Per acabar el 2009, i tal com vaig fer l’any passat, us ofereixo un arxiu OPML amb els blogs que segueixo habitualment via RSS. Els teniu ordenats per temàtiques.
Aquesta tarda, el balanç de l’any 2009.
Com és tradició en aquest blog, el 31 de desembre és el moment de fer un balanç personal d’aquest any que ja s’acaba (veure els dels anys 2007 i 2008). Si hagués de destacar l’esdeveniment més important de l’any seria sens dubte la finalització de la carrera iniciada en un ja llunyà octubre de 2005. També ha estat l’any dels viatges de low-cost. I el de l’inici d’una nova experiència acadèmica en forma de màster. I fent esment del meu primer treball com a llicenciat: professor d’història.
Quatre anys i una carrera acabada. Un màster que comença
Al juny acabava la llicenciatura d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona, iniciada a l’octubre de 2005. L’11 de juliol em donaven el resguard provisional del títol que així ho acredita. Ja en aquell moment vaig fer balanç del meu pas per la UAB durant els darrers quatre anys. Recordo aquells mesos abans de l’estiu com molt durs. Sabia que el final del camí era a prop però en aquell moment els exàmens i els treballs m’inundaven de feina. Al final tot va sortit segons el previst i vaig poder gaudir de tres mesos i mig d’unes merescudes vacances.
Una vegada acabada la carrera vaig haver de completar els tràmits administratius per matricular-me al màster. Vaig experimentar en primera persona el que suposa fer un canvi d’universitat. Paperassa amunt i avall. I al setembre ja estava matriculat a la Universitat Pompeu Fabra en un màster que començaria el 13 d’octubre. Fa tres mesos que va començar i no puc més que parlar positivament d’aquest primer trimestre. En un altre moment dedicaré una anotació per parlar-hi àmpliament.
Londres, Marràqueix i Berlín passant per Calella de Palafrugell
Aquest ha estat l’any dels viatges de low-cost. Del 27 al 29 de març va tocar Londres. Podeu veure imatges aquí. Què puc dir de Londres? Que és una ciutat de contrastos, multicultural, molt activa i oberta. Una ciutat on pots trobar-te gent passejant pel carrer vestida de les formes més estranyes que et pots imaginar i ningú s’immuta. Una ciutat per tornar-hi. A l’estiu va tocar el torn de Calella de Palafrugell. Una setmana de tranquil·litat al Paisatge Favorit de Catalunya. Un dels racons més extraordinaris de la Costa Brava que encara queden mínimament intactes.
Al setembre, aprofitant que les vacances universitàries s’allarguen encara fins l’octubre, vaig volar fins a Marràqueix. Era la primera vegada que viatjava al continent africà. Marràqueix és la ciutat turística per excel·lència del Marroc, però no per això deixa de perdre el seu encant. A més vam tenir la sort d’anar-hi en ple Ramadà. Olors, colors i gent es barregen pels carrers estrets i foscos dels zocos de Marràqueix (els mercats de la ciutat). Tot un espectacle que s’ha de viure. El paradís de les falsificacions, del regateig, d’aquest teatre que és anar a comprar a les ciutats àrabs. Una ciutat al mig del desert amb la serralada de l’Atlas amenaçant-la d’aprop.
I a començaments d’aquest mes que ja s’acaba viatjava fins a Berlín, capital europea de la cultura i el moviment underground. He anat penjant aquests dies algunes de les fotografies que vaig fer durant el viatge. Costa fer una definició del que és Berlín. Sens dubte crec que és una de les ciutats que millor expressen la tràgica història del segle XX. Berlín encara té molt vives les senyals de l’última guerra mundial i de la Guerra Freda. Una ciutat que va quedar dividida en quatre al 1945 i després en dos i tràgicament separada per un mur construït pels comunistes per salvaguardar la pàtria socialisme real. Una ciutat a la que espero tornar aviat.
De professió, professor d’història?
Al setembre començava a treballar com a professor d’història a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. El curs es va acabar el passat 16 de desembre i ara ja tinc gairebé tots els exàmens dels meus alumnes corregits. L’experiència ha estat molt positiva. Durant aquests dos mesos i mig he après molt i pel que que he pogut veure els alumnes també. De professió, professor d’història? Si m’ho haguessin preguntat abans del setembre la resposta hagués estat molt clara: no. Sóc conscient que les sortides laborals per a un historiador pràcticament es limiten a la docència en un institut. Sempre m’havia negat a plantejar-m’ho com una sortida laboral. No em veig donant classes en un institut de secundària, fent més de policia que de professor. Però després d’aquesta experiència professional, les meves sortides professionals s’han ampliat. Això vol dir que em plantejo donar classes en un institut? Mai se sap.
Des d’aquí vull aprofitar l’ocasió per agrair sincerament als companys docents de l’Institut de Seguretat que he conegut i als que ja coneixia per l’ajuda que m’han prestat en tot moment i pel bon ambient que s’ha respirat durant tot el temps que em estat treballant. Moltes gràcies!
2009, la consolidació del blog
Aquesta serà l’última anotació del blog d’aquest 2009. Ha estat l’any de consolidació del blog. Unes quantes xifres: hem arribat a les 810 anotacions i 689 comentaris. Tanquem l’any amb 44.896 visitants únics i 186.913 vistes totals al blog, tenint al mes de novembre la xifra històrica més alta de visitants únics: 5.482. Més enllà de les xifres, m’agradaria destacar que el blog aquest 2009 ha continuat sent la meva principal eina de comunicació en aquest món virtual que anomenem Internet. Més enllà de Twitter, Facebook… jo encara segueixo confiant en el blog com l’eina d’expressió per excel·lència. I amb el blog he continuat aprenent i teixint intensa una xarxa d’amistats. Espero que sigui així per molts anys més. Moltes gràcies a tots els que llegiu aquest blog.
No vull acabar sense tenir un petit record pels amics que estan lluny de Catalunya. Especialment a la meva amiga Marta, una terrassenca instal·lada a Los Angeles realitzant el tercer curs d’història a UCLA.
Només queda desitjar-vos una bona entrada a l’any nou. Feliç 2010!
Fa uns dies en Janquim va elaborar un llistat amb les 10 experiències TIC que havia realitzat durant aquest 2009. Em va semblar una bona idea per fer balanç tecnològic d’aquest any, així que agafant la seva idea, faré el meu llistat d’experiències TIC del 2009:
Em puc estar deixant alguna cosa però a grans trets aquesta ha estat la meva experiència TIC del 2009. No crec que aquest sigui el perfil d’un geek ni d’una persona massa atenta a les novetats tecnològiques. Del que estic més satisfet tecnològicament parlant és d’haver continuat escrivint en aquest humil blog (d’una forma més o menys regular) i haver consolidat la xarxa d’amistats digitals que poc a poc s’ha anat teixint gràcies al blog.
Estació dels Ferrocarrils a Terrassa (1920, aprox.)
