, el software libre  free, los modelos de negocio de acceso abierto, la interoperatividad, el goce de los derechos de los usuarios, y las elecciones de los usuarios;

ACCESO A MEDICINAS

ACTA amenazará el acceso global a medicinas a bajo costo, entre otros motivos, al:

  • Autorizar a las autoridades aduaneras para incautar productos en países en tránsito, inclusive cuando tales  productos no infringen ninguna ley en los países productores e importadores;
  • Extender potencialmente la responsabilidad de intermediarios a inocentes proveedores de ingredientes farmacéuticos de principios activos cuyos materiales son usados en productos erróneamente etiquetados sin su conocimiento;
  • Limitar flexibilidades claves a la adopción de medidas cautelares que son necesarias para promover el interés público, incluidas para políticas que desvinculan el costo de investigación y desarrollo del precio de los productos;
  • Expandir el ámbito de las patentes, un asunto inapropiado para la política de falsificación;
  • Hacer poco o nada para abordar el problema de las medicinas con insuficientes o equivocados ingredientes que son el resultado principal de los cambios regulatorios en las medicinas;

AMBITO Y NATURALEZA DEL DERECHO DE PROPIEDAD INTELECTUAL

ACTA distorsionará los balances fundamentales entre los derechos e intereses de propietarios y usuarios, entre otros motivos, al:

  • Introducir derechos y procedimientos enormemente específicos para los titulares de derechos sin detallar las correlativas excepciones, limitaciones, y procedimientos de resguardo de los usuarios;
  • Alterar la carga de la observancia de la ley hacia las autoridades públicas e intermediarios privados de modo que sean más sensible a las preocupaciones propietarias;
  • Requerir la adopción de fórmulas de daños estatutarios, potencialmente desvinculadas de cualquier daño o lucro;
  • Omitir adecuados desincentivos al abuso de los procedimientos de observancia por los titulares de derechos;
  • Incluir rígidas medidas cautelares, daños y exigencias en los procedimientos civiles y penales que restringirán la flexibilidad gubernamental, impedirán la innovación, y retrasarán el desarrollo y difusión de tecnologías verdes.

COMERCIO INTERNATIONAL

ACTA erigirá barreras, perjudicando desproporcionadamente a países en desarrollo que dependen de la importación y exportación de bienes esenciales. Específicamente, ACTA:

  • Extenderá el registro e incautación en fronteras ‘ex officio’ y ‘en tránsito’ a un amplio rango de “supuestas” infracciones a la propiedad intelectual, incluyendo alegaciones de infracción a patentes que envuelven complejas cuestiones de derecho y de hecho que son imposibles de ser juzgadas por las autoridades aduaneras.

DERECHO INTERNATIONAL E INSTITUCIONES

ACTA directa o indirectamente entra en conflicto con un gran número de leyes y procesos internacionales. Específicamente, ACTA contiene disposiciones que:

  • Entran directamente en conflicto con el Acuerdo sobre los Aspectos de la Propiedad Intelectual relacionados con el Comercio (ADPICs) de la Organización Mundial de Comercio (OMC) al permitir la incautación sobre la base de la legislación “de la parte que provee el procedimiento” en vez de “el país de importación ” (Art. 52 ADPICs);
  • Entran indirectamente en conflicto con ADPICs al fallar en proteger e incorporar protecciones claves en contra de los abusos (por ejemplo, Artículos 41.1, 48.1, 48.2, 50.3, 53.1), flexibilidades para promover el interés público (por ejemplo, Art. 44.2 ADPICs), requisito de proporcionalidad de las medidas de observancia (por ejemplo, Arts. 46, 47), y disposiciones que proveen balance entre los intereses de propietarios, consumidores, y la sociedad en general (por ejemplo, Arts. 7, 8, 41.2 ADPICs).
  • Entran en conflicto con la Declaración de Doha sobre ADPICs y Salud Pública y la Resolución 61.21 de la Asamblea de la Organización Mundial de la Salud al limitar la capacidad de los países para usar las flexibilidades de ADPICs para promover el “pleno” acceso a medicamentos;
  • Socavan la Agenda para el Desarrollo de la Organización Mundial de la Propiedad Intelectual (OMPI), particularmente el compromiso de la recomendación 45 para “considerar la observancia de los derechos de propiedad intelectual desde el punto de vista de los intereses generales de la sociedad y de los objetivos orientados a impulsar el desarrollo”;
  • Socavan el rol de la OMPI y de la OMC al crear una nueva y redundante administración internacional.

