Arxiu mensual: gener 2010

Batalla pel control (o la restricció) d’Internet

Publicat el per
Comenta

S’ha iniciat una batalla pel control (o restricció, com millor vulgueu) d’Internet. Com a totes les guerres trobem dos bàndols i diversos fronts. El bàndol atacant està format per la indústria cultural (Coalición de Creadores e Industrias de Contenidos, formada per la SGAE, entre d’altres), la indústria editorial (Asociación de Editores de Diarios Españoles) i el Govern Central. A l’altra bàndol, els internautes. A dia d’avui els fronts oberts d’aquesta guerra són diversos. Per una banda, la Coalición de Creadores i el Govern Central amenacen Internet amb l’aprovació de la Llei de l’Economia Sostenible, obrint les portes al tancament de pàgines web. Al segon front, la indústria editorial demana al Govern que prohibeixi enllaçar i citar.

El Govern Central s’ha posicionat clarament al costat de la indústria cultural. Què pretenen? Estrangular Internet per mantenir una indústria que no ha volgut reconvertir-se i adaptar-se als nous temps. Quin és el seu full de ruta? Incloure a l’avantprojecte de  Llei d’Economia Sostenible una disposició final permetent la creació d’un organisme administratiu amb capacitat per adoptar mesures abans d’exclusiva titularitat judicial com ara el tancament de pàgines web. Això passava ara fa tot just un mes (ho vam explicar al blog).

Espontàniament un grup d’internautes va publicar el Manifest en Defensa dels Drets Fonamentals a Internet que va transcendir als mitjans de comunicació i que provocà una reunió d’urgència amb el Ministeri de Cultura, de la que va sortir ben poca cosa. Posteriorment aquest grup d’internautes es reuní amb diferents partits polítics. Pocs semblen haver entès el missatge: volem una Internet lliure que promogui l’accés universal a la cultura i al coneixement, sense restriccions de cap tipus. Ens trobem en l’era digital, una nova era on la cultura i la indústria de masses estan en crisi. “La respuesta no es limitar derechos ni sostener lo obsoleto. Está en crear una sociedad del conocimiento que suceda a la del consumo”, afirma Juan Varela. Què demanem? Ho explica molt bé en Varela:

Reconocer el derecho de cita, enlace y de remezcla connaturales a la cultura digital. Ampliar el acceso a las obras de dominio público y a los contenidos financiados con fondos públicos. Generalizar las licencias libres y flexibles de propiedad intelectual. No extender exageradamente los derechos de autor y simplificar su gestión. Garantizar la copia privada, compensada por el canon digital. Y ampliar el acceso a los contenidos a través de nuevas herramientas eficientes y donde creadores, distribuidores y público puedan reconstruir un consenso –un mercado– beneficioso para todos.

Després d’uns dies sense parlar-ne massa ahir el diari El País publicava una notícia que feia saltar, de nou, totes les senyals d’alarma. El titular era prou explícit: “Las ‘webs’ de descargas se podrán cerrar en un mes con orden judicial“. La notícia ens explica de quina forma es bloquejaran les pàgines webs: “el Govern ja té perfilat el procediment per bloquejar pàgines web que allotgin o facilitin sense permís la descàrrega d’arxius subjectes a drets d’autor com pel lícules, cançons o videojocs. El model permetrà el bloqueig de les pàgines o la retirada de continguts il·lícits per un procediment ràpid -menys d’un mes- a proposta de la Comissió de la Propietat Intel·lectual, però amb autorització judicial prèvia“. Aquí està el nucli dur de la qüestió. Què ha fet el Govern? Segons El País introduir a la normativa presentada al desembre la necessitat d’una autorització judicial prèvia per tal que la Comissió de Propietat Intel·lectual pugui bloquejar una pàgina. “Realment no estem davant un tancament judicial o davant un procés ràpid davant el jutjat”, afirma David Maeztu, “sinó que simplement se sotmetrà al jutge la consideració d’aquests aspectes però la substància jurídica del procediment serà d’ordre administratiu”.

El Mundo recull en la seva edició digital les reaccions a aquesta filtració per part dels promotors del Manifest. Segons Julio Alonso “el Gobierno intenta presentar un procedimiento en el que sí interviene un juez para salvar la comisión de propiedad intelectual y su proyecto de ley”, però considera que no és procedent. Enrique Dans assegura al seu blog que “no hay ningún cambio. Ni uno. Sólo puro maquillaje político“. I afegeix que és “una propuesta absolutamente inaceptable cuando lo que se pedía era la retirada de la disposición final: no solo no se retira de una ley en la que no pinta absolutamente nada, sino que se mantiene exactamente igual que estaba, sin tocar ni una coma“.

A la indústria cultural sempre li ha molestat la participació dels jutges en els processos que ja han tingut lloc contra pàgines webs, els quals han estat en la seva majoria guanyats pels internautes. “Ara el que pretenen és aconseguir per la via administrativa el que els jutges no estan concedint per la via judicial i la proposta del Govern demostra aquest fet”. És el que opina David Maeztu. Per la indústria cultural, amb la col·laboració del Govern, el que importa és que el jutge no si fiqui en les interpretacions jurídiques d’una de les parts.

Aquest dimarts la ministra González-Sinde va assegurar que el combat de l’anomenada ‘pirateria’ a la xarxa serà “sens dubte” un dels que estarà en l’agenda de la presidència espanyola de la UE perquè, en la seva opinió, “serà bo reflexionar sobre aquesta doctrina comú”. Ens podem témer el pitjor.

I el segon front obert en aquesta batalla pel control (o restricció) d’Internet el trobem, des de fa unes hores, a la indústria editorial i dels mitjans de comunicació. Segons es fa ressò El Confidencial, des d’un dels principals diaris espanyols s’adverteix que “debe protegerse la propiedad intelectual de los creadores de la información frente a los meros agregadores de noticias en Internet. Y queremos que el Gobierno afronte el problema por la vía legislativa”. Prohibir enllaçar i citar notícies als blogs, per exemple. Perquè segons els editors de premsa els agregadors de notícies o Google News “se limitan a agregar sus informaciones sin pasar por caja y se aprovechan de los contenidos de la prensa”.

Jose F. Alcántara, autor del llibre “La sociedad de control” vaticina a la contraportada que “En los próximos años se tomarán decisiones que determinaran el rumbo de la futura sociedad digital. Si queremos que ésta sea una sociedad libre, tendremos que estar en alerta y actuar para evitar la instauración de una sociedad de control”. “Muchas de las leyes concebidas para controlar la sociedad digital ya están en vigor, y hay otras en camino que también serán aprobadas si la sociedad no expresa un enérgico y explícito rechazo de las mismas. La sociedad digital ha traído aires liberadores nunca antes conocidos, pero un mal uso de las nuevas tecnológias podría degenerar en una distopía que debemos evitar a toda costa: la sociedad de control”. Està escrit a l’octubre de 2008. Estem anant cap a la societat de control?

17. Bibliografia Història Medieval

Publicat el per
Comenta

1. Manuals de base

  • GARCÍA DE CORTÁZAR, J.A.; SESMA, J.A. Historia de la Edad Media, una síntesis interpretativa. Alianza Universidad, 1997.
  • LADERO QUESADA, M.A. La Edad Media. Vicens Vives, Historia Universal, v2, 1995.

2. Obres generals de l’Alta Edat Mitjana

  • BROWN, P. El mundo en la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma. Taurus, 1991.
  • CAMERON, A. El mundo Mediterráneo en la antigüedad tardía (395-600). Crítica, 1998.
  • JONES, A.H.M. The Late Roman Empire 284-602 AD. A Social, Economic and Administrative Survey. Oxford, 1964.
  • ARCE, J. Bárbaros y romanos en Hispania 400-507 AD. Marcial Pons Historia, 2005.
  • THOMPSON, E.A. Los godos en España. Alianza ed, 1971.
  • ISLA, A. La Europa de los carolingios. Ed. Síntesis, 1993.
  • DOEHAERD, R. El feudalismo. Ariel, 1974.
  • BLOCH, M. La societé féodale. (hi ha traducció al castellà d’Akal), 1939.
  • GANSHOF, F.L. El feudalismo. Ariel, 1974.
  • CONTAMINE, BOMPAIRE i altres. La economía medieval. Akal.
  • BOUTRUCHE, R. Señorío y Feudalismo. 2 vols. Ed. Siglo XXI, 1976-1979.
  • PAUL, J. La Iglesia y la cultura en Occidente. 2 vols. Ed. Labor.
  • BROWN, P. El primer milenio de la cristiandad occidental. Crítica, 1997.
  • GOODY, J. 1986. La evolución de la familia y del matrimonio en Europa. Herder, 1986.
  • MOORE, R. La primera revolucion europea. Crítica, 2002.
  • CAHEN, C. El Islam. Vol 1. Ed. Siglo XXI, Col Historia Universal.
  • BARTLETT, R. La formación de Europa. Conquista, civilización y cambio cultural, 950-1350. PUV, 2003.
  • GÉNICOT, L. Europa en el siglo XIII. Ed Labor.
  • FACI, J. Introducción al mundo bizantino. Ed. Síntesis, 1996.

3. Obres generals de la Baixa Edat Mitjana

  • BOIS, G. La gran depresión medieval: siglos XIV-XV. València, 2001.
  • SEIBT-EBERHARD (eds). Europa 1400. La crisis de la baja edad media. Crítica, Barcelona.
  • GUENÉE, B. Occidente durante los siglos XIV y XV. Los Estados. Ed. Labor
  • HEERS, J. Occidente durante los siglos XIV y XV. Aspectos económicos y sociales, ed. Lab.
  • ROMANO-TENENTI. Los fundamentos del mundo moderno. Madrid.
  • POUNDS, N, J. G. Historia económica de la Europa Medieval, Ed. Crítica
  • CONTAMINE, BOMPAIRE I ALTRES. La economía medieval. Akal. Madrid.
  • KRIEDTE, P. Feudalismo tardío y capital mercantil. Crítica. Barcelona.
  • CONTAMINE, PH. La Guerra de los Cien Años. Barcelona.
  • ALLMAND, CH. La Guerra de los Cien Años. Crítica. Barcelona.
  • HILTON, R. Siervos liberados. Los movimientos campesinos medievales y el levantamiento inglés de 1381. Madrid, 1983.
  • HILTON, R. Conflicto de clases y crisis del feudalismo, ed. Crítica.
  • FOURQUIN, G. Los levantamientos populares en la edad media. Madrid, 1976.
  • MOLLAT, M. Uñas azules, Jacques y Ciompi. Las revoluciones en Europa en los siglos XIV y XV. Madrid. ÁLVAREZ PALENZUELA. El Cisma de Occidente. Madrid.