El 28 de desembre de 1919 arribava per primera vegada a Terrassa un tren de la companyia anomenada Ferrocarriles de Cataluña provinent de Sarrià, per la línia que dècades més tard es coneixeria amb el nom de Metro del Vallès (FGC). Tal com podem llegir al web de FGC, la història de la línia Barcelona-Vallès es remunta a l’any 1863, quan va començar a circular el primer tren de la Compañía del Ferrocarril de Barcelona a Sarrià. Malgrat l’èxit de la línia, l’any 1874 la companyia va tenir problemes financers i va ser absorbida per la nova societat Ferrocarril de Sarrià a Barcelona. L’enginyer Carles Emili Montañés va plantejar al financer nord-americà Frank S. Pearson la compra del ferrocarril de Barcelona a Sarrià i la seva prolongació. L’any 1912 es va constituir la societat Ferrocarriles de Cataluña. El 1917 es va inaugurar el tram de doble via fins a Sant Cugat del Vallès. El 1919 la línia va arribar a Terrassa i el 1922 a Sabadell.
L’efemèride coincideix amb la signatura del traspàs a la Generalitat de la gestió del servei de Rodalies a Barcelona i la realització del missatge institucional del President de la Generalitat des del centre de control de FGC a Rubí. Què podem esperar del traspàs de Rodalies a la Generalitat? Sóc força optimista. Com a usuari de Rodalies des de fa cinc anys vinc observant una tendència des dels darrers mesos cap a la millora del servei. És cert que la línia que transcorre per Terrassa (C4) té uns nivells d’eficiència i puntualitat força acceptables amb comparació a d’altres. Poder aquest fet em fa veure les coses d’una forma més positiva. Si fos usuari habitual de les C3, C7 o C2 em desesperaria i indignaria amb la companyia cada dia.
S’ha de dir que ara mateix s’estan reformant forces estacions i està en projecte desdoblar la línia de Vic, entre d’altres. Però la Generalitat tindrà molta feina per millorar la informació als usuaris a l’interior dels trens i a les andanes, oferint informació actualitzada dels horaris de pas dels trens (amb pantalles de televisió a l’estil de FGC) i també haurà d’incrementar horaris i freqüències de pas a les hores de màxima afluència de viatgers.
Aquests dies estic aprofitant per reorganitzar i donar l’empenta definitiva a la Wiki d’Elliot.cat (que estava una mica deixada). Allà hi podeu trobar des dels apunts que vaig anar redactant des de 2005 fins aquest juny de la llicenciatura d’història a una base de dades amb els llibres de la meva biblioteca personal. A més he obert un apartat on afegiré les assignatures del Màster que començaré aquest mes d’octubre.
Encara resta per fer una revisió en profunditat dels apunts penjats, corregir un error a la plantilla de la wiki que impedeix que es puguin llegir correctament i repassar l’ortografia (perquè quan vaig passar els apunts a ordinador, amb les presses no m’hi vaig fixar massa amb l’ortografia). Amb tot us convido a fer-hi una visita. Amb el temps la meva idea és convertir la wiki en una eina pedagògica enfocada tant a estudiants d’Història com a interessats per la matèria. Aquí un llistat del que podreu trobar, ara per ara:
Ahir es va emetre el documental especial que Televisió de Catalunya va preparar per repassar els esdeveniments més importants dels últims deu anys, una dècada transcendental que va començar amb la por d’un enemic invisible i gairebé desconegut, el terrorisme islamista, i a la qual es van sumar moltes altres pors: de la guerra, de la carestia d’aliments i de combustible, del canvi climàtic, de la crisi econòmica i de l’atur.
Cliqueu sobre la imatge per veure el documental
La conflictivitat política. Conflictes entre regnes: la Guerra dels Cent Anys; l’enfrontament entre l’Imperi i les ciutats italianes. Els conflictes interns: canvis dinàstics en les monarquies feudals
La història política està relacionada amb els processos d’ordre social. Aquesta conflictivitat política també forma part de la crisi baix-medieval, a la vegada que l’aguditza. És una conflictivitat que es produí al conjunt de l’Europa feudal, tant a l’interior dels estats com a l’exterior, on es generaven les guerres, les quals afectaven la societat civil de forma directe. Entre totes les guerres, la Guerra dels Cent Anys (1337 a 1453) serà la síntesi dels conflictes de l’època per excel·lència.
Conflictes a l’àmbit intern
A l’interior dels espais on les monarquies exercien la seva autoritat es van produir conflictes que tenien dos orígens:
Casos de conflictivitat interna:
A Castella fins a finals del segle XV hi ha conflictes permanents, guerres sense parar al llarg de 2 segles. Forçosament havia de repercutir de forma negativa a la societat. A la Corona de Aragó també passa una cosa semblant. El més destacat: el Conflicte de les Unions (unió de nobles d’Aragó i Valencià). L’any 1282, les “Unions” van aconseguir del rei Pere II el Gran, el “Privilegi General de les Unions”. Aquesta situació generada per la concessió de privilegis a la noblesa, era un obstacle per la centralització de la monarquia. Aquesta “Unió” era cada vegada més potent. Pere el Cerimoniós es va imposar per les armes i va acabar amb la “Unions”, va liquidar molta gent. A la Corona d’Aragó també es va donar el Conflicte de Remences.
Conflictes d’àmbit extern entre monarquies:
En el cas de Castella destaquen tres fronts de guerra, que són:
Altres conflictes a Europa:
Conflictes entre regnes: La guerra dels Cent Anys (1337-1453)
La Guerra dels Cent Anys al 1429
Conflicte molt llarg. Període comprès entre el 1337-1453, són uns 116 anys de guerra. Durada del conflicte descomunal, fenomen molt complex que emet moltes perspectives des del punt de vista historiogràfic. Va acabar sent un conflicte entre països en la mesura en que es van desvetllar profunds sentiments nacionals a tots dos costats. No és una lluita bàsicament per un rei o un altre sinó que és una lluita pel país. Amplis períodes de treves, aproximadament es pot dividir en un 60% d’enfrontaments i un 40% de treves. Tot comença amb un conflicte entre dos monarquies i acabarà amb l’enfrontament de dos països (Anglaterra i França). El conflicte va tenir profundes incidències a la societat, generant en els dos casos revoltes socials, inclús a la pròpia monarquia. En el cas de França va ser una revolta de context urbà i també una revolta en el context del camp.
Va ser una guerra molt costosa pels dos bàndols. Per Anglaterra la guerra sempre es va desenvolupar en territori francès, per tant, va haver de posar en marxa una important logística. Per França el problema va ser que era l’escenari de la guerra. Això va ser molt negatiu perquè, entre d’altres coses, Anglaterra va practicar la tècnica de la terra cremada, el que va comportar la destrucció de collites, immigracions, morts, molts pobles abandonats… La guerra va significar un elevat cost pels dos bàndols enfrontats per causes i motius diferents.
Durant el conflicte es produí la participació més o menys intensa i activa d’altres monarquies: Castella, el Sacre Imperi Romanogermànic, el Papat d’Avinyó. Es tracta de l’última guerra medieval o també la primera guerra moderna, ja que és una guerra que tindrà aspectes clàssics per part de França i més moderns per part d’Anglaterra (exèrcits més grans, utilització de noves armes de foc).
Orígens i causes de la guerra
Les causes que van donar origen a la Guerra dels Cents Anys són de tres tipus: territorials, estructurals i immediates.
