8. L’Església: una institució universal en l’ordre feudal. El Moviment de Pau i Treva de Déu. La reforma Pontifical i el conflicte de les Investidures. El naixement de la idea de croada

Anys de consolidació de l’Església. Església dins d’una vessant institucional. Aliança del poder amb l’Església (pràcticament són el mateix). L’Església ajuda a consolidar el poder del rei a través de la unció reial Compra patrimoni. Adquireix béns de persones en fallida. Procés de cristianització de les comunitats. Trencar les famílies solidaries i les substitueix per les nuclears (com més reduïdes són les famílies més possibilitats de concessió). Regula l’activitat de l’aristocràcia., que els atorga als monarques un caràcter sagrat (col·laboració indispensable). Pugna per l’hegemonia del poder entre l’Església i el poder reial.L’Església com a part integral del poder feudal. Odres militars, feus monàstics…Formació de patrimonis, en constant creixement. L’Església administra els béns dels pobles. No utilitzen la violència, sinó la coacció (ideologia). Obté immunitats, facultat de no haver de contribuït amb cap taxa. Posseeix el monopoli cultural, a través de la redacció de documents. Preservació del saber. A través de la jerarquització, es construeix el model feudal. Obediència cap a dues instàncies superiors. Reflex territorial a través de les províncies eclesiàstiques: procés de parroquialització, fenomen en paral·lel a la formació dels castells.  Potenciació dels centres de culte i pelegrinatge. Iconologia. Construcció de tot l’aparell ideològic, que es potencia amb l’imaginari i la literatura. Any 1000, terror apocalíptic. Tot gira entorn la Santíssima Trinitat i els tres ordres: món harmònic, natural i equilibrat. Es tracta d’evitar tensions. L’imaginari medieval era un conjunt de símbols al servei del missatge que volia transmetre l’església. Té per objectiu persuadir la societat de la teoria dels tres ordres i de la seva immutabilitat.

La Pau i la Treva

Com es pot regular i vehicular l’agressivitat de la noblesa, qui té com a ofici la guerra?
S’havia d’eliminar la violència sobre els pagesos i l’església. L’objectiu de l’Església és doble: preservar els seus patrimonis i preservar els objectes que generaven la renda a l’església, els pagesos. Com es podia aturar tota aquesta violència? a través del Moviment de Pau i Treva de Déu, que s’inicia l’any 989 amb el Concili Provincial de Charroux, on explícitament es fa un condemna a la guerra privada i el pillatge. Als anys 1023 i 1027 es produeixen altres concilis. Són claus dues figures: el bisbe Oliva de Vic i el bisbe Berenguer de Delms.

Durant el Sínode de Toluges es va acabar de perfilar aquest moviment. Als concilis assisteixen bisbes, senyors, clergat, burgesos i tractant sobre la violència feudal. Acords a que arriben a les Assemblees de Pau i Treva: limitació temporal de l’ús de la violència física (Pau i Treva de Déu). Durant uns dies a la setmana estava prohibida l’ús de la violència. Amb els anys es van anar ampliant els dies que estava prohibit practicar la violència. Es delimita unes zones reservades per a la pau, com les Sagreres (lloc sagrat, coincideix amb els cementeris). La Sagrera es comptava amb 30 passes al voltant de les esglésies. Qui no complia la Pau de Déu rebia l’excomunió i quedaven absolutament marginats. La Sagrera com a espai d’immunitat. Són 30 passes entorn a l’església. Des de principis del XI es troben moltes. Estaven composades pel  cementiri, la residència del senyor i la rectoria (cellers, graners, corrals…). Al ser un espai d’immunitat era segur i es convertirà en el magatzem de les collites. No sempre són iniciatives pageses. S’ha documentat càstigs i disposicions d’alguns pagesos que assaltaven la sagrera. La Sagrera centralitza i acumula l’excedent pagès, facilita el control de la producció i facilita el càlcul del cobrament de la renda
A partir d’ara, com s’ha de canalitzar la violència? S’ha de buscar una alternativa. Convertir aquestes guerres en els militas crisit (soldats de Crist): les Croades (La Pau i Treva deriva cap a la croada. 1096 la primera)

Gregori VII

Reforma pontifical de Roma o “Reforma Gregoriana”
Moviment que es desprèn de l’Església a partir del segle XI amb l’objectiu de renovar internament l’Església, i que dura com a mínim 1 segle. El més transcendental d’aquest moviment es va moure a l’entorn de la cúria pontifícia. Durant els segles XI es van succeir els següents papes: Nicolau II (1059-1061), Gregori VII (1073-1085) i Urbà II (inicia les Croades sobre Terra Santa). I al segle XII: Pasqual II i Calixt II (molt vinculat a Santiago de Compostela).

Aquest moviment de reforma coincideix amb el procés de feudalització. Això no es una casualitat. Si hi ha una reforma de l’Església és perquè era necessària, per què? Des del segle X l’església havia caigut en una situació molt pejorativa > segles IX – X > coincideix amb la fragmentació de l’Imperi Carolingi. L’Església té necessitat d’adaptar-se al nou ordre social. El moviment de reforma no és altra cosa que la instauració de l’església en l’ordre feudal. Que pretén? Dur a terme la reforma espiritual: necessitat de depurar un clergat que es considerava que havia caigut en la vulgaritat, quan havia de ser un exemple per la població. Una nova espiritualitat, exemplar. Trencar la dependència de l’església respecte els prínceps laics. Pretén deslligar-se de la vinculació amb els estats (dimensió política). Primacia de Roma (dimensió jeràrquica). Convertir Roma en la seu primària. El Bisbat de Roma tindrà el poder per sobre dels altres. El bisbe de Roma serà el papa. Per assolir els objectius proposats s’havia de fer públic l’abast del problema, visualitzar-lo. Per fer les depuracions necessàries i amb els mitjans a l’abast, per donar una imatge d’exemplaritat.

