La cita prové de l’article de Xavier  Vidal-Folch a “Guindos se ata la soga al cuello“, El País 17 de maig de 2012.

Personalment, tota aquesta situació em sembla molt simular a la viscuda a Espanya al llarg del segle XVIII, quan l’Imperi s’esquerdava i feia aigües per totes bandes. Aleshores les polítiques dels primers Borbons intentaven posar fre al descontrol polític amb tota una sèrie de reformes que es contradeien les unes amb les altres. Tot eren preses i molta descoordinació. I ja sabem com va acabar tot plegat: la Hisenda reial va fer fallida entrat el segle XIX (La quiebra de la monarquia española, Josep Fontana) i immediatament després perdé tota Amèrica (amb l’excepció de Cuba, Puerto Rico i les Filipines).

Conclusió: Espanya ha fet fallida. Està acabada i cada dia que passa la situació és més greu. Des d’una perspectiva catalana tenim dos opcions:

1. Romandre a Espanya. Però atenció: això ens porta a la intervenció de Catalunya pel part del Govern de Rajoy. Les previsions és que això passarà al novembre.
2. Sortir d’Espanya. Declarar la independència quan abans millor i evitar ser arrossegats per Espanya a la ruïna total.

Què farem els catalans? Ruïna o esperances de recuperació?

Foto: Carles Ribas (El País)

Faig una sèrie de propostes per retallar despesa pública d’aplicació immediata a Espanya i Catalunya. Ara que les polítiques d’austeritat i rigor són a l’ordre del dia, i no fan altra cosa que afectar greument al benestar dels ciutadans, proposo retallar beneficis als polítics. És del tot necessari dur a terme un pla de racionalització de l’administració pública, que elimini duplicitats entre organismes, suprimeixi ens territorials inútils i ordeni per decret una baixada de sous als alcaldes, regidors i mànagers de les agències públiques per equiparar les seves retribucions als sous mitjans dels catalans. Estic segur que d’aquesta forma ens estalviaríem molts milers d’euros als Pressupostos públics, sense privatitzacions i filigranes vàries.

Despeses relacionades amb els partits polítics:

1. Acomiadar el personal de les administracions públics col·locats a dit pels partits polítics, que no han passat mai cap concurs públic ni han demostrat cap mèrit professional ni competència per ocupar aquell càrrec. Prohibir per llei aquesta pràctica.
2. Reduir el finançament públic als partits polítics. Màxima transparència. Obligació de publicar els balanços anuals dels partits i fer-los accessibles als ciutadans.
3. Mandats màxims de dos legislatures a alcaldes, regidors, diputats autonòmics i Presidents de la Generalitat.
4. Decret per uniformitzar retribucions als càrrecs públics i assimilar-los a la mitjana dels sous dels catalans.

Despeses relacionades amb la distribució territorial del poder:

1. Supressió de les Diputacions provincials. Repartir les seves competències entre ajuntaments i Govern de la comunitat autònoma.
2. Supressió de les comarques i els seus Consells.
3. Racionalització del número d’ajuntaments i supressió de municipis que no superin un número mínim d’habitants (5.000 hab.).

Aquestes són unes quantes idees. N’hi han més. Alguna proposta d’aquesta llista serà realitzada? No ho crec pas…

Bé, però les polítiques de rigor i austeritat imposades per A. Merkel i el Directori Europeu, directament a Grècia, Portugal i Irlanda i indirectament a Espanya i Itàlia, ja sabem que no han solucionat res, ans el contrari, han agreujat la crisi. Ho veiem cada dia, Espanya està avui pitjor que fa dos anys, igual que la resta de països posats sota la tutela de la troika. Stiglitz, en un article publicat avui a El País, critica durament la línia adoptada per Europa i augura un futur més negre si no es prenen decisions aviat.

Las consecuencias de la fiebre europea por la austeridad serán de largo plazo y probablemente graves. Si el euro sobrevive, lo hará al precio de alto desempleo y enorme sufrimiento, particularmente en los países en crisis. Y la propia crisis casi seguramente se extenderá. Las medidas antiincendios no funcionarán si simultáneamente se tira combustible sobre las llamas, una tarea con la que Europa parece comprometida. No hay ejemplos de grandes economías —y Europa es la mayor en el mundo— que se hayan recuperado con austeridad.

