Berlusconi plega

Portada del diari Il Fatto Quotidiano

El President de la República italiana, Giorgio Napolitano, ha anunciat públicament que Silvio Berlusconi, president del Consell de Ministres, presentarà la seva dimissió un cop aprovades les mesures anti-crisi imposades per la Unió Europea. La setmana vinent, doncs, Il Cavaliere posarà fi al seu mandat envoltat de polèmiques, amb escàndols sexuals i processos judicials pendents de resoldre’s.

Berlusconi ha perdut aquesta tarda la majoria parlamentària que li donava suport des de les eleccions de 2008. Com a conseqüència d’aquest fet, seguint els procediments establerts per la Constitució, el President de la República està obligat a iniciar converses amb els diferents líders polítics per formar un nou Govern.

En alguns municipis italians, com ara Bolonya, ja s’està celebrant la renúncia de Berlusconi, amb un brindis i festa a les places públiques.

Quatre anys d’Elliot.cat

El 20 de setembre de 2007 s’estrenava Elliot.cat. Sembla mentida però des d’aquella data ja han passat quatre anys i un dia, i malgrat la llarga pausa estiuenca, aquest blog continua ben viu i a punt per iniciar la nova temporada 2011-20012. Vull aprofitar aquesta anotació d’agraïment als lectors per la seva fidelitat durant els darrers quatre anys per escriure quelcom que vull compartir amb els amics i lectors: un cop he acabat el màster en Història del Món que des del 2009 cursava a la UPF de Barcelona, he decidit donar-me un temps per reflexionar sobre la conveniència o no de continuar la carrera investigadora en història. Ara mateix no tinc massa clar quin futur pot tenir un doctor en història. El món de les humanitats pateix la seva pitjor crisi de la història. Mai com abans havien estat objecte de tan gran desprestigi. Les universitats espanyoles, centrades en aplicar al preu que sigui els nous criteris de governança dictats pels nous rectors-gerents, giren l’esquena a les ciències socials. I els governs, quan retallen pressupostos en recerca, ens diuen que les humanitats no són tan prioritàries.

Com que ja no podem confiar en uns poders públics que ens han donat l’esquena, haurem de cercar solucions alternatives. Per això des de fa uns mesos treballem un grup d’amics en un projecte comunicatiu del que esperem tenir novetats ben aviat.

Gènova, deu anys després del G8

Aquest divendres 22 de juliol s’han complert deu anys de les manifestacions contra el G8 i les dures càrregues policials que van tenir lloc a la ciutat italiana de Gènova i que van acabar amb la vida de l’activista Carlo Giuliani. Precisament aquest dissabte a la tarda s’ha convocat una manifestació per recordar aquells fets, on s’espera la presència de persones vingudes de tota la regió.

Per conèixer les circumstàncies que van portar a les grans manifestacions d’ara fa deu anys a Gènova resulta molt recomanable la lectura de l’article signat per Esther Vivas i Josep Maria Antentas.

Génova 2001: la memoria indignada diez años después

Se cumplen ahora diez años de la cumbre del G8 en Génova en julio de 2001, donde se escribió una de las páginas más significativas en la trayectoria del movimiento altermundialista. Las protestas en Génova significaron el momento cumbre de la fase de crecimiento lineal del movimiento altermundialista después del Encuentro Ministerial de la OMC en noviembre de 1999 en Seattle, que representó el inicio de un nuevo ciclo internacional de movilizaciones. Fueron la constatación de que éste había pasado de tener esencialmente una fuerza simbólica a poseer una capacidad de movilización real. Génova llegó poco después de la celebración del primer Foro Social Mundial de Porto Alegre en enero de 2001, bajo la hoy ya famosa consigna de “otro mundo es posible”, cuya pertinencia es aún más evidente en plena crisis global.

El décimo aniversario de las jornadas de Génova llega en un momento donde la Unión Europea está atravesada por fuertes turbulencias y en el que los vientos que han electrizado el mundo árabe desde finales de 2010 soplan cada vez con más intensidad en el viejo continente. Las movilizaciones sostenidas en Grecia y el ascenso del movimiento de l@s indignad@s en el Estado español, sin olvidar la victoria en el referéndum del agua en la misma Italia, son los síntomas más destacados del ascenso de un nuevo periodo de luchas, cuyo reto es internacionalizar y “europeizar” las resistencias emergentes.

