Balanç de l’Assemblea de Reagrupament
Després de dinar amb la delegació terrassenca de Reagrupament, he decidit tornar cap a casa i seguir l’Assemblea per Internet. La tarda s’ha reservat per realitzar l’elecció de la nova junta, un procés lent per la gran quantitat de gent que ha assistit a l’assemblea. Com que poca cosa quedava per fer allà, millor tornar a casa per intentar posar en ordre les meves sensacions entorn aquest nou projecte. La Junta finalment ha quedat composada, entre d’altres per, Joan Carretero, la Rut Carandell o en Jaume Renyer (llista complerta aquí). He tingut l’oportunitat conèixer alguns membres de la nova Junta. M’ha fet molta il·lusió veure en persona i xerrar amb en Josep Sort, un blocaire (i membre de Reagrupament) que segueixo des de fa temps i un gran analista de l’actualitat política. Fet aquest seguiment periodístic de la jornada d’avui tenia la necessitat de fer una valoració de tot plegat, que espero llegiu amb atenció.
D’entrada vull agrair l’organització el fet d’haver permès la presència a l’Assemblea de persones externes a l’organització, com jo mateix, en qualitat de blocaire. Aquest ha estat el primer acte de Reagrupament al qual assistia. Avui he pogut conèixer en directe el projecte de Reagrupament, xerrar amb els seus associats i escoltar al seu líder, en Joan Carretero, una persona molt lúcida i d’una gran claredat. Com a independentista, dono la benvinguda a qualsevol nova formació que es presenti com a tal. De les propostes independentistes en parlaré més endavant. També valoro molt positivament que, en els temps que corren, un nou partit (Reagrupament no és un partit formalment, sinó una associació) plantegi la necessitat de dur a terme una regeneració democràtica.Per mi tan important és la independència com un canvi radical en la manera de fer política i de gestionar la res-pública. Sense una cosa no pot haver-hi l’altra.
La necessària regeneració democràtica del país
De Millets n’està ple el país. Res sabem els ciutadans sobre el finançament dels partits. L’exercici de transparència fet aquest matí a l’assemblea de Reagrupament és tot un gest i suposa un trencament amb les pràctiques dutes a terme fins al moment als partits polítics. Veure quins són els números d’un partit no és quelcom que passi cada dia. Què aparegui un partit amb la intenció de fotre enlaire tot l’statu quo actual dels partits i que es presenta amb la voluntat de transparència, està molt bé. La regeneració política que proposa Reagrupament va més enllà d’això. Es proposen la necessitat d’elaborar una nova llei electoral que obligui als partits a confeccionar llistes obertes, o sigui, que els electors triaríem el nostre diputat favorit el seu diputat preferit, el que ha trepitjat el territori, el que s’ha guanyat el sou, treballant per la gent. Reagrupament presenta un programa d’aprofundiment democràtic. Excel·lent, hi estic plenament d’acord. Regeneració democràtica que vol dir, per exemple, que el ciutadà sàpiga quines empreses són triades pel Govern per executar l’obra pública, per elaborar projectes, informes, etc. en definitiva, fer un govern transparent (a l’estil de l’administració Obama, si em permeten la comparació).
Objectiu: la independència, amb quines polítiques?
El primer objectiu programàtic de Reagrupament és la declaració unilateral de la independència. Això treu la son a moltes persones. El que planteja Reagrupament és assolir una majoria al Parlament per poder declarar la independència, perquè d’una altra manera aquesta fita no s’aconseguirà mai (no serà l’Estat espanyol qui ens regali la independència). Una vegada feta la declaració d’independència, es celebraria un referèndum perquè el poble ratifiques, o no, la decisió. Sóc independentista, i em sembla molt bé que una opció política defensi clarament l’opció independentista, com he dit anteriorment. Però Reagrupament no ens explica quina política seguirà mentre no s’assoleix la independència. Partit d’esquerres? Partit de centre? De dretes? Es declaren transversals. Jo no sóc massa amic dels partits presentats com a transversals. Intentaré explicar perquè.