4. Temes i monografies

  • HODGES, R; WHITEHOUSE, D. Mohammed, Charlemagne and the Origins of Europe. Cornell University Press, 1983.
  • BARCELÓ, M. i altres. Arqueologia medieval. En las afueras del Medievalismo. Crítica, 1988.
  • BARCELÓ, M. “Crear, disciplinar y dirigir el desorden. La renta feudal y el cotnrol del proceso de trabajo campesino: una propuesta sobre su articulación” a Taller d’història, 6: 61-72.
  • BONNASSIE, P i altres. Estructuras feudales y feudalismo en el mundo Mediterráneo. Critica, 1984.
  • TOUBERT, P. Castillos, señores y campesinos en la Italia medieval. Crítica, 1990.
  • LACOSTE, Y. El nacimiento del tercer mundo: Ibn Jaldún. Península, 1971.
  • GUICHARD, P. Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islamica en occidente. Universidad de Granada, 1995.

5. Bibliografia instrumental

  • ALVAREZ-RIVERO. Cronología histórica universal por países, Madrid.
  • BONNASSIE, P. Vocabulario básico de la historia medieval. Ed Crítica.
  • KINDER-HILGEMANN. Atlas Histórico Mundial. Ed. Istmo, 2 vols.
  • MACKAY-DITCHBURN (eds). Atlas de Europa Medieval, ed. Cátedra.
  • LOZANO-MITRE. Análisis y comentarios de textos históricos. Edades Antiguo y Media. Ed. Alhambra.

Veure: Història Mitjana

16. El Cisma d’Occident. Les monarquies autoritàries i les transformacions de l’Estat

Publicat el per
Comenta

Església, pensament i cultura. El Cisma d’Occident: el papat d’Avinyó i el concili de Constança. La secularització de la teoria política: les monarquies autoritàries i les transformacions de l’estat. L’humanisme i el renaixement. La regeneració de l’ordre feudal.
La crisi de l’Església coincideix amb el moment més dur de la crisi econòmica i social de la Baixa Edat Mitjana a Europa. Al 1294 es produeix la renúncia voluntària del Papa Celestí V pocs mesos després del seu nomenament. El seu successor fou Bonifaci VIII, un personatge convençut de les prerrogatives papals. És un Papa gregorià que considera que el poder espiritual s’ha de situar per sobre del temporal. Una de les primeres accions del seu pontificat va ser la publicació de la butlla Clericis laics (els clergues laics). Era un atac velat a Felip IV de França. El Papa critica a aquells que es quedaven amb els tributs que pertanyien a l’Església, com el cas dels delmes. Felip IV ho feia ja que considerava que l’Estat era el més important. Es reprodueix la disputa dels poders universals de temps passats.

Cap al 1300 el conflicte rebrota. Un conseller reial francès acusa el bisbe de Poitiers de traïció, ja que suposadament mantenia contactes amb els anglesos (és el pròleg a la Guerra dels Cent Anys). El bisbe va ser empresonat. El Papa va reaccionar i va redactar la butlla Unam Sanctam. En un moment en què les monarquies estan en auge, reforça la idea de l’hegemonia papal, cosa que era anacrònica. (“les criatures només es poden salvar si es sotmeten a l’autoritat del Papa“). La reacció de Felip IV va ser furiosa. Va intentar desacreditar al Papa, però no ho va aconseguir. Llavors va preparar una emboscada i va capturar al Pontífex, que moriria en captivitat poc després.

El nou Papa serà Benet XI, però morirà en estranyes circumstàncies en menys d’un any. Llavors serà elegit Climent V (1304), d’origen gascó. És un triomf de la concepció monàrquica ja que aquest Papa es sotmet al rei de França, instigador de la seva elecció. El Papa abandona Roma i després d’un llarg periple s’instal·la a Avinyó. Les raons oficials de la marxa de Roma són la inseguretat de la ciutat i l’hostilitat dels patricis romans cap a un Papa no romà.

Palau papal d'Avinyó

El Papat d’Avinyó (1309-1378)
En general aquest període es considera com a negatiu per a l’Església, arribant a considerar-se com “la segona captivitat a Babilònia”. No obstant això seria més correcte considerar-la com una època de clarobscurs. Destaca positivament l’eficaç administració i organització del Papat. L’historiador Yves Renouard l’ha qualificat com “la transformació de l’Església en una Monarquia Pontifícia”. La idea teocràtica del Papat no s’abandona mai del tot. Com a fets negatius es consideren el retrocés de la institució pontifícia com a autoritat moral. El Papat perd prestigi i credibilitat. També s’ha criticat molt la pompa de la Cort Papal.

Durant aquest període els Papes eren francesos i per tant favorables a França. La Cúria Papal també era afrancesada (de 134 cardenals, 111 eren francesos). Malgrat els aspectes negatius, ja no es considera el Papat d’Avinyó com un model de corrupció i mundanitat. Tanmateix, el nepotisme va ser àmpliament practicat. Un fet destacat d’aquest període va ser la dissolució de l’Orde del Temple el 1311 per part del papa Climent V a instàncies de Felip IV de França. També destaca la condemna oficial de la doctrina franciscana de la pobresa de Crist i els apòstols per part del successor de Climent V, el Papa Joan XXII.

Dos aspectes que caldria tenir en compte sobre aquest període són les relacions exteriors del Papat i la importància de l’aparell administratiu. La seu pontifícia d’Avinyó va ser un recurs dels Papes que va demostrar la supeditació del Papat a la monarquia francesa. Representa el triomf de la monarquia feudal davant del Papat. Avinyó era una residència transitòria. Per això el 1377 el papa Gregori XI va tornar a Roma. No obstant això la Cúria es va dividir respecte a aquesta opció entre italians i francesos. Els cardenals francesos, al seu torn, també estaven dividits. Poc després, Gregori XI mor.

Urbà VI serà el substitut. Era un Papa molt autoritari i alhora incompetent. Davant d’aquest fet, els cardenals francesos al·leguen irregularitats en la seva elecció i per tant la consideren no vàlida. Trien un nou Papa, Climent VII, que retorna a Avinyó. En aquest moment s’inicia el Cisma d’Occident, ja que Urbà VI no havia renunciat al seu càrrec.

El Cisma d’Occident (1378-1417)
En produir-se el Cisma les monarquies feudals es van dividir segons el seu posicionament. Els partidaris de Roma eren: tota l’Europa Oriental, Anglaterra, Portugal i el Centre i Nord d’Itàlia. Els partidaris d’Avinyó eren: els Regnes Peninsulars, Àustria, el Regne de les Dues Sicílies, França, Irlanda i Escòcia. Aquests posicionaments no van ser senzills i els països van dubtar molt abans de pronunciar-se. El Cisma va ser un trauma per a la societat. Els dos Papes van excomunicar als seus enemics de manera que tothom estava excomunicat. La gent vivia amb el dubte de si donaven suport al Papa veritable, o per contra realment eren excomunicats. Davant aquesta situació tan difícil, els teòlegs de la Universitat de París van proposar tres vies per solucionar el Cisma, un cop es va rebutjar recórrer a la força (via factis):

  • Via Cessionis (Via de la cessió): els dos Papes havien de renunciar i es escolliria a un tercer. Tots dos papes es van negar.
  • Via Compromissi (Via del compromís): s’havien d’iniciar converses i negociacions per trobar una sortida pactada. No va funcionar.
  • Via Conciliaris (Via del Concili): s’havia d’escollir un Papa únic a través d’un concili. Aquesta opció ja havia estat defensada anteriorment per personatges com Marsili de Pàdua i Guillem d’Occam.

L’opció que finalment va triomfar va ser la via del concili. Es posava a debat qui tenia la supremacia, el Papa o el Concili. El 1409 es va celebrar el Concili de Pisa, amb la teoria que el Concili era superior al Papa. El Concili, amb aquest poder, destitueix els dos Papes i tria a Alexandre V, que serà succeït per Joan XXIII. No obstant això, cap dels dos pontífexs destituïts, Gregori XII i Benet XIII, renuncia al seu càrrec, pel que s’estableix l‘Església Tricèfal. Davant aquesta situació, l’emperador Segimon I va proposar un nou concili. El 1414 s’inicia el Concili de Constança. Gregori XII, Papa de Roma, renúncia voluntàriament. Joan XXIII és destituït pel mateix concili que l’havia escollit. Benet XIII es nega a renunciar. L’Emperador inicia llavors una intensa activitat diplomàtica per tal que cap Estat donés suport a Benet XIII. Ho aconsegueix i aquest Papa es retira al seu castell de Peníscola, on morirà sol i abandonat per tothom. És el famós Papa Luna.

Finalment el 1417 es tria un nou Papa, Martí V. Acaba així el Cisma d’Occident. S’estableix definitivament la superioritat del Concili davant del Papa. En el Concili de Constança van participar, a més del col·legi cardenalici, representants de les monarquies feudals. Aquest fet revela la voluntat general que existia per a un acord.

L’impacte del Cisma a la societat
La crisi de la Baixa Edat Mitjana va afectar també a la població religiosa. Les parròquies van disminuir en nombre. L’autoritat papal era l’única reconeguda pels ordes religiosos, ja que no depenien de les autoritats eclesiàstiques dels diferents territoris on estaven establertes. Per aquest motiu es produïen tensions entre les ordres monàstiques i els bisbes, ja que aquelles no havien de pagar els drets episcopals. Quan es produeix el Cisma els ordes no saben a què Papa donar suport. Aquesta situació els porta a un desencant moral. Els ordes més antics van demanar un moviment de renovació de l’Església. Des dels franciscans van sorgir els espirituals, que predicaven la pobresa absoluta. Van ser condemnats. També es van fundar nouss ordes, com els jerònims a la Península Ibèrica. La seva casa més important era el monestir de Guadalupe. Moltes parròquies van quedar desateses o en mans de suplents, i es va denunciar la manca de preparació dels capellans. En aquesta època assistim també a una florida de les confraries. Estaven a mig camí de l’organització religiosa i el caràcter laic. Integraven a molta gent ja que oferien la possibilitat d’ajuda mútua. Les confraries supleixen l’Església en les tasques que aquesta desocupada.

Una altra conseqüència de la crisi religiosa va ser l’agressivitat sobre les minories religioses. La persecució més important va ser la dels jueus. Se’ls va obligar a portar un distintiu. Es van produir expulsions massives. Les primeres van ser a Anglaterra, França, Europa central … A la Península Ibèrica la intolerància va ser creixent fins que va culminar el 1492. Els jueus expulsats es van traslladar en la seva majoria a Europa de l’Est.

La crítica filosòfica-teològica a l’Església
A part de les propostes de reforma de l’Església des dels ordes religiosos hi va haver altres propostes més heterodoxes que van ser perseguides. Alguns moviments no eren nous i l’Església ja s’havia dedicat a perseguir-los. Eren moviments intermitents perquè rebroten en moments de crisi.

  • Un d’aquests moviments va ser el Valdisme (del seu fundador, Pierre Valdo). Actuava sobretot a Provença i el nord d’Itàlia. Entre els franciscans es va iniciar el moviment dels espirituals, impulsat per Ubertino da Casale. També afloraran en aquesta època algunes restes de catarisme. Serà relativament fàcil de detectar, ja que tenia una organització molt ben definida.
  • Un moviment nou serà el dels apostòlics, fundat per Gerard Segarelli. Predicaven la pobresa i portaven a terme fins i tot accions violentes. Però qui va portar aquesta doctrina al seu extrem va ser el deixeble de Segarelli, Dulcino, i els seus seguidors, els dulcinianos, que van protagonitzar les accions més violentes.
  • Un altre nou moviment va ser el dels Germans del Lliure Esperit. S’organitzaven en cèl·lules autònomes, gairebé sense contacte entre elles. Per això serà difícil de perseguir.