Reforma espiritual
Hi ha un relaxament del clergat i del conjunt de l’església. El nombre de clergues era insuficient. Era un clergat per interessos, escassament preparats, més preocupats per viure bé que no pas per la tasca pastoral. Les zones pastorals estaven poc cristianitzades. Els que predicaven ho feien sense exemplaritat. Dos problemes del clergat: el milcolerisme: no conservar el celibat sacerdotal i el nepotisme: concessió de càrrecs a parents. A més hi ha una politització dels càrrecs eclesiàstics a través de la investidura laica (atorgament de càrrecs de l’església per part dels laics) i la simonia (compra-venda de càrrecs, a canvi de diners). Abbon De Flerury diu que el que pertany a Déu no hi ha res que es pugui vendre.

Sant Benet

Un dels models que els va anar millor és la del Monestir de Cluny a França, fundat el 909 per Guillem d’Aquitània. El primer abat fou Bernon. Aquest monestir va ser pres com a model de santedat, perquè van optar a la plena renúncia del món terrenal, renunciant als plaers terrenals a la vegada que feien proselitisme (per guanyar adaptes). Obeïen a unes regles. Regla de Sant Benet sobre la base de l’oració i el treball. Una cosa que s’admirava era la seva autonomia. No hi havia dependència respecte els poders polítics, l’únic vincle el tenien amb el papat. Organització completament jerarquitzada, reproduint els models feudals, en forma de piràmide (abat, prior….) i també amb la resta de monestirs dependents (casa mare i les seves filials). Amb el tot el procés de reforma de l’església fins i tot hi ha escriptors que elaboren obres crítiques, com Pere Damià amb el seu “Liber Gomorranius” o el Cardenal Humbert i el seu “Ad Versus Simoniacus”. També es fan recopilatoris del dret, per buscar com poder reprimir les pràctiques abusives del clergat. Quan les lleis no contemplaven alguns càstigs, s’anaven afegint noves lleis, el que es coneix en la jurisprudència com a dret canònic. El més important fou el Decretum de Gracià.

També es feien sínodes, molt importants, com el Sínode de Sutri , un dels primers on es posa en relleu la problemàtica, celebrat entre els anys 1046-1047. A Sutri es va considerar la simonia com una heretgia. Totes les ordenacions, consagracions i sagraments fetes per un simoníac quedaven invalidades, ja que no estava inspirat en l’esperit sant.  Un segon, el Sínode de Roma (1059). Sínode on explícitament es prohibeix el casament i la vida en parella dels sacerdots. Com que no casar-se era un sacrifici es convertia en una virtut, que donava exemple. Conté la primera disposició sobre l’elecció del papa per part dels Col·legi cardenalici. El papat intentarà posar aquests principis a totes les seus. Es van trobar que molts bisbes eren simoníacs. El problema era com Roma podia imposar aquests principis a la resta de seus. El papa va optar per instituir la figura clau del “Legat pontifici”, designat pel papa i que tenia més autoritat que qualsevol bisbe en un concili. Figura importantíssima.

Les resistències que es trobava Roma impedient desenvolupar aquestes reformes. Com es farà? Es crearan noves seus episcopals, ocupant territoris nous. Pren sentit la conquesta de Al-Andalus. El papa tindrà molts interessos en aquesta conquesta perquè hi posarà bisbes ja compromesos amb la Reforma. També es farà la gran conquesta cap a l’est a Alemanya amb l’excusa de cristianitzar els eslaus pagans. Mica en mica aquests principis s’aniran imposant. Es parla de restauració de les seus episcopals i la Reconquesta.

Dimensió política de la Reforma. Querella de les investidures
Conflicte de gran violència entre el Papa i l’Emperador. La investidura laica serà vista com una decadència moral. El cas més espectacular fou la del Papa Formós, que va ser exhumat mort i jutjat en un judici post-mortem. Fou condemnat per simoníac. L’Emperador també podia posar i treure papes. Del 1040 al 1059 hi van haver 5 papes diferents. Des de Roma s’intenta posar ordre, a través del Sínode de Roma de 1059. Nicolau II impulsa un canvi transcendental quan es disposa que l’elecció papal correspon al Col·legi Cardenalici i es recull com a llei. Més tard s’anirà perfilant i en el Concili II es va dir que el papa seria escollit per 2/3 del Col·legi cardenalici. Per poder tenir autoritat sobre els prínceps laics l’església va elaborar la noció de teocràcia (el poder de l’església sobre el laic). L’Església seria el responsable espiritual de l’emperador i per tant la investidura laica no tenia sentit. Això reproduí l’esquema de la “Ciutat de Déu” de Sant Agustí, on tot gira entorn “ànima superior al cos”.

Políticament com s’interpreta? Els poders temporals només són legítims si es sotmeten al poder de Déu (relació senyor-vassall de l’ordre feudal). L’intèrpret de Déu és el papa. El problema aquí és qui es el senyor i qui el vassall. L’església serà el senyor i el poder laic el vassall.  Punt culminant amb la redacció del “dictatus papae”. Punt de partida de la guerra del conflicte d’Investidures.