Hace una década los acontecimientos en esta ciudad italiana capturaron el imaginario de millones de personas y de múltiples movimientos y luchas sociales de todo el planeta, que se sintieron identificados con el mensaje de crítica radical a la globalización capitalista de unas protestas que vivieron como propias. Las masividad de las mismas, su radicalidad y el elevado nivel de confrontación entre l@s manifestantes y el poder marcaron la dinámica de unos días decisivos, donde el tiempo histórico pareció acelerarse de forma muy intensa al compás de los intentos de l@s activistas de “liberar” la ciudad, de entrar en la prohibida “zona roja”, y de desestabilizar la cumbre. “Nosotros somos millones, ellos 8” era el sentir general de aquell@s que desembarcamos en la histórica ciudad portuaria dispuestos a doblegar a los amos del mundo.

El asesinato del joven Carlo Giuliani en la jornada de acción directa del 20 de julio por un disparo de la policía y el asalto policial a la escuela Díaz fueron los episodios más dolorosos de unas movilizaciones marcadas por una feroz represión. Habilitada como un lugar para dormir y reunirse por parte de algunos manifestantes extranjeros, la escuela Díaz se convirtió la noche del 21 de julio en escenario de una vendetta policial que dejaría tras de sí 63 heridos y decenas de arrestados, ocasionando un gran escándalo político y mediático y un largo proceso judicial.

Génova marcó el inicio de un fuerte periodo de protestas sociales contra el gobierno Berlusconi. Una verdadera “generación Genova” emergió en Italia, que pasó a ser uno de los epicentros de la lucha global. Junto al altermundialismo, en esta nueva etapa, los sindicatos mayoritarios, y en particular la CGIL, jugarían un rol importante entrando en escena, después de su clamorosa ausencia en la contra-cumbre del G8, con la convocatoria de varias huelgas generales y movilizaciones, aunque sin abandonar su modelo de sindicalismo de concertación.

En parte como resultado de este largo proceso, en abril de 2006 las fuerzas de centro-izquierda llegarían al poder, tras una muy ajustada victoria electoral frente a la derecha liderada por Berlusconi. Sin embargo, los dos años de gobierno Prodi dejaron tas de sí un triste balance en política económica, social y exterior, provocando desánimo, desmovilización y parálisis social… y allanaron el terreno para el regreso triunfal al poder de Il Cavaliere en abril de 2008, quien, mucho a su pesar, va a festejar la carnicería de los carabinieri en Génova en pleno ocaso, decadencia y en una atmósfera de final de reinado.

Poco después de los acontecimientos en la ciudad italiana, los atentados del 11S en New York significaron el inicio de un nuevo periodo internacional marcado por la “guerra global contra el terrorismo”. La denuncia contra la guerra tomaría fuerza en el seno de la crítica a la globalización, dando paso al desarrollo del movimiento antiguerra, cuyo clímax fue la jornada internacional del 15F de 2003, en vísperas del comienzo de la invasión de Irak. A partir de entonces, se entró en una nueva fase marcada por una pérdida de centralidad de las movilizaciones altermundialistas, de su capacidad aglutinadora y de mayor dispersión de las luchas sociales, en un contexto muy defensivo en el conjunto de la Unión Europea, hasta el estallido de la “gran crisis” del 2008 que ha marcado la escena internacional estos últimos tres años y frente a la cual despuntan ahora las luchas sociales.

Una década después de la cumbre de Génova el ciclo altermundialista ya terminó, pero otro se abre ante nuestros ojos. No es éste un aniversario nostálgico de un movimiento que fue, pero que ya no es. Es un aniversario donde la memoria indignada de aquellas míticas jornadas nos permite recordar el pasado para mirar hacia el futuro, donde el recuerdo del asalto a la “zona roja” se mezcla con las vivencias recientes de las ocupaciones de plazas, las asambleas de barrio y el “bloqueo” al Parlament de Catalunya. Y donde el sentido recuerdo de Carlo Giuliani sólo hace sino aumentar la ira y la indignación de quienes, aún con más razón que hace diez años, seguimos defendiendo que “otro mundo es posible” y que “no somos mercancías en manos de políticos y de banqueros”.

*Josep Maria Antentas, profesor de sociología de la UAB. Esther Vivas, Centro de Estudips sobre Movimientos Socialse (CEMS) de la UPF. Ambos participaron en la contracumbre de Génova en 2001.

Hem fet els 1.000!

Amb aquesta entrada Elliot.cat arriba al miler d’anotacions, des de que un llunyà 20 de setembre de 2007 s’iniciés aquesta aventura digital. És una satisfacció doble poder arribar a aquesta fita, inimaginable quan vaig obrir el blog, tot parlant del moviment 15-M que tantes esperances ens està donant aquestes darreres setmanes. Només volia aprofitar aquest moment per agrair la confiança dels lectors que em segueixen des dels inicis i de tots aquells que van incorporar-se més tard. Mil anotacions i quatre anys de feina feta donen l’energia suficient per continuar aquesta tasca tan gratificant. La meva intenció és seguir més temps agitant la blogsfera, fent xarxa i reclamant des del ciberespai un món més just per tothom. Gràcies a tots!

