Els darrers documents publicats per Wikileaks, sota el títol “Spy Files“, han posat al descobert un gran sistema de vigilància permanent mundial que engloba des de les comunicacions via telèfon mòbil (mitjançant l’ús de la Blackberry, l’iPhone, Nokia), als correus electrònics, passant per serveis com Facebook, iTunes o Skype, entre d’altres.
Seguint les informacions publicades pel diari digital Owni.fr, “els documents revelats per WikiLeaks dibuixen el paisatge de la vigilància. Un telèfon mòbil és un espia perfecte, les connexions (de pagament o no) una mina d’informació, i les xarxes d’Internet poden ser espiades en l’àmbit nacional”.
Les empreses implicades van crear un “sistema massiu dissenyat per satisfer les necessitats de la intercepció i el control del nivell d’una nació en condicions d’afegir tot tipus d’informació per analitzar, en temps real, un flux de dades a nivell nacional, una terabytes fins a desenes de petabytes“.
En un altre ordre de coses, ens preocupa cada vegada més el que fan les empreses de serveis d’Internet amb les nostres dades. Empreses com Facebook, Microsoft, Yahoo… recollint una infinitat d’informació dels seus usuaris. Què en fan de tot plegat? Jordi Sabaté es planteja en un article si el “Big Data és una amenaça a la nostra intimitat“. L’autor afirma que:
Cada vez que navegamos por la Red, dejamos un rastro disperso de nosotros mismos en las páginas que visitamos, las opiniones que vertemos en nuestras redes sociales favoritas, las fotos que subimos a nuestros servicios de almacenamiento o que comentamos de otros, etc… Todos estos datos comprenden un enorme volumen de información de cada usuario que tiene gran valor para las empresas, ya que así perfilan al máximo la oferta de sus productos, aunque por el momento son bases muy difíciles de analizar dado su tamaño: es lo que se conoce como “big data”.
Cuando entramos en un servicio y realizamos alguna actividad en él, dejamos un rastro de nuestra actitud, nuestro ánimo, nuestra visión de los temas más variados o nuestros gustos estéticos, entre otras muchas pistas que perfilan nuestra identidad. En buena lógica, estos datos pueden corresponder a nuestro perfil público en Internet, algo que todos tenemos y que se refiere a nuestra identidad digital.
L’autèntic problema del “big data”, segons Sabaté, és que aquesta multitud d’informació personal que recollint les empreses d’Internet pugui ser analitzada, integrar-les i extreure’n conclusions de la nostra personalitat i que tot això es pugui vendre en un mercat negre a terceres empreses. La “implicació ètica del big data”, en paraules d’Enrique Dans. El professor Dans arriba a la següent conclusió:
¿Es posible de alguna manera limitar el uso que las compañías hacen de estos datos? Mi impresión es que no. Que estamos evolucionando lentamente a vivir en un mundo en el que, de manera inevitable, las compañías pasan a saber qué compras, cuándo compras, con qué frecuencia, cuándo consumes, con que actitud, con quién… y no porque te estén “espiando”, sino porque tú mismo se lo cuentas.
Em sembla molt inquietant…
Gràcies a les 