Conflicte investidures
Construcció de la noció de teocràcia: l’església construeix un discurs en que pretenia adoptar el paper d’un senyor feudal. Qui estarà subordinat a l’Església serà l’Emperador. Coincideix amb Gregori VII com a Papa. Això crearà un gran conflicte. Gregori VII elabora el “dictatus papae”, que conté 27 punts molt breus però d’una contundència extraordinària. El dictatus papae gira entorn tres grans eixos: el Papa i les seves prerrogatives. Els seus privilegis. La primacia i centralitat de l’església romana. I la supremacia del poder espiritual. El papa quedarà lliure del judici terrenal, únicament del de Déu. Aquest document, i en especial, el punt que deia que el papa podia deposar l’emperador, crea un gran conflicte. S’inicia la Querella de les Investidures. El papa podia lliurar els vassalls del senyor en cas d’excomunió. Si l’emperador era excomulgat automàticament els seus vassalls quedaven deslliurats. Difícilment podia l’emperador acceptar-lo. Això crea un enfrontament armat.

1a Fase: 1075-1085. Enfrontament entre Enric IV (emperador del Sacre Imperi Romanogermànic) i Gregori VII (papa). Enric IV va convocar un Sínode a Worms (ciutat imperial). Allà va intentar deposar el papa Gregori VII i el Papa com excomunica a l’Emperador. Això crea un gran impacte. Enric IV va demanar el perdó del papa i el papa li va dir que si volia el seu perdó l’anés a veure a Itàlia. L’emperador va accedir i després d’una llarga penitència va obtenir el perdó. Aquest perdó inicial no va suposar el cessament del conflicte que dóna lloc a la segona excomunió. Aquesta decisió de Gregori VII el va fer molt impopular. La successió de Gregori VII va ser per Urbà II (1088-1099), home culte i molt diplomàtic. Urbà II va refredar el conflicte amb l’emperador a través de la formulació definitiva de la idea de Croada, com un “alliberament” de la Terra Santa. Va convertir els exèrcits privats dels senyors en exèrcits de Déu i així els senyors podien desviar l’energia de lluita cap a els musulmans.

2a Fase: Amb la pressa de Jerusalem s’acaba la primera experiència de croada sobre Terra Santa. En els anys 1080-1090 es produeixen els primers atacs sobre altres poblacions: Zawila i al-Mahdia. Quan acaben les operacions militars i s’organitza el territori conquerit es va iniciar la segona fase del conflicte de les Investidures. Després d’urbà II el succeeix Pasqual II, un reformar molt testarrut. Enric V era el nou emperador, fill d’Enric IV. Es produeix un segon enfrontament amb accions militar de gran envergadura. Enric V va estar a punt d’obligar al papa a eliminar les seves prerrogatives. Al 1122 s’arriba a un acord al Concordat de Worms. En aquell moment el papa va a passar a ser Calixt II, un papa molt vinculat a la península Ibèrica. L’acord es plasmava en dos documents i suposava: que el papa atorgava una butlla pontifícia a l’Emperador i l’Emperador es desvinculava a una sèrie drets que tenia. Enric V reconeixia que l’elecció del pontífex era responsabilitat del Col·legi Cardenalici. Per últim, la investidura per part de l’Emperador es faria únicament per la concessió de béns terrenals. Els bisbes havien de prestar jurament pels bens terrenals. L’acord recollia els principis de la “Ciutat de Déu” de Sant Agustí i la idea de Iu de Chartres de la cura spirituales i la cura temporalis. Al 1123 es produeix la convocatòria d’un dels grans concilis medievals, el Concili Ecumènic I de Laterà. En aquest concili es ratifica el Tractat de Worms. Això suposa un triomf de l’Església. L’hegemonia passa a l’Església.

Tercer aspecte de la Reforma Gregoriana. Primacia de Roma enfront les altres Esglésies
Aquesta centralització en Roma passa per desenvolupar els preceptes de la Reforma: unificar criteris amb les diferents esglésies territorials. Al 1054 el patriarca de Constantinoble, Miquel Cerulari, havia protagonitzat un moviment per desvincular-se de Roma: ruptura de l’església de Constantinoble. Cisma d’Orient, que dóna origen a l’Església Ortodoxa, la primera gran ruptura de la cristiandat. El motiu vingué donat per una qüestió de jerarquies. Bizanci no acceptava la supremacia de Roma. L’objectiu de Roma era de lligar i controlar totes les esglésies territorials. Es tractaria d’unificar totes les esglésies. Volien treballar a partir del Concili de Nicea (misses, pregaries, sagraments, devocions…). Roma volia el sosteniment de l’Església. Assegurar les contribucions fixes: delmes, les primícies… l’enriquiment de la institució sempre portava associada el relaxament amb els principis morals. Sorgeixen moviments crítics amb l’església, que volen tornar als orígens. Retreuen la riquesa i la jerarquia de l’església actual. L’església de Roma reacciona buidant de contingut aquests moviments i atraient-los. Sinó els converteixen en herètics i els persegueixen. En el Concili Laterà I es va instaurar el Tribunal Eclesiàstic de la Santa Inquisició per perseguir l’heretgia. Anaven sobretot en contra dels càtars.

Moviments de reforma acceptats: el moviment cistercenc, nascut al monestir de Citeaux i les ordes mendicants, centrades a les ciutats (especialitzats en el intercanvi dels donatius). Els moviments no acceptats (herètics) eren: el moviment Patària de Milà, de caire mil·lenarista (doctrina molt difosa entre els primers cristians que defensaven que un cop vençut l’anticrist, Jesucrist reapareixeria amb els justos ressuscitats per portar a la Terra un regne de pau que hauria de durar mil anys abans del judici final), els Valdesos (centrat a Marsella al segle XII) i el Catarisme, d’arrel oriental situat a Occitània. Era el més radicals (reivindicacions de pobresa, etc.).