Causa territorial: Els reis Anglesos eren vassalls del rei de França per tota una sèrie de feus que tenien al continent (tota la part Atlàntica des de Normandia fins als Pirineus). És a dir, sumaven una tercera part de França. A mesura que les dues monarquies van consolidant el seu poder, s’anaven incrementant les tensions entre ambdues corones. Pel rei d’Anglaterra dependre del de França era una subordinació i al rei de França no li agradava que el rei d’Anglaterra tingués tantes terres a França. A principis del segle XIII Felip II l’August aprofitant que Ricard Cor de Lleó d’Anglaterra es trobava a la Tercera Croada, el convocà a una reunió i com que aquest no va poder acudir, li retirà algunes de les seves terres del continent. A partir d’aquest moment els feus del rei d’Anglaterra de l’interior del continent van quedar reduïts al Ducat de Guiena i Poitiers. Això va generar una tensió constant entre les dues monarquies. Fins que a l’any 1259 els dos reis van buscar una solució de compromís en el Tractat de París. Però amb aquest tractat no van acabar els problemes. Els anglesos van intentar recuperar els feus perduts i els francesos els volien expulsar definitivament. Les tensions seran continues.
Causa estructural: El Comtat de Flandes. Els comtes de Flandes sempre havien estat vassalls del rei de França, eren fidels. Però Flandes s’havia convertit en una àrea molt dinàmica econòmicament. Depenia de les importacions de llana anglesa (matèria primera) per les seves produccions de teixits. Està entre 2 focs. Econòmicament depèn d’Anglaterra però històricament sempre ha tingut un vincle polític amb França, per tant Flandes serà utilitzat de forma recurrent.
Causa immediata: L’esclat de la guerra vindrà originat per un problema dinàstic, la extinció de la dinastia dels Capet a la mort de Carles IV (sense descendència) al 1328. Hi ha tres candidats per succeir Carles IV (de menys a més possibilitats):
Eduard III es va prendre molt malament no poder optar al tron francès, però ho va haver d’acceptar. Anglaterra tenia un front obert amb Escòcia. S’iniciava la Segona Guerra de la Independència d’Escòcia (1332-1357). El nou rei de França Felip VI no va tenir cap altre idea que recolzar la Revolta Escocesa. Això va agreujar el conflicte. Eduard III no va tenir més paciència i declarà la guerra al rei de França.
En el moment que comença la guerra Anglaterra estava organitzada en una economia semi-colonial (s’importen productes manufacturats de l’exterior i s’exporta matèria prima, com llana a Flandes). Tenen una única llei, anomenada Common Law, amb un monarquia fortament centralitzada. Estava escassament urbanitzada, tenia 4 milions d’habitants, era productora de cereals i llana.
França per la seva banda era un territori més gran, molt més poblat amb zones agrícoles riques i especialitzades. El rei controlava aproximadament unes 2/3 parts del territori i la resta hi havia uns ducats molt potents que en general es van mantenir fidels al rei de França, com ara Borgonya, Bretanya o Flandes. Però en alguns moments trenquen les relacions amb el rei de França i s’alien amb el rei d’Anglaterra.
Anglaterra tenia com aliats
També disposava d’un exèrcit molt ben organitzat encara que no tant nombrós com el francès. El rei podia fer una crida i obligar a fer el servei militar, normalment en situació de necessitat, ja que la base de l’exèrcit el constituïa l’exèrcit mercenari, en definitiva, un exèrcit professional ben pagat i organitzat.
El cas de l’exèrcit Francès era molt nombrós però molt mal organitzat. Era un exèrcit construït a la manera feudal, constituït a partir de relacions feudovasallàtiques.
Fases de la guerra
Primera fase 1337-1360
Es produeixen les primeres victòries angleses però cap d’elles són definitives. Quin és l’objectiu d’Eduard III, rei d’Anglaterra? Intentar resoldre la qüestió en una sola batalla a camp obert, això evitaria tenir un exèrcit permanent a la Guiena i se solucionarien les dificultats logístiques per mantenir l’exèrcit contínuament. Per això es van posar en marxa dos estratègies:
Paral·lelament es va produir una batalla naval (la primera de l’edat mitjana) coneguda com Sluys (1340). En aquesta batalla els anglesos van guanyar amb claredat i es van convertir en els amos del mar. Però Eduard III estava mancat de recursos financers, la hisenda reial va quedar pràcticament arruïnada, arrossegant les banques florentines i a petits inversors, per tant, en aquest moment, això és considerat com una derrota, i encara que tenia la guerra al seu favor, ha de frenar. Període de treva (1340-1342). A França tot això es converteix en un gravíssim problema intern. Encara que recupera l’aliança de Flandes, sorgeix el problema en el Comtat de Bretanya, causat per la successió. Hi havia dos candidats i el que va ser rebutjat pactà amb Anglaterra obrint les portes a través de Bretanya i així van començar una altre vegada les hostilitats després d’una època de treva.
Al 1346 hi ha una nova cavalcada anglesa. França reacciona. Es produeix la Batalla de Crécy. Victòria anglesa que ve seguida de la conquesta de la base de Calais, la qual es convertirà en el port més important. Hi hauran 11 mesos de setge per part dels Anglesos per ocupar Calais. Més tard es produeix una altra treva, obligada per la pesta negra, la qual va deixar nombroses baixes al dos bàndols.
Durant aquests esdeveniments es va produir un canvi de rei a França i a mesura que els anglesos es van veure més forts van exigir a França reconstituir l’antic Imperi Plantagenet (des de Normandia fins a Aquitània). La negativa francesa va provocar una nova cavalcada anglesa i una nova batalla, la Batalla de Poitiers al 1356, molt important i dura. Joan II (rei de França) és empresonat. Això va fer esclatar la doble revolta, la urbana i la revolta rural. En aquest context es signa la Pau de Brétigny de 1360.
En el captiveri del rei hi ha un moment en que se li concedeix la llibertat a canvi d’hostatges de l’alta aristocràcia francesa i 4.000.000 d’escuts. El rei Anglès reclama l’antic territori Plantagenet, mantenir els feus al continent i 4.000.000 d’escuts. A canvi d’això el rei d’Anglaterra renunciava a un principi, a ser rei de França. Tots aquests tractes que es van establir no es van acabar de dur a terme. D’aquesta manera es va tancar la primera fase de la guerra, la qual va ser d’absolutes victòries angleses, però mai definitives. I s’inicia una segona i llarga fase de la guerra (encara que no van haver grans enfrontaments, com el primer període).
Segona fase 1360-1413
És un període intermedi amb diverses pauses a la guerra. Es caracteritza pels greus problemes interns que pateixen cadascuna de les monarquies.
Situació interna a França a partir de 1360: en aquest període van regnar Carles V i Carles VI, els quals van viure diversos conflictes:
El rei Carles V decideix reorganitzar l’exèrcit francès i encarrega aquesta missió a un militar: Bertrand du Guesclin (es va dotar de mercenaris i va configurar el que es coneix com les Companyies Blanques). Però es planteja un problema, és una època de treva, de pau. Aquestes tropes també volien cobrar quan no havia guerra (la soldada). I si no cobraven, sorgien els problemes. D’on obtenen recursos? ells mateixos l’obtenien a partir de botins, saquejos… Aquest problema es va poder solucionar perquè la lluita va passar a Castella, ja que s’imposa la dinastia dels Trastàmara, hi ha un canvi de dinastia. França també vol recuperar la inversió feta, una bona part de la flota naval castellana va recolzar França. El conflicte de Castella va servir com a vàlvula d’escapament i també com un lloc de proves per les Companyies Blanques.