He militat a les CUP, partit independentista i amb clar discurs d’esquerres (socialista). Sóc independentista però també sóc anticapitalista. No crec amb l’actual sistema. Defenso la ruptura amb el capitalisme i la construcció d’una societat basada en la igualtat, la justícia social i la democràcia directa. Dins les CUP hi ha un sector que defensa la participació a les eleccions autonòmiques i un altra (majoritari) que prefereix construir el camí a la independència des de les viles i les ciutats del país. En el fons crec que les persones que defensen l’opció municipalista (i així ho vaig entendre jo al militar a les CUP) creuen que per arribar a la independència primer cal fer una política activa des dels ajuntaments (la institució més pròxima als ciutadans) per aconseguir la igualtat de drets, garantir l’accés als serveis públics (ensenyament, sanitat, etc.) i unes condicions de treball dignes a tota la seva ciutadania. En definitiva, millorar les condicions de vida dels nostres veïns per avançar cap a la transformació socialista de l’estructura social i productiva que permetrà alliberar-nos de l’Estat espanyol.
Estic d’acord en que cal fer una sacsejada de dalt a baix del sistema polític català, molt viciat i dirigit pels quatre de sempre. Cal una regeneració. Però en el fons no són només els partits els qui estan viciats sinó el sistema i Reagrupament no ens presenta una ruptura amb el sistema capitalista sinó la seva reforma. Reagrupament es presenta com una associació transversal, sense ideologia, que dóna cabuda tant a persones provinents de la dreta com de l’esquerra. Aquest punt no el veig gens clar. Veig a Reagrupament faltat de programa polític. Basar-ho tot en la independència és molt fàcil però i abans de la independència, què? Quina política tindrà Reagrupament en medi ambient? i en infraestructures? i en educació? i en cultura? i en seguretat pública? i en política de gènere ? Baixarà o pujarà els impostos, ampliar l’estat del benestar o retallar-lo. Em podeu dir que ara no és aquest el debat que toca, que ara s’està parlant de la independència de Catalunya. Poder és que jo sóc una mica més clàssic i encara crec en la diferència entre dretes i esquerres, dretes i esquerres que dibuixen dos mons totalment diferents. Conciliar en un mateix partit diverses ideologies, ho veig difícil.
No acabo de veure aquesta manca de definició política. No voldria comparar en cap cas Reagrupament amb Ciutadans, però m’agradaria recordar que C’s es va presentar com un partit transversal, sense ideologia, ni de dretes ni d’esquerres. Al cap de dos anys, van acabar tots barallats i van haver de definir-se com de centre-esquerra. Després Albert Rivera pactà amb Libertas (extrema-dreta) per anar junts a les Europees, i això va provocar que molts estripessin el carnet a molts militants. No és pot ser un dia d’esquerres, l’altra de centre i l’altra d’extrema-dreta. Si no es defineix ideològicament Reagrupament, poc acabar molt malament.
Malgrat aquests dubtes, la sensació que m’ha donat avui Reagrupament, és que hi ha gent molt treballadora, amb ganes de fer coses pel país, amb ganes de fer feina sense ànims de protagonisme ni per benefici propi. I amb gent molt variada: joves, mitjana edat, jubilats. A destacar, a diferència del que s’ha dit fins ara, la presència molt gran de gent que mai ha militat en cap partit. No es veritat que a Reagrupament hagi anat a parar els militants rebotats d’ERC i CIU. Hi ha de tot, hi ha alguns d’ERC, alguns de CIU, però son la minoria. La majoria no han militat mai enlloc i ara han trobat en Reagrupament la oportunitat de fer política.
Espero que Reagrupament tingui tota la sort del món. Ara tot just comença aquest projecte, aquest somni. Ànims. Hi ha molta feina per endavant.