Malgrat aquests moviments considerats herètics, els moviments més importants i que millor es poden estudiar són els que constitueixen la crítica filosòfica-teològica a l’Església. Des d’inicis del segle XIV s’actualitza la idea imperial a teoria política, el dret natural de les monarquies, com a garantia de pau i equilibri. Els humanistes recullen aquestes idees i les exposen en les seves obres. Destaquen diversos autors.

Dante Alighieri (1265), en la seva obra De monarchia (1310), sintetitza l’aspiració a una unitat política (davant la fragmentació italiana) ia establir unes relacions equilibrades entre l’Estat i l’Església. En aquesta obra destaquen tres principis:

  • La necessitat del poder monàrquic com a garant de l’equilibri.
  • Defensa la idea d’Imperi.
  • Independència de l’emperador respecte al Papa; dos poders independents, un per la terra i un altre per a la vida eterna. Les relacions havien de basar-se en el respecte, no en la subordinació.

Al  1329 el llibre serà cremat.

Marsili de Pàdua (1280) recollirà les idees de Dante. En la seva obra Defensor Pacis formula nítidament la separació Església-Estat a favor d’aquest. Els seus arguments, clarament humanistes, són contundents: l’Església s’ha de subordinar a l’Estat ja que aquest és l’organisme encarregat d’assegurar les necessitats materials de l’home. L’autor s’inspirava en un model: l’emperador alemany. Marsilio serà declarat heretge i es refugiarà a la Cort Imperial.

Guillem d’Occam (1290-1348) va recollir en part les propostes anteriors, i va afegir a la seva crítica la denúncia de les riqueses del Papat. A més, va negar que tingués poder temporal. L’important, deia, eren les obres i la fe. Serà declarat heretge i es refugiarà a la Cort Imperial.

Tot i aquests potents moviments de crítica la teocràcia pontifícia continuava tenint adeptes i defensors convençuts. Agostino Trioufo considerava que Déu atorgava el poder el Papa i l’Emperador havia de limitar-se a defensar-lo. El portuguès Álvaro Pelayo insistia en el caràcter sobrenatural de l’Església. D’altres, com Rodrigo Sánchez de Arévalo o Juan de Torquemada, anaven en la mateixa direcció. Tanmateix els fonaments de la teocràcia pontifícia comencen a ser discutits per filòsofs i teòlegs, als quals se sumaran humanistes com Lorenzo Valla, que va demostrar que la Donació de Constantí dels Estats Pontificis era falsa, cosa que representava un cop dur a la vessant polític de la Ciutat de Déu de Sant Agustí.

El moviment crític va tenir, en alguns casos, profundes repercussions socials. Alguns autors van inspirar revoltes de gran transcendència, com ara John Wycliffe. Va néixer en el si d’una família de la baixa noblesa entre 1324-30 i va morir el 1384. Es va formar i va exercir el seu magisteri a Oxford. La seva obra està marcada per dos esdeveniments polítics: la Guerra dels Cent Anys i el Papat d’Avinyó. La francofília del Papat d’Avinyó va suposar l’oposició anglesa, però l‘obra de Wycliffe va molt més enllà:

  • Distinció entre jerarquia i església militant (els fidels). Critica a la jerarquia i la riquesa de l’Església. Els fidels estan predestinats a ser els destinataris de les promeses de Jesucrist.
  • Critica la figura del Papa, ja que no practica la caritat ni la paciència, com va fer Crist. A més, cal contrastar les seves afirmacions amb el contingut de la Bíblia, que tothom hauria de conèixer.
  • La jerarquia de l’Església ha de facilitar als fidels el coneixement de la Bíblia a través de traduccions, perquè sigui accessible.
  • L’ordre sacerdotal no confereix el sacerdot cap poder especial, està al servei dels fidels per administrar els sagraments i difondre les Escriptures.

Una de les obres més rellevants de contingut polític de J. Wycliffe és De civili domini, on distingeix entre la sobirania (el dominium) que representa Déu, i la potestat referida a poder administratiu que Déu atorga directament a les autoritats civils (no a través del Papa). Per tant, el Papa no pot aspirar a un domini temporal universal (segueix la línia de secularització de Marsili de Pàdua i Guillem d’Occam). Segons Wycliff, l’autoritat civil pot desposseir dels seus beneficis als eclesiàstics si no obren bé (aquest pensament inspira la revolta anglesa de 1381). L’excomunió no es pot defensar i, per tant, no es pot practicar.

Totes aquestes idees de Wycliffe van ser rebutjades en 45 punts en el Concili de Constança. Les seves idees, però, van tenir una gran difusió: en els reformadors (sobretot en el anglicanisme), en les masses populars (John Ball), i fora del país, en especial a la nova universitat de Praga. Va ser la base filosòfica de Jan Hus i el moviment hussita.

Jan Hus cremat a la foguera, 1415

El moviment hussita
A la Baixa Edat Mitjana la regió de Bohèmia explotava intensivament les seves mines de plata, el que provocava una gran prosperitat econòmica. Però l’Església era propietària d’una tercera part de les terres. No obstant això el baix clergat era molt actiu i molt crític amb les reivindicacions que després seran recollides pels reformadors. La noblesa també estava molt dividida: l’alta estava molt germanitzada i la baixa molt identificada amb un naixent sentiment txec. També la població, tant urbana com rural, estava molt polaritzada. Hi havia una gran separació entre rics i pobres. D’aquests la meitat es podien considerar indigents de manera que eren un factor potencialment disposat a la revolta. A tot això cal afegir la llavor de la crítica i el desig de reformar l’Església.

Jan Hus es va formar a la Universitat de Praga, on va viure de prop la pugna entre germanisme i “nacionalisme” txec. Allà va conèixer i difondre l’obra de J. Wycliff. La condemna de l’obra de l’anglès va encendre els sentiments dels partidaris del moviment reformista. Es va iniciar llavors una forta tensió entre Hus i els seus deixebles amb la monarquia, l’alta jerarquia eclesiàstica i els sectors progermans de la universitat. En l’obra de Hus,el Concili de Constança va seleccionar 50 sentències que va considerar herètiques. Hus va ser detingut però al no retractar-se dels seus principis va ser condemnat a la foguera on va morir el maig de 1415. Poc després li va seguir el seu deixeble Jeroni de Praga. La mort de Hus va tenir unes repercussions socials extraordinàries. Va esclatar una revolta molt violenta, explosiva inicialment, i molt confusa. Es destaquen tres fases:

  • 1415-1419: La reacció a l’execució de Hus adquireix una dimensió “nacionalista”. En l’acció més important de les masses populars, Johannes Zeliv dirigeix un violent assalt a la municipalitat de Praga.
  • 1419-1421: És el moment de l’autèntic esclat del moviment hussita (reformador i “nacionalista”), però no és homogeni. La baixa noblesa i la burgesia urbana constituïen l’ala moderada del moviment, anomenat utraque. Els sectors populars més radicals, dóna caràcter mil·lenarista, constituïen el moviment Tábor (es reunien al mont Tabor). Estaven dirigits per Jan Zizka. Però aquest sector tampoc no era homogeni i es va produir una escissió dels més radicals, que condemnaven qualsevol pràctica litúrgica i defensaven formes de vida comunitària. La seva radicalitat va ser molt difícil d’enquadrar i el mateix Zizca es va encarregar de liquidar-los.
  • 1421-1437: Fase militar del moviment hussita. L’Emperador havia respost a la revolta, i va organitzar fins a cinc creuades, totes rebutjades pels txecs. A més des Bohèmia es van realitzar incursions a zones de l’Imperi (Silèsia, Saxònia, Turíngia). Davant la situació extrema, catòlics i utraque es van unir i van derrotar als Tabor amb el que va finalitzar la revolta hussita.

Veure: Història Mitjana

15. Conflictivitat social al camp. Desequilibris a la societat urbana

Publicat el per
Comenta

Els Karls de Flandes, la Jacquerie francesa, les revoltes pageses d’Anglaterra i el conflicte remença a Catalunya
Les revoltes feudals eren una resposta a la injustícia del feudalisme de la mateixa manera que les vagues ho són en el capitalisme. Abans de la Baixa Edat Mitjana no hi ha constància directa de revoltes però es dedueix la seva existència perquè es preveien sancions en les lleis. A partir de la Baixa Edat Mitjana coneixem les revoltes a causa de la constància que ha quedat en les cròniques. A més moltes revoltes acabaven amb pactes que van quedar per escrit. Això serà possible gràcies a la generalització del paper. A l’època del creixement medieval, als pobres els volia apaivagar amb justificacions religioses (“feliços els pobres perquè d’ells serà el Regne del Cel”). A través de la religió es justificaven les diferències socials.

Els conflictes socials rurals
Amb la crisi baix-medieval es van produir un nombre significatiu de convulsions que van afectar al camp i la ciutat durant els segles XIV i XV. És un dels fenòmens més visibles de la Baixa Edat Mitjana. És alhora una conseqüència i una resposta o manifestació de la crisi, objecte d’una notable atenció historiogràfica. Els autors han utilitzat diversos termes per designar aquests moviments, en funció d’on, quan i com han estat.

  • Revolució: suposa l’aplicació d’un programa, doctrina o teoria, amb un projecte i una estratègia. El pensament previ li dóna una especificitat a cada moviment. No s’intenta introduir reformes, sinó començar de zero, dur a terme un canvi estructural. Aquests moviments de revolució no són espontanis, ja que estan planificats.
  • Revolta-aixecament: és una reacció espontània d’una persona, grup o col.lectiu. És un esclat davant una situació insostenible o intolerable (injustícia, misèria, fam …). És una reacció que fa tremolar l’ordre existent, però sense un futur previsible. No aporta una alternativa al sistema establert, és només el reflex de la desesperació. No són revolucions en petit o revolucions fracassades. Després de la victòria no queda res: vencedor o vençut, el revoltat va a una mort segura, i els adeptes són víctimes de furioses repressions.

Aquests termes van acompanyats d’adjectius sobre la sociologia del moviment: populars i també furors o terrors pagesos, perquè són d’un abast massiu per part dels grups o estrats inferiors de la societat i desencadenen una violència al límit. D’aquesta terminologia s’exclouen els moviments que van ser dirigits per l’aristocràcia. La revolta és una revolta de caràcter reaccionari. No té uns objectius “a favor de”, sinó “en contra”. Va contra el sistema fiscal real, contra els abusos dels senyors o contra els agents fiscals i representants reals.