El dolor que sufre Europa, especialmente el de sus pobres y jóvenes, es innecesario. Afortunadamente, existe una alternativa. Pero las demoras para aprovecharla serán muy costosas, y Europa se está quedando sin tiempo.

També ho diu Paul Krugman, que en la mateixa línia d’Stiglitz critica l’adopció d’aquestes polítiques de rigor i retallades als serveis públics:

¿Cuál es el error de recetar recortes en el gasto como solución a los males de Europa? Una de las respuestas es que el hada de la confianza no existe, es decir, las afirmaciones de que recortar el gasto gubernamental animará de alguna manera a los consumidores y a las empresas a gastar más han sido rebatidas abrumadoramente por la experiencia de los dos últimos años. Por eso, los recortes en el gasto en una economía deprimida no hacen más que agravar la depresión.

Krugman dibuixa un escenari pels propers mesos molt pessimista, especialment per Espanya (traducció d’Escolar.net):

1. Salida del euro de Grecia, probablemente en el próximo mes,

2. Retiradas masivas de dinero desde los bancos de España e Italia para llevar el dinero a Alemania.

3a. Tal vez, controles para prohibir transferencias de depósitos fuera del país y límites a las retiradas de dinero en efectivo.

3b. Alternativamente, o al mismo tiempo, inyecciones masivas de dinero del BCE a los bancos para evitar su colapso.

4. Alemania tiene dos opciones: aceptar inyecciones masivas de capital público en Italia y España, seguidas de una drástica revisión en su estrategia: básicamente, dar a España en particular alguna esperanza de que habrá un respaldo a su deuda para evitar que la prima de riesgo se dispare y también un objetivo de inflación para la eurozona más alto que permite hacer el ajuste de precios o…

4b. El fin del euro.

Europa té alternatives. Ara mateix totes les esperances passen per França i la pressió que el seu nou President pugui fer sobre Alemanya.

Il tema centrale della puntata e “la Cultura”.

Una nuova puntata del programma di Sabina Guzzanti, Un Due Tre Stella, emesso su La 7 il 27 d’aprile de 2012 .

Resultat dels malabars legals de polítics i banquers en col·laboració conjunta: després dels anys de l’economia de l’especulació i improductiva (a Espanya el sector del totxo), que donava treball a milers de persones sense formació i permetria grans beneficis a polítics i bancaris, arribà de cop al 2008  el col·lapse als Estats Units i a la resta de l’Occident.

La història a partir del 2008 la coneixem tots molt bé perquè ha estat narrada dia rere dia pels mitjans de comunicació (que ben poc van fer per denunciar la barra lliure dels banquers perquè en gran part depenen de les generoses contribucions en publicitat que hi fan aquests mateixos bancs). Han passat quatre anys i mentre als Estats Units comencen a sortir de la crisi, aquí a Europa res fa pensar que aquesta crisi s’acabi. Tot el contrari. El camí recorregut pels nostres polítics respon a diverses línies mestres:

1) La crisi que han provocat ells i els bancs l’ha de pagar el ciutadà corrent, aquells que dia rere dia pugen la persiana dels seus negocis, van a treballar  i paguen els impostos regularment.

2) La crisi és l’ocasió perfecta per buidar l’Estat del Benestar, creat a partir de la segona postguerra mundial quan l’Estat estava cridat a ser un potent motor del creixement econòmic a través de la intervenció en l’economia. Perquè els que han provocat la crisi (repeteixo, polítics i banquers) són els seguidors de l’Escola de Chicago (Friedman), de Reagen i Tatcher, són aquells que prediquen un Estat petit, residual, que no participi en l’economia i deixi les mans lliures als capitalistes perquè s’enriqueixin sense trobar-se pel mig amb obstacles legals. I més important: sanitat i educació, entre d’altres, són sectors econòmics massa potents perquè estiguin en mans de l’Estat. Ens el contrari, han d’estar en mans dels capitalistes.

