El universitario español tiene bajo nivel, desinterés y escasa vocación (El Mundo)
Aquest és el titular d’un extens reportatge elaborat pel diari El Mundo (ahir en feia referència l‘Enric Canela al seu blog) sobre l’abandonament de les carreres per part dels estudiants. És un tema que, em consta, preocupa molt a les direccins dels centres universitaris. Diu El Mundo que “En España, uno de cada tres alumnos abandonan la carrera antes de terminarla”. Diuen que uns dels problemes és que els estudiants no han sabut triar bé el seu futur quan cursaven batxillerat i que arribats a la universitat és troben desorientats i fent uns tipus d’estudis que no s’esperaven trobar.
Si em permeteu donaré la meva experiència personal. Jo sempre havia tingut molt clar que volia estudiar periodisme, però era conscient de que la nota de tall és força alta. Per això ja a primer de batxillerat vaig tenir clar que havia de tenir una segona alternativa, que m’agradés també, perquè arribats al cas de no poder entrar a periodisme podés fer una carrera que també em motivés i m’agradés. I així vaig fer. De seguida vaig pensar en la història, perquè durant la secundària i el batxillerat sempre havia estat la meva assignatura favoritat i la que millor notes tria.
La veritat és que en el moment de fer la preinscripció universitària ja no vaig ni apuntar-me per fer periodisme, la meva primera opció va ser la història, que a més tenia i encara té un accés per nota molt baix (un 5). Ara bé reconegut que el primer any a la universitat va ser força dur. Pretendre estudiar des de la Prehistòria al segle XX en un any, tot concentradet és massa. I de seguida vaig veure que la preparació meva prèvia en els estudis d’història era molt baixa. I així em va anar, vaig passar a segon amb dues assignatures pendents de primer. Però no vaig llançar la tovallola. Lo fàcil hagués estat abandonar, però aquesta va ser una idea que ni em va passar pel cap. Era conscient que per aconseguir arribar a on sóc ara (últim curs de la carrera) hauria de treballar dur, estudiar de valent i sacrificar-me de moltes coses que m’haurien agradat fer.
En qualsevol cas, cada estudiant és un món. Us recomano que llegiu l’article d’El Mundo i treieu les vostres pròpies conclusions.
Em vaig passar sis anys a una escola superior d’enginyeria, i despres de alguns anys de experiencia professional en el ram encara em demano que coi hi feia a aquella escola a la vista de la poca relacio entre l’escola i el mon real. Em sembla que un dels motius de la “mandra” dels estudiants es que la universitat esta concebuda com un periode sense cap objectiu concret, nomes com un passatemps, i aixo, que pot ser divertit una temporadeta, acaba sent fastigos a la llarga. Res del que es fa a les facultats sembla tenir altra objectiu que mantenir entretinguts als alumnes i, encara mes important, donar feina pagada (i no mal pagada) als professors. I això ho fa be la universitat, peròesperar-ne mes es com demanar “peras al olmo”, que diuen els espanyols.
Avui divendres s’ha publicat que segons un estudi de la UGT (que caldrà agafar amb pinces, com tot el que fan els sindicalistes) a Catalunya s’ha doblat la quantitat de joves que no han estudiat mes que la primaria. Sembla que la manca de motivacio ja arriba fins i tot als adolescents. Espero impacientment un estudi dels fracassos escolars a parvularis i primaria. Promet molt.
Ramon, poca cosa afegir al teu comentari, que va directe al problema. Estic d’acord en tot el que dius i aquesta sensació que comentes de trobar-te a la universitat sense saber ben bé que hi fas l’he tinguda jo mateix.