A l’edat mitjana a més de les masses revoltades hauria d’haver una teoria i uns organitzadors del moviment, però no hi havia res d’això. Els dirigents són més agitadors que organitzadors que recullen el malestar i la desesperació de la població dependent davant un gir de la conjuntura, totalment contrària als seus interessos. Així, la revolta és un retrocés, un intent de tornar al passat ja que es considera que aquest era millor. D’aquí que es parli del caràcter reaccionari. Des de la perspectiva dels segles XIV i XV, l’abundància (en general) no es traduïa en una pressió feudal asfixiant, com passarà després. I sovint a les revoltes no és difícil trobar discursos i comportaments de caràcter messiànic i mil·lenarista. Des de la perspectiva del marxisme no era una lluita de classes perquè no hi havia una teoria. Es posava en pràctica un esquema molt senzill en l’aixecament: explosió inesperada, destructora i breu.

El context de les revoltes camperoles dels segles XIV i XV és ben conegut. Es va produir una ruptura de l’equilibri entre població i recursos i hi va haver crisi de subsistència des de 1315-17. A més, s’estava duent a terme un assalt a les terres comunals per part dels senyors. D’altra banda hi havia desequilibris entre preus i salaris i s’estava generalitzant la misèria. La frontera entre els rics i els pobres s’estava tornant molt acusada. La pressió dels senyors també havia augmentat a causa de la reducció de la seva renda. La més afectada va ser la baixa noblesa que optarà llavors per la militarització, en una època de guerres generalitzades. La guerra és un factor determinant pel seu paper d’agent i conseqüència de la crisi. Arrenca de la crisi de la renda feudal però es converteix en l’estratègia per bombar renda a través de la percepció de soldades, la participació en el cobrament d’impostos reals i de la pràctica dels saquejos. Segons Guy Bois el que obté la petita noblesa en una campanya d’un o dos mesos equival a l’arrendament anual d’entre 20 i 30 hectàrees de terres de cultiu. Per això el fenomen de l’allistament s’estendrà tant, el que provocarà l’aparició d’exèrcits molt nombrosos des dels segles XIV i XV.

D’aquest estat de coses la pagesia i el poble baix de les ciutats eren les víctimes, ja fos directament de la violència o de la pressió fiscal. Ambdues suposaven la destrucció de les fonts de riquesa i danys irreparables en el paisatge agrari que portaven al camperol a una situació crònica de manca de recursos alimentaris, endeutament … Llavors el pagès ha de recórrer a la venda del seu ja erosionat patrimoni, de les seves eines … La guerra adquireix un caràcter endèmic i en moment de treva o si no cobraven el seu salari les companyies vivien sobre el territori a costa de la gent. D’aquesta manera es generava un clima d’inseguretat continu.

Batalla de Cassel, 1328

Els Karls de Flandes (1323-1328)
A Flandes hi havia una situació de males collites des de 1315. Es parla de condicions climàtiques adverses. A part d’això cal considerar dos factors més: un augment dels impostos per part del Comte de Flandes per poder pagar les multes al rei de França i l’increment de l’impost del delme eclesiàstic. La Revolta dels Karls s’inicia en petits pobles i s’estén cap a ciutats com Bruges i Ypres. Els dirigents seran els pagesos benestants (Karls). A les ciutats els dirigents seran gent dels oficis. Els camperols acomodats i els grans arrendataris eren els més afectats pels impostos. Els objectius dels disturbis eren els agents senyorials, la noblesa i el clergat. Aquest últim aspecte, l’anticlericalisme, és una novetat en aquest tipus de revoltes. Un dels dirigents del moviment, Peyto, va proposar acabar amb el clergat, i una gran part de la pagesia es va unir a ell.

La revolta serà sufocada per la cavalleria francesa a la batalla del Mont Cassel el 1328. La noblesa francesa s’encarregarà de les represàlies, amb les quals compensaran les pèrdues ocasionades per la revolta.

La Jacquerie a França (maig-juny de 1358)
El nom d’aquesta revolta francesa prové de l’atribució del lideratge de la mateixa a Jacques Bonhomme, encara que en realitat el dirigent era Guillem Cale. La revolta afecta les zones més riques de l’entorn de París, Ile-de-France. Al moviment rural cal afegir simultàniament un moviment urbà dirigit per Etienne Marcel. Encara que es produeix a la vegada, no hi ha una coordinació ens tots dos moviments. Un fet interessant d’aquesta revolta és que les zones més pobres de París quedaran al marge.

Les causes estructurals de la revolta són diverses. Les exigències de renda feudal i les del fisc reial (per finançar el rescat del rei Joan el Bo) feien que la demanda de tributs fos massa forta. D’altra banda, la zona de la revolta era cerealícola. En aquells moments els preus del cereal eren molt baixos i les exigències fiscals molt altes. Els camperols acomodats seran els més perjudicats. Les causes conjunturals són dues: la captura del rei a la Batalla de Poitiers (1356) va generar un buit de poder i l’aristocràcia estava desprestigiada després de la seva derrota. D’altra banda els anglesos ocupaven part del territori.

Els objectius dels revoltats són la noblesa i els agents reals, sobretot cobradors i arrendataris de rendes. L’anticlericalisme és gairebé inexistent. La revolta s’estén des de París cap a Normandia, Xampanya, Picardia … Però no hi ha una unitat d’acció. Guillem Cale enviava emissaris als pobles per expandir la revolta. El moviment serà molt violent però durarà molt poc. La revolta finalitza quan Guillem Cale sigui capturat i executat. L’exèrcit francès actuava sota el comandament de Carles el Dolent i aniquilarà als revoltats en Mello. Després s’aplicarà una dura repressió. La ciutat de Meaux servirà d’exemple. Serà assaltada i la seva població assassinada (unes 3.000 persones aproximadament). El futur rei Carles V oferirà cartes de remissió per acabar amb el conflicte. No obstant això, la repressió senyorial continuarà al marge de l’autoritat reial.

El moviment camperol a Anglaterra (maig – juliol del 1381)
Aquest moviment anglès ens és conegut gràcies a la Crònica de Jean Froissart i una altra d’autor desconegut. En aquesta revolta, igual que a la Jacquerie francesa, coincidiran una revolta urbana i una camperola, que acabaran de la mateixa manera que a França. La geografia de la revolta se situa als voltants de Londres, la zona més poblada i rica d’Anglaterra, i també la més afectada per la crisi de les rendes feudals. A més s’estava produint un procés de refeudalizació. D’altra banda hi havia moltes diferències entre pagesos benestants i aquells que havien estat desposseïts després de la refeudalizació. Era una zona propícia per l’esclat d’una revolta. El detonant de la revolta va tenir relació amb la Guerra dels Cent Anys. Ricard II va accedir al tron amb 10 anys, de manera que es va generar un buit de poder. Però el detonant final va ser un impost especial per a sufragar despeses de guerra, la Poll Tax.

La mort de Wat Tyler

El dirigent de la revolta va ser Wat Tyler. El moviment es va iniciar amb l’assalt al senyoriu de l’Orde de l’Hospital. El Gran Mestre de l’ordre era el tresorer del rei i per tant el responsable de la política fiscal real. Va ser capturat i executat pels revoltats Aquests van prendre el control de la ciutat de Londres, on es va produir al mateix temps una revolta urbana. Els objectius dels revoltats seran els agents del fisc reial i l’alt clergat. El 30 de maig els revoltats prenen Canterbury, la seu de l’Arquebisbe. També assalten el Palau Episcopal de Londres, el palau dels Savoia…

A mitjans de juny els revoltats alliberen de la presó a John Ball. Era un capellà que havia estat empresonat pels seus discursos contra els privilegiats. Els seus discursos serviran de base ideològica al moviment, a més d’atorgar-li un cert caràcter messiànic i mil·lenarista. El rei rebrà els revoltats en audiència per escoltar les seves demandes. Volen abolir la servitud. El rei de decretar una amnistia general i es produirà la supressió dels béns eclesiàstics. Finalment Walt Tyler serà capturat i executat i s’inicia la repressió. El rei intervé. John Ball també serà executat el 15 de juliol. Els compromisos reals quedaran revocats.

En el context d’aquesta revolta anglesa es produeixen moviments de reforma de l’Església. Destaca John Wycliffe (segona meitat del segle XIV). Escriu l’obra De civili Domini (1374). Critica a la jerarquia eclesiàstica, l’acumulació de béns … (“tot el bo que Déu ha fet s’ha de posar en comú”). Els dirigents de la revolta aprofiten aquestes teories com a base ideològica de la revolta. Durant el segle XV seguiran les revoltes a tot Europa: a Suïssa, Bohèmia, Alemanya (el tambor de Nicklhausen), al Bàltic, la Península Ibèrica (remences, forans, irmandinhos …).

Les guerres remences a Catalunya
El nom d’aquestes guerres deriva dels sis mals usos dels senyors a Catalunya. El pagès no podia abandonar el mas sense pagar una indemnització al senyor. Quan es parla dels remences, predominen els pagesos benestants que són els que volen desvincular-se dels senyors. La guerra remença cal emmarcar dins de la Guerra civil catalana (1462-1472). No obstant això, té uns precedents i unes derivacions posteriors. El context es basa en tres eixos que s’interaccionen:

  • La separació entre la pagesia acomodada (minoritària) i la gran majoria dels camperols sense terres. Aquests s’uniran a la revolta dirigida per aquells, i protagonitzaran les accions més radicals.
  • La disminució de la renda comportarà un enduriment de la condició servil.
  • A finals del segle XIV es produeix un moviment de revolta a causa del creixent malestar en el camp. Entre 1413 i 1415 hi haurà accions violentes. Totes aquestes accions són puntuals i espontànies. Poc a poc el moviment es va articulant. Es plantejaran reivindicacions com l’abolició dels mals usos.

En el conflicte remença es produeix una situació diferent a la resta de conflictes europeus. La Monarquia, en un principi, adopta una actitud filoremença. Però en realitat es deixa estimar. Es posiciona a favor dels remences per obtenir tributs d’ells. Llavors, els senyors ofereixen més per comptar amb el suport real. Així la Corona guanya més. Al 1448 el rei reconeix el Gran Sindicat Remença, cosa que demostra el grau d’organització del moviment. El rei intentarà trobar una solució per poder mantenir les xarxes feudals i alhora resoldre els problemes dels camperols. Al 1455 el rei promulga la Sentència Interlocutòria. Vol iniciar un procés amb l’objectiu d’abolir els mals usos. Però quan s’està en aquest procés, amb el rei Joan II es produeix una ruptura entre la Corona i les institucions de l’oligarquia. S’inicia la guerra civil catalana (1462). D’aquesta manera, el conflicte engoleix al conflicte remença.

La Monarquia buscarà suports per a la seva lluita i els trobarà en els remences. El 1462 es produeix un primer aixecament remença dirigit per Francesc Verntallat. El 1472 finalitza la guerra civil amb la Pau de Pedralbes. La Corona triomfa i estableix un model de monarquia autoritària. Llavors el rei reprimeix als seus antics aliats els remences.