Lluites per exercir el càrrec de Conseller reial. Hi hauran autèntiques lluites civils, això va passar de forma molt clara al regnat de Carles VI (el rei tenia una malaltia mental, per tant estar a l’orbita reial significava manar i manar molt). El duc de Borgonya, Joan sense Por i Lluís de Orleans (germà del rei), eren enemics. Joan estava aliat amb una part de la burgesia de París i Lluís estava aliat amb la major part de la noblesa del sud. Joan es acusat de matar a Lluís de Orleans, per tant no té més remei que marxar, en aquesta fugida es passà al bàndol contrari, pacte amb la monarquia anglesa.
Què passa a Anglaterra?
Els dos conflictes més intens van ser la Revolta Pagesa de 1381, per la qual es va ocupar Londres i també el canvi de dinastia. Ricard II, nét del rei Eduard II, mor sense successió. Ricard II volia acabar amb el conflicte amb França, però se’l van carregar. És un canvi forçat de dinastia. S’imposa la dinastia dels Lancaster, aquests són clarament bel·licistes, el contrari de Ricard II. Els Lancasters tenen un programa de conquesta de França.
A més Anglaterra tindrà conflictes de manera intermitent amb Escòcia i Gal.les. La presència de la flota castellana a les costes d’Aquitània equilibra el domini del mar, que clarament era anglès. El Príncep Negre va ser enviat pel seu pare com a Duc de la Borgonya. Va plantejar als habitants de la Borgonya la següent qüestió: que contribueixin més per mantenir la guerra. A causa d’aquesta pressió fiscal extraordinària es perd part del suport de Borgonya.
Les hostilitats entre les dues monarquies es reobren però de forma intermitent. Es produeix una victòria naval franco-castellana a La Rochelle. Paral·lelament els francesos van anar recuperant territori de la Borgonya. Els anglesos van continuar amb les cavalcades. La part més afectada va ser la del entorn de París. Van fracassar els intents diplomàtics fins i tot amb la intervenció dels Papes. En un moment en que el rei Carles VI se sent fort, realitza un parell d’intents d’intervencions per atacar Anglaterra i ho fa a través de dos estratègies:
Això va ser un fracàs, aquests intents es van quedar en projectes. Aquests 50 anys d’enfrontaments van ser molt menors que els de la primera fase.
Tercera fase 1413-1453
El que va originar aquest conflicte va ser l’ascens dels Lancasters. Torna a començar Anglaterra demanant l’antic territori que ocupaven els Plantagenet. Davant la negativa francesa, els anglesos passen a l’acció. A partir de 1413 es produeix una gran cavalcada que afecta la zona central de França. Es produí la important Batalla d’Azincourt al 1415, la qual significà una nova victòria anglesa, que va seguir d’una gran ocupació. Els francesos tenien el convenciment que guanyarien, però van fallar amb la tàctica i es van trobar en un terreny que no confiaven. Les baixes en l’exèrcit francès van ser terribles i els anglesos pràcticament no van tenir. Per primera vegada els anglesos ocuparan territori. Va significar la màxima penetració anglesa en territori francès. En aquesta fase els anglesos tenen d’aliat a Borgonya. També posen en marxa un nou sistema: hi ha un programa de colonitzacions, van atorgar terres franceses a anglesos o a aliats. Davant aquesta situació delicada per França, aquesta és veu obligada a signar el Tractat més important: el Tractat de Troyes al 1420, en el que es decideix el següent:
Però el rei Carles VI tenia un fill, Carles VII (conegut com el Delfí, de moment l’aparten, perquè se l’acusava d’haver instigat l’assassinat del Duc de Borgonya, això impedia que pogués agafar el tron). El Delfí Carles, no accepta els temes del tractat i s’exilia. Hi ha una part de l’aristocràcia francesa que li fa costat. A partir d’aquest moment es reprèn la hostilitat. A partir del 1422 hi ha dos reis reconeguts a França, Enric V i Carles VII. Els borgonys van acabar trencant amb Anglaterra i donant suport a França. Arriba un moment que Anglaterra no pot mantenir la guerra. En el 1435 es fa un pacte, que es coneix com Pau d’Arràs. El 1453 esclata la Guerra de les Dues Roses (guerra interna a Anglaterra, que comença com un problema de relacions feudals i acaba com un problema nacional), això ho empitjora tot.
França perd totes les batalles importants, però acaba guanyant la guerra. L’última expulsió militar dels anglesos és al 1453.
Veure: Història Mitjana
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=2T4BsnXmJaI]
Bull In The Heather de Sonic Youth
L’inici d’un cicle de recessió i els primers símptomes de la desacceleració (finals del segle XIII – principis del segle XIV)
Després d’un període de creixement entre els segles XII i XIV Europa va entrar en una fase de depressió. Els segles XIV-XV ens mostren un caràcter desolador en alguns moments i llocs. El més desolador va ser el descens de la població europea degut a tres factors: les grans epidèmies de pesta (i les seves repliques), les onades de fam i les guerres, les quals intensifiquen les epidèmies i les fams.
Collites irregulars i episodis de fam
Alguns historiadors han quantificat que es va perdre entre 1/3 i una ¼ part de la població d’Europa. És l’època en que es popularitzen les danses de la mort, la literatura ens mostra sentiment de penediment. La mort era vista con l’enviament d’un càstig diví, el caràcter fugisser de la vida, ara hi som, demà no, per tant s’ha d’aprofitar la vida al màxim. Panorama plasmat a la cultura de l’època, en l’art, en la literatura, l’escultura… No es tracta d’un fenomen puntual, localitzat, sinó que forma part d’un període de llarga duració de gairebé 2 segles. Encara que no es pot posar una data concreta de l’inici o fer una cronologia, però podem dir que més o menys aquest canvi es comença a observar al voltant de l’any 1300, moment en que veiem símptomes que l’optimisme del període anterior comença a fer fallida.
Quins són els factors que ens mostren aquest canvi, els quals es produeixen de forma simultània i estan relacionats:
El fenomen més espectacular de la baixa edat mitjana va ser les epidèmies de pesta, les quals afectaven a tot el conjunt de la població, no eren selectives. Van provocar un autèntic pànic. La primera gran epidèmia va ser al 1348. Tots aquests factors es produeixen de forma simultània i a més a més, es relacionen entre ells. Però els símptomes de fluctuació són anteriors al període de pesta, en resum, abans de les grans epidèmies de pesta, ja es comencen a observar símptomes reals de desacceleració, és a dir, la llavor de la crisi cal buscar-la en el període d’expansió. Aquesta fase de depressió dura uns 150 anys, trobem símptomes de recuperació cap al 1450. En aquesta crisi de la baixa edat mitjana trobem 2 tipus de factors: estructurals, inclosos el propi sistema i conjunturals (exteriors) que es donen en determinats moments.
Quant es produeix la gran mortalitat, totes les generacions resulten afectades, és a dir, troben una manca d’efectius, ja que moren els pares potencials, i la recuperació demogràfica costarà molt (deixen de néixer moltes criatures). Com a conseqüència es dóna una abandonament de les terres marginals, ja que falten braços per treballar. La mortalitat també produeix un equilibrament entre la població i els recursos, hi ha menys producció general, però la productivitat s’incrementa, es guanya en qualitat, ja que s’abandonen les terres dolentes. Això va ser una avantatge per la població pagesa a la vegada que va perjudicar als senyors, els quals, davant de la manca d’ingressos decideixen augmentar la pressió sobre els pagesos (més taxes), és a dir, major pressió tributària sobre una població amb problemes. Les repercussions d’això, seran les revoltes pageses. També va caure la demanda d’articles.
