Bright Lights

“Bright Lights” el tercer senzill del darrer àlbum de Placebo, Battle for the Sun.

Fernsehturm de Berlin

El Fernsehturm és la omnipresent torre de televisió ubicada al centre de Berlín, molt propera a l’Alexanderplatz. La torre va ser construïda el 1969 per la RDA. A dalt de la torre s’ubica un mirador, obert als visitants. Nosaltres no vam poder pujar perquè l’horari del matí els diumenges és força reduït. Una llàstima.

Memorial de l’Holocaust de Berlín

Inaugurat el 2005, el monument a les víctimes de l’Holocaust de Peter Eisenman, consta de 2.711 blocs de formigó en files i columnes que recorden un cementiri. Eisnman explica que la seva obra, percebuda com un laberint des de l’interior, pretén reflectir i fer sentir als visitants la mateixa angoixa i desorientació que van patir els presoners dels camps de concentració nazis. I realment l’efecte s’aconsegueix.

Ministeri de l’Aire nazi

Desembre 2009, seu del Ministeri de l'Aire nazi

Aquest és un dels pocs edificis oficials de l’Alemanya nazi que queden en peus a Berlín. Construït per ordre del megalòman Hermann Wilhelm Göring, l’edifici ocupava la seu del Ministeri de l’Aire (Lutfwaffe). Després de la segona guerra mundial, va ser desnazificat i reconvertit en seu del Ministeri d’Hisenda de la República Federal Alemanya. Com podeu veure l’edifici encara conserva el seu antic aire nazi.

La Porta de Brandenburg

1982, Porta de Brandenburg encara amb el Mur de Berlín

2009, Porta de Brandenburg

Construïda per Carl Gotthard Langhans entre els anys 1788 i 1791, la Porta de Branderburg va quedar al cantó soviètic a partir de 1945 i a partir de 1961, amb la construcció del mur, quedà aïllada.

Postdamer Platz

1945, Potsdamer Platz

2009, Potsdamer Platz

Potsdamer Platz és un dels llocs més destacats de la ciutat de Berlín. En aquesta plaça es porta a terme el Festival de Cinema de Berlín, més conegut com la Berlinale, on es fa entrega dels óssos d’or a les millors pel·lícules del festival.

Potsdamer Platz, com la resta de la ciutat, es va veure sotmesa al bombardeig aliat durant els últims mesos de la Segona Guerra Mundial, el que va portar a la gairebé total destrucció de les edificacions del lloc. Després de l’ocupació de la ciutat per part dels aliats, la Potsdamer Platz va quedar en l’àrea on es dividien els protectorats soviètic i nord-americà. Amb la construcció del Mur, que la creuava en el seu sector oest, va quedar en una terra de ningú inutilitzable i no va ser reconstruïda, tot i estar molt propera a la principal avinguda comercial de Berlín Est. Després de la caiguda del mur els berlinesos es van donar a la tasca de rehabilitar Potsdamer Platz, el que van aconseguir en el transcurs de menys d’una dècada. (wikipedia)

Checkpoint Charlie

1961, Checkpoint Charlie

2009, Checkpoint Charlie

El Checkpoint Charlie va ser el més famós dels passos fronterers del Mur de Berlín entre 1945 i 1990. Es trobava al Friedrichstraße, i obria el pas a la zona de control nord-americà amb la soviètica – on actualment s’uneixen els barris de Mitte i Kreuzberg. Només es permetia el seu ús a empleats militars i d’ambaixades dels aliats, estrangers, treballadors de la delegació permanent de la RFA i funcionaris de la RDA. La denominació Charlie procedeix de l’alfabet fonètic de l’OTAN, i és la seva tercera lletra. Checkpoint Alpha era el pas d’autopista a Helmstedt, Checkpoint Bravo el pas d’autopista a Dreilinden. El Checkpoint Charlie va ser escenari de fugides espectaculars de Berlín Est, algunes especialment tràgiques com la mort de Peter Fechter, dessagnat en 1962 davant els ulls dels qui habitaven Berlín Oest. (wikipedia)