Nou servidor pel blog

Servidor web (Foto: data-centers.in)

Aquest dimecres el blog s’ha quedat en blanc i per tant, inaccessible des de qualsevol ordinador connectat a Internet. El motiu ha estat el canvi de servidor (màquina remota on s’allotja la pàgina web) que dóna servei a Elliot.cat.  Si fins a aquest matí el blog es trobava descasant en un data center nord-americà, ubicat a Culver City (Califòrnia), i de l’empresa MediaTemple, ara el centre de dades que allotja el web es troba força més aprop, a Barcelona, custodiat per l’empresa d’Arenys CDmon.

Més enllà d’aquest fet puntual, això significa que el blog continuarà la seva existència per un temps més, després d’haver dubtat força sobre si devia o no seguir.

Vergonya de la política i dels polítics

En un temps remot confiava amb la política i amb els polítics. M’emocionava escoltant els polítics. Em llegia i em creia l’ideari polític i les bones intencions dels partits polítics. Per això vaig militar en un parell de partits polítics i els defensava amb totes les meves energies. Ara em dono compte de la quantitat d’hores perdudes. Hores i mitja joventut perduda.

Per sort tot això forma part del passat. El meu fàstic cap a la política i els polítics des de fa uns anys ha anat en augment. En el present el meu sentiment cap als polítics i la política és de profund odi i menyspreu. No me’ls crec i no els vull escoltar. No vull saber res d’ells. No vull participar més d’aquesta farsa. No em crec als falsos profetes que ens prometen, des de l’oposició, solucions màgiques per lluitar contra la crisi. No em crec als polítics que ens governen quan ens enganyen i amaguen descaradament informació, roben o tenen orgasmes sexuals organitzant referèndums per reformar no sé quina avinguda de la capital. Menyspreo a tots els polítics siguin del color que siguin. Populistes o populars, els de la barretina, els eco-ves-a-saber-què o els socialistes. Tots ells em fan fàstic.

Odio profundament a les associacions que diuen representar la societat civil. Les odio perquè ens enganyen, ens manipulen i fan veure que són independents del poder polític quan en realitat a final de mes van a passar el plateret per la Plaça Sant Jaume per cobrar pels favors realitzats. Tinc vergonya de les manifestacions que es convoquen per “defensar” una merda d’Estatut i que l’únic que fan és enganyar els ciutadans honrats que es van creure la suposada unitat dels polítics catalans. Jaja. Unitat? Una merda.

Menyspreo als que es passegen amb la barretina i organitzen referèndums absurds per jugar amb els sentiments de la gent. Menyspreo i odio als nostàlgics de règims passats i que diuen lluitar per la llibertat i contra la tirania dels nacionalistes catalans. Menyspreo a tots els nacionalistes (declarats, amagats o transvestits). Començo a desconfiar d’aquells independentistes que juguen a veure qui la té més gran.

Tinc vergonya d’aquells polítics que enganyen a la gent quan diuen que volen protegir als animals i segueixen permeten el maltractament dels animals en els correbous (es veu que a l’Ebre els bous estan fets d’una altra manera, a prova de tortures).

Per tot això i més tinc vergonya de la política i dels polítics.

Tanquem el 2009

Com és tradició en aquest blog, el 31 de desembre és el moment de fer un balanç personal d’aquest any que ja s’acaba (veure els dels anys 2007 i 2008). Si hagués de destacar l’esdeveniment més important de l’any seria sens dubte la finalització de la carrera iniciada en un ja llunyà octubre de 2005. També ha estat l’any dels viatges de low-cost. I el de l’inici d’una nova experiència acadèmica en forma de màster. I fent esment del meu primer treball com a llicenciat: professor d’història.

Quatre anys i una carrera acabada. Un màster que comença
Al juny acabava la llicenciatura d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona, iniciada a l’octubre de 2005. L’11 de juliol em donaven el resguard provisional del títol que així ho acredita. Ja en aquell moment vaig fer balanç del meu pas per la UAB durant els darrers quatre anys. Recordo aquells mesos abans de l’estiu com molt durs. Sabia que el final del camí era a prop però en aquell moment els exàmens i els treballs m’inundaven de feina. Al final tot va sortit segons el previst i vaig poder gaudir de tres mesos i mig d’unes merescudes vacances.