3) Per últim, ajudar a eixugar els deutes dels seus amics banquers, donant-los diners i obligant a tots els Estats europeus a reduir el deute públic, o sigui, donant més diners als bancs.

Andate via (i politici)!

Beppe Grillo, del Movimento 5 Stelle

No només no marxen aquests polítics que han arruïnat Europa i als seus ciutadans, sinó que continuen allà, enganxats a les seves poltrones, cotxes oficials i salaris astronòmics, al mateix moment que ens demanen sacrificis. Els polítics han fet de tot i més per enriquir-se, ajudar als seus amics banquers i constructors i promoure l’empobriment del país.

S’han de marxar! Han de ser jutjats, processats i enviats a presó! Si encara tenen un mínim de vergonya, que pleguin. Andate via!!! Polítics, sou la merda més gran que existeix sobre la Terra. Marxeu, aneu-vos a casa, sou uns malparits que ja ningú us creu. No us doneu compte?  A Itàlia els ciutadans us estan donant l’esquena, els moviments cívics estan creixent com l’espuma, a Alemanya els Pirates creixen dia rere dia, a Grècia governarà l’esquerra anticapitalista i a França el vot obrer a Marine Le Pen era el d’aquells que esperaven castigar Sarkozy, el representant d’aquest món corrupte.

Que marxin tots. Els polítics que han estat durant anys robant els diners que són dels ciutadans, que han permès als especuladors fer el que han volgut, tots ells han de ser jutjats. Ha arribat el moment que els ciutadans agafin les regnes de la política, que gestionin directament els afers públics, els ajuntaments, el govern de l’Estat. Hem de recuperar allò que ens pertany, que hem construït amb l’esforç de tantes generacions. La diarrea política que representa el PSOE, el PSC, CIU, PP… ha d’acabar. És el moment del poble, de tots nosaltres, en sintonia del que està passant a Europa. Fem fora als polítics de la casta, els de la poltrona i el cotxe oficial. Reclamen els nostres serveis públics que formen part del nostre bé públic.

Katerina Kitidi, Aris Hatzistefanou i Leonidas Vatikiotis, autors de Debtocracy (2011), acaben de presentar a Grècia Catastroika, documental que vol denunciar del fracàs de les polítiques neoliberals posades en pràctica durant les dues darreres dècades a Occident.

Autor: Samuel H. Gottscho

He trobat aquesta fotografia al web Shorpy, on hi ha una bona col·lecció d’imatges històriques de ciutats dels Estats Units d’Amèrica.

Tux, mascota oficial de Linux creat per Larry Ewing

El diari El País ha publicat uns dies enrere un reportatge sobre els sistemes operatius basats en Linux, que bé mereix ser qualificat com a ben documentat. Parla de Linus Torvalds, enginyer informàtic creador del nucli (kernel en anglès) d’un nou sistema operatiu que ell mateix anomenaria Linux. L’article parla de l’ús d’aquests sistemes lliures, afirmant que es troben en la majoria de màquines que hom fem servir en la nostra vida quotidiana: caixers automàtics, mòbils, pàgines webs, etc. Pràcticament aquests sistemes ho dominen tot, excepte en l’entorn domèstic, on Microsoft Windows és el clar vencedor. Finalment l’article esmenta l’ús que en fan les administracions públiques dels sistemes basats en Linux, aspecte, segons el meu parer, que encara està massa poc considerat per ésser esmentat positivament.

Una petita mostra de l’article:

Veinte años después no ha conseguido colarse en los ordenadores domésticos (0,98% de cuota mundial según Netmarketshare), pero reina en móviles, empresas, centros de datos, entornos críticos y en la infraestructura de la Red. El 80% de las transacciones bursátiles se realizan en sus plataformas y 9 de cada 10 superordenadores llevan el símbolo del pingüino en su interior. Hasta televisiones y coches. El 25% de su coste ya es software y en cuatro años será el 75%. De ahí que gigantes como General Motors, BMW, Hyundai, PSA Peugeot Citroën y Renault-Nissan construyan una plataforma abierta para los sistemas de entretenimiento e información (consorcio Genivi).

Article sencer