Topografia del Terror

1986, Mur de Berlín al carrer Niederkirchnestrabe

2009, Mur de Berlín al carrer Niederkirchnestrabe

S’ha mantingut en peus uns metres de Mur de Berlín al carrer Niederkirchnestrabe. Està just al costat de la Topografia del Terror, una exposició a l’aire lliure al solar que ocupava la seu central de la Gestapo. Entre 1933 i 1945, la central de la Gestapo (policia secreta de l’estat), la “presó central” de la Gestapo, i a partir de 1939, l’Oficina Central de Seguretat del Reich i també la seu dels Caps Suprems de les SS i el Servei de Seguretat dels Caps Suprems de les SS, es trobaven sobre el terreny del que avui és el centre de documentació “Topografia del Terror”. Una exposició a l’aire lliure documenta la història d’aquest lloc com el centre de control del programa nacionalsocialista d’extermini i persecució.

Les dues fotografies corresponen al mateix carrer però des de perspectives diferents.

Reichstag

Maig de 1945

Desembre de 2009

L’inici de la construcció de l’edifici del Reichstag alemany, ubicat a Berlín, se situa a l’any 1885, en temps del II Reich. El Reichstag Feia les funcions de parlament. Entre 1919 i 1933 va ser la seu parlamentària de la República de Weimar. Va ser aquí on el 30 de gener de 1933 Hitler fou escollit com a Canceller. A partir de 1933 el Reichstag fou desposseït de les seves funcions legislatives. A la primera imatge, el Reichstag després dels raids aeris produïts durant la segona guerra mundial a Berlin. A la segona imatge, una imatge del Reichstag després de la seva reconstrucció i la construcció de la cúpula de l’arquitecte Norman Foster.

No us perdeu “Camp d’Argelers”, un documental sobre l’èxode republicà

Uns 80.000 refugiats s'amuntegaran a la sorra d'Argelers, a principis del 1939. (Foto: Manuel Moros)

Televisió de Catalunya estrena dijous un documental amb material inèdit filmat d’amagat i sobre la vida al camp d’Argelers, tot un símbol de l’èxode republicà a França. Sota la direcció de Felip Solé, aquesta coproducció explica com intentaven sobreviure dins dels filats 100.000 republicans entre els anys 1939 i 1941. “Camp d’Argelers” es podrà veure dijous 10 de desembre a les onze de la nit, després de “Polònia”.

L’exili republicà
Al final de la guerra civil a Catalunya es produeix una gran onada de refugiats que arriben a França. L’exèrcit franquista arriba al Pertús i Portbou el 10 de febrer. Des del 28 de gener al 10 de febrer la frontera s’havia obert per deixar passar a la població civil evacuada i des de primers de febrer als contingents militars. A partir de 5 de febrer les autoritats franceses permeten el pas massiu cap a les comarques de frontera a l’espera de l’arribada de l’exèrcit franquista.

Entre el 28 de gener i el 10 de febrer creuen la frontera 220.000 militars i 240.000 civils, que representen 460.000 refugiats. Al llarg de 1939 retornen a Espanya prop de 300.000 refugiats. Van quedar a l’exili permanent unes 160.000 persones repartides entre Europa i Amèrica. El govern Negrín havia comunicat a la República francesa que calculaven el pas per la frontera d’unes 150.000 persones com a màxim, i ho havien comunicat tard (després de la caiguda de Barcelona). Això explica uns dels motius pel qual l’acollida dels refugiats va estar marcada per la improvisació i la instal·lació de grans camps de forma urgent. El segon element que ho complica és el volum de militars que s’han anat retirant des de l’Ebre cap amunt i que arriben a la frontera amb equipament militar, que representen un factor de risc cap a les autoritats franceses que pretenen neutralitzar-los d’immediat. Sembla que Negrín en un moment determinat hauria pensat en fer passar aquests militars armats a França i des de Port-Vendres sumar-los a l’exèrcit republicà via València. A més, la hostilitat francesa estava relacionada en que els refugiats eren un col·lectiu que l’estat francès els veia com el nucli d’un règim que ja no era republicà sinó format per assassins, anarquistes, radicals…

Què fan les autoritats franceses amb els refugiats republicans?
En el moment d’acceptar obrir la frontera, immediatament desarmen els militars i els obliguen  a anar camps de concentració repartits pel Rosselló. D’entrada els envien a les platges del Rosselló, que s’aniran convertint en camps de concentració improvisats.

