1. Catalunya a finals del Vuit-cents

Les forces polítiques i socials en el marc del sistema de la Restauració

Alfons XII

Les classes conservadores, sempre contràries a l’obertura democratitzadora, van formar un nou grup de poder al costat de l’exèrcit com a braç executor al 1874. Era l’inici de la Restauració Borbònica. Quan al 1875 la inestabilitat política s’acaba, la represa econòmica va a més. Entre el 1875 i el 1878 es posa fi a la Tercera Guerra Carlina i a la primera guerra d’independència de Cuba (1878). Per a l’economia catalana el període comprès entre 1876-80 seran uns anys òptims (pel tèxtil i els aiguardents). Són els anys de la Febre d’or que acabarà degenerant en especulació. Al 1882 aquesta bombolla d’especulació rebenta. Té lloc un crac borsístic que provoca una primera frenada a la prosperitat econòmica.

Un altre element negatiu serà l’arribada de la fil·loxera. Comarques senceres que vivien de la vinya veuen com l’epidèmia acaba matant els ceps. La idea de celebrar al 1888 a Barcelona una Exposició Universal no fou símptoma prosperitat en els negocis sinó la invenció d’alguna cosa que atragués visitants de fora.

La definitiva recuperació vindrà d’ultramar. Espanya encara conservava Cuba, Puerto Rico i Filipines. El dinamisme de Cuba va servir per la industria tèxtil catalana per remuntar la crisi dels anys 1880. Al 1891 el govern espanyol dictà un nou aranzel per Cuba que feia gairebé impossible l’entrada de productes no espanyols a Cuba. L’actitud política de la burgesia catalana era d’un patriotisme espanyol fervorós.

Al 1875 s’inicia un context econòmic d’expansió que arriba fins 1898. Són els anys de la Febre d’or. Durant aquest període la burgesia catalana globalment està satisfeta amb la política espanyola. Al 1876 s’obre una fase de pau social imposada a través de la repressió, l’ordre públic, la il·legalització de sindicats. La satisfacció de la burgesia catalana tenia uns límits. Per alguns sectors més oberts de la burgesia era indubtable que el sistema de la Restauració no era el seu règim polític ideal. Era un règim on el grup social que tenia una influència sobre el poder era l’oligarquia castellana i andalusa. La burgesia catalana en el Sexenni havia sumat amb un règim més obert donant suport al General Prim i la monarquia dels Savoia. Però aquesta monarquia era massa avançada per les classes dominants de fora de Catalunya. Escarmentats de la I República, la burgesia va admetre que com a mal menor era desitjable el retorn dels Borbons. Va ser una aposta pragmàtica. Era el mal menor. L’alfonsisme de la burgesia va ser de conveniència. Això es manifestà un cop consolidat el règim. Aquesta burgesia es va replegar i es va atrinxerar en els seus negocis. Manca absoluta de ministres catalans als governs de finals del XIX. La burgesia es va instal·lar en la idea de que la política es feia a Madrid i que ells feien únicament diners. Trobem una actitud general d’inhibició política.

Entre 1876-78 es configura a Catalunya les dos seccions dels partits dinàstics. Els conservadors giraven entorn Manuel Girona (Banc de Barcelona), Josep Ferrer i Vidal (industrial), Manuel Duran i Bas (catedràtic) i Joan Mañé i Flaquer (periodista). Els liberals comptaven amb advocats com Francesc de Paula Rius i Taulet, banquers com Evarist Arnús o industrials com Alfons Sala, Don Carlos i Bartolomé Godó. Els Godó al 1881 crearen La Vanguardia com a portaveu dels liberals, fins al 1887, que trenca relacions.

Conservadors i liberals no eren partits polítics per representar uns interessos d’unes determinades classes socials. Eren partits creats de dalt a baix pel poder. Eren dos estructures que s’anaven alternant en el poder (el turno pacífico). Hi intervenia el cacic de cada poble. A les grans ciutats el sistema de la falsificació electoral es basava en el control dels ajuntaments i els censos electorals. Sistemàticament els electors que morien no eren esborrats del cens. A l’any 1899 l’alcalde Robert, a Barcelona, va descobrir 27.000 electors ficticis i 40.000 ciutadans que no apareixien al cens. Les taxes d’abstenció a la ciutat eren del 70-80-90%.

Altres forces polítiques

A Catalunya abans de la Restauració el republicanisme havia estat hegemònic i el carlisme continuava tenint una força considerable. Republicans i carlins tenien una important base social. Però a partir de 1874 quedaren il·legalitzats. A principis dels anys 1880 es va permetre de nou la participació electoral de republicans i carlistes. Els carlistes comptaven des de 1876 amb el portaveu “El correo catalán”.