No obstant això amb la victòria real el conflicte remença no se soluciona. El rei Ferran II l’hereta. Inicia una “política de redreçament”. Però la pagesia segueix descontenta. El rei deroga la Sentència Interlocutòria de 1455. El 1485 es produeix la Segona Revolta Remença, dirigida per Pere Joan Sala. Aquesta segona revolta serà aixafada. Finalment, el 21 abril 1486 el rei Ferran II el Catòlic redacta la Sentència Arbitral de Guadalupe. Consta de diversos punts:

  • Acords jurídics: s’estableix la redempció dels mals usos i altres abusos consuetudinaris. Però a canvi es donen compensacions. Els remences van haver de pagar per cada masia i casa mal ús. S’aconsegueix la servitud jurídica. El contracte emfitèutic desapareix. Els pagesos tenen cinc anys per reconèixer els drets senyorials (capbreus).
  • Penalitzacions: es condemna a uns 70 agitadors, encara que finalment només dotze són executats. La resta dels remences són amnistiats. Es decreta el sobreseïment de les denúncies contra els camperols, que hauran de pagar per això. També es retornen les possessions que havien ocupat durant la revolta.
  • Finalment, s’estableix un pacte de no agressió durant cent anys. L’ordre feudal no queda erosionat. Els grans beneficiats de tot aquest procés seran els pagesos benestants, que asseguren el control de les masies.

Els desequilibris en la societat urbana. Les repercussions psicològiques i les mentalitats: la influència religiosa (els flagel · lants) i la secularització. Les revoltes populars en les ciutats artesanals. Les lluites pel poder. Els “progroms” antisemites de 1391 i anys successius.
Les revoltes urbanes estan molt ben documentades a les regions econòmicament dinàmiques (destaquen l’artesania i el comerç) en les que s’havien format quadres burgesos jerarquitzats molt actius que demanava la seva participació en els òrgans de govern urbà. Aquestes revoltes obeeixen a causes estructurals i conjunturals:

  • Protestes violentes dels “mitjans” contra el patriciat: volem compartir el poder polític i econòmic.
  • Explosió violenta de grups marginals per una conjuntura desfavorable.
  • La burgesia aprofita una situació de guerra per pactar amb grups radicals fins i tot amb els eventuals adversaris per prendre el poder urbà.
  • Altercats contra les minories ètniques, en especial els jueus. Seran molt violents des del pogrom de 1391.
  • Lluites entre els partits urbans.

L’exemple més clar de les lluites entre grups urbans és la pugna entre güelfs i gibelins. El nom de güelfs prové de la deformació del cognom Welf dels comtes de Baviera. Aquesta família tenia pretensions al tron imperial, enfront dels Hohenstaufen, que tradicionalment ocupaven el tron imperial. Per aquest motiu els güelfs es van aliar amb el Papat, enemic de l’Emperador. El nom de gibelins prové del lloc de procedència dels Hohenstaufen, el castell de Waiblingen. Els güelfs eren els partidaris del papa i els gibelins de l’Emperador. No obstant això, en la baixa edat mitjana l’enfrontament serà pel poder urbà, sense importar a penes la lluita entre Papat i l’Imperi, en un altre temps importants.

Les diferències entre les revoltes urbanes i les camperoles són diverses: l’economia camperola produïa excedent que era aprofitat pels senyors. Així, els pagesos no necessiten els senyors. Els beneficis comercials, en canvi, provenen de la venda dels productes i de l’explotació dels jornalers, aprenents i oficials. Però aquesta explotació no és el nucli de la societat feudal. Les revoltes urbanes no sacsegen les bases de la societat feudal. Si alguna vegada hi ha connexió entre grups urbans i rurals és perquè els urbans volien aprofitar-se de la inèrcia del moviment rural per als seus propis interessos.

Al segle XIV destaquen les revoltes urbanes de tres àrees:

Flandes
Flandes vivia una situació conflictiva intermitent. Des de finals del segle XIII s’estava produint una pugna entre el patriciat i l’artesanat pel control de la ciutat, especialment en ciutats com Bruges. Davant la resposta militar del rei de França es produeix un motí dirigit pel teixidor Pieter van Conycase i els patricis són expulsats dels òrgans del govern urbà. L’exemple serà imitat per altres ciutats. Després de la Batalla de Cassel (1328) es restableix el govern oligàrquic a les principals ciutats.

La decisió anglesa d’imposar sancions econòmiques a Flandes durant la Guerra dels Cent Anys (detenció de mercaders i suspensió de les exportacions de llana) provoca una paralització de l’activitat artesanal que genera una nova revolta, ara a la ciutat de Gant, dirigida per Jacob van Artevelde (1338-40), que serà assassinat en un motí el 1345. El 1379 es produeix un nou altercat a Gant en protesta per la construcció d’un canal entre Bruges i el riu Lys que comprometia el comerç de la ciutat. El 1380 i 1382 es produeixen noves revoltes generals dels teixidors contra el comte de Flandes. Però el moviment, dirigit per Felip van Artevelde (fill de Jacob) es va debilitar per la divisió entre els teixidors i altres sectors artesans. L’intent d’internacionalitzar el conflicte al pactar amb els anglesos va fracassar i la revolta va ser aixafada per la noblesa francesa a Roosebeke. A partir de 1385 Felip de Borgonya es converteix en comte de Flandes i retalla les llibertats flamenques. A partir d’aleshores els moviments de revolta queden desarticulats.

Itàlia
Existia una situació molt problemàtica derivada de les profundes desigualtats econòmiques i de la mala situació laboral i social dels treballadors no especialitzats. A més cal afegir un problema polític de faccions en la majoria de ciutats, disfressat de l’antiga divisió entre güelfs i gibelins. La revolta més important a Itàlia va ser la de Florència. A finals del segle XIII el popolo Grasso controlava el govern urbà. Tot i que era de tendència Güelfa, el grup estava escindit en dues faccions que lluitaven constantment. Però a més al llarg de la primera meitat del segle XIV la regió Toscana es va veure afectada per una sèrie de calamitats (epidèmies, caresties, inundacions, combats en la lluita Papat-Imperi, ruïna de diverses companyies de negocis …). Al 1342 Gualteri de Brienne exerceix un govern despòtic.

Però a aquest context conjuntural advers cal afegir el problema de fons: la mala situació dels Ciompi, els treballadors no especialistes del tèxtil, que no estaven representats en les institucions i estaven sotmesos a unes condicions laborals i salarials molt precàries, a més d’estar exclosos de les negociacions amb els gremis. La situació de 1376 posa les bases de la revolta: la Comuna entra en guerra contra el Papat, en contra del seu tradicional política Güelfa. S’inicia l’atur a gran escala quan entra en el mercat internacional la naixent producció drapera anglesa, amb articles més barats. El 20 de juliol de 1378, un intent de reforma moderada, consistent en integrar el popolo minuti a les institucions, és rebutjat per l’oligarquia. S’inicia llavors la Revolta dels Ciompi, dirigida per Michele di Lando. S’ocupen els principals palaus de les institucions urbanes. El disturbi, però, no és un front homogeni: els moderats s’acontenten amb una igualtat de drets civils, però els radicals, dirigits per Antonio di Ronco, adopten un caràcter mil·lenarista igualitari (popolo di Dio). El moviment serà aixafat i la repressió serà sagnant: més de 60 penes de mort i centenars de desterraments. Finalment, els patricis recuperen en poder de la ciutat.

Cola di Rienzo

Una altra important revolta a Itàlia es produirà a Roma. Des d’inicis del segle XIV la ciutat està en una situació “estranya”: el Papa s’ha traslladat a Avinyó i les lluites entre faccions s’han intensificat. Al 1347 Cola di Rienzo es proposa acabar amb la situació d’injustícia que, segons ell, exercia el govern urbà. Cola havia assumit diverses atribucions en l’administració municipal i la coneixia bé. Gràcies a la seva vàlua com a orador va aconseguir ser proclamat Tribú August. Un govern popular sota la seva direcció pren el poder i molts barons es veuen obligats a fugir. No obstant això superada la sorpresa l’oligarquia prepara un exèrcit que assetja la ciutat. Privada de les necessitats més elementals la ciutat es va revoltar i Cola di Rienzo es veu obligat a fugir. Aconseguirà repetir la seva experiència de govern el 1354 però va imposar unes condicions de gran severitat que disgustar fins i tot als sectors populars. Un motí contra la seva persona va acabar finalment amb la seva vida. A Itàlia hi va haver altres revoltes importants a ciutats com Venècia, Siena, Gènova i Pavia.

França
La derrota de la monarquia francesa a Poitiers (1356), la captura del rei i la petició d’un elevat rescat van provocar una situació de fallida de la hisenda i un buit de poder a França. La burgesia de París, encapçalada per Etienne Marcel, es va fer amb el poder de la ciutat, amb el suport de Carles de Navarra i el bisbe de Laon, Robert Lecoq. S’aproven iniciatives d’acord amb els plantejaments dels sectors urbans de París i la revolta s’estén a altres ciutats (Amiens, Ruan…). Però l’intent de negociar amb la monarquia anglesa i la radicalitat del moviment en el moment d’entroncar amb la Jacquerie rural espanten als sectors reformistes més moderats. El 31 de juliol Marcel és assassinat i la revolta és aixafada per l’oligarquia i la noblesa.

En aquest segle XIV es donaran revoltes en altres àrees de tot Europa, motivades per situacions molt semblants a les anteriors. A Barcelona, una de les més pioneres, Berenguer Oller, representant del poble menut, va dirigir una revolta contra l’oligarquia (1235). Castella es va caracteritzar per un antisemitisme molt violent, destacant el brot de 1391 iniciat a Sevilla. A Portugal la burgesia va imposar el seu candidat al tron, en contra de les pretensions del rei de Castella, que tenia el suport de l’alta noblesa. A Europa Central la rivalitat entre representants dels oficis i el patriciat encendre revoltes a Estrasburg (1330-50), Zurich (1336), Nuremberg (1347-49), etc.

Les revoltes del segle XV són diferents de les del XIV en diversos aspectes:

  • Les del segle XV no tenen suport popular, no existeix un moviment de masses. Són lluites dels sectors acomodats (els mitjans) que pretenen accedir a quotes de poder en el govern urbà.
  • A més, no hi ha connexió amb les revoltes rurals.

En les revoltes del segle XV destaquen dos focus:

París
Es produeix una situació molt complexa. La ciutat havia experimentat un gran creixement a causa de l’èxode provocat per les cavalcades de la Guerra dels Cent Anys. A més hi havia certs elements que provocaven una situació d’inestabilitat: les bandes de soldats, el conflicte entre Armagnacs i borgonyons, les protestes dels estudiants universitaris … Però destacaven especialment les reivindicacions del gremi de carnissers que havia assolit un gran prestigi i riquesa, però no tenia presència a les institucions.

Al 1413 es produeix un espectacular i violent disturbi a París encapçalat pel carnisser Simon Caboche en connivència amb els borgonyons (Revolta dels Cabochiens). S’implanta l’anomenada Ordenança Cabochienne, més moderada que la d’Etienne Marcel en el segle anterior. El triomf realista-armanyac significarà la recuperació del poder de la ciutat per part de l’oligarquia i l’anul lació de l’Ordenança.