En definitiva, el que es posa en crisi és el propi sistema feudal (sistema de rendes), els ingressos de la noblesa disminueixen, es dóna un procés d’endeutament que fins i tot afecta a prínceps i reis. Per això es veuen obligats a incrementar els impostos, s’ha de recorre al crèdit, s’incrementa el tipus d’interès, es produeixen confiscacions per part del rei, es fan estafes legals a través de l’encunyació de la moneda (pèrdua del valor), vendes de jurisdiccions… les guerres seran un altre camí per obtenir rendes. Al produir-se la fractura demogràfica, cau la demanda artesanal, la qual repercuteix sobre les activitats urbanes, provocant una crisi què és la causa de les contínues revoltes urbanes, a la vegada que la burgesia de la ciutat es converteix en compradora de patrimonis (terres) i jurisdiccions (rendes mínimes).
La cristiandat llatina sempre té efectius per dur a terme el procés de colonització. A València els conqueridors es van veure obligats a establir molts pactes, van deixar que la població autòctona conservés la religió, però ha canvi havien de reconèixer l’autoritat. Eren els mudèjar, que directament vol dir domesticat, designa la població musulmana que viu en territori cristià després de la conquesta feudal. A llarg termini, aquesta població acabarà desapareixent. Els mudèjars obligats a ser batejats són anomenats moriscos. A l’est d’Europa, sobretot, estarà en procés de colonització. En aquestes àrees que s’està colonitzant, hi ha més terres que gent, aquest és el principal problema. L’àrea central és la que es veu més afectada per aquestes turbulències.
La crisi de la baixa edat mitjana
Hi ha diversos plantejaments, fa alguns anys ningú ho discutia però després es va matisar. Si això és la crisis de l’edat mitjana, cal revisar la cronologia. A partir del 1300 passa alguna cosa, aquella estabilitat , aquella abundància, allò que anava bé a partir del 1300 s’acaba. Hi han diferencies regionals i cronològiques, i dins de cada regió, també hi ha diferències. Es posa en dubte el mateix concepte de crisis. Que entenem per crisis? Des de el punt de vista de la ideologia, Europa tenia falta d’identitat, de consciència. La ideologia dominant també s’esquerda, els segles XIV-XV, estan afectats per la crisis del Papat. La cristiandat occidental es parteix en diversos papes. També, hi ha un cessament de la expansió. L’ordre feudal, atura la dinàmica expansiva que havia caracteritzat el període precedent.
Les posicions historiogràfiques en el plantejament de la “crisi”: la pesta negra i les fams; el maltusianisme.
Un autor clàssic, és Michael Postan, màxim representant dels plantejaments maltusians, intentà aplicar la teoria de Malthus. Interpretació Malthusianista: cap a l’any 1300 hi ha un problema de sobre-població, alhora que es produeix un estancament tècnic, i per tant, rendiments decreixents, això provoca un desequilibri de població. Fins al 1300 la població havia anat creixent d’una manera paral·lela, però hi ha un moment en que la producció no, per tant hi ha un desequilibri, i com a conseqüència, fams. Després del desequilibri, hauria d’haver un requilibri, però per què no passa això? Per què el problema continua? I no s’acaba?
L’historiador polonès Bronislaw Geremek considera que el que passa són mesures profilàriques. Un percentatge molt ampli de la població vivia de la caritat, això representava gairebé un 1/3 part de la despesa, en el moment en que aquesta gent no s’ha de mantenir, és positiu per l’economia, aquests diners són utilitzats per altres coses; com ara la producció. Això ajuda a sortir de la crisi.
El medievalista Georges Duby és qui fa una crítica a la visió historiogràfica que segons ell generalitza la visió de la crisi, sobretot en les diferencies regionals. Historiogràficament no es pot defensar la idea de crisi generalitzada, perquè no es produeix. Més que crisi, s’ha de parlar de transformacions. Diu que la caiguda d’un sector econòmic es pot compensar per l’augment d’un altre, i la decadència d’una regió es pot compensar amb el ressorgiment d’una altre regió.
Guy Bois i R. Brenner recondueixen la visió de Postan, estan d’acord amb la visió Maltusiana, però creuen que no n’hi ha prou, s’ha d’introduir el factor tècnic. Defensen que el creixement medieval es fa sobre la base de terres marginals, però no hi ha coneixements ni procediments tècnics per fer-la rendir. La tecnologia medieval es bloqueja. Per què el reequilibri no comporta tornar a una situació de calma? Descens dràstic de la producció i això es produeix en un descens de la renda feudal. En el moment en que senyors veuen disminuïts els seus ingressos, es crea una situació de conflictes.
La mortalitat “catastròfica”: la contracció demogràfica i les xifres de la catàstrofe. Les grans epidèmies i les seves rèpliques: La Pesta Negra de 1348: l’entrada a Europa i la seva expansió: les fonts del pànic; epidemiologia.
El cicle de recessió s’inicia quan es produeixen els primers cicles de mortalitat extraordinària, la qual està causada per 2 factors: les males collites (fams) i les epidèmies. Les males collites no són un problema puntual sinó que és un problema estructural, que acompanya a la societat de la baixa edat mitjana. Aquesta situació de desnutrició permanent el que fa és ajudar a propagar malalties. En el moment en que arriba la pesta es troba que la capacitat de resistència de la societat és molt baixa. La pesta és un factor extern però agreuja i molt la situació. Les fams i les pestes configuren un cicle catastròfic. La pesta s’afegeix d’una manera tràgica i descomunal a tot una sèrie de malalties endèmiques de la població medieval, com ara: el xarampió, la rubèola, la varicel·la, l’escarlatina, la diftèria (bactèria que afecta a les vies respiratòries), la meningitis, el tifus, la tuberculosis, la verola… i per sobre de totes, abans de l’arribada de la pesta, la lepra. Epidèmies de pesta, no hi havia hagut a Europa des de el segle V i el VI. La pesta serà la que tindrà efectes més durs i la que provocarà un temor més gran en la gent.
Aspectes mèdics i epidemiològics
La pesta és un bacteri anomenat “Yersinia Pestis” i es desenvolupa en temperatures altes, la adquireixen fàcilment les rates negres, d’aquestes passa a les persones a través de la “zoonosi” (mecanisme de transmissió de la pesta, dels animals a les persones). Ara se sap que l’animal que transmetia de les rates a les persones, és la puça, un cop ingressat el bacil a les persones, estava entre 2-3 dies d’incubació i a partir d’aquí es començaven a notar els símptomes: tremolors, vertigen, vòmits, febres molt altes, suors, deliri, pèrdua del coneixement…Sortien les bubes (inflamacions dels vasos limfàtics, normalment sortien a darrera de les aixelles, genolls). D’aquí ve que es digui pesta Bubònica. La transmissió sempre era a través de les puces, per tant la malaltia es propagava ràpidament. Normalment moria el 40-70%. La pesta però també tenia altres variants, mutava i generava una modalitat diferent com ara la Pesta pulmonar. El problema era que el contagi era molt més ràpid, perquè no calia esperar la picada de la puça, el bacil es transmetia pel aire. La mortalitat que generava era del 90 % dels afectats. També hi ha una altre variant, la pesta septicèmica (afectava la sang arterial), les persones afectades se’ls hi notava externament, ja que es feien visibles unes taques blau fosc, d’aquí el nom de Pesta Negra. El moment en que la pesta bubònica, esdevenia pesta pulmonar o septicèmica augmentava la mortalitat.