El republicanisme català seguia tenint gran predicament, però no existia cap força política republicana consistent. El republicanisme després de la Primera República va quedar totalment dividit en tres famílies: federals (a Catalunya els més importants, el seu màxim representant era Pi i Margall, que no fou capaç a partir de 1876 d’actualitzar el seu discurs programàtic), els progressistes i els possibilistes. Els federals es van quedar repetint la idea fracassa de la República federal. Van patir un procés d’anquilosament.

Alguns federalistes, com Valentí Almirall, van donar el salt al catalanisme. A mitjans de 1880 Almirall es convertí en el primer ideòleg del catalanisme. El federalisme es va paralitzant amb el pas del temps. Els republicans progressistes optaren pel pronunciament militar per derrocar la monarquia (Ruiz Zorrilla), sense èxit. Per la seva part els republicans possibilistes (Emilio Castelar) cregué que valia la pena explotar les possibilitats que presentava el sistema monàrquic.

En general els republicans es mostraven nostàlgics respecte la Primera República i constataren que el règim monàrquic era invencible. La vida orgànica dels republicans consistí en una mitja dotzena de centres republicans (pisos on s’hi feien reunions periòdiques).

Moviment obrer

El moviment obrer s’havia mostrat amb força amb el Sexenni. Un obrerisme que s’havia decantat per Bakunin. Al 1872 es fundà la secció espanyola de la AIT. Però al 1874 la Restauració il·legalitzà els sindicats. El Govern Sagasta de 1881 obrí una fase de tolerància. Es reconstruirà la FTRE de l’AIT a Catalunya i Andalusia. El ràpid creixement de la FTRE alarmà les autoritats. Entre 1883-84 es reprimí durament el moviment de “La Mano Negra” a Andalusia. La FTRE fou liquidada al 1886. Entre el 1886 i 1900 el panorama del moviment obrer fou força singular. Durant vint anys no hi haurà una organització sindical a Catalunya amb cara i ulls. L’anarquisme desapareix? No. Els conceptes més bàsics de l’anarquisme van quedar vius en les classes populars (conceptes com solidaritat, rebuig a l’Estat….). Representants: Josep Prat, Joan Montseny (Federico Urales) o Teresa Mañé.

Al 1888 desembarquen a Barcelona tot un equip de gent que, des de Madrid, van refundar de forma pública el PSOE i crearen la UGT. No van tenir gaire èxit. Tornaren a Madrid aviat, però la seu de la UGT va restar a Barcelona fins 1899. Encara al 1890 trobem una gran feblesa sindical a Catalunya. A tot Europa el moviment obrer plantejava la lluita per la jornada de 8 hores. A Catalunya sorgirà una petita minoria d’anarquistes que van decidir-se per la pràctica de la propaganda pel fet. Entre 1891-92 es produiran accions violentes.

A finals del segle XIX es produí l’aparició a Barcelona de l’anarquisme terrorista. Al 1893 l’anarquista Paulí Pallàs intenta assassinar al Capità General de Catalunya, Martínez Campos. Santiago Salvador, per venjar la mort de Pallàs, col·locà una bomba al Liceu que provocà 20 morts entre els burgesos que es trobaven a la platea. Al 1896 esclatà una bomba al carrer de Canvis Nous. L’autoria de l’atemptat encara és un misteri. La bomba esclatà durant el pas de la processó del Corpus, el que comportà que molts dels morts fossin treballadors. Segurament va ser autoria d’un provocador.

Aquestes accions van desfermar una durissíma repressió. El Govern inicià els Processos de Montjuïc que fou un autèntic escàndol a nivell internacional. Acabà amb cinc condemnes de mort. El moviment llibertari fins el 1907 estarà arrasat i el socialista serà molt marginal. Una de les últimes accions anarquistes serà l’assassinat del President del Govern, Cánovas del Castillo al 1897, a mans de Miquele Angiolino.

El primer catalanisme

Presentació davant Alfons XII del Memorial de Greuges

Al 1885 es produeix una important crisi financera. El Govern tenia la intenció de firmar un tractat de lliure comerç amb Gran Bretanya. A més hi havia el projecte des de Madrid de liquidar el Dret Civil Català. Aquests esdeveniments crearan un sentiment de rebuig a Catalunya que es materialitzà en el Missatge al rei Alfons XII al 1885, conegut com a “Memorial de Greuges”, redactat per Almirall.

La unió conjuntural al voltant d’Almirall es va trencar aviat. La iniciativa d’aquest incipient catalanisme se li escapà a Almirall. El moviment passà a estar dirigit per una fornada de nova generació de joves de procedència catòlica integrista. Al 1887 es produeix una escissió en el si del Centre Català d’Almirall i creen dos plataformes. Els joves crearen el Centre Escolar Catalanista (Prat de la Riba i Cambó). Els més veterans crearen la Lliga de Catalunya (Guimerà, Puig i Cadafalch). El 1891 el petit món dels nuclis catalanistes del país es federen en la Unió Catalanista, que com a òrgan de difusió creà “La Renaixensa”.

