Catalunya dins d’una Europa de monarquies compostes

Comte-Duc d'Olivares

L’historiador britànic John H. Elliott planteja a “Catalunya dins d’una Europa de monarquies compostes“, (pdf) conferència inaugural del Tercer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, celebrat al 1993, la redescoberta que la historiografia espanyola ha fet de la Monarquia dels Àustries d’ençà que publiqués la seva obra “La Revolta Catalana, 1598-16401”. Una redescoberta que ha portat a analitzar la monarquia hispànica dels Àustries des d’una perspectiva nova: com una entitat políticament diversa i plurinacional. És el propi Elliott que afirma que des del principi s’adonà que els problemes de la història catalana als segles XVI i XVII només podien ser entesos si es situaven dins de l’ample context de la història de la monarquia hispànica. I al mateix temps s’adonà que la monarquia hispànica, políticament, no era tan diferent de la resta de monarquies europees de l’època, perquè la forma dominant d’organització política a Europa els segles XVI i XVII era la de les monarquies compostes. Per tant, no hi havia res d’inusual en l’estatus polític del Principat de Catalunya.

L’essència de la monarquia composta era que agrupava sota un únic dirigent dos o més unitats que abans eren autònomes, en una relació que, fins i tot quan s’establien fèrries garanties, mai no podia romandre en un estat de permanent equilibri com una unió d’iguals. La monarquia dels Àustries formava políticament un sistema dual entre el rei i els regnes. El rei estava al capdavant del poder central, organitzat en el sistema polisinodial de Consells. I els regnes eren els diversos territoris que, en la seva autonomia orgànica i funcional, estaven sota el control del poder supranacional, ben cohesionat pels vincles dinàstics i per raons religioses. Era un doble poder: l’emanat del centre i legitimitat per l’Imperium Divinum (monarca) i el poder sorgit de les comunitats polítiques dels diversos territoris i edificat per la història pel dominum politicum (regnes).

Hem d’analitzar, a parer d’Elliott, la Monarquia Hispànica com una unió d’Estats individuals que devien fidelitat a un governant comú. El que s’està dibuixant amb aquest sistema polític és un pacte entre parts diferents per garantir l’estabilitat (doctrina política del pactisme). És la màxima “do ut des” (el rei dóna però també rep i el regne ofereix però és recompensat). Els avantatges del sistema eren evidents però també tenia els seus inconvenients. Castella havia esdevingut el centre del món. La tendència de la monarquia era a la uniformització dels diferents regnes. L’aspecte cada cop més castellà del govern de Madrid no passava inadvertit per als altres reialmes de la monarquia. No hi hagué un pla premeditat per part de la monarquia durant el segle XVI per abolir les institucions legals i polítiques de la Corona d’Aragó, però això no exclou, segons Elliott, necessàriament la possibilitat que la finalitat pogués ésser l’esmentada abolició. Temorosos del futur que els pogués reservar, els catalans, aragonesos i valencians de finals del segle XVI començaran a atrinxerar-se rere les lleis i les institucions que eren els únics obstacles que es dreçaven entre ells i l’assimilació a Castella. En el moment que els castellans començaven a monopolitzar els càrrecs a les dominis de la Corona i a la pròpia casa reial, els naturals d’Aragó, Catalunya i València contemplaven el procés tancant-se mentalment a tota possibilitat de futura cooperació amb la corona. Cada cop més provincians en llur perspectiva, començaren àdhuc a experimentar una perversa satisfacció a queixar-se de l’abandó i les injúries que sofrien.

La por estava en que l’Imperi espanyol esdevingués, com semblava que estava passant, un imperi específicament castellà, regit per lleis castellanes i jerarquitzat per funcionaris castellans. Això anava en contra de l’esperit federalista original traçat per la Unió de Corones. Perquè la monarquia dels Àustries havia optat per mantenir la unió aeque principaliter, on cada regne conservava les seves lleis i privilegis, en contra de la unió accessòria (aplicada a Amèrica), on els nous dominis es governaven seguint les mateixes lleis que a Castella. La unió accessòria podia semblar més avantatjosa per als monarques del segle XVI. Però a la pràctica, les insuficiències dels aparells administratius feien que tots els governs del segle XVI haguessin de dependre en gran mesura de la cooperació dels grups dirigents locals.