Geografia de transmissió
Degut a la gran rapidesa en que es transmet la pesta, es considera que es va tractar de pesta pulmonar. Gairebé tot Europa, va quedar afectada. En el segle V-VI hi va haver un precedent de pesta, el que es coneix amb el nom de pesta Justiniana (perquè va coincidir en bona part del regnat de l’emperador Justinià). Després aquesta va desaparèixer d’occident, i no va aparèixer una altra vegada fins el 1348. Però havien estat moltes les generacions que no havien conegut aquest precedent. A diferència d’altres malalties, la pesta no es selectiva, ja que la pot agafar qualsevol. Els més alimentats i els menys alimentats. El fet que per primera vegada afecti a sectors de la societat que solien quedar més lliures de la resta de malalties, es considera com horrible.
L’entrada a Europa i la seva expansió
L’origen són les àrees més continentals del continent asiàtic, sembla ser que els mercaders, són els que introdueixen la pesta a Caffa (ciutat de Crimea, al Mar Negra) era un port que actuava d’enllaç entre mercaders genovesos i el comerç que venia del Orient, per la ruta de la seda. Els mercaders ja venien afectats per la malaltia, d’aquí l’origen de la pesta a Europa. El problema afegit és que el problema no s’acabava aquí perquè hi havia rèpliques. La primera és la del 1348. Per exemple, a la Corona d’Aragó, fins a final del segle IV hi va haver 7 rèpliques més i en al segle XV unes altres 10.
Teories sobre l’origen
Es pensava que l’origen de la pesta era la Providència (era un càstig diví, la còlera de Déu contra els pecadors). També es buscaven causes de tipus sobrenaturals, com per exemple la influència negativa dels astres, eclipsis, cometes, altres deien que els terratrèmols i erupcions volcàniques generaven aire contaminat que incidia en la sang, també es parla de factors humans, com la presència d’estrangers que sempre era un factor sospitós, es creia que els grans culpables eren els jueus. En cap moment es fa la més mínima referència a la realitat.
Màscara i vestit protector dels metges que tractaven els malalts de Pesta
Què feien els metges de l’època davant la malaltia?
Els metges van observar que el que estava infectat era la sang. Per tant, practiquen la sangonera, però això provocava situacions encara més greus, ja que quedaven més dèbils. També es cremaven herbes aromàtiques i sofre (per purificar l’aire) o es netejaven els carrers. Es comencen a prendre mesures d’higiene (però un cop començat el problema, això no fa res, s’havia d’haver fet abans). Es practica la medicina credencial, és a dir, s’invoca als sants, tampoc es banyen, per tal de no obrir els ports… Es practica l’exclusió, aïllar els malalts quant encara eren pocs. Practiquen la quarantena (tancar muralles i no deixar entrar ningú), enterraments ràpids, marxar lluny i tornar tard. Però en definitiva, no hi havia res a fer.
El metge Jaume d’Agramunt, va escriure un llibre “Regiment de preservació a epidèmia o pestilència e mortaldats“, per primera vegada es posa per escrit la relació de la propagació d’epidèmies i la manca d’higiene i també s’adverteix dels problemes ambientals. Lentament s’apliquen programes urbanístics que impliquen per exemple:
Impacte psicològic de l’epidèmia
La pesta és percebuda per una mena d’histèria col·lectiva. Això va provocar:
Per què es trenca la coacció social de les comunitats afectades?
Els fogatges, són posteriors a la pesta negra, i és en part, perquè les autoritats es veuen obligades de tenir un registre de qui queda com contribuent. Els autors M.K.Bennet i J.C. Russell estimen per a mitjans del segle XI una població d’entre 42-52 milions d’habitants. Al 1300 uns 73-85 milions d’habitants. A partir del 1300 la població europea ja no creix més i es manté fins a meitat del segle XIV fins que venen fams i epidèmies. Cap al 1350, hi ha 50-51 milions d’habitants, cap al 1400, uns 45 milions d’habitants, la xifra retorna al període inicial. Hi ha ciutats que pateixen una pèrdua molt notable de la població, però ha vegades es perquè hi ha un procés migratori d’una zona a una altre.
Veure: Història Mitjana
El conjunt de la historiografia està d’acord en plantejar l’existència d’un creixement demogràfic a l’època medieval que coincideix amb el desenvolupament del sistema feudal. Europa ultrapassà el marc geogràfic de la cristiandat llatina. Es produí un moviment d’expansió espectacular més enllà de les fronteres. Segons la cronologia hi ha autors que situen l’arrencada de l’ordre feudal al segle X i d’altres al XI. En canvi, tots estan d’acord en situar la fi de l’ordre feudal entre finals dels segles XIII i començaments del XIV. En aquesta època hi haurà per una banda, el sotmetiment de comunitats pageses i per una altra, la projecció de la cristiandat a l’exterior, que implica el sotmetiment de societats no feudals. Es sotmeten pobles a través de campanyes militars, saquejos, croades. Sota la creu es justifica tot.
Factors del creixement demogràfic medieval
Els autors que han dedicat les seves recerques a aquesta etapa estan d’acord en que hi ha un augment poblacional. Els historiadors s’inclinen per donar unes xifres que varien de manera espectacular entre uns i els altres. Segons alguns, es passa d’uns 40 a 70 milions d’habitants, altres diuen que la població es triplica. És un creixement gairebé sense interrupcions, durant un període molt llarg de temps. Aquest augment s’aconsegueix per diversos factors:
Aquestes circumstàncies no és donen per igual a tot arreu. Trobem unes acusades diferències regionals. El creixement urbà supera el creixement rural. Probablement la fertilitat era més alta a la ciutat que no pas el camp, ja que en època de prosperitat hi ha més qualitat de vida a la ciutat. També hi ha un moviment migratori del camp a la ciutat. Hi ha unes corrents historiogràfiques crítiques, que diuen que no hi ha fonts fiables, però el que si que hi ha realment és més control sobre la població i més mitjans per poder-la comptar. És una població que es fa més visible, a mesura que es tracta d’una població dominada. Es va imposant la família nuclear, com a resultat d’un procés de descomposició de les unitats familiars generaciològiques (“més tribus”). L’Església imposa el model de família nuclear, per exemple no deixant casar-se entre parents. Una família petita està menys protegida. S’imposen unes lleis d’herència que procuren afavorir a una sola persona, lleis de primogenitura (la herència passa al germà gran).
Les grans roturacions i l’expansió agrària. Una població en creixement
Colonització agrària. Aquest augment de la població exigeix un augment de la producció agrícola. Això implica una millora del nivell de vida i una habilitació dels camps de conreu. A l’edat mitjana només es pot fer això d’una manera extensiva, posant en conreu més camps. El creixement agrari és la causa-efecte del creixement demogràfic. Què impulsa aquest fenomen? És el resultat d’una iniciativa pagesa l’increment de conreu? O és l’efecte de la exigència per part dels senyors? La renda implica quina quantitat s’ha de produir. Els senyors feudals exigiran més a les comunitats pageses. I què s’ha de produir. Els senyors feudals no s’acontenten amb qualsevol cosa. Aquests aspectes repercuteixen en els hàbits de la dieta de la població. La població pagesa serà absolutament dependent del cereal, a la llarga això serà molt negatiu i devastador en èpoques de males collites.