L’expansió de l’ordre feudal per conquesta: Les Croades i els seus efectes: Terra Santa, al-Àndalus i el Drang nach Osten alemany. Els Ordes Militars. L’aristocràcia, l’església i la formació dels regnes croats
El moviment de les Croades es produeix en els anys centrals de l’Edat Mitjana (1095-1291). Malgrat tot, abans de 1095 es produeixen algunes expedicions que ja tenen forma de croada. Les Croades eren intervencions dels exèrcits cristians sobre Terra Santa. Què definia la paraula croada? les miles Cristis (soldats de Crist). Aquests soldats de Crist no es començarien a utilitzar fins ben entrat el segle XII, quan l’esperit inicial de la croada havia començat a decaure. Què eren les croades? Expedicions militars de la noblesa feudal europea inspirada i promogudes per l’Església (específicament el Papat) amb l’objectiu de conquerir els territoris musulmans, preferentment Terra Santa, però sense excloure altres objectius, per exemple el nord d’Àfrica: Egipte, Tunísia; al-Andalus. A vegades tenen altres objectius, com Bizanci, sobre els càtars d’Occitània i també algunes de les expedicions des de l’Imperi alemany a terres eslaves. Al segle XV van adquirir forma de croada l’Imperi alemany contra l’aixecament dels vaites. S’han de consideres dues dimensions: l’Església com a incitadora del moviment, a través de la predicació. La butlla papal, a través dels sermons dels capellans… Extensió dels beneficis espirituals. Tot aquell que vagi a la croada resten sota la protecció de l’església. I la noblesa com a braç executora de la croada, Destaca el caràcter ecumènic, del conjunt de la cristiandat. No són tropes que pertanyen a un territori sinó de tot arreu: els soldats de Crist.

Quines són les causes de les Croades? O millor dit, les excuses per justificar-la? Per una banda les causes demogràfiques. Es parla de saturació demogràfica del centre europeu. Aquesta justificació no s’aguanta per enlloc. No hi ha cap excedent demogràfic. Un altre justificació fou la lluita contra la pirateria musulmana (aquí es confon pirateria per interessos comercials). Fins al segle XI hi ha una absoluta hegemonia del comerç musulmà). Per últim hi ha el motiu espiritual (dificultats que posaven les autoritats musulmanes als peregrins. Terra Santa era una d’aquestes zones. En general aquestes relacions no van ser dolentes. No hi havia una política adversa davant la peregrinació). Aquestes no eren causes convincents per iniciar un moviment de croada. La croada com alliberament. La predicació de la croada portava grans devocions populars. Al 1212-1213 es produeix una croada amb nens. Manifestacions del poder i control de l’església en la societat.

Entre les raons autèntiques de les Croades hi haurà una síntesi d’interessos de l’Església i la noblesa. D’entrada el paper de l’Església serà molt important. La croada es planteja en el context que impulsa la nova espiritualitat de la Reforma gregoriana. És una alternativa a la Pau i Treva de Déu en la mesura que prohibeix lluitar entre cristians, implica minimitzar la violència entre cristians. Cap a on es projectarà la violència? Cap a fora. L’activitat guerrera esdevé una causa espiritual. S’arriba a sacralitzar. Té fins i tot una simbologia, que recull aquest esperit: convertir la creu amb l’espasa. I l’altre, la cerimònia d’armar cavaller, que fins que no fa el jurament amb l’espassa i les escriptures, fent la vetlla de les armes no podia ser cavaller. Era una mena de cerimònia d’ordenació sacerdotal. La cavalleria esdevé un ordre sagrat. Veurem la formació dels Ordes militars: monjos guerrers que tenen el seu origen a Terra Santa. Amb una doble funció: ordes religiosos i militars. L’Orde del Temple o templers (monjos que feien la guàrdia del temple de Jerusalem). L’Orde de l’Hospital o hospitalaris (donaven acolliment als pelegrins). L’Orde de Sant Joan de Jerusalem (o de Malta, menys rellevància tenien l’orde de Sant Sepulcre). Aquests ordes militars s’havien de finançar. Enviaven els monjos cap aquí i feien proselitisme. Creaven una “encomienda” – comanda per rebre els béns. Tota l’Europa cristiana s’anirà omplint d’ordes militars de Terra Santa. A finals del segle XIII van desaparèixer. Els templers van ser eliminats. Els béns patrimonials van passar a l’orde dels Hospitals.

Com actuaven els cristians a les Croades? Un cop conquerit el territori, allà on quedarà població musulmana serà “mudèjar”. Se li respecten certs prerrogatives. Poden mantenir els cultes molt limitats. Sempre seran supeditats al poder cristià feudal. De mica en mica totes les pautes de la societat musulmana es van perdent. Arribarà un moment en què els mudèjars passaran a ser moriscos (mudèjars batejats). Finalment se’ls expulsarà, durant el regnat de Felip III (1509-1511).

L’aristocràcia local era el braç executor. En la mesura que les Croades adquireixin una amplitud important i la participació de l’aristocràcia local sigui massiva, trobarem la primera expansió d’Europa. Primera gran experiència d’expansió cap a fora i primer precedent d’hegemonia d’Europa en el món. Què és el que impulsa a aquesta expansió? En un moment determinat es produeix una mena de bloqueig de l’ordre feudal, produit per l’agument d’efectius de la pròpia noblesa i la impossibilitat d’obtenir mésrendes (s’ha arribat al sostre de rendes). Les monarquies acostumaven a premiar els serveis de les persones que estaven per sota. Per altra banda estaven les lleis de primogenitura. El patrimoni es reservava per un sol dels fills. La única manera de fer patrimoni era la conquesta, allà on fos. Es produeix la diàspora aristocràtica. El procés de conquesta és l’alternativa real única que ens permetria obtenir patrimoni, es tracta de buscar recursos. Les Croades són concebudes com un procés de desbloqueig de l’ordre feudal, quan a l’interior ja no es podia obtenir més renda feudal. L’única alternativa per aconseguir patrimoni no era altre que anar a aconseguir territoris a la conquesta: lluitar com a exèrcits de la cristiandat.