La unió aeque principaliter tenia avantatges ben clars per les dues parts. Pels habitants dels diferents regnes perquè conservaven els seus drets, llibertats i institucions als quals estaven acostumats, mentre pel rei, rebia la col·laboració local que li era essencial per a un funcionament fluid de la governació reial. Però les tensions existiran durant tota l’època moderna. A Catalunya al segle XVI es queixaven de l’absentisme reial perquè provocava gaudir de menys oportunitats de mecenatge i promoció i de menys convocatòries de corts. Però l’absentisme, assegura Elliott, també tingué avantatges positius. Malgrat que els problemes del país s’anaven arrelant, l’absentisme permetia menors sol·licituds de serveis econòmics, els quals estaven minant de manera sistemàtica a Castella.

Aquesta castellanització de la monarquia, a ulls dels catalans, coincidia en el temps en la creixent importància que estava adquirint la capital com a necessari punt central d’articulació d’una monarquia comporta, fet que abocava a unes inevitables desigualtats. L’aparició d’una cort estable i un centre burocràtic a la capital afavoria la concentració de poder, en comptes de la seva dispersió. Hi havia una necessitat de la monarquia cap a la uniformització (l’amenaça de guerres internacionals demanaven construir un estat fort) i la por a les divisions religioses en el sí de la monarquia. Això explica el perquè a partir de finals del segle XVII les monarquies compostes semblaren més sensibles cap a la uniformització. Aquest procés d’uniformització entrava en contradicció amb la tradició política del Principat. Catalunya s’aferrà al seu pactisme com la forma més efectiva de defensar-se contra els intents, reals o imaginats, d’interferir en els seus drets i privilegis.

S’inicia, al segle XVII, una etapa de conflictes entre la Monarquia Hispànica i Catalunya, en aparèixer aquestes tendències uniformitzadores que amenaçaven les llibertats de Catalunya. El Principat s’aixecà en armes per defensar la integritat de les seves institucions. El comte-duc d’Olivares representava un programa que suposava un tall radical amb la costum i la tradició. Aquí estava la modernitat?, es pregunta J.H. Elliot.

El fenomen espanyol no era aïllat. Les monarquies compostes europees van entrar en conflicte durant el segle XVII. Un conflicte entre la inclinació unitarista de les monarquies i la defensa dels drets i privilegis de les oligarquies locals enfront el poder reial. La defensa de la diversitat, a l’Europa del 1600, començava a semblar un luxe costós per a unes monarquies que cada vegada esdevenien més poderoses. Quin futur van tenir les monarquies compostes europees al segle XVIII? Hongria era massa forta perquè les seves llibertats fossin suprimides per la força. Els anglesos havien arribat a un acord amb Escòcia, que conservaria les seves lleis i la identitat religiosa. A Espanya, en canvi, la victòria militar de Felip V obrí les portes a la unificació i uniformització de l’estat.

Podem afirmar, com fa J.H. Elliott, que malgrat la desaparició de les monarquies compostes, a la pràctica continuaven sent força compostes?

Bibliografia consultada:

• ELLIOTT, J.H. La revolta catalana, 1598-1640. PUV: València, 2006. (capítol 1)
• DE BERNARDO ARES, José Manuel. Luis XIV, rey de España. De los imperios plurinacionales a los estados unitarios (1665-1714). Ed. Iustel: Madrid, 2008. (pàgines 54-86).

Text realitzat per a l’assignatura La construcció de l’Estat modern a Europa del professor Joaquim Albareda al Màster en Història del Món de la UPF.

Còrrer per salvar la cadira

Quan tot just s’han començat a destapar els escàndols dels nostres polítics, els nostres representants han agafat la bandera de la regeneració democràtica. Ara tot són presses per presentar-se com els defensors d’una “reforma”, de la que tothom se n’omple la boca, però que ningú explica com hauria de ser.