Barcelona
Existia un context de profunda crisi a tot el Principat. A aquest fet cal sumar la política erràtica dels Trastàmara, els diversos conflictes bèl·lics i el problema remença que va dividir profundament a les institucions. La ciutat de Barcelona era un centre profundament dividit en dues faccions: la Busca, que representava a la petita menestralia, que aspirava a reformes polítiques i al sanejament de la hisenda municipal, així com a tenir major presència a les institucions, i la Biga, l’oligarquia dels grans mercaders i banquers, que monopolitzaven el govern urbà.

La Busca pretenia imposar una política proteccionista enfront del lliurecanvisme de la Biga (que feia negoci amb la importació). També era favorable a una devaluació de la moneda per facilitar les transaccions. La Biga s’oposava i volia mantenir la moneda ja que si no els seus préstecs perdien valor. La Busca també pretenia reformes en el sistema d’elecció dels càrrecs de les institucions. Al 1453 un cop de força situa a la Busca en el govern urbà, amb el suport indirecte del rei i dels remences, però l’oligarquia controlava la Generalitat. Finalment la Biga aixafa el moviment, anul·la les reformes i recupera el control de les institucions de la ciutat.

Veure: Història Mitjana

14. Efectes econòmics i socials de la crisi baix-medieval al camp i la ciutat

Publicat el per
Comenta

Repercussions del col·lapse demogràfic baix-medieval al món rural. El despoblament del camp
Hi ha consens entre els historiadors al afirmar que el col·lapse demogràfic produït com a conseqüència de la crisi baix-medieval és més visible a la ciutat que al camp. Les epidèmies i les fams van ser més mortíferes a les ciutats ja que hi havia molta gent concentrada i major falta d’higiene. Però a mitjà i llarg termini els efectes de la pèrdua de població es van fer més visibles al camp. Per què? Es produí un moviment migratori del camp a la ciutat. Per què? Molts tallers a la ciutat van quedar buits i com que hi havia demanda de mà d’obra, els salaris van tendir a pujar. A més cal afegir que els pagesos anaven a la ciutat fugin dels abusos dels senyors. Paral·lelament es produeix un procés migratori d’uns nuclis rurals cap a uns altres. Algunes àrees rurals van quedar pràcticament buides.

Arran de la crisi es va produir un reordenament dels nuclis de poblament. Les ciutats van recuperar ràpidament el nivell de població que tenien abans de l’Alta Edat Mitjana i el camp perd població. Tot això va tenir repercussions per l’engranatge del sistema. Quin és l’efecte més immediat? El primer i més espectacular va ser el descens i la reducció de les superfícies de cultiu, fenomen conegut com el despoblament rural. És un abandonament selectiu. S’abandonen les terres marginals les quals s’havien posat a conrear més tard, perquè eren les més dolentes. Es produeix un aprofitament més exhaustiu de les millors terres.

Amb que es manifesta aquesta reducció de la població rural?

  • Als Països Baixos es deixen de mantenir els dics i els canals.
  • Avenç del bosc sobre l’àrea de conreu, arreu d’Europa.
  • Multiplicació dels animals salvatges.
  • Abandonaments de part de l’àrea de residència. L’abandonament de masos és un fenomen comú a Europa Occidental.

Amb la crisi del segle XIV hi ha un interès per part de la pagesia per migrar a les ciutats més pròsperes i un canvi en l’orientació econòmica (ara es potenciarà la ramaderia, ja que necessita menys gent que l’agricultura). A Alemanya el fenomen del despoblament es coneix amb el nom de Wüstung. Entorn el 1300 hi ha comptabilitzats uns 170.000 nuclis de poblament, cap al 1500 hi ha uns 130.000. A Alsàcia entre 1300-1800 s’han produït 224 desaparicions de nuclis. A França el fenomen del despoblament rep el nom de desertés. I A Anglaterra també es detecten despoblaments rurals anomenats Lost Villages. Els despoblats obeeixen més a una reordenació del treball agrícola. Moltes explotacions es van encaminar cap a la ramaderia. El nucli amb més despoblat és l’àrea central (de Londres cap a munt, zones de muntanyes).

El descens de la producció agrària i de la renda feudal
El descens de la producció agrària és molt espectacular. El plantejament inicial seria observar la relació entre l’home i la terra. Com es planteja abans i després de la crisi? Abans del 1300, és a dir, en el període de creixement, el valor de la terra era elevat. Ho sabem gràcies a:

  • L’elevat cost que pagaven els pagesos en forma de renda feudal.
  • El valor d’entrada que es pagava per l’establiment a la terra (quant es formalitzava un contracte de conreu es pagaven uns diners per entrar-hi). Per què el valor de l’establiment era alt? Perquè hi havia una gran demanda de terra i poca oferta.
  • En canvi els salaris pel valor del treball eren baixos perquè hi havia molta mà d’obra. Aquesta és la situació general fins el 1300. Fins aquest moment el que predominava era una petita explotació pagesa.

Que passa a partir del 1300? La tendència s’anirà invertint. Observem que entre el 25-30% de mà d’obra ha desaparegut a causa d’epidèmies, fams… Poca mà d’obra suposa revalorització del factor treball. Això vol dir que els salaris pugen a conseqüència de la manca de mà d’obra. Es seleccionen les millors terres, es pot triar i s’abandonen les terres marginals. Si es treballen les millors terres s’ha de suposar que per la unitat de producció, si mantenim constant l’aportació de treball i el capital, el rendiment de la terra a de ser més alt. En aquest sentit la situació del pagès hauria de millorar.

Els ingressos senyorials disminuiran i això es justament el punt central que anomenem la crisi baix-medieval. Es produeix un acaparament de parcel·les i masos abandonats, cosa que interessa tant a pagesos com a senyors. Aquests últims donaran facilitats, ja que si volen que els pagesos ocupin terres hauran de donar incentius (rendes més baixes i preus d’entrada més assequibles). Però alhora d’accedir a terres no tots tindran les mateixes possibilitats. Hi haurà un procés de selecció. No tots els pagesos seran iguals, uns podran tenir grans explotacions mentre que d’altres no. Podem observar una forta jerarquització del treball pagès. Una minoria d’aquesta pagesia es podrà consolidar, serà potent, seran els “pagesos grassos” (els més afavorits). El que trobem és que moltes vegades no podien treballar totes les seves terres, per tant molts d’ells van llogar mà d’obra assalariada o van fer subestabliments/subarrendaments i això va provocar que amb el pas del temps els “pagesos grassos” deixessin de treballar la terra, dedicant-se només al seu control i gestió. Es van crear grans diferències i contrastos en el treball pagès.

Els efectes econòmics i socials: la reorientació de la producció
Aquests canvis van exigir nous criteris per la gestió i l’explotació de la terra. Es va donar un retrocés del conreu de la reserva (mansus indominicatus), part de la senyoria que el senyor explotava directament. Els senyors tindran moltes dificultats alhora de fer la recepció de la corvea (obligació de treballar gratuïtament del pagès a les terres dels senyor), perquè la pagesia es nega a fer-les i es revolten. També l’augment de salaris fa que per una banda no es pugui obtenir mà d’obra de franc. Això pel senyor és una autèntica ruïna. No pot aconseguir mà d’obra de franc, per tant la reserva es una forma d’explotació inviable totalment. Per tant s’ha de buscar alternatives, com el canvi d’orientació en les produccions i noves formules contractuals. Ara es feia una gestió directa, vigilància de l’explotació a la vegada que s’orientava la producció cap a l’abastament del mercat urbà (demanda diversificada). Gestió feta per arrendataris o propietaris. Els espais comunals moltes vegades van ser acaparats pels senyors.

Els grans gestors, pagesos grassos, orientaran la producció i convertiran el camp en una àrea dependent de la demanda urbana. Membres de la burgesia urbana canalitzaran l’àrea suburbana cap a les necessitats d’abastir les ciutats. Aquests necessitats són molt grans i cada vegada més. Les àrees adjacents de les ciutats difícilment podien abastir-les de blat, per tant, havien d’anar a àrees més llunyanes. Es necessitava, gra, vi (àrees suburbanes), plantes industrials (lli, espart, cànem, tintòries), productes agraris molt especialitzats (arròs, sucre, hortalisses…) però sobretot, el que s’observa és el potencial de la ramaderia, sobretot la bovina (ja que el que donarà més rendiment serà l’explotació de la llana, ja que la gran industria de la Edat Mitjana és el tèxtil). Totes aquestes necessitats del mercat impliquen una complicitat molt gran amb les àrees adjacents de la ciutat. Aquesta nova producció requeria posar en pràctica altres formes per explotar la terra. No podem dir que siguin noves formes de producció però s’amplien molt, com per exemple:

  • L’arrendament (cedir el terreny a canvi d’una renda fixa, sigui quin sigui el volum de la collita).
  • La parceria (la part de la collita és el que es dóna). Contracte de conreu, renda proporcional.
  • Els jornalers (mà d’obra contractada). Però és el més fluctuant de tots, ja que està molt vinculat a la relació dels salaris. És una mà d’obra precària. En èpoques de molta feina acostuma haver molta mà d’obra i en altres no. No és fixa. Són més aviat per èpoques concretes. Qui serà jornaler? a vegades els mateixos parcers que treballen poca terra i lloguen la seva força de treball per obtenir uns diners addicionals. Pot ser un mà d’obra mòbil, persones que constantment es mouen per treballar. O mà d’obra esclava, provinents de l’Europa de l’Est (eslaus).

Abans del 1300 l’excedent de gra comercialitzable era escàs i hi havia forces dificultats per abastir les ciutats. El producte era escàs i el seu preu era elevat. Malgrat que els excedents que es comercialitzaven eren petits s’obtenia un bon preu. Passat els efectes inicials de la Pesta Negre la situació es va invertir: hi havia més excedent i més abundància degut a la caiguda demogràfica. Els preus van baixar i els ingressos de la pagesia es van reduir.

Els pagesos, a partir del 1300, tenen més a menys preu. En termes de subsistència la situació és molt millor que abans. Els pagesos tenen més recursos. El gran problema és que afecta als senyors en els seus ingressos, per tant, hi hauran canvis:

  • Es produeix un procés de selecció. L’aristocràcia més potent no tan sols es manté sinó que acumula més patrimoni perquè hi ha moltes morts, minva d’efectius, que fa que alguns es facin amb coses que altres han deixat. Hi ha una minva dels senyorius més febles, més petits, els que tenien menys ingressos. S’arruïnen i es veuen obligats a vendre el seu patrimoni.
  • La burgesia urbana. És un període en que la burgesia urbana, davant risc d’invertir en els negocis, comerç, manufactures… el que fa és invertir en la compra de patrimoni. Passen a viure de les rendes i a ser anomenats burgesia rendista. També van a accedir a títols nobiliaris (tant comprant o bé a través del matrimoni).