La participació de l’aristocràcia a les Croades forma part de la “diàspora aristocràtica”. Les croades regeneren l’ordre feudal. A mesura que es conquisten territoris es va copiant l’ordre feudal dels territoris de procedència: reproducció del feudalisme. A banda de regenerar el sistema, rejoveneix el grup que protagonitza aquesta acció. Les Croades és l’instrument que permet desbloquejar el sistema, que segurament hauria portat a conflictes interns per la captura de renda. Les croades foren una síntesi d’interessos: de l’Església i de l’aristocràcia

Interessos mercantils. La burgesia urbana té molts interessos. A través de les rutes comercials arriben de l’Orient articles de luxe. Aquest comerç pel mediterrani que fins el XI estava en mans musulmanes, l’interès de la burgesia estava en canviar els que fins ara havien fet l’activitat comercial: sedes, teixits…. la intenció era fer ostentació de la riquesa. La burgesia urbana intentarà controlar aquest comerç. Com intervenen a la croada aquestes ciutats? Proporcionant mitjans materials: naus, vaixells… pel transport dels croats o recluten gent perquè esdevingui exèrcit i fent aportacions financeres. Gènova tindrà un paper fonamental a la primera croada i Venècia a la quarta. Un altra paper important fou el realitzat per les emergents monarquies feudals. Les monarquies feudals van agafar un paper més rellevant. Quins interessos tenien aquestes monarquies feudals? El fet de ser un rei que porta combatents a la croada. Anar a la croada volia dir consolidar la seva posició. Però també aportava beneficis materials, terres, rendes…. a partir de la segona croada seran les monarquies les que portaran el pes. S’ha demostrat que la intervenció militar va fracassar. Els objectius últims de conquerir territori a la llarga fracassarà. Terra Santa és l¡únic lloc que no va ser colonitzat per la cristiandat. No hi va haver un moviment de desplaçament de colons de forma continuada. Així no es va alterar el cicle local dels conreus, la societat. No hi va haver substitució de població.

Cal plantejar, llevat Terra Santa, fins a quin punt pot millorar la situació de la pagesia. Sabem que hi ha incentius per la colonització de noves terres. La gent difícilment abandona el seu lloc de residencia, a no ser que t’ofereixen unes perspectives de vida millor. Senyors feudals ofereixen avantatges: terres, beneficis fiscals, a tots aquells que vagin a colonitzar les terres conquerides. La situació dels pagesos que romanen a territori propi, millorarà? Hi haurà senyors feudals que afluixaran la pressió cap a la pagesia perquè es quedin allà. Documents poblacionals: les Cartes de població (incentius per promocionar la conquesta) i Cartes de franquesa (no marxen, perquè els senyors francs els enfranquiran, milloraran la seva situació). Això no farà millorar la situació dels pagesos. Els senyors feudals imposaran als seus serfs imposicions molt dures perquè no abandonin la seva terra: pagesos de remença. Passarà a ser un dels “mals usos”, al que se l’haurà d’afegir el dret al maltractament. La remença permetia evitar la fugida dels pagesos cap a les noves zones conquerides.

El desplegament militar del Moviment de les croades fou molt espectacular. El procés s’iniciava amb la predicació. Aquests sermons desperten una fervor popular impressionant. Es manifesta sobretot al principi. Aquest enfervoriment deriva cap a situacions d’un fanatisme extraordinari: es produeixen una quantitat de brots antisemites, sobretot a Alemanya. Com es podien mantenir les tropes durant el desplegament? Per allà on passaven les tropes era una autèntica destrucció. Vivien sobre el terreny, al dia a dia. Paper central de Constantinoble (part central de Bizanci) en les croades. Constantinoble s’encarregà de la recepció de les tropes, el seu manteniment i el transport.

Conjuntura geopolítica de la 1a croada
A mitjans del segle XI l’Imperi Bizantí es troba sotmès a una doble amenaça. Els normands que s’havien instal·lat al sud d’Itàlia i en segon lloc els turcs seljúcides, que havien anat avançat. Cap al 1060 té lloc l’ocupació d’Armènia per part dels turcs. Des d’aquí comencen a penetrar a l’Àsia Menor. Al 1071 es produeix l’enfrontament entre turcs i bizantins a la Batalla de Manazkert. Els turcs derroten als bizantins. Es comença a formalitzar els primers assentaments a l’Àsia Menor. Al 1078 es constitueix el Sultanat Seljúcida de Rüm. Rüm era el nom que els musulmans posaven als cristians. Des d’aquest nucli inicial es va ocupant tota la regió, direcció cap a l’Àsia Menor, com també cap a Síria i Jerusalem. Finalment van ocupar tota la regió. És en aquest context quan l’emperador de Bizanci, Aleix I, decideix demanar ajuda a Occident. Serà el pretext per una intervenció militar per reintegrar l’església ortodoxa a la romana. La idea per part d’occident serà defensar els cristians de Terra Santa, alliberar el Sant Sepulcre. Al 1095 es predica la primera croada, per part d’Urbà II. Es posa en marxa la maquinària militar.

1a croada (1095 – 1099)
No participen reis sinó els senyors feudals. Essència pura de la croada. Van participar guerrers de tota l’Europa feudal: francesos (entre ells el germà del rei, Hug de Vermandois), flamencs, saxons (Godofreu de Bouillon), normands (Bohemund i Tancret de Tarent), occidentals.. Esperit de predicació papal, ecumenisme. Es llançant a la croada i al arribar a Constantinoble, al 1096, Aleix I, aconsegueix que cada un dels caps militars li jurin fidelitat, excepte Bohemund. I aconsegueix el compromís de devolució dels territoris conquerits. A canvi d’obtenir el transport de les tropes i el manteniment (alimentació), la intendència. El compromís de devolució de territoris no es va complir excepte la ciutat de Nicea.