El que no té cap lògica és que els partits majoritaris al nostre país es dediquin a participar d’aquesta cerimònia de la confusió que són els actes d’exhaltació de la bondat de la política. La política és bona si els que la practiquen són bons. Fer actes com els d’avui del PSC, per dir-se a si mateixos que no han de robar, que han de ser honestos, i per recordar-se que la política és un servei temporal, no professional, em fa venir al cap les imatges d’aquell heroi de la nostra infantesa, Alí-Babà  que també tenia molts amics -si no recordo malament eren 40-, i que tenien una professió dubtosa (alcaldes, potser?).

Senyor José Montilla, si vol fer creïbles les disculpes pel cas de Santa Coloma, expliqui’ns per què el senyor Luís García (Luigi) trobava obertes totes les portes dels ajuntaments socialistes metropolitans… quan havia estat expulsat del PSC?

El canari visionari a Alí-Montilla-Babà i els 40 alcaldes!

A tots vosaltres; polítics corruptes, encobridors de lladres, boques comprades, voluntats venudes…A tots vosaltres; polítics que us despengeu ara, pontificant, impertèrrits, que la corrupció és intolerable, que s’ha de corregir, demanar perdó i que, si més no, cal posar-hi esmena, bo i nomenant qualque comissió amb l’objectiu d’estudiar implacables mesures correctores -més endavant, però, quan la cosa es calmi…no prenguéssim mal-. Amagueu, però, miserablement amagueu, que fa anys i panys que tothom sap el que estava passant (vosaltres els primers), El saqueig era de general coneixement. Vosaltres, inànimes com sou, ho heu tapat, encobrit i silenciat tot. No teniu cap credibilitat, doncs, per dirigir-vos al noble poble del Principat de Catalunya; sinó es per dir-li que plegueu!

Els papers d’en Tristany a Llimacs prepotents, escampadors de mocs, babosos cucs….

El càncer de l’endogamia a l’escola i la universitat

Mai traurem bona nota en cap rànquing internacional si no hi deixem entrar gent formada en bones universitats estrangeres i persones amb ganes de renovar idees del passat. Al nostre país, les seleccions de personal en l’àmbit educatiu són discriminatòries fins al punt que serien il·legals en qualsevol altre lloc de la Unió Europea. Aquí les oposicions s’utilitzen per regularitzar la situació dels interins, per als quals l’experiència compta quatre vegades més que per als que no ho són. A més a més, aquest tipus de prova no compleix una ètica mínima: els exàmens orals no s’enregistren i els candidats no tenen cap dret bàsic a reclamar per les seves proves.

La LEC diu que la Generalitat crearà un cos de docents catalans, però ¿quina garantia tenim que aquest cos serà millor que els altres? No podem continuar tancats al món i reproduint esquemes del passat que res tenen a veure amb el temps d’avui. Necessitem professorat de primera, gent formada a fora, en bones universitats internacionals i de prestigi, amb una mentalitat oberta i de futur, que acabin amb el pervers cicle viciós i que trenquin inèrcies del passat. Si no acabem amb el càncer de l’endogàmia per accedir al treball a l’escola i a la universitat i no prioritzem els mèrits, repetint errors del passat, no produirem bons polítics, ni bons empresaris, ni bons científics i continuarem sense premis Nobel.

Irene Boada a “Professorat de primera” (El Periódico, divendres 6 de novembre de 2009)

Hem sembla que l’article no haurà estat massa ben rebut en segons quins sindicats de mestres. Curiós perquè en les protestes que es van produir fa uns mesos contra la LEC o la LOU ningú va aixecar el crit d’alarma contra l’endogàmia i la mediocritat que hi ha instal·lada a molts centres educatius, instituts o universitats (no a tots, per sort). No dubto en que cal augmentar el pressupost en educació i universitats com a primer pas per millor la qualitat de l’ensenyament, però després caldria corregir els aspectes que la periodista i filòloga Irene Boada planteja al seu article. He destacat dos paràgrafs, per mi centrals. Les negretes són meves. Us convido a llegir-lo.

Qui fa progressar el país?

Per tal d’evitar caure en la temuda catalèpsia, els periodistes haurien de fer un esforç per distingir el gra de la palla. Perquè és veritat que no tots els polítics són iguals, tal com ha dit la nostra màxima autoritat. Però també ho és que hi ha molts ciutadans que, sense ser polítics, fan més, per menys, que molts dels polítics pel progrés de la nostra societat.

