En Vicent Partal, director del digital Vilaweb, ens informa sobre nous tancaments de diaris. La crisi al món periodístic sembla imparable i toca a tothom: mitjans en paper i digitals. La llista de diaris tancats afecta a tota Europa: Espanya, França, Itàlia, Regne Unit, Dinamarca, Grècia…
Chomsky a Público: “El capitalismo es capaz de destruir la posibilidad de una vida digna”. Darrer llibre de l’autor “La era Obama”, de l’editorial Pasado y Presente.
Àustria, Bèlgica, Bulgaria, República Txeca, Dinamarca, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Polònia, Portugal, Romania, Eslovènia, Espanya, Suècia i el Regne Unit ja han signat el tractat d’ACTA. Recordem què és ACTA:
L’associació en defensa d’Internet i les llibertats dels ciutadans La Quadrature du Net ens proposa una sèrie d’accions que podem fer per pressionar als eurodiputats per tal què no acceptin ACTA. Sembla que encara hi ha marge de maniobra per rebutjar ACTA des del Parlament Europeu, tot i les pressions de la pròpia Comissió.
Llegint l’article del periodista terrassenc Eduard Martín-Borregón em recorda una campanya que en Raúl Jiménez i jo mateix vam iniciar al 2003 (nota al blog, a laMalla.cat i infoterrassa.com) per demanar que s’inclogués Terrassa a la segona zona tarifària de l’ATM (l’entitat que decideix els preus dels títols del transport públic), corregint al nostre entendre, un greu error que provocava (i segueix provocant) un perjudici econòmic als terrassencs que volen moure’s pel territori en transport públic. Han passat els anys i tot continua igual, malgrat les bones paraules dels polítics de torn.
Estic d’acord amb Martín-Borregón, Terrassa paga un impost extra injustificat per agafar el transport públic. I ningú a dia d’avui ens ha donat els motius pels quals això és així. Per fer memòria, reprodueixo el text del manifest que vam penjar a Internet el 2004:
Campanya ciutadana a favor d’una mobilitat justa per Terrassa
A principis d’any, Terrassa entrava a formar part de l’Autoritat del Transport Metropolità, l’ATM, entitat que integren les empreses del transport públic de tota l’àrea metropolitana de Barcelona. L’objectiu d’aquesta entitat és la unificació de tarifes i desenvolupar l’anomenat “Sistema Tarifari Integrat” que permet la utilització dels diferents modes de transport (Metro, Autobús, FGC i Renfe) necessaris per realitzar un desplaçament (origen- destinació) amb els transbordaments despenalitzats dins d’un límit horari.
Transports Municipals d’Egara, com a empresa que dóna servei de transport públic a la ciutat de Terrassa, va signar un conveni l’any passat per formar part de l’ATM a partir de l’1 de gener del 2003, i per debatre a on s’havia d’ubicar la ciutat dins del mapa de zonificació. L’ATM va incloure a Terrassa dins de la 3a corona, en canvi, la ciutat veïna de Rubí o Sabadell estan a la 2a corona. Això suposa pels usuaris que vulguin anar de Terrassa a Sabadell que han de comprar un títol de dues zones.Amb aquesta mesura, els ciutadans de Terrassa, gràcies a la Integració Tarifaria, van quedar aïllats de la resta del Vallès i van quedar en una situació de marginalitat econòmica respecte ciutats properes a la nostra ciutat. Si parlem de números, un veí de Sabadell pagaria per anar a Barcelona 1,55 euros quan nosaltres estem pagant 2,20 euros.
Com a excepció, cal remarcar que les ciutats de Rubí i Terrassa van acordar no cobrar per un viatge dues corones sinó una, però això no passa amb Sabadell.La Integració Tarifaria pretenia abaratir els costos de transport entre modalitats (bus, metro, tren), però a Terrassa el que ha aconseguit és un encariment dels viatges.
La Campanya “Mobilitat Injusta per Terrassa” el que pretén és canviar les regles del joc i fer que Terrassa passi a estar on es mereix, a la 2 corona. Per aquesta raó s’han iniciat una sèrie de converses amb els responsables de l’ATM i l’ajuntament, però fins el moment no s’ha arribat a cap acord.
“Do you agree that Scotland should be an independent country?” Especial Scotland’s future de la BBC. Més detalls del pla presentat avui.