Al 1099 es produeix la pressa de Jerusalem, amb un saqueig impressionant. Es va constituir els diferents regnes llatins de Palestina: el Principat de Antiuio, el Comtat de Trípoli, el Comtat d’Edesa i el Regne de Jerusalem. Van establir dues zones de marca: Marca d’Armènia i la Senyoria de Transjordània. La primera croada representa la primera intromissió als territoris musulmans i ataca justament al cor del món islàmic. A partir d’aquí es va ocupar una franja de territori molt estreta. No es va passar de les muntanyes. Damasc no va ser mai conquerida.  Aquest espai es va dividir en 4 estats llatins i dues marques de defensa. Es va caracteritzar per la seva inestabilitat i les desavinences entre els prínceps cristians.  No hi va haver una transferència de colons cristians cap a aquestes terres. El domini cristià a Terra Santa va ser un domini polític: sotmetiment de les persones musulmanes ja existents allà, sense transformar els cicles productius i socials existents allà. El domini croat es va limitar a ser un domini polític de control, però sense produir una ruptura amb la societat anterior. Es fàcil entendre que els musulmans veïns intentessin reconquerir territoris. Al 1146 es produeix la recuperació dels territoris del comtat d’Edesa que donarà peu a la segona croada. El Papa Eugeni III emet la butlla papal al 1148. Hi ha una novetat: ja hi ha intervencions dels primers monarques. Va ser un fracàs.

2a croada (1147-1149)
Destacaments croats a al-Andalus: Lisboa, Faro, Almeria, Tortosa. Molts croats van decidir quedar-se a la península, a Tortosa. Els dos reis van intentar després refer les aliances i atacar Damasc però van fracassar. No es va aconseguir res en dos anys. Amb el fracàs de la segona croada, el 1187 es conquesta Jerusalem. Però cau sota domini els musulmans de nou, donant lloc a la tercera croada, predicada per Climent III. Guido de Monferro serà la primera persona que hi dóna suport. Organitza la defensa de Tir.

3a croada (1189-1192)
Hi participen els reis: Ricard Cor de Lleó (Anglaterra), Frederic Barba-Roja (Alemanya) i Felip l’August (França). Hi haurà disputes per la direcció de la croada. Frederic Barba-Roja mort al riu Salaf ofegat. El succeeix Enric VI. Ricard Cor de Lleó va conquerir San Joan d’Acre i va obtenir permís perquè els pelegrins poguessin anar a Jerusalem. Com que la màxima pressió del poder musulmà venia d’Egipte, el papa predica croada: la quarta croada.

4a croada (1202-1204)
Paper fonamental de la ciutat de Venècia. Venècia va cedir les naus per transportar l’exèrcit i tota la logística que implicava, a canvi d’ocupar una sèrie de ciutats de la costa de l’Adriàtic: Zara. La croada es va desviar. Enlloc d’anar cap a Egipte va acabar a Bizanci. La historiografia encara no ho té clar el motiu. Hipòtesis: Interessos religiosos de Roma per reintegrar Bizanci a la jerarquia romana. Interès comercial de Venècia, per monopolitzar el comerç. Un canvi dinàstic violent anterior provoca que la dinastia derrotada col·labori amb els croats. 1204: cau la ciutat de Constantinopla: saqueig indiscriminat. Formació de l’Imperi llatí de Constantinopla, instal·lat durant gairebé 60 anys 1204-1261, quan una nova dinastia encapçalada per Miquel Paleòleg, recupera el poder. Dinastia d’origen grec. 1229: tornen a conquerir Jerusalem els cristians: 6a croada. 1244: els musulmans tornen a reconquerir Jerusalem. Al final el moviment croat resultarà fracassat. No es va consolidar l’ocupació territorial de la 1a croada. Al 1241 es perd l’últim reducte cristià. Els beneficis cristians van ser el control marítim. Significà la primera ruptura a l’hegemonia musulmana. A partir d’aquell moment el mar mediterrani va passar a ser feudal, cristià.

Índice de temas de historia de la Edad Media

7. La gènesi de l’ordre feudal: les institucions i les relacions feudovassallàtiques

El espais feudals i els àmbits de la senyoria: els castells
Assistim al segle VIII-X a uns àmbits que passen de ser uns districtes de recaptació fiscal a uns districtes de captura de renda. És en aquest marc on es produeix aquest canvi de la recaptació de tributs cap al sistema de rendes on té lloc la construcció de l’ordre feudal. Tots els indicis apunten que es va produir una paralització dels avenços tecnològics agrícoles del món romà. Les cròniques redactades pel clergat parlen de períodes de fam, que generaven dificultats a les comunitats pageses i als centres monàstics i als senyors feudals, que no podien acaparar les rendes. Es parla fins i tot de la pràctica del canibalisme. La classe feudal és un grup en formació. No hi ha ostentació. Capacitat limitada de recaptació de rendes i tenen dificultats per controlar als pagesos. Els castells d’aquestes èpoques són construccions molt humils. Poca ostentació de la classe dominants, demostra que tenen serioses dificultats per controlar la població. Al llarg d’aquest període es produeix una desaparició de l’esclavisme. Es produeixen constants enfranquiments (donar llibertat al serf). Al segle X-XI el règim de servitud s’ha acabat. L’autoritat de caràcter públic va perdent força i va transferint prerrogatives (drets propis de la monarquia van a parar als senyors feudals, hi ha una privatització de molts àmbits). Els senyors feudals adapten aquestes prerrogatives a les seves necessitats.