Antoni Serra Ramoneda a “La catalèpsia de la societat catalana” (El Periódico, diumenge 8 de novembre de 2009).

Come on Eileen

Dexy’s Midnight Runners - “Come On Eileen“

Volem una Carta europea de drets dels ciutadans a l’era digital

Ara que tot just s’ha arribat a un acord entre l’Europarlament i els Estats per tirar endavant la reforma de les telecomunicacions a la Unió (que inclou la possibilitat de tallar la connexió sense resolució judicial prèvia) què podem fer els ciutadans? Els ciutadans hem d’exigir als nostres governs que se’ns garanteixin els nostres drets a l’era digital. Per això diverses associacions i col·lectius van aprovar el cap de setmana passat a Barcelona la Carta europea de Drets dels Ciutadans a l’era digital. La carta recull els drets dels ciutadans a protegir la nostra privacitat, la neutralitat d’Internet, el dret a utilitzar les noves aplicacions i serveis a les xarxes de telecomunicacions, el dret a la banda ampla com a servei universal i el dret a gaudir dels continguts de domini públic quan són pagats amb diner públic.

El borrador de la carta, recollit per Juan Varela al seu blog, és aquest:

España desempeñó un papel determinante en octubre de 1990, al presentar un primer texto articulado y motivado sobre la ciudadanía europea. La iniciativa logró entonces el respaldo del Europarlamento. Finalmente, el Tratado de la UE institucionalizó la ciudadanía europea. España debe aprovechar la presidencia para desarrollar las medidas necesarias para la preservación de estos derechos en un entorno donde las TIC pueden amenazar cuestiones básicas como la privacidad y el secreto de las comunidaciones e impulsar el acceso de los ciudadanos a la tecnología, la cultura y el conocimiento desarrollado en la esfera pública.

El progreso y la innovación tecnológica modifican los hábitos sociales, políticos y económicos, y es por eso que las normas y leyes deben adaptarse para seguir manteniendo los derechos de los ciudadanos en las nuevas circunstancias. En este momento, es necesario asegurarse de que en la Era Digital se garantizan las condiciones necesarias, para que los ciudadanos sigan disfrutando de sus derechos fundamentales, sabiendo que una gran parte de sus actividades sociales, profesionales, culturales, comerciales, financieras, políticas o educativas, son realizadas telemáticamente mediante medios digitales y en redes como Internet. Asegurar el acceso universal a una Internet neutral se ha revelado muy eficaz para paliar la crisis y para lograr un futuro más próspero para toda la población. La Neutralidad de la Red (Net Neutrality) es un gran potenciador de la innovación y del desarrollo económico, además de un estímulo para la competencia pero sobre todo es la garante de los derechos civiles en el medio telemático. Es por ello, que instamos al gobierno español a que promueva que en el corpus legal de la UE se declarare explícita y claramente que:

1) Los ciudadanos tienen derecho a que el tráfico de datos recibido o generado no sea manipulado, modificado, bloqueado, desviado, priorizado o retrasado, en función del tipo de contenido, del protocolo, la aplicación utilizada, del origen o del destino de la comunicación, ni de cualquiera otra consideración ajena a su propia voluntad. Ese tráfico se tratará como privado y por lo tanto, secreto y solamente podrá ser secuestrado, espiado, trazado, archivado, o analizado en su contenido ni trayectoria, bajo mandato y tutela judicial, no pudiendo en ningún caso, ser sometido a la censura previa, o al secuestro administrativo de los contenidos (al igual que ocurre con cualquier otra correspondencia o comunicación privada). [Art 12 Declaración Universal de los Derechos Humanos, Art 17 Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos]

2) Los ciudadanos tienen derecho a acceder a contenidos, a ejecutar aplicaciones y usar servicios de su elección, así como a conectar dispositivos a la Red, sin más restricción a su interoperabilidad que aquella que establezcan las leyes.