Aquestes roturacions es localitzaven tant a l’interior com a l’exterior. A l’espai interior, on ja hi havien comunitats pageses, les quals eren immobilitzades, fixades… pels senyors feudals. Els senyors es reparteixen l’espai i assignen dins aquell espai les seves comunitats pageses i a través de la renda, els hi imposen unes noves pautes en el treball pagès. I a l’espai exterior, amb noves àrees d’expansió.
El procés de roturacions va ser possible gràcies a un nou sistema tècnic, no només es tractava de tecnologia agrícola, sinó també noves maneres de cultivar la terra, ús de noves energies. Es produeix una difusió del ferro, a les arades sobretot. Això, farà que cada vegada prengui més importància l’art del ferrer i les ferreries. Tendència cap a l’especialització d’alguns oficis.
Instruments nous:
Però un cop que s’aconsegueix un canvi qualitatiu i quantitatiu, s’estanca, aquesta millora s’atura. Pràcticament fins el segle XVIII no es tornarà a assistir a una renovació d’aquestes característiques. El segle XIII és el segle que es posen en conreu grans hectàrees, perquè és la única manera de incrementar la producció en un moment en que la població incrementava. Però arribarà un moment en que aquest creixement extensiu no podrà créixer més, al contrari. Al cap d’un temps, les terres començaran a decréixer la producció. Durant l’alta edat mitjana, la dieta de la pagesia es basava en la caça, no era abundant però era equilibrada i diversificada, però en canvi, a partir d’ara la dieta es basarà en el cereal, la dieta dependrà en un percentatge elevadíssim d’un sol producte.
La recuperació de les ciutats: el comerç i l’artesanat
L’especialització de la producció porta la necessitat d’intercanviar béns. Aquesta necessitat crea un nou sistema de creixement. L’espai a on es produirà per excel·lència aquests intercanvis serà a la ciutat. El procés d’urbanització medieval arrenca al segle XII. Què és un procés d’urbanització? Per una banda, s’incrementa el número de ciutats, s’incrementa la superfície i creix la població que hi havia. Què és considera una ciutat feudal? Una entitat sobre els 2.000 habitants, el fenomen més espectacular és la formació de burgs (ciutat mitjana, és el que proliferarà molt en aquesta època, és la ciutat comarcal, amb unes funcions molt concretes, dominar l’entorn. Els burgs són un terme mig entre els pobles i les grans ciutats). No es tractava de ciutats que no tinguessin relació, sinó que totes formaven part d’una xarxa jerarquitzada. La ciutat no es defineix bàsicament pel nombre d’habitants sinó que es defineix per les funcions que duia a terme, eren funcions no agràries.
Quines són aquestes funcions?
Tota aquesta activitat, genera una sèrie d’ingressos i les taxes que es cobren són imposades pels senyors feudals. D’aquesta manera es van creant oligarquies locals amb molts diners, els quals utilitzen per acaparar els organismes de poder local, aquestes oligarquies seran anomenades “patricis”. Els senyors atorguen privilegis a la ciutat amb la finalitat de cobrar.
Aquests fluxos mercantils necessiten d’instruments per poder facilitar aquestes activitats. Mitjans i sistemes de transport que ara seran més ràpids i segurs. S’avança en la navegació (timons, veles, vents…). També seran necessaris instruments financers, comptables i de crèdit (xecs, lletres, talons…). A principis del segle XIII, es comencen a documentar les primeres assegurances. Però l’instrument cada cop més indispensable són les monedes (ús de peces de moneda metàl·lica o bé en forma de paper, diners, xecs…). Monetarització de la societat. S’estableix un sistema d’equivalència entre monedes i productes.
Exemple: un castell feudal val 3 cavalls, valorat cada cavall en 30 lliures. Tot té un preu establert, això no vol dir necessàriament que circulin peces de moneda. He comprat un castell amb cavalls i no amb monedes. He fet servir el troc? (canvi d’un producte per un altre). Doncs no. Perquè té una referència monetària. El troc és un intercanvi d’un producte per un altre, però el valor de cada objecte, és el que satisfà les necessitats.
Poc a poc la societat es va moneteraritzant i s’anirà fent ús de peces de moneda. La moneda rebaixarà el contingut en plata, per tant facilitarà l’intercanvi. La moneda deixa de ser un objecte selectiu, abans estava en mans dels magnats, però arriba un moment en que la moneda s’usa en l’adquisició de béns comuns. Trobem moltes referències al segle XII de diners destinats a la compra de pa i vi, això vol dir que el seu ús s’ha generalitzat. El sistema monetari consistia en que només hi havia una moneda circulant, el Danarius (Diner). Quant s’utilitzava en grans quantitats s’utilitzava un múltiple del diner, un sou. Un sou = 12 diners. El sou era la moneda de compte, no era una moneda circulant, és com dir 25 pessetes = 5 duros. Encara hi havia un altre múltiple per sobre del sou, la lliura. 1 lliura = 20 sous.
Per què es pot rebaixar el contingut de la moneda? Cap al darrer terç del segle XII es troben mines de plata. Això fa incrementar la massa monetària en circulació. A Gran Bretanya, el preu del blat és va multiplicar per dos i el preu del metall és va reduir a la meitat. S’observa un ús cada vegada més freqüent del crèdit, per adquirir qualsevol cosa. En el mateix moment es feien préstecs amb interès, que fins ara, havien estat molt mal vistos. L’Església era més vulnerable que abans. Es posa en marxa un incipient “mercat del diner”, i també es posen les bases d’un incipient mercat de la terra, compres i vendes de la terra. La terra té un domini directe (pels senyors) i domini útil (dret de conreu, pagès). Un senyor ven la terra, però els pagesos també poden vendre els seu domini útil a un altre pagès. El senyor però, sempre es queda amb un percentatge de la venda del domini útil.
La situació afavoreix el treball contractat (assalariat). S’utilitza mà d’obra que és retribuïda en diners, fins i tot en el camp. La societat s’ha anat monetaritzant gràcies al mercat. L’existència del mercat és molt visible a partir que els senyors tenen interès per controlar l’activitat. Els pagesos han perdut producció no agrària, quant hi ha especialització, el que produeix una família no és pel consum, sinó pel intercanvi. Una part de la renda que genera el camp passarà a la ciutat. Aquesta situació generarà tot sovint tensions. En zones suburbanes (àrees que toquen més als camps, àrees perifèriques), s’estableixen cultius especialitzats, sobretot de productes que les ciutats reclamen com el vi, l’oli, primeres matèries de tipus industrial, el lli, el cànem… és un comerç de productes de primera necessitat. En les grans ciutats aquestes àrees es converteixen en els centres i eixos principals del comerç internacional. Això era una novetat ja que durant el segle XIII el comerç que es practicava era de luxe.
Aquest fenomen d’urbanització no és general a tot Europa, hi ha grans diferències. Les regions més actives són les costaneres, tan del Nord com del Sud d’Europa. La urbanització es força escassa tant al llevant com al ponent. El nord i a la mar Bàltica, el comerç estarà dominat per la Hansa Germànica, el sud del mediterrani que connecta amb l’orient, estarà controlat de forma especial per ciutats italianes. Entre els 2 grans pols de comerç internacional, Nord i Sud, hi ha tot uns eixos de connexió, que es van fer en 2 o 3 vies. Una primera via va ser per la Vall del Roina passant per les fires de la Champagne, al segle XII, però com que aquesta via va decaure es va buscar una altra. La segona via va ser pels Alps (Suïssa i Alemanya). Tot això va obrir un passadís central. Cada vegada les ciutats es fan més grans i dependents. Han de ser contínuament abastides, necessiten sobretot de gra i de matèries primeres. Això les feia vulnerables ja que qualsevol tall en el subministrament els hi provocava un autèntic desastre. Les ciutats seran grans nuclis de demanda.