Bases de Manresa

S’inicia un procés de maduració doctrinal dins el catalanisme protopolític que encara no tenia un cos doctrinal acabat. Personatges claus: Torras i Bages i Prat de la Riba “Compendi del catalanisme”. Al 1895 amb les Bases de Manresa es dóna un pas important en el desenvolupament programàtic notable. Les Bases eren un compendi programàtic molt agosarat. Es reivindicava una autonomia àmplia per Catalunya en el marc d’una monarquia federal. Era un retorn  al model anterior de 1714. Durant molts anys fou el programa màxim del catalanisme. Aquest catalanisme conservador començà a sortir al carrer i assajar la pràctica de la mobilització política i social. Al 1888 amb l’Exposició Universal presentaran un missatge a la Reina Regent  on es reivindica el model anterior de 1714. Al 1886 tingué lloc la primera commemoració en forma de funeral de l’11 de setembre. Al 1885 Àngel Guimerà havia arribat a la presidència de l’Ateneu Barcelonès. Al 1897 s’envià un missatge al rei de Grècia.

Quin panorama trobem al 1897?

Una profunda catalanitat (manteniment a l’adhesió a la llengua, entesa com a existència d’un moviment elaborat de diferenciació als castellans). Als sectors populars hi havia un profund sentiment anti-estatal, d’hostilitat al sistema de la Restauració. El catalanisme estava format al 1897 per una petita minoria d’entre 2.000 i 3.000 persones, homes de carrera, amb pes d’intel·lectuals membres de la Unió Catalanista. Aquests catalanistes havien estat capaços d’inventar una tradició: havien codificat i mitificat una sèrie de figures del passat català i l’havien organitzat com l’arsenal simbòlic de Catalunya. El catalanisme com a doctrina és un producte de laboratori. Totes les tradicions són inventades. Abans de 1898 el catalanisme ja és una cultura política. Però per ser un moviment polític li falta l’adhesió activa d’una part de la societat catalana. Això de moment no passa, perquè la burgesia s’ha desinteressat del catalanisme.

Al 1898 amb la pèrdua de les colònies serà el moment en que la burgesia reaccionarà i canviarà de xip. Es plantejarà la conveniència de crear una plataforma política pròpia i s’afegiran al catalanisme, que ja existia.

L’impacte de la desfeta colonial

Al 1891 s’aprovà un nou aranzel per Cuba, que era un mercat captiu per la indústria catalana. L’octubre de 1898 es perdé la guerra de Cuba. L’impacte real de la pèrdua de les colònies va ser molt més menor de l’esperat. Sota aquest impacte és quan la burgesia catalana es comença a plantejar el seu paper polític a Madrid i dotar-se d’una plataforma política estable.

Després del 1898 la burgesia es veu obligada a abandonar la seva inhibició política. En una primera fase  la burgesia opta per la via política autoritària, representada en el general Polavieja. Aquest general es presentarà a la burgesia catalana amb un discurs alternatiu de regeneració del torn dinàstic i una certa descentralització. Al novembre de 1898 crea la Junta Regional de Adhesiones al programa del General Polavieja, on hi participarà la cúpula de Foment Nacional del Treball.

Mentrestant a la Unió Catalanista es produeix una divisió entre: intransigents (sector que acabarà guanyant) i els possibilistes (que creen el Centre Nacional Català i La Veu de Catalunya). Al març de 1899 el règim s’obre a les demandes de Polavieja en el govern dirigit per Silvela, amb participació de Polavieja i Manuel Duran i Bas. Aquest govern no serà capaç de dur a terme les promeses renovadores. La reforma impositiva del Ministre d’Hisenda Fernández Villaverde, d’augmentar les contribucions industrials (afectava als botiguers i als industrials) buscava un augment de la recaptació fiscal.

La reforma fiscal de Villaverde es trobà amb el rebuig de la burgesia catalana que a la tardor de 1899 dugué a terme una vaga fiscal, coneguda com a “Tancament de caixes”. La Unión Regionalista, antiga Junta Regional de Adhesiones al programa del General Polavieja. La Unión Regionalista era un nucli burgés plenament conscient de que necessitava un programa polític. Tot el que necessitava la Unión Regionalista era el que el catalanisme havia fabricat en els últims 12 anys. Per la seva banda els catalanistes del Centre Nacional Català necessitava el suport d’un sector social important, que era el que sí tenia la Unión Regionalista. Per això aquests dos nuclis creen al 1901 la Lliga Regionalista.

Veure: Història de Catalunya