3) Los ciudadanos tienen derecho a un servicio universal de conexión a Banda Ancha según las normas internacionales (ITU-I 113), a que exista más de un proveedor (público o privado) y a que la oferta de este servicio de Banda Ancha no esté vinculada a la adquisición de otros productos o servicios. Deben disponer de información veraz y suficiente sobre las condiciones y calidades de las conexiones de datos ofrecidas por los operadores y sus garantías legales.  Los ciudadanos tienen derecho al desglose y la segregación de servicios que tengan distinta facturación o tarificación adicional así como a elegir el modo de pago y a la protección contra el uso inadvertido de los mismos. Tienen derecho a disponer de una via rápida y efectiva de atención y de reclamanción, a cambiar de operador y a ser indemnizados en caso de interrupción del servicio o degradación de la calidad contratada. Todo ello en un tiempo no superior al empleado en un proceso de alta en el servicio.

4) Los ciudadanos tienen derecho a la libre disposición de la ciencia, la cultura, el conocimiento y las tecnologías propiedad de las instituciones públicas, de las que financian, de las que subvenciona y de las que son derechohabientes, para que puedan ser usadas, copiadas, modificadas y redistribuidas, con o sin modificaciones, siempre que la obra derivada se distribuya en estos mismos términos, tal como establece la Licencia Pública de la Unión Europea (EUPL) dado que el fin perseguido es el aprovechamiento y la reutilización, así como la protección contra su apropiación en exclusiva por parte de terceros. La transferencia tecnológica en estas condiciones, además de ser un acto de justicia social en su propia naturaleza, dado que todos los ciudadanos hemos sufragado estos contenidos científicos, culturales y tecnológicos a través del pago solidario de los impuestos, también supone uno de los mejores instrumentos para mejorar la competitividad de las empresas. De esta forma, las empresas accederían en igualdad de condiciones a una gran cantidad de herramientas TIC de calidad y a un precio asequible, mitigando la fuga de capitales a través del pago de licencias. Esta transferencia tecnológica, también permite estimular el sector tecnológico y capacitaría a las PyMEs, para acometer los retos de innovación tecnológica y de modernización socioeconómica, que la sociedad del conocimiento libre, de todos y para todos, nos brinda, según pone de manifiesto la Declaración del parlamento europeo a favor del Conocimiento Libre y en la sección 9 del art III-248 del Tratado de Lisboa.

5) Los ciudadanos tienen derecho a relacionarse con las Administraciones Públicas por medios electrónicos mediante protocolos, interfaces y formatos que sean estándares abiertos teniendo dicha actividad administrativa perfecta validez y seguridad jurídica. En un Estado de Derecho moderno y democrático, la investigación, o persecución, de un acto presuntamente ilícito, haya sido cometido por el medio que fuere, no puede suponer la conculcación de derechos fundamentales contemplados en las Constituciones, o en la legislación de los Estados, sin la necesaria tutela judicial. Este es un principio básico que también es necesario trasladar y aplicar al espacio real que es Internet. Se debe evitar así, la creación de ámbitos de actuación humana dominados por los pseudoderechos, o con mecanismos paralegales, en los que todo pueda ser interceptable, accesible, investigable y perseguible, solo en función de la disponibilidad tecnológica, o económica, de los agentes públicos o privados y sin garantizar las debidas garantías judiciales.

Así lo indican derechos democráticos fundamentales como:
La inviolabilidad del domicilio: no se pueden registrar los equipos informáticos o telemáticos propiedad de los ciudadanos ni los que, aún no siendo propios, estén ubicados en sus casas o posesiones, sin un consentimiento expreso del dueño u orden judicial que lo autorice.
El secreto de las comunicaciones: no se pueden espiar, o conocer los datos que intercambien los ciudadanos sin orden judicial.
El límite a la informática y la tecnología para preservar la intimidad personal o familiar: no se pueden hacer estimaciones estadísticas de tráfico de la Red que permitan conocer la actividad que se está desarrollando en esos equipos informáticos personales sin su correspondiente orden judicial.
El derecho a una comunicación libre: que abarca la libertad de expresión, la libertad de cátedra, la producción y creación literaria, artística, científica o técnica, y el desarrollo de las tareas docentes.
El derecho a la información: a recibirla y emitirla con prohibición expresa de la censura previa, del secuestro administrativo, o de cualquier otra maniobra que dificulte el libre acceso a os avances científicos, la información y a la cultura.
El derecho a que sólo podrá acordarse el secuestro de publicaciones, grabaciones u otros medios de información en virtud de resolución judicial.
El derecho a acceder a los documentos de las instituciones, órganos y organismos públicos, cualquiera que sea su soporte.

