Esquerra Republicana, Yes we can?
Aquesta passada matinada Barack Obama s’ha autoproclamat com candidat demòcrata a les eleccions presidencials del proper novembre als Estats Units. Els ciutadans nord-americans han votat pel canvi, representat en la figura del jove senador Barack Obama. Clinton era la personificació del passat, figura d’un altre temps. Més d’un analista polític ja pensa en un possible tàndem Obama-Clinton. Somni o malson, titula Calvin Woodward d’AP. Més enllà d’entrar en el detall del procés electoral nord-americà, que desconec, em pregunto que passaria si traslladéssim el fenomen Obama a Catalunya?
Hi ha algun partit polític preparat per dur a terme un procés de renovació ideològica i de personal política ara mateix a Catalunya? A les passades eleccions autonòmiques del 2006, si analitzem els 5 candidats dels partits més importants (1), l’únic factor nou era la procedència de José Montilla. De la resta, programes, idees, projectes, persones, tot seguia els mateixos esquemes de sempre. Vàrem viure una campanya com les de sempre, cada cop més avorrida, sense missatges a la població, sense il·lusions. Podríem dir que l’única empenta d’aire fresc va venir per la xarxa i la irrupció de la política “2.0″ va fer al nostre país.
Barack Obama ha sabut atraure’s a sectors socials fins ara oblidats: capes populars, joves, immigrants, afroamericans, llatins. I s’ha presentat davant la ciutadania amb missatges senzills però molt potents. El famós YES WE CAN és un crit d’esperança a favor de la justícia i la igualtat, les oportunitats i la prosperitat, per reformar aquest món. Per tot això si podem.
Els partits han de renovar-se a casa nostre. Els polítics han de ser conscients que davant els grans reptes del present i el futur immediat incert que ens espera no es poden aplicar receptes i remeis del segle passat. El segle XXI exigeix noves respostes. Quines són aquestes noves receptes? No ho sé, però tinc clar que no hi ha cap partit polític a Catalunya capaç d’enfrontar-se als problemes actuals del país.
Descarto totalment que aquesta renovació política arribi, a dia d’avui al PSC, CiU, PP o ICV. Crec però que els militants d’ERC tenen una gran oportunitat al Congrés del proper dissabte que no han de deixar passar. No només decideixen qui dirigirà el partit sinó que en gran mesura estan decidint si el seu partit, ERC, es prepara o no per afrontar els grans reptes de la nostre societat. D’ells depèn si volen seguir ancorats al segle passat o volen mirar al demà amb projectes nous i que sàpiguen il·lusionar una societat que cada dia està més allunyada de la política.
Nota:
(1) Deixo a part el candidat de C’s, Albert Rivera, perquè tot i ser un element novedós dins el panorama polític català i obtenir 3 diputats, el cert èxit que van tenir al 2006 s’ha esvaït ràpidament.
La originalitat consiteix precisament en el retorn als orígens, com ens deia en Gaudí.Ningú sap res del segle XXI, però prou que hem après per saber què fer, i sobretot, què no fer per no repetir les pífies de sempre.Estic amb tu, ERC té la sort, encara, de poder arribar a il·lusionar i mobilitzar una gran massa electoral orfe d’alternatives, i no precisament “renovant” el discurs a base d’apropar-lo al de l’oponent no. El que fóra rejovenidor és defendre amb energies renovades allò que és i representa, i sempre ha representat, aquest partit. Perquè els temps canvien però ara per ara, nosaltres seguim ancorats en una situació enquistada de fa segles.
Josep M, gràcies per aportar la teva opinió.Jo sí que crec que s’han de renovar discursos. Les societats evolucionen i ERC, com qualsevol partit, ha de saber connectar amb la ciutadania del present, el 2008, no la 1980 o 1999. Clar que com bé dius s’ha de defensar allò que representa cada partit, perquè és la seva història i tradició, però s’ha de mirar al futur, no al passat.