• Sortida per Puigcerdà i Coll d’Arés: arriben a punts de reunió (magatzems, camps de conreu tancats, estables) provisionals, a la Cerdanya francesa, el Vallespir i Conflent.
• Sortida per La Jonquera: és la més nombrosa. Dos grans vies. La població no militar majoritàriament se’ls buscarà un centre de refugiats provisional a casernes, centres escolars… En el temps s’aniran estenen per tota França: Normandia, Toulosse, Pirineus Occidentals i Llenguadoc (Migdia francès). La població militar anirà a parar a Camps de concentració. Des del Pertús són dirigits als camps i són concentrats en unes grans zones sense habilitar a l’espera de la seva identificació. Són platges: Sant-Sarrià, El Bancalès i Argelès. Hi van 250.000 persones. Aquestes platges tenien uns perímetres de seguretat i eren vigilats pels soldats senegalesos Spahis. Lentament es van anar construint els camps. Fins a finals de febrer no es consolidaran aquests espais. L’altre sortida, no tan important eren els vaixells-hospital i el Castell de Cot-lliure.
• Sortida per Portbou: o bé van als centres de refugiats provisionals o als camps.

Què podien fer els refugiats republicans un cop arribats a França? Hi havia dues opcions.

• La primera era retornar a Espanya. Per aquesta opció s’habilita un camp especial anomenat “el camp de Franco” on es prepararà la gent per ser transportada en tren fins Hendaia. Una vegada passada la frontera s’enviaven a camps per a la seva identificació.
• L’altre opció fou la de construir un sistema de camps més estable, més extens i pensat en termes d’una certa permanència.

El govern francès crearà un sistema de camps de caràcter permanent i més estable, segons un criteri d’organització previ. A Gurs es construí un camp on hi anaren els refugiats d’origen basc, que estava tutelat pel propi govern Basc a l’exili. A Rivesaltes hi havia un camp mixt, on hi va anar a parar gent sortida dels camps del Rosselló sense una categoria especial. Servirà pels refugiats espanyols i a partir de 1940 pels jueus europeus, que després serien traslladats als camps de concentració nazis. Al camp d’Agde es creà un sistema de 3 camps, un dels quals va ser destinat pels refugiats catalans: antics Mossos d’Esquadra, funcionaris i militants d’ERC, principalment. Els refugiats eren de l’òrbita d’ERC i estava autogestionat per catalans amb fil directe amb la Presidència de la Generalitat a París. Era la forma de justificar el manteniment de la Generalitat a l’exili i per donar cohesió al col·lectiu català exiliat, però aquest intent es va veure frustrat per la falta de mitjans econòmics. També hi havien els camps de Vernet i Bram.

Quina sortida possible hi havia dels camps? Es podia sortir del camp mitjançant el reagrupament familiar o la incorporació al mercat laboral, encara que no sempre funcionava així. Hi ha dues fases: amb anterioritat a setembre de 1939, la política de reagrupament es fa per tornar a Espanya. És aquesta la política de França en els primers mesos de l’exili. A partir de setembre de 1939 comença la segona guerra mundial i les prioritats canvien. Es continua facilitant el retorn però ja no interessa tant. Ara és més interessant incorporar els refugiats espanyols al mercat laboral francès en tot allò relacionat amb l’esforç de guerra (indústries de guerra). També es necessitava gent per la primera verema de la tardor de 1939. Això donava als refugiats la possibilitat de residir a França o marxar cap a Amèrica, que es feia a través dels camps.