En países como España, con una de las legislaciones más avanzadas de la Era Digital:
Los ciudadanos tienen derecho a relacionarse con las administraciones públicas para el ejercicio de sus deberes y derechos por medios electrónicos, eligiendo con libertad sus aplicaciones y sistemas operativos, siempre que utilicen estándares abiertos en sus comunicaciones. Por su parte, las Administraciones Públicas quedan obligadas a asegurar la disponibilidad, el acceso, la integridad, la autenticidad, la confidencialidad y la conservación de los datos, informaciones y servicios que gestionen en el ejercicio de sus competencias con la máxima transparencia y publicidad del procedimiento. Por tanto, el acceso a universal a redes neutrales es una obligación de los proveedores de servicios de la Sociedad del Conocimiento que los gobiernos deben garantizar. Dicha obligación debe basarse en una escrupulosa observancia y respeto a los derechos fundamentales de los ciudadanos, dado que ahora estos derechos también se ejercen por medios digitales y a través de redes de telecomunicaciones. Además el patrimonio intelectual público debe estar a libre disposición de los ciudadanos para su aprovechamiento.

Aprovat el Paquet Telecom

Finalment aquest dijous, 5 d’octubre, s’ha aprovat definitivament el Paquet Telecom. El Mundo informa de l’acord al qual ha arribat el Parlament Europeu i els Governs dels 27 per reformar la regulació del sector de les telecomunicacions. L’acord a que s’ha arribat permetrà a les autoritats administratives dels Estats membres puguin tallar l’accés a Internet sense ordre judicial prèvia a aquells usuaris que es descarreguin continguts protegits per drets d’autor, com ja està fent França (Llei Hadopi) o el Regne Unit.

El compromís va ser possible després que el Parlament Europeu accedís a les reclamacions dels Estats, els quals demanaven que s’autoritzés el tall d’accés a la xarxa sense autorització judicial prèvia. Els eurodiputats havien frenat la reforma de les telecomunicacions al prohibir que la nova normativa permetés tallar l’accés a Internet sense ordre judicial previ. Al final, l’Eurocambra cedí a les exigències dels Estats i acceptà que no es requerís autorització judicial prèvia per tallar l’accés a Internet.

A canvi s’ha pactat un nou article per protegir els drets dels internautes que no estava previst en la versió inicial de la legislació. El nou article afirma que les restriccions d’accés a Internet “només podran imposar-se si són adequades, proporcionades i necessaries en una societat democràtica”. Aquestes mesures només es podrien aplicar “respectant el principi de pressumpció d’innocrància i el dret a la privacitat” i com a resultat d’un “procediment previ, just i imparcial” que garanteixi “el dret a ser escoltat” i “el dret a una revisió judicial eficaç i al moment oportú”, és a dir, a posteriori. O sigui, un brindis al sol, perquè qui et tallarà la connexió a Internet no serà un jutge sinó un ens administratiu. Qui garantirà, doncs, que seràs sotmès a un procediment just i imparcial? Clar, l’article diu que un cop t’han tallat la connexió podràs reclamar que la decisió sigui revisada per un jutge. Només faltaria! De totes formes és un procediment del tot injust. Què tothom tingui clar que se’ns han retallat els nostres drets.

El Mundo recull l’opinió de Viviane Reding, comissària responsable de Telecomunicacions. Per Reding “la nova disposició sobre la llibertat a Internet representa una gran victòria per als drets i les llibertats dels ciutadans europeus“. “Les lleis de tres avisos, que permeten tallar l’accés a Internet sense un procediment previ just i imparcial o sense una revisió judicial efectiva i oportuna, no es convertiran en part de la legislació europea”, va assegurar.

L’acord dels Estats i l’Eurocambra haurà de ser ratificat pels ministres de Telecomunicacions i pel ple del Parlament Europeu durant el mes de novembre per entrar en vigor a principis de 2010. Els Estats membres tindran 18 mesos per incorporar-lo a les seves legislacions nacionals.