Senyoriu franc-carolingi
La seva presència està molt bé documentada. Textos políptics (inventaris dels béns dels senyors), que informen de l’existència d’aquestes grans senyories, les villae, que estaven compostes per: terra indominicata mansus indominicatus (mas senyorial o dit “domini” o “reserva”). El senyor fa la gestió d’aquesta part i dirigeix la seva explotació. La reserva podia ser d’1/4 del total o la meitat. També hi ha les terres mansionàries (masos o “tinença”). Les tinences ocupaven la resta de l’espai. I la bonna comuna (béns comunals o bé monopolis senyorials), formats per boscos, pastures o trulls. Com es treballa? A les tinences o masos trobem una gran heterogeneïtat en quan a composició. Terra dividida en moltes porcions. Els dipositaris d’aquestes tinences, hi havia esclaus (servi-casati “amb un casa”). Hi ha també colons (pagesos que ja han obtingut la llibertat i que s’han posat sota el patrocini d’un senyor) o els mancipi (emancipats), esclaus alliberats que ja són lliures jurídicament. Es pagaven censos, càrregues, taxes d’origen públic. Pagaven amb les corvees, prestacions en forma de treball personal (corvees de conreu o fabricació). Els domini o reserva eren una explotació directa del senyor. Però qui la treballa? La treballaven esclaus, serfs a completa disposició del senyor. Mà d’obra contractada, com a paper complementari. S’utilitzava en èpoques de concentració del treball. També hi havia les corvees del masover, no estaven pagades. Hi havia llocs que s’escapaven d’aquesta organització. És una constant la presència de comunitats pageses fora de tota mena de domini. Actuaven amb autonomia amb una organització social sobre la base del llinatge, molt comunal i global. Es trobaven a zones com el sud dels Alps, i a les àrees frontereres més conflictives.

A la mort dels nets de Lluís el Pietós es produeix una crisi política total. L’antic Regne dels francs s’ha convertit en una mitja dotzena de monarquies electives, que estan entre elles molt fragmentades. Encara mantenen, però, un cert vincle amb el rei franc, però actuen pel seu compte. No hi transmeten les rendes capturades… Estem entrant a l’ordre feudal. Al segle X es produeix una crisi absoluta a França. S’entronitza una nova dinastia, els Capets. A Alemanya es crea el Sacre Imperi Romanogermànic i el títol imperial queda vacant durant 70 anys. El pontificat entra en una crisi absoluta. A la mort de Formós I, al 886, li succeeixen 8 papes en només 10 anys.

Quina és la situació? Desintegració territorial de l’antic Regne dels Francs. Retrocés de la monarquia com a institució central. En canvi s’enforteix el poder de l’aristocràcia. Dissolució del règim del sistema fiscal antic, de natura pública, que va degenerant cap a un sistema privat de recaptació de rendes. L’Estat perd les prerrogatives a favor d’uns particulars, els senyors feudals. El mateix rei passa a convertir-se en un senyor feudal. El rei ha de viure exclusivament dels seus béns. Les aristocràcies locals cada cop tenen més poder. Comencen a actuar de forma autònoma al rei. Aquests poders immediatament intentaran posar sota les seves ordres més gent. Hi ha fam de rendes. Aquestes cèl·lules que s’havien creat al marge d’aquest control ara desapareixeran per la via de la submissió.

Es creant els “castrum” (campament). Aquí també s’hi posava l’espai de la parròquia. Totes les torres que quedaven lliures passaven a ser del comte, per un precepte gòtic, l’”aprisio” que consistia en que qualsevol persona que es fes càrrec d’una terra públic abandonada tenia el dret d’usdefruit sobre aquell espai, si es pot demostrar una possessió indefinida es pot convertir en un alou, terra lliure i pròpia. Però poden haver llacunes en aquesta llei, que eren aprofitades pel comte. L’espai feudal queda dividit en els castrum. Aquest territori era també el de la parròquia. Els mateixos districtes feudals evolucionen. Això passa perquè els efectius de la classe feudal s’incrementen, per fer recompenses a les lleialtats dels nobles, per exemple. A part a la segona meitat del X es comença a imposar el sistema de primogenitura a la successió, subdividir els castum més grans provocant efectes molt notables entre el territori i la població que condueix a que el control senyorial sobre la població sigui cada vegada més gran, arribant molt més bé a tot arreu.

Aquí entra en escena els monestirs. S’instal·len a partir d’una comunitat d’entre 10 i 12 persones. El seu domini territorial és molt més gran. Podien tenir un districte feudal sencer o fragments d’altres castrum. Patrimoni enorme i dispers. Els monestirs no tenien cap dependència amb els bisbes. S’estalviaven el pagament dels drets eclesiàstics. Aquests castells serà el marc geogràfic on succeeixen les transformacions en el treball agrari, autèntica dimensió de l’ordre feudal. Capacitat per disciplinar els processos laborals. Tot aquest procés es coneix amb el nom d’incastellamiento (Pierre Toubert)

Relacions feudovassallàtiques i institucions feudals
Les relacions de vassallatge sempre s’han relacionat amb el feudalisme, però aquestes relacions es donen en moltes altres societats. Parlem de relacions personals de clientelisme. En el moment en el que l’Estat desapareix, per disposar d’una institució que podia fer de protector calia establir unes relacions personals. El més dèbil es posa sota la protecció d’un poderós. L’aristocràcia no és un grup homogeni, està profundament jerarquitzat. Tenen en comú que tots viuen de rendes, establien relacions feudovassallàtiques, relació d’un vassall amb el senyor a canvi d’un feu. Aquestes relacions configuren la piràmide feudal, on hi participen únicament els homes lliures, no hi participaven pagesos. Uns es comprometen a assistir militarment i l’altre assegura protecció. Gran part d’assistència és militar per tant trobarem la formació de tropes militars privades, a compte d’un senyor (privatització de l’exèrcit). Aquestes relacions personals es formalitzaven per escrit. Donaven l’ordre segons la jerarquia i rebien el nom de convinences (anava datat). Després es feia un segon document, el jurament de fidelitat i llavors la investidura del feu. Els regnes àrabs pagaven al comte feudal les pàries d’or. Per consolidar el poder del comte de Barcelona comprava castells a l’aristocràcia i després els tornava en forma de feu a l’aristocràcia.