La Comisión Europea propone obligar a las web a borrar datos personales, vídeos o fotografías de Internet a petición de los usuarios europeos según ha anunciado la comisaria de Justicia y Derechos Fundamentales Viviane Reading. (EL PAÍS, 25 de gener 2012).
Una bona notícia en favor de la protecció del dret a la intimitat dels ciutadans? O en realitat la reforma intenta amagar informació compromesa pels polítics i personatges poderosos del vell continent? Ho dic perquè gràcies a Internet és molt ràpid i accessible per tothom recuperar informació d’arxiu publicada a la premsa sobre polítics corruptes, empresaris defraudadors… A qui beneficiarà aquesta mesura legal? (Més informació)
Hem conegut per la premsa les excentricitats i els luxes del propietari de Megaupload, l’alemany Kim Schmitz, a qui l’FBI ha tancat el lloc web per cometre frau, blanqueig de diners i violar la legislació sobre drets d’autor. Des del meu punt de vista, el problema del “cas Megaupload” no és el tancament en si de la pàgina web (amb la pèrdua de fitxers personals que ha suposat), sinó la demostració, una vegada més, de la fragilitat d’una Internet centralitzada (o re-centralitzada, seguint David De Ugarte). Com el propi De Ugarte escriu al seu blog des de fa alguns anys, la tendència creixent a centralitzar els serveis d’Internet en uns pocs ordinadors (això és, que tot el que fem a Internet es troba en molt pocs ordinadors -o empreses d’Internet-) està posant en perill la pròpia xarxa. Si tothom ha vingut a utilitzar els serveis de Megaupload per emmagatzemament els seus fitxers, fossin legals o no, una vegada tancat aquest web, una part molt important d’Internet ha quedat fora de servei. El mateix passaria si un dia un Estat decidís tancar o inhabilitar l’accés a Facebook. Aquest és el veritable gravíssim problema que té ara mateix Internet.
La centralització d’Internet ha donat un gran poder als Estats. Al quedar tota Internet en molt poques màquines (servidors d’Internet) és molt fàcil per un govern procedir al tancament d’aquests serveis i per tant, atacar la població que en feia ús. En contra, si Internet es mantingués com un sistema descentralitzat, amb multitud d’ordinadors connectats entre si, és molt més difícil causar grans danys a la xarxa quan un Estat decideix tancar un d’aquests ordinadors. Precisament és d’aquesta forma com funcionen les xarxes P2P, que per si algú ho ha oblidat, permeten l’intercanvi d’arxius entre ordinadors.
En conclusió. Cal recuperar la llibertat que ens dóna Internet, tornant a esquemes distributius i descentralitzats de la xarxa, deixant d’utilitzar uns pocs serveis centralitzats per recuperar la nostra llibertat personal utilitzant molts ordinadors connectats entre si.
Aquesta setmana ha mort Manuel Fraga Iribarne, un demòcrata de tota la vida, a qui la (des)memòria història del nostre país ha permès viure plàcidament d’ençà la mort del tan estimat (per ell) dictador Francisco Franco. No m’estendré en els detalls de la seva dilatada trajectòria política i personal. És per tots ben coneguda. Però cal fer una observació urgent i crec, necessària. Alguna cosa no funciona bé en la democràcia espanyola, quan s’està rendint grans homenatges a una persona que lluità en contra de la democràcia. Contrasentit? Spain it’s different. Fraga, que hauria d’haver estat jutjat, processat i inhabilitat per l’exercici de la política per haver participat en una dictadura sanguinària i criminal nascuda d’una guerra civil contra la democràcia republicana, fundà un partit polític, redactà la Constitució de 1978, i governà anys i anys, la comunitat autònoma de Galícia, per acabar els seus dies com a senador.
De tot el que s’ha publicat aquests dies sobre Fraga per part d’aduladors i delinqüents intel·lectuals, l’únic que es mereix un aplaudiment és l’article del professor Juan Carlos Monedero: “Fraga, un franquista“.
La democracia estadounidense está raptada por un gobierno secreto que muchos investigadores han identificado como siendo una poderosa oligarquía que manipula desde la sombra la esencia misma del Estado, disponiendo a su antojo e interés la riqueza financiera del país sin que ninguna institución del Estado sea capaz de someterla. Utilizando la plancha a billetes indiscriminadamente y creando riqueza de nada, esta elite sin escrúpulos ha arruinado la economía del país y ha creado la más grande burbuja especulativa de la historia, aquella del dólar, que finalizará con la desaparición de esta moneda como reserva internacional.