PROCESO DEMOCRÁTICO

ACTA altera el tradicional y constitucionalmente establecido proceso de elaboración de las leyes al:

  • Exportar y cristalizar prácticas de observancia de la propiedad intelectual controversiales y problemáticas, impidiendo mejoras legislativas en el futuro en respuesta a los cambios en tecnología o política;
  • Exigir cambios sustantivos en las leyes de propiedad intelectual de varios países, sin un proceso legislativo;

El proceso de negociación de ACTA ha esencialmente fracasado. Específicamente, las negociaciones:

  • No han sido conducidas en público, al contrario de muchas negociaciones multilaterales;
  • No han sido acompañadas de pruebas que demuestren la existencia de problemas de políticas públicas que pretenden solucionar;
  • Han procedido bajo condiciones que restringen la contribución pública a un selecto grupo de interesados, mantenidas bajo reserva y sin acceso a la última versión de su rápidamente cambiante texto;
  • Carecen de una balanceada representación de interesados, especialmente de la sociedad civil.

**
Què és l’ACTA?

Simone Santini / Profesor de informática de la Universidad Autónoma de Madrid
Estados Unidos, la Unión Europea y unos 30 países más están negociando el Anti Counterfeiting Trade Agreement (ACTA), un tratado con el intento declarado de combatir el tráfico internacional de mercancía falsificada, pero con un alcance mucho más amplio, que incluye el control del intercambio de ficheros en internet. Las negociaciones empezaron en 2007 en secreto y, hasta abril de 2010, todo lo que se sabí sobre ellas se debía a filtraciones de documentos de trabajo. El tratado representa un paso importante en la afirmación del poder de las empresas, y el comienzo de un marco legal de tipo autoritario para el control de internet. Un elemento nuevo del ACTA es el secreto en que se han desarrollado las negociaciones. Continua a Diagonal Periódico

Webs d’interès:
Publicat dins de Política, Tecnologia i Internet | Etiquetat com a , | Envia un comentari

Sarkozy fa aigües

Publicat el 21 juliol 2010 per Elliot Fernandez

Un President en desgràcia. Dos de cada tres francesos li han retirat la seva confiança. Com ha arribat fins a això? es pregunta la revista Le Nouvel Observateur. La imatge de la portada m’ha recordat a aquella imatge de Felip V cap per avall que es troba a Xàtiva.

Publicat dins de Política | Etiquetat com a | Envia un comentari

Aigua envasada: més cara i ecològicament insostineble

Publicat el 21 juliol 2010 per Elliot Fernandez

El País ha publicat un reportatge que ens hauria de fer pensar a tots una mica. Crítica l’augment del consum d’aigua envasada que s’ha produït en les darreres dècades a Espanya. Segons l’article aquesta moda és ecològicament insostenible a més de suposar-nos una despesa innecessària. Veiem un fragment:

El envase de agua es una presencia ya cotidiana en España. Si mira alrededor, encontrará varios en casa, la oficina, el coche, en la playa… Aquí no están tasados como sucede en países como Alemania (donde se cobra el envase de plástico y se retorna el dinero con su devolución) por lo tanto se tiran y abandonan sin pensarlo. Y se compran como un refresco más, porque ya no suele haber fuentes públicas o porque pedir un vaso de agua del grifo en un bar queda feo.

Acaba amb un missatge d’esperança:

Y mientras, siguen aumentando las iniciativas para concienciar de que el agua del grifo es tan sana como la que más, en Nueva York y en París (Eau de París, se llamaba la botella vacía que el Ayuntamiento sacó al mercado para promocionar su propia agua), en Roma, San Francisco o San Sebastián con regalo de jarra incluido… En Italia, la revista Altreconomia ha elaborado una lista, colgada en Internet, de casi 2.000 restaurantes que se han sumado a la campaña del agua en jarra para que cada uno sacie su sed cuanto quiera. Será gratis.

Negocio redondo: agua y en botella (Lola Huete Machado, El País 20/07/2010)

Publicat dins de Economia | Etiquetat com a , | 2s comentaris