Un estudi de la Fundació Bofill diu que Catalunya suspèn en matèria d’educació, situant-se a la cua a l’Estat espanyol del fracàs escolar. Avui els mitjans en van plens sobre el tema. Com sempre es queden en els titulars i en quatre apunts més sense posar-se a analitzar les causes de fons de l’autèntic fracàs del sistema educatiu de tot l’Estat, perquè no és només un problema de Catalunya.
Parlo des de l’experiència pròpia, d’un estudiant que ha viscut en primera persona les reformes de la LOGSE i l’aplicació de l’ESO i que ha patit any rere any canvis de currículums escolar que impossibilitaven seguir un fil conductor en els estudis. Hi ha un problema greu de plantejament del sistema. Amb la LOGSE es va voler que tothom fins els 16 anys estigués estudiant, volgués o no fer-ho. D’aquesta manera si abans als 12 o 14 anys (no ho recordo) qui no volia seguir estudiant no tenia perquè fer-ho, a partir de la LOGSE no es podien deixar els estudis fins els 16. Això suposà haver de crear un tipus d’ensenyament que fou el suficientment assequible per a tothom i que permetés que aquelles persones que havien d’estudiar sense voler-ho es trobessin amb uns continguts prou generals com per poder anar aprovant sense gaires problemes. Va estar molt bé que s’obligués a tothom a seguir estudiant fins els 16 anys però es va dur a terme a costa de crear una educació tan bàsica que deixava de banda a la gent que sí volia estudiar. Un sistema doncs que no incentiva a estudiar ni a buscar l’excel·lència del coneixement sinó a passar de curs simplement pel fet de que s’ha d’estar a l’institut per obligació.
D’aquesta manera durant els quatre anys de l’ESO per una banda a classe s’havia de conviure amb companys que els suposava un gran suplici haver d’estudiar i per l’altra companys que volien estudiar i que es trobaven desmotivats per fer-ho. A la llarga aquests sistema fallava per totes dues parts: gent que acaba amb 16 anys sense haver après res o que ni tan sols han arribat al final dels estudis obligatoris i per contra joves amb una capacitat d’estudi bona però que no estan preparats per passar a estudis superiors universitaris, on malgrat en aquest estudi no es parla, es torna a produir el fenomen cada vegada més gran de l’abandonament de carreres al primer o segon any.
La solució a tot plegat crec que passa per pujar el nivell d’excel·lència acadèmica i tallar d’arrel els greus problemes d’indisciplina a les aules, que aquest seria al costat del fracàs escolar l’altra gran problema actual del sistema educatiu.
Hi ha molt camí a fer i les solucions requereixen propostes urgents que passin per augmentar els recursos destinats a l’educació pública, acabar amb la precarietat d’un sector important de professors i replantejar-se de dalt a baix els plans d’estudi. No ens podem permetre estar a la cua en educació. No vull pensar quin futur ens espera com a societat.