En alguns moments hi ha un increment de les exigències senyorials. S’incrementen les exigències jurisdiccionals, aquelles càrregues que  anaven dirigides sobretot als pagesos grassos. Seran aquests pagesos rics els que protagonitzaran les revoltes del segle XIV. Els pagesos rics seran els qui dirigiran les revoltes.

Repercussions del col·lapse demogràfic baix-medieval al món urbà
Després de la gran mortalitat del segle XIV a les ciutats s’experimenta una reducció de la demanda i per tant la producció retrocedeix. L’activitat manufacturera bàsica era el tèxtil. Les altres activitats es relacionen amb els recursos de cada zona en particular. Per la seva banda el tèxtil és universal a l’edat mitjana. Tanmateix és difícil establir les dimensions reals del tèxtil a l’època. Només es disposa de dades per a Anglaterra. Allà el producte agrari es calcula en uns tres milions de lliures. El tèxtil, considerant el producte comercialitzat, suposava unes 100.000 lliures. Només representava el 2% de la mà d’obra. Tanmateix no cobria tota la demanda. Per cobrir-la els nuclis rurals també produïen. La població rural s’autoabastia en bona mesura. L’activitat tèxtil era cara i es destinava a una clientela d’alt nivell adquisitiu.

A la baixa edat mitjana es produí una crisi del sistema productiu. Els grans centres (nord d’Itàlia i Flandes) van ser els que més van patir. En afectar a aquestes zones més actives el fenomen va ser més visible, però això no vol dir que fos general. En el camp es produí un increment de la productivitat i es va poder abastir millor a les ciutats. Aquestes paguen el proveïment amb els seus productes. Però els preus són més rígids. No augmenta la productivitat urbana i per tant els preus no baixen. Així la comunitat rural segueix sense poder adquirir els productes urbans per la qual cosa es produeix una reducció de la demanda. És el que s’anomena la tisora de preus. D’altra banda cal considerar també el desequilibri entre preus i salaris.

La demanda de la gent més poderosa també va es reduir ja que van disminuir les seves rendes. A Florència al 1300 es produïen unes 100.000 peces de tèxtil. Al 1350 unes 70.000 peces. L’any 1373 es va reduir fins a les 30.000 peces. Al 1382 la quantitat disminueix fins a les 19.000 peces. A Flandes sembla que la proporció seria similar. Aquest fenomen de reducció de la demanda s’ha de relacionar amb les revoltes urbanes de l’època. Augmenta la distància entre una minoria rica i una majoria pobra de la població. Davant d’aquest col·lapse caldrà buscar alternatives per recuperar l’activitat. La solució serà adaptar-se a la demanda. En aquest sentit, destaquen tres eixos d’actuació:

  • Potenciar els oficis de producció de productes de luxe (teixits estampats, vaixelles de qualitat, orfebreria …)
  • Reducció de costos. No es pot realitzar una millora tècnica per la qual cosa es fabriquen teixits de menys qualitat, el fust. També es produeix una dispersió de la indústria en comptes de concentrar en un sol nucli. Es voldrà fugir de la rigidesa dels gremis i d’aquesta manera neix el domestic system. Es produeix així un canvi estructural en la producció artesanal.
  • Diversificació de la producció sobretot a partir del segle XV amb la indústria del metall.

Les finances i el comerç
En aquesta època es produeix la fallida de moltes banques a causa dels deutes dels poders públics (monarquies i ciutats) que es mantenien a base de crèdits. Aquests crèdits els oferien els banquers italians i alemanys. Quan els clients no paguen els banquers farà fallida. Els banquers més importants eren els florentins. Havien atorgat crèdits al rei anglès i al francès en el marc de la Guerra dels Cent Anys. Però a mitjans del segle XIV aquests crèdits no es paguen i es produeix la ruïna d’aquells banquers i d’altres clients d’aquests.

La ciutat també era un centre mercantil molt important. El sistema tradicional de comerç es veurà molt afectat per la crisi de la Baixa Edat Mitjana. La Mediterrània va ser la zona més afectada. Hi ha tres raons per explicar aquest fenomen:

  • Hi ha diversos focus comercials, destacant les ciutats italianes, que sovint tenien una ferotge rivalitat i competència. Aquest fet va provocar un desgast ja que estaven en contínua lluita a través de mètodes com la guerra de cors.
  • El comerç mediterrani estava basat en la redistribució d’articles de luxe a l’abast d’una minoria amb gran poder adquisitiu. La dependència d’aquests articles necessitava un gran volum de renda d’aquest cercle de notables, que després de la gran crisi s’havia reduït. Llavors el comerç es ressent ja que disminueix la demanda per part d’aquests grups.
  • La presència de turcs i mongols a la Mediterrània Oriental serà un factor de desestabilització. Només Venècia mantindrà els vincles. Algunes ciutats mercantils entraran en una greu crisi, com Barcelona.

Però la crisi del Mediterrani no afecta només a aquesta zona. Tot el circuit generat per aquest comerç es ressent, com ara les rutes terrestres intermèdies. Només se salven d’aquest declivi Venècia i Gènova. Venècia va mantenir els seus contactes amb Orient i també el seu contacte terrestre amb el nord d’Europa. A més es va introduir en el comerç d’esclaus. Gènova per la seva banda estava connectada amb la Mediterrània Occidental amb ciutats com València, el Regne andalusí de Granada, Sevilla…

Després de la crisi hi haurà diferents maneres de recuperar-se. La crisi d’una zona podia provocar l’auge d’una altra propera. També es buscarà un comerç de menys luxe. S’optarà per l’obertura de les rutes atlàntiques encara que de moment el trànsit en elles serà menys intens i important del que seria algun temps més endavant. Es perfeccionaran els mètodes d’administració, gestió i finances.

A part de la Mediterrània, un altre gran espai comercial era el Mar del Nord i el Bàltic. És l’espai de la Hansa Germànica o Lliga Hanseàtica. Era una confederació de ciutats mercantils que comptava amb recursos militars propis utilitzats per defensar els seus interessos o per imposar les seves condicions. També constava d’institucions polítiques pròpies com assemblees de representants. La ciutat central de la Hansa era Lübeck. Aquest àmbit mercantil va créixer constantment. El 1350 tenia 77 ciutats adscrites i al 1400 eren ja més de 200. La Hansa es dividia en quatre circumscripcions, cadascuna amb una capital comercial: Westfàlia (Colònia), Saxònia (Brunswik), Wende (Lübeck) i Prússia (Danzig). També hi havia diversos kontors, les ciutats terminals (limítrofs) on es rebien algunes de les diferents matèries que eren objecte de comerç. Per exemple, a Bergen es rebia fusta i pesca salada, a Novgorod fusta, pells i cautxú. Els productes amb els quals comerciava la Hansa eren productes agraris, metalls, sal, cautxú, quitrà…

La Hansa va suportar la crisi baixmedieval millor que l’àmbit mediterrani, sobretot perquè traficava amb articles de primera necessitat. Generava més volum de mercaderies però menys de negoci. Però algunes ciutats es van veure més afectades que altres. Flandes es va veure molt afectada per la crisi, però el seu dinamisme es va traslladar al nord, a la ciutat d’Anvers. De 1.440-1.500 va passar de 20.000 a 500.000 habitants. Anvers va esdevenir un gran centre tèxtil i de pesca salada. Així era un centre manufacturer i comercial. La ciutat celebrava dues fires a l’any de dos mesos de durada cadascuna. Tenia un port molt ben equipat fins i tot amb grua portuària. La major part de les ciutats comercials tenien allà un consolat. D’Anvers va irradiar un gran hinterland. Tenia relacions amb Frankfurt i Colònia i més al sud amb Nuremberg. Aquesta ruta continuava cap a Augsburg i arribava fins a Venècia.

Els contactes entre el nord i Venècia es realitzaven a través de tres ciutats bàsiques: Nuremberg, Augsburg i Ravensburg. En aquesta última hi havia l’anomenada Gran Companyia. Tenia consolats a Milà, Gènova i Venècia, Avinyó, Marsella, Lió, Tolosa i Montpeller, Frankfurt, Viena, Londres i Maastricht; València, Barcelona, Saragossa, Alacant i Perpinyà. La Gran Companyia es va formar a partir de 1390 amb la reunió dels capitals de tres grans famílies i va continuar creixent. S’organitzava a partir de tres governadors que dirigien a més de cent agents comercials.

Des del Mediterrani es van obrir rutes cap a l’Atlàntic. Una data clau és 1340, quan es produeix l’últim intent de reunificar Al-Andalus. Els Benimerins són derrotats a la Batalla del Salado. A partir de llavors s’incorpora la zona de Gibraltar a Castilla, i s’obre el comerç a l’Estret de Gibraltar. El 1248 Ferran III havia conquerit Sevilla. Amb l’obertura de l’Estret, Sevilla va experimentar un gran auge. A 1276 Alfonso X institueix el Gran y Honrado Concejo de la Mesta. La Mesta va generar uns negocis extraordinaris gràcies a la llana. Aquesta passava de les fires com a Medina del Campo, a Burgos i d’aquí cap als ports cantàbrics i cap a Flandes i els Països Baixos. La Mesta va propiciar la creació de grans fortunes. Aquesta classe benestant va generar de nou una demanda d’articles de luxe que els genovesos portaven a Sevilla, on es van instal.lar. Sevilla es convertí en el nexe d’unió entre el Mediterrani i l’Atlàntic. De vegades els mercaders castellans venien o atorgaven concessions de drets comercials als genovesos. A causa de tot aquest procés es va generar una economia colonial: s’exportava matèria primera i s’importaven productes manufacturats i de luxe. Tot i existir a Castella els factors necessaris (demanda i matèries primeres) no es genera una indústria manufacturera.

L’exploració europea de l’Atlàntic
L’espai geogràfic europeu només s’havia superat en l’època de les Croades. Cap a finals del segle XIII es produeixen arribades esporàdiques a l’Àfrica atlàntica. Aquests viatges van tenir poca continuïtat. Van ser esporàdics perquè els mitjans tècnics no estaven molt desenvolupats i perquè existia un alt risc, de manera que no rebien suport financer. A principis del segle XIV es produeix l’arribada a les Canàries. També hi haurà establiment de comunitats religioses. Això començarà a canviar a finals del segle XIV. L’última dècada marca l’inici de les expedicions castellanes i portugueses. Tenen un caràcter de predació i d’aconseguir botí. És una continuació del procés de la Reconquesta. Els castellans també van ocupar zones de la costa marroquina, com Melilla, Bugia… La participació de castellans i portuguesos en aquest nou espai atlàntic havia de portar necessàriament a un enfrontament. Així s’hauran de delimitar les zones d’influència. Un primer acord va ser el Tractat d’Alcaçovas-Toledo (1479).