Què s’opina a la blogsfera?

José F. Alcántara, autor del blog Versvs i del llibre “La sociedad de control” opina que la nova normativa és un pas més de l’Unió Europeu en la seva lluita contra les llibertats individuals.

Es un día triste, aunque tan sólo sea porque el texto aprobado es tan laxo que va a permitir que cada Estado haga lo que quiera… y ya sabemos cómo hace las cosas el Estado. De entrada, el texto no obliga a que una autoridad judicial supervise las desconexiones de usuarios de internet, justo como Reino Unido y Francia exigían, para poder seguir adelante con sus leyes respectivas (Hadopi y Three Strikes).
Ahora mismo Europa sufre un proceso de suizificación: conversión paulatina en un espacio fuertemente policial en el que nunca pasa nada (no sea que se nos espanten los magos de las finanzas y se vayan con sus especulaciones a otro sitio) y en el que eres libre (mientras con tu libertad no pretendas hacer algo que no te dejen hacer*) camina hacia una sociedad disciplinaria y bajo intenso control policial.

El blog Microsiervos fa un ampli recull sobre l’aprovació del Paquet Telecom. Els autors d’aquest blog valoren l’aprovació de la nova normativa de forma positiva, perquè s’ha suavitzat el seu to.

El objetivo de la reunión era discutir sobre la forma en la que el texto del Paquete trataría las leyes de tres avisos que algunos gobiernos quieren implantar para cortar el acceso a Internet a los ciudadanos que reincidan en la descarga de contenidos sujetos a derechos de autor, y había mucha preocupación en que el comité pudiera adoptar un texto que no garantizara los derechos de los ciudadanos, a pesar de la oposición expresada por el plenario del Parlamento Europeo a este tipo de medidas.

Podeu llegir el que opina de la nova normativa l’eurodiputat del Partit Pirata Christian Engström al seu blog.

Aquest no és un text perfecte. No és el que jo hagués proposat si l’hagués pogut escriure jo mateix, lliure de restriccions polítiques. Però és prou bo per ser un pas en la direcció correcta. El major problema amb l’article 1.3a és el seu limitat abast. Volem que tots els nostres drets siguin respectats a Internet, igual que a la resta de les nostres vides. Volem la llibertat de rebre o de comunicar informacions o idees sense ingerència d’autoritats públiques i sense consideració de fronteres. Volem respecte a la nostra vida privada i familiar, i la nostra correspondència, en el món electrònic, així com en altres llocs. Tenim un munt de batalles per combatre abans de poder dir que hem assegurat una xarxa lliure i oberta, on es respectin les nostres llibertats civils. Però, ara, estic desitjant combatre a les batalles.

« Malgré son manque de clarté et d’ambition, ce texte constitue une arme juridique importante pour continuer le combat contre les restrictions abusives de l’accès au Net. Cet accord ne permet pas de protéger clairement la liberté fondamentale d’accès à Internet, et les menaces planent encore, notamment en raison du lobbying intense des industries du divertissement en faveur du traité ACTA, qui met en danger la Neutralité du Net et cherche à imposer la responsabilité des intermédiaires techniques » conclut Jérémie Zimmermmann, co-fondateur de La Quadrature du Net.

En Europa ya hay acuerdo en el Parlamento Europeo sobre el controvertido paquete de telecomunicaciones. Un consenso de mínimos que rebaja las amenazas a los derechos de los ciudadanos anteriores pero permite la desconexión y el control de los usuarios por vía administrativa.

La enmienda 138 a las amenazas regulatorias no ha sido aprobada, pero se ha llegado a un pacto que avala la posibilidad de cortar el acceso a internet sin autorización judicial previa, aunque exhorta a respetar los derechos de los ciudadanos y no adopta los tres avisos como norma europea. Cada país podrá adoptar su método de persecución de las descargas con revisión judicial después de la sanción. El mínimo derecho al recurso contra las medidas administrativas previsto en las legislaciones democráticas.
El Europarlamento y la Comisión Europea llaman pomposamente a este acuerdo la Nueva Disposición sobre la Libertad en Internet.

