Un diari perd el seu valor el dia després de la seva publicació però Internet és un altre món. Internet és molt més que immediatesa. Internet és un immens arxiu d’informació on res es perd i gràcies a la feina dels cercadors tot queda enregistrat. Qualsevol persona a cop de click pot accedir a una notícia de 1996 (els inicis de la Internet domèstica) o retrocedir més enllà en el temps gràcies a les hemeroteques digitalitzades.
Els que escrivim un blog hem de pensar també en deixar la nostra petjada a la xarxa i per això és important de facilitar les eines perquè els nostres lectors puguin anar d’un lloc a un altre del blog sense perdre’s. A més una entrada escrita fa un any pot ser avui encara molt útil. Les “etiquetes” (tags en anglès) en poden ajudar a classificar correctament la informació del blog i són de gran ajuda pel lector. Però no hem d’oblidar d’oferir la possibilitat de navegar per l’arxiu del blog, que pot estar classificar per mesos o per categories. També resulta útil disposar d’un arxiu complert de tot el blog, on en una mateixa pàgina es puguin veure totes les entrades publicades des de l’obertura del blog fins a l’actualitat.
Tot això és per anunciar-vos que gràcies a l’ajuda dels companys del blog WordPresscat.com he pogut crear una pàgina amb l’arxiu de totes les entrades d’aquest blog, que ja arriben a les 458, escrites en poc més d’un any de vida. Els companys de WordPresscat.com m’han ajudat a detectar un error (bug) de la versió 2.6 de WordPress que impedia poder crear una pàgina amb l’arxiu del blog. L’explicació del bug la trobareu en el següent enllaç. Si voleu crear un arxiu pel vostre blog, sempre i quant utilitzeu WordPress, podeu seguir els senzills passos que expliquen al blog AyudaWorpress.com. Si teniu problemes, pot ser que hàgiu de solucionar primer el bug abans esmentat.
El professor de l’AutònomaFerran Gallego ha publicat recentment la seva última obra: “El mito de la transición” (Ed. Crítica). Especialista en el nacionalsocialisme, el professor Gallego canvia de registre per apropar-nos a la història de la transició espanyola d’una forma molt diferent a l’explicada fins ara. La transició s’ha mitificat fins a tal punt que avui dia ningú s’atreveix a posar en dubte certs temes, considerats com un tabú. En aquest llibre Ferran Gallego, gràcies a una exhaustiva investigació, aconsegueix desmuntar aquests mites i arriba fins al fons en els errors i les renúncies que van cometre una esquerra tan dividida que permeté que el bloc social del franquisme salvaguardés els seus privilegis i aconseguís el recolzament que necessitava per enfrontar-se als anys de la greu crisi econòmica. Aquesta última afirmació em recorda al que està passant en l’actualitat amb la crisi financera mundial. Res canvia. Els de dalt, governin uns o d’altres sempre acaben tenint la fórmula per garantitzar el manteniment del seu statu quo.
En una entrevista publicada al diari Público fa uns dies Ferran Gallego deixa clar quina és la seva opinió al respecte del suposat principal fruit del pacte de la Transició, la “constitució”:
Para mí, el principal fruto es que se consigue que la élite política del franquismo controle el proceso de reforma y que, pese a llevarlo más lejos de lo que quería, siga controlando el aparato del Estado. El bloque social que apoyó el franquismo es intocable. Ningún sector económico se ve afectado y la Iglesia mantiene privilegios. La Constitución nace acompañada de unas instituciones controladas por la élite del régimen anterior. Su postergación llega gracias a las presiones sucesivas. La Constitución no parte de cero, no viene de la ruptura sino del reformismo franquista de la UCD. La satanización viene de la pretensión de reformar el modelo de Estado. El PP entiende que rompería el sacralizado y mitificado pacto constitucional. El tema del nacionalismo es el que se resolvió peor.
Sobre els errors de l’esquerra, Gallego opina que
En la izquierda hubo errores de apreciación, como cuando el PCE reducía el franquismo a poco más que Franco y su familia. La sorpresa es cuando el franquismo tiene 10 millones de votos en el 77 a través de AP y UCD. Hay otro error de la izquierda. Cuando Suárez toma la iniciativa en el 76 con la amnistía y la reforma, la izquierda se parte e intenta consolidar su espacio.
Nunca hubo determinación de los franquistas (aperturistas o no) para dar paso a la democracia. Suárez dijo que teníamos un estado de derecho y que para qué queríamos otro. La izquierda quiso la ruptura pero forzó la reforma. Entre 1973 y 1976 los del régimen que después harían la Transición no querían una nueva Constitución.