Reunió del parlament francès
La consolidació de les monarquies feudals
Al segle XI encara no podem parlar d’Estat. Més aviat parlem de regnes, principats, corona, res-pública, populus, etc., unitats polítiques que seran la llavor que acabarà generant l’Estat. A partir del segle XI és van perfilant unes noves formacions polítiques a partir del desmembrament de l’imperi Carolingi. Es configuren les monarquies feudals que es van enfortint gràcies a:
Són dos grans suports que donen legitimitat a l’existència de la monarquia. Les monarquies feudals tendeixen a articular-se i fer-se més visibles a mesura que s’identifiquen amb una comunitat, la qual serà considerada com a súbdits, ja que admeten l’autoritat del rei. A la vegada, la monarquia també s’identifica amb un espai territorial, cada cop més delimitat. Espai que rep el nom de Regnum. Aquesta realitat es concreta en 3 aspectes.
Això suposa un canvi estructural ja que el rei depenia fins ara de les seves rendes pròpies. A partir d’aquest moment haurà de recórrer a altres formules que l’hi permeti ingressar altres recursos. Els recursos que el rei buscarà, se sobreposen a d’altres taxes a les que estaven sotmesos els subjectes fiscals, d’aquí venen les grans revoltes del segle XIV i XV.
Els estats feudals més potents eren el Regne de França, el Sacre Imperi Romanogermànic, el Regne d’Anglaterra i els diversos regnes de la Península Ibèrica (Castella i Aragó). El sistema de monarquies de l’època moderna té el seu origen a l’edat mitjana, durant els segles XIII-XIV.
Què és el que impulsa a incrementar les fonts de finançament?
Els conflictes que afectaven al territori real, feia que els veïns també es veiessin afectats. Es crea la defensa del Regnum, ja que els conflictes repercutien als veïns. La necessitat de defensar el Regne implica un canvi substancial. Si el rei ha de defensar tot el territori, el rei ha d’obtenir recursos no únicament dels pagesos que viuen a la seva jurisdicció, sinó de tots els llocs que defensa. El primer que ha de fer és demanar permís al senyor (noble) per tal de fiscalitzar les seves senyories. Això es fa a les Corts, les quals són convocades pel rei. En aquestes Corts, el rei demana als tres braços de les Corts el subsidi. La noblesa sempre cedirà, a canvi però de més privilegis. Això representa un augment del poder de l’aristocràcia.
La gran perjudicada serà la pagesia, que ha de pagar noves taxes, les que s’han de afegir a les taxes ja existents. Els capitulars, eren els acords que es prenien a les corts. El procediment de recaptació de tributs, implica la confecció de llistes de contribuents, unitat fiscal, (a qui s’ha de cobrar el tribut, els anomenats focs). Els fogatges es confeccionaven senyoria per senyoria. I la constitució d’òrgans per poder recaptar, originàriament a Catalunya, l’òrgan de recaptació era la Diputació del General, que el nom derivarà a Generalitat. Els que anaven a cobrar s’anomenaven “generalitats”, d’aquí el nom. Les recaptacions arribaran a un moment, que seran tan seguides que els òrgans passaran de ser intermitents a convertir-se en permanents. Inicialment són uns organismes exclusivament fiscals però amb el temps adopten poder polític. S’anirà formant un sistema de taxes, això pot variar molt, segons les característiques polítiques, la força del rei, les característiques econòmiques de cada zona…
Conseqüències de la recaptació de tributs:
En aquesta nova situació, les monarquies feudals surten enfortides, igual que els senyors. Però la pagesia en surt perjudicada.
Les conquestes feudals i la qüestió de les colonitzacions
Capacitat de la cristiandat llatina en projectar-se a l’exterior. Aquesta expansió europea es produeix entre els segles XI i XII i posarà les bases de la hegemonia d’Europa al món. Els orígens està en la Reforma Gregoriana. Hi haurà un moment que cristiandat i feudalisme seran la mateixa cosa. El paper de l’Església es fonamental, perquè crea discurs i dóna legitimitat al procés de conquesta, el fi justifica els mitjans. A mesura que la projecció militar es projecta en societats no cristianes, això és legítim. S’ha de convertir els no cristians. La base ideològica és el seu discurs, sotmetiment als infidels i cristianitzar els pagans. Legitima les accions, les quals impliquen l’ús de la violència, ja que només importa l’expansió de la cristiandat. L’Església promociona aquest moviment: la Croada, i qui l’executa és l’aristocràcia.
Europa s’expansionarà per totes les direccions. Això passarà a finals del segle XI, a partir del discurs del Papa Urbà II (any 1095), que marcarà el inici de la primera Croada. A nivell de “premsa” figura com la primera, però no s’inventa ara, sinó que abans ja hi havia hagut moviments. L’operació de conquesta, era més complexa que no pas l’operació militar. En el cas feudal implicava:
Procediments utilitzats
La conquesta implicava el sotmetiment de la població autòctona, això no implicava necessàriament haver de portar colons. No es va modificar l’ordre social existent, ni els cicles agraris que hi havia. L’estructura social de la població, social i econòmica, es va quedar igual. La submissió es concretà en l’obtenció de tributs, això implicava un risc, al no canviar res i no portar colons, aquests territoris van ser recuperats a la llarga. La conquesta que només utilitza l’acció militar, pot ser una conquesta reversible.
Quant la conquesta comporta una colonització exterior, no hi ha cap intenció de sotmetre la població autòctona vençuda, el objectiu és liquidar la població. Alguns els maten, els altres els fan fora, divideixen famílies, esclavitzen una gran part de la població… ho fan perquè sigui impossible reconstruir la societat. Això vol dir, que la població s’ha de substituir, això implica la colonització, agafar colons i portar-los. Es produeix transferència de colons. Perquè això és pogués produir van haver uns reclams.
Aquesta era una colonització molt dirigida pel locator, una persona especialitzada en l’establiment de famílies pageses. Les cartes de població: eren uns documents que emetien els senyors feudals per impulsar aquestes colonitzacions, formació escrita del procés de colonització, incentius de terra, tothom que anés a conquerir el territori, se’ls concediria terres, exempció de béns fiscals… El paisatge agrari canviarà. Hi haurà la substitució de uns models agraris per uns altres, nous patrons d’organització de la població, viles noves… la transformació és radical i es fa relativament en poc temps. Per aquesta gran transferència de gent, el paper de l’Església també serà clau, ja que imposa:
Hi haurà una organització eclesiàstica, s’ocuparà una ciutat relativament important, derivarà en una seu episcopal. Aquest procés de colonització està molt ben organitzat i estructurat. Aquestes colonitzacions afecten a tots els sectors socials per igual, l’aristocràcia busca senyorius i els pagesos (serfs), van a buscar terres per conrear. D’aquests colons, una petita minoria prosperen (tenen èxit) i una gran majoria fracassa. Tot aquest procés, afectarà un nucli molt gran (antic Imperi Carolingi), el nucli d’Europa.
Veure: Història Mitjana