Una vegada acabada la carrera vaig haver de completar els tràmits administratius per matricular-me al màster. Vaig experimentar en primera persona el que suposa fer un canvi d’universitat. Paperassa amunt i avall. I al setembre ja estava matriculat a la Universitat Pompeu Fabra en un màster que començaria el 13 d’octubre. Fa tres mesos que va començar i no puc més que parlar positivament d’aquest primer trimestre. En un altre moment dedicaré una anotació per parlar-hi àmpliament.

Londres, Marràqueix i Berlín passant per Calella de Palafrugell
Aquest ha estat l’any dels viatges de low-cost. Del 27 al 29 de març va tocar Londres. Podeu veure imatges aquí. Què puc dir de Londres? Que és una ciutat de contrastos, multicultural, molt activa i oberta. Una ciutat on pots trobar-te gent passejant pel carrer vestida de les formes més estranyes que et pots imaginar i ningú s’immuta. Una ciutat per tornar-hi. A l’estiu va tocar el torn de Calella de Palafrugell. Una setmana de tranquil·litat al Paisatge Favorit de Catalunya. Un dels racons més extraordinaris de la Costa Brava que encara queden mínimament intactes.

Al setembre, aprofitant que les vacances universitàries s’allarguen encara fins l’octubre, vaig volar fins a Marràqueix. Era la primera vegada que viatjava al continent africà. Marràqueix és la ciutat turística per excel·lència del Marroc, però no per això deixa de perdre el seu encant. A més vam tenir la sort d’anar-hi en ple Ramadà. Olors, colors i gent es barregen pels carrers estrets i foscos dels zocos de Marràqueix (els mercats de la ciutat). Tot un espectacle que s’ha de viure. El paradís de les falsificacions, del regateig, d’aquest teatre que és anar a comprar a les ciutats àrabs. Una ciutat al mig del desert amb la serralada de l’Atlas amenaçant-la d’aprop.

I a començaments d’aquest mes que ja s’acaba viatjava fins a Berlín, capital europea de la cultura i el moviment underground. He anat penjant aquests dies algunes de les fotografies que vaig fer durant el viatge. Costa fer una definició del que és Berlín. Sens dubte crec que és una de les ciutats que millor expressen la tràgica història del segle XX. Berlín encara té molt vives les senyals de l’última guerra mundial i de la Guerra Freda. Una ciutat que va quedar dividida en quatre al 1945 i després en dos i tràgicament separada per un mur construït pels comunistes per salvaguardar la pàtria socialisme real. Una ciutat a la que espero tornar aviat.

De professió, professor d’història?
Al setembre començava a treballar com a professor d’història a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. El curs es va acabar el passat 16 de desembre i ara ja tinc gairebé tots els exàmens dels meus alumnes corregits. L’experiència ha estat molt positiva. Durant aquests dos mesos i mig he après molt i pel que que he pogut veure els alumnes també. De professió, professor d’història? Si m’ho haguessin preguntat abans del setembre la resposta hagués estat molt clara: no. Sóc conscient que les sortides laborals per a un historiador pràcticament es limiten a la docència en un institut. Sempre m’havia negat a plantejar-m’ho com una sortida laboral. No em veig donant classes en un institut de secundària, fent més de policia que de professor. Però després d’aquesta experiència professional, les meves sortides professionals s’han ampliat. Això vol dir que em plantejo donar classes en un institut? Mai se sap.

Des d’aquí vull aprofitar l’ocasió per agrair sincerament als companys docents de l’Institut de Seguretat que he conegut i als que ja coneixia per l’ajuda que m’han prestat en tot moment i pel bon ambient que s’ha respirat durant tot el temps que em estat treballant. Moltes gràcies!

2009, la consolidació del blog
Aquesta serà l’última anotació del blog d’aquest 2009. Ha estat l’any de consolidació del blog. Unes quantes xifres: hem arribat a les 810 anotacions i 689 comentaris. Tanquem l’any amb 44.896 visitants únics i 186.913 vistes totals al blog, tenint al mes de novembre la xifra històrica més alta de visitants únics: 5.482. Més enllà de les xifres, m’agradaria destacar que el blog aquest 2009 ha continuat sent la meva principal eina de comunicació en aquest món virtual que anomenem Internet. Més enllà de Twitter, Facebook… jo encara segueixo confiant en el blog com l’eina d’expressió per excel·lència. I amb el blog he continuat aprenent i teixint intensa una xarxa d’amistats. Espero que sigui així per molts anys més. Moltes gràcies a tots els que llegiu aquest blog.

No vull acabar sense tenir un petit record pels amics que estan lluny de Catalunya. Especialment a la meva amiga Marta, una terrassenca instal·lada a Los Angeles realitzant el tercer curs d’història a UCLA.

Només queda desitjar-vos una bona entrada a l’any nou. Feliç 2010!