Les Canàries es convertiran en un punt clau en la ruta cap a Amèrica i serà un lloc d’experimentació per a la posterior conquesta americana. La conquesta de les Canàries va tenir un caràcter feudal. Es va exterminar a la població autòctona i es van colonitzar les illes amb població de la Península Ibèrica. Tot i així faltava mà d’obra, per la qual cosa es va utilitzar mà d’obra esclava africana. A les illes es treballava en les plantacions de canya de sucre, orchilla i la sang de drago (ambdues per fer tints). Els portuguesos van desenvolupar una intensa activitat mercantil. La burgesia estava consolidada i era molt potent. Tenia molts contactes amb la resta d’Europa. Els portuguesos aconseguiran a l’Àfrica esclaus i or. Intentaran trobar una nova ruta de les espècies per l’Atlàntic, circumnavegat Àfrica.

La reacció del sector burgès urbà: de financers a rendistes. Els mètodes d’administració, gestió i finances
Una altra manera de superar la crisi baix-medieval serà desenvolupant nous instruments mercantils, tècnics i financers. Pel que fa als transports i les rutes, a l’edat mitjana s’usaven rutes terrestres, fluvials i marítimes. Però aquests mètodes eren lents i cars (fins a un 25% del cost total). El transport es triava en funció de la distància, però el preferit era el marítim. El més utilitzat era la navegació de cabotatge. Cada tram de costa es havia de pagar un peatge, les lleuda. No obstant això era necessària una navegació millor. Feien falta nous mètodes de navegació. Es van desenvolupar noves embarcacions, com la caravel·la que muntaven nous tipus de vela, com la quadrada. Amb aquesta nova embarcació es podia transportar més tonatge (fins a 300 tones). També s’utilitzarà sistemàticament la brúixola, els portolans, les taules trigonomètriques, l’astrolabi …

A poc a poc s’anirà millorant en l’objectiu d’aconseguir travesses més segures. Tot i així seguien sent perilloses a causa dels corsaris i els pirates. Per protegir-se d’aquests contratemps es desenvoluparan les assegurances i els combois. Així doncs les relacions mercantils són cada vegada més complexes. Es reglamenta el comerç i es redacten codis mercantils. És molt conegut el Llibre del Consolat de Mar de Barcelona. Era un codi en constant evolució ja que es revisava en funció de les necessitats. Un altre aspecte per fer front a la crisi va ser l’evolució en la gestió i l’administració comercial. En els grans centres comercials s’universalitzen els procediments. Del mercader-viatger es passa a un capitalista que controla una xarxa d’agents comercials. Es diversifiquen les activitats i les inversions. Les companyies comerciaven amb qualsevol article. Així s’assegurava la inversió. Si fallava un producte, un altre ho compensava. També s’especulava amb el canvi de moneda i els préstecs. Les companyies es convertiran en estables, es reuneixen diversos capitals que afronten les inversions.

En aquesta època es van desenvolupar els instruments financers i de crèdit. Es fan necessaris a causa de l’elevat volum de les operacions i la distància dels viatges. Portar els diners a sobre era perillós i calia tenir en compte el canvi de divises. Es buscaran solucions, i es desenvoluparan sistemes per facilitar l’intercanvi. Es produirà l’adopció de la numeració aràbiga. Es portaven llibres de comptabilitat amb entrades i sortides. Es practicava la transferència de capitals i préstecs. Això es durà a terme amb els xecs i les lletres de canvi. Per tot això alguns historiadors parlen del desenvolupament d’un protocapitalisme.

Veure: Història Mitjana

El futur del periodisme (II)

Publicat el per
Comenta

Al juliol de l’any passat vaig fer una recopil·lació d’articles publicats a diferents blogs sobre l’estat del periodisme, la crisi que pateix i les possibles solucions a aquesta que es proposen des de la pròpia professió. Mig any després faig una segona recopil·lació, amb els articles que he anat trobant des d’aleshores fins ara sobre aquesta mateixa temàtica.

  • Seis consejos para los medios que enterrarán a los demás (Cristina F. Pereda, Soitu.es). El desaparegut Soitu.es va dedicar molts articles a parlar sobre la crisi dels mitjans de comunicació i les possibles sortides que des dels Estats Units s’anaven articulant. La clau per sortir de la crisi: especialització de continguts i periodisme de qualitat i Internet com a eix del futur dels mitjans.
  • Periodistas del futuro, publicaciones del futuro (Alvaro Liuzzi). Planteja que tenir com aliada a la tecnologia i utilitzar correctament cada dispositiu és estar un pas endavant. Ja sabeu companys periodistes, cal estar al dia de les novetats tecnològiques.
  • Rosa Maria Calaf: “Quan el periodisme és un negoci, informar es converteix en una mercaderia i els periodistes en comerciants” (Comunicació21.com). Dura critica de la periodista Rosa Maria Calaf contra el periodisme que s’està exercint actualment, especialment des de les televisions. Per la periodista catalana, la pressió econòmica ha propiciat un canvi de model periodístic en el que “la notícia es converteix en entreteniment, barreja el sensacionalisme, el que és trivial amb la informació”.
  • 22 ideas para ser mejor periodista (233grados.com). Una llista de 22 recomanacions elaborada pel periodista Dan Gillmor, de The Guardian, amb idees que podrien contribuir a crear millors periodistes.
  • ¿Cómo serán pues los medios de comunicación del siglo XXI? (Lluís Bassets). Article molt interessant i extens del qual se’m fa difícil fer-ne un resum. Reprodueixo alguns fragments: “El cambio que se está produciendo afecta a la esencia misma de lo que han sido los medios de comunicación hasta ahora, que se definían por su capacidad de abarcar a un público masivo con productos estandarizados según los patrones del capitalismo industrial tradicional”. “No tendremos periódicos, al ritmo temporal marcado por la jornada diaria, sino continuos: los nombres que los han caracterizado, diario, periódico, semanario, mensual, dejarán de tener sentido para las nuevas marcas, totalmente desvinculadas de un ritmo temporal.”. “La prensa escrita se halla en un cuello de botella, que afecta fundamentalmente al futuro de las empresas editoras. El periodismo, el oficio de periodista, va a sufrir mucho en este envite, pero debemos mirar el futuro con esperanza y resolución. ¿Sin prensa es posible la democracia? Puede convertirse en una pregunta insidiosa: sin periodismo seguro que no es posible.”
  • Otoño interesante en los medios (José Sanclemente). Hem quedo amb la segona part de l’article, quan parla de la crisi dels mitjans de comunicació als Estats Units. Diu: “La crisis de los grandes y menos grandes es tremenda, pero allí parece que ya han llegado a la conclusión de que el papel se muere inevitablemente y que el que no se apunte decididamente al on line y al marketing 2.0 está acabado como editor”.
  • Perdiendo las notícias (José Sanclemente). Sanclemente creu que és un error que la premsa escrita elimina, en època de crisi, el periodisme d’investigació, nucli essencial del que entenem per a periodisme. I acaba dient: “Posiblemente estamos siendo educados en una sociedad banal y superficial que requiere medios banales y entretenidos con opinadores chistosos y ocurrentes, pero si los periódicos siguen esa misma corriente acabarán como el título del libro de Alex Jones “perdiendo las noticias”, y todos acabaremos perdiendo.”
  • Como Google puede ayudar a los medios (José Sanclemente). Eric Schmidt, CEO de Google, respon a les acusacions de Murdoch, qui ha llançat una croada contra l’ús dels seus continguts per part de Google. Article interessant perquè ens revela algunes de les línies de futur del cercador líder.
  • Qué formación digital demandan los medios de América Latina (Ramón Salaverría). Apunt interessant pels joves estudiants de periodisme i aquells professionals que vulguin actualitzar-se i posar-se al dia. Salaverría recull les conclusions d’un informe publicat a Amèrica Llatina que perfectament ens poden servir al nostre país: actualment la major necessitat de formació es percep al voltant de les habilitats multimèdia, sobretot cal dominar els formats de vídeo, àudio i infografies interactives.
  • Consejos para estudiantes de periodismo (Laura Brizuela). Llista de consells per als estudiants de periodisme. Poden ser útils.
  • Jason Calacanis: “en muchos casos, los medios tradicionales se han vuelto gordos, perezosos y han perdido el norte” (Oscar Espiritusanto). Entrevista a Jason Calacanis, periodista i empresari, el qual afirma que els mitjans tradicionals han d’augmentar el seu ritme i moure’s amb més rapidesa, escriure amb més passió i amb més personalitat individual i ser integrats i concentrar-se en la qualitat.
  • «Refundar» el periodismo (Nacho De la Fuente). De la Fuente recull les paraules del periodista i premi Pulitzer Javier Bauluz el qual afirmà que “Los periodistas tenemos que recuperar el control del oficio, ‘refundarlo’ de alguna manera, valernos de las nuevas tecnologías para ser independientes, tras el fracaso de los medios de comunicación tradicionales para mantener su función de servicio público. Podemos, debemos y sabemos”.
  • Un nuevo manifiesto: los medios del Siglo XXI (Andrés Azócar). Us recomano llegir el blog del periodista Andrés Azócar. En aquesta anotació al seu blog ens parla de la publicació d’un manifest per part de la indústria editorial nord-americana més preocupada de la manera de deixar de perdre diners  que de pensar com conquerir les audiències del Segle XXI. I a continuació Azócar ens aporta el que han de ser els eixos centrals dels nous mitjans del segle XXI: 1- coneixement, no notícies; 2- gestió de comentaris, no només comentaris; 3- temes, no articles; 4- escassetat, no circulació; 5- la provocació, no la perfecció; 6- boles de neu, no vendre’s; 7- tasques, no alta tecnologia.
  • ¿Cobrar o no cobrar? Una pregunta engañosa (Andrés Azócar). És el debat estrella d’aquests darrers mesos, des de que Rupert Murdoch anuncià la intenció de cobrar pels continguts publicats als webs dels mitjans que controla. Per Azócar “defender el pago por contenidos es, en el fondo intentar salvar a la gran industria, que sólo en algunos casos ha sido un referente de periodismo independiente, de calidad y con una visión generosa de su rol.“
  • Los “pecados” del nuevo periodismo (Andrés Azócar). No us perdeu aquest article. L’article és una relat sarcàstic sobre els pecats de l’actual periodisme a la web i com poden ser refutats un a un.
  • Fogel y la primera década de los bárbaros (Andrés Azócar). Azócar reprodueix un article de Jean Francois Fogel, ex director de Le Monde.fr, on explica com Internet va deixar de ser (en pocs anys) un mitjà de comunicació per convertir-se en un espai social. Hem quedo amb aquest fragment: “El espectáculo del internauta aislado que visita un sitio pertenece al pasado. La experiencia digital no es tanto una serie de visitas sino un intercambio de enlaces entre “amigos”. De manera extraña, a pesar de la presencia de muchos “amigos” no se trata de una nueva definición de la vida social. Más bien de una “externalización” del individuo cuya personalidad se define por contenidos cargados o descargados, por ajuste en su perfile, por expresión a través de contenidos copiados y pegados para crear el testimonio de la existencia fragmentada de su ser en plataformas digitales.”

Ho deixo aquí. Deixo per una altra ocasió una nova entrega amb els enllaços que m’han quedat pendents. Pots llegir l’anterior recopil·lació d’articles d’aquesta mateixa temàtica que vaig fer al juliol de 2009.