El Parlament Europeu obre les portes a les desconnexions

Apunt molt ràpid i breu. A través de Juan Varela m’arriba la següent informació: El Parlamento Europeo niega el derecho a internet y abre la puerta a las desconexiones http://cort.as/9U9 Rechazo al acuerdo de telecomunicaciones http://cort.as/9UA

Tan aviat com pugui ampliar la informació,  faré algun comentari al blog.

Abecé 30 Minuts, 25 anys

Clica per veure el vídeo

Reportatge especial de 30 Minuts que sintetitza els 25 anys d’aquest programa emès i produït per Televisió de Catalunya des de 1984. No us perdeu l’increïble arxiu de vídeos que han estrenat fa poques setmanes, on podreu trobar els reports emesos pel programa durant aquests 25 anys.

Sobreviure sense el Facebook

Cristina Saéz, periodista de La Vanguardia, publicava ahir un extens reportatge (Sobrevivir sin el Facebook) on analitzava el perquè algunes persones prefereixen quedar al marge de les xarxes socials (la més popular, Facebook). Les motivacions d’aquestes persones poden ser vàries, segons Saéz: per activisme, per protegir la intimitat, per evitar una possible sobreexposició de la seva vida… El reportatge recull les opinions de diversos experts i d’usuaris que en algun moment s’han registrat a Facebook i ho han acabat deixant.  Una de les consultades, la periodista Anabel Herrera, afirma que moltes de les persones es van obrir un perfil en aquestes xarxes socials per seguir la moda, però que ara comencen a deixar d’utilitzar-les. Explica el seu cas: “Fui de Facebook una semana. Me abrí un perfil porque todo el mundo tenía uno y porque parecía que si no estabas en Facebook, no estabas conectada con el mundo. Pero al cabo de poco medi cuenta de que no era cierto. Así que cerré mi cuenta”. Per Herrera no ser present a Facebook no vol dir restar marginat de la vida digital o ser un analfabet digital. Ella mateixa afirma estar hiperconnectada per documentar-se, cercar informació…

De la lectura del reportatge es desprèn que moltes de les persones que han abandonat les xarxes socials ho fan per por a perdre la seva intimitat. És cert que moltes persones sobreexpossen la seva vida a Facebook o d’altres xarxes socials. Però si ho fan és perquè ho volen fer. Hi ha suficients mecanismes per limitar les dades que mostrem en aquestes xarxes socials i sistemes per filtrar aquelles informacions que volen que determinades persones no vegin. Però per damunt de tot hem de ser conscients que som nosaltres que tenim la responsabilitat en decidir els aspectes de la nostra vida personal que volem que les nostres amistats coneguin. És el que he dit algunes vegades: cal un ús responsable de la xarxa. Hem de ser conscients d’allò que volem que la gent sàpiga de nosaltres.

En el fons hi ha el problema següent: moltes persones no s’han donat compte encara que no és bo barrejar un ús personal i professional d’aquestes xarxes socials. El que cal és separar les nostres activitats de la vida real a Internet i cercar solucions determinades per cada un dels àmbits socials pels quals ens interessa interactuar en una xarxa social. O sigui, cal diversificar: activitat personal i amistats en una xarxa social (tipus Facebook) i activitat professional i laboral en una altra xarxa social (tipus LinkedIn). I després, filtrar els contactes, crear llistes d’amistats i distribuir-les segons el grau d’amistat que hi tenim amb elles a la vida real.

És el que explica Tíscar Lara, periodista i blocaire: “las redes sociales aún tienen que madurar. Estamos todavía en el momento de usarlas sin pensarlas demasiado; de hacer un uso muy ingenuo, en el que ponemos mucho contenido; mezclamos contactos profesionales y personales y no somos del todo conscientes de las implicaciones que eso tiene. Sólo cuando el usuario lleva un tiempo de actividad, comienza a percatarse. Yes entonces cuando se producen reacciones como las de cerrarse el perfil, al darse cuenta de que se han sobreexpuesto. Con las redes sociales cuesta mucho gestionar los límites de privacidad“.

I vosaltres, quin ús feu de les xarxes socials? Sou presents en diferents xarxes socials? Utilitzeu les eines de filtratge per protegir la vostra intimitat??