Principals deures del vassall: rendició i lliurement de la fortalesa. Potestat del senyor sobre el vassall. El senyor podia enviar un nunci (delegat). En quant als serveis militars, el vassall havia de defensar la fortalesa, participar a la cavalcada (expedició curta per fer pillatge), formar part de la host (quan el senyor havia d’anar-hi part del seu exèrcit havia d’acompanyar-lo) i prestar serveis de cort i altres (formar part del Tribunal Senyorial, per exemple). Hi havia vegades que els vassalls estaven obligats a fer préstecs als senyors en moneda. També s’havien de prestar com a hostatges.Els deures del senyor consistien en donar protecció al vassall, sobretot quan el feu cedit estava en perill.

Homenatges i juraments

• Fidelitat natural: es devia a la màxima jerarquia, el rei.
• Fidelitat simple: qualsevol vassall al senyor.
• Fidelitat sòlida: quan hi ha un senyor que preval sobre un altre.

Tipus de feu:
Es concedien segons la categoria dels vassalls. Als grans senyors se’ls concedia parts del castell. Els castlans rebien les castlanies (infeudació d’un part de l’àmbit del castell) i els cavallers rebien el feu de les cavalleries (espai que podia garantir el manteniment d’un cavaller).

La captura del treball pagès: de la fiscalitat estatal a la renda feudal
El que defineix l’ordre feudal és la renda, element sistèmic (circula per dins): és una coerció extraordinària per part del senyor, a qui l’únic que li interessa és recaptar. El senyor està al marge de tot el procés productiu. Intervé de forma clara en el procés productiu del país. La producció pagesa ja no serà una opció lliure. La renda feudal actua per dintre. Introducció de novetats de gran abast sobre la forma de viure i treballar de la pagesia. Amb la feudalització els senyors privatitzen les àrees comunals. Per utilitzar-les s’ha de pagar impostos, taxes… Això produirà un canvi en la dieta. En el moment que hi ha més producció més gana es passa.

Element interior de la renda
El senyor a través de la renda està ordenant quan en té i què s’ha de produir. Se’ls està imposant als pagesos unes pautes de producció que impliquen augmentar l’àrea de conreu. S’ha de produir més. Com es fa? A través de la intensificació del conreu, incrementant la productivitat. Això a l’Edat Mitjana no succeirà. Extensió dels conreus. Les conquestes de l’exterior en bona part tenen aquesta conseqüència. Però si es posaven en conreu més terres hi havia exempcions fiscals, incentius, així aconseguien més. No es podia conrear qualsevol cultiu. Fonamentalment trobem cereals, vinya i olivera. Nou espai agrari producte de la renda feudal. Aquest és un fenomen que ve de dins del sistema. Tindrà incidència en la dieta alimentaria, que perd en qualitat, quantitat i diversitat. L’eix de la dieta pagesa serà el pa. Les crisis de blat provocaran autèntiques fans. A través de la renta, s’obliga al pagès a produir una quantitat superior a la que li faria falta per la seva supervivència, i a més no qualsevol producte, sinó determinats productes.

S’ampliaran les àrees de conreu a través de tres mecanismes: el desboscament, als segles X-XI. Es produeixen rotacions de grans superfícies, en sacrifici del bosc. També s’aprofitaran les vessants de les muntanyes a través d’un sistema: el amargenament (fer marges, parets de pedra seca, a mesura que anem muntanya amunt, terres més estretes; més dolentes per conreu) i a través de la dessecació de llacunes, aiguamolls… Es fan feines que requereixen molt de temps i són molt complexes.

Sistema tècnic:

• Arada de orello: és una arada que a diferència de la romana, la qual rascava la terra, porta incorporada una pala lateral que llança la terra en un costat, i a més remena i oxigena la terra mentre es treballa. També, porta incorporada una rella, és com un punxo i permet aprofundir la terra . El més normal és que la rella fos de ferro. Hi ha una taxa per esmolar la rella, que es diu llòssol. També hi ha un tallant incorporat que estripa la terra. Aquestes arades sobretot en l’àrea Atlàntica, que són terrenys més gruixuts, eren arades molt més grans, i fins i tot a vegades, li havien d’incorporar rodes. Aquestes s’anomenen Carruca (arada gran).
• Sistemes d’acoplament a l’animal: Per tant, millora el sistema de tracció. El collar rígid: collar de cuir, l’animal feia força pel pit, cada vegada s’utilitzen més mules i cavalls ja que son molt més ràpids que el bou. També acoplament de ferradures: fa que la “pezuña” de l’animal es desgasi molt menys. La ferradura allarga molt més la vida de l’animal.

També es generalitza la civada pel bestià.

• La generalització de rotació triennal: consisteix en dividir un camp en 3 parts, un any es fa que hi hagin cereals hivern, primavera i guaret (repòs), i el següent any s’intercanvien els papers.

Els invents d’aquesta època són més de difusió que no pas d’invenció. En menys temps es treballa més. No són però grans millores de rendiment de la producció, la productivitat no augmenta. Sortirà el mateix però s’haurà treballat més de pressa. Cada vegada s’utilitzen més factors de vent, aigua.. per generar moviment.

• La roda hidràulica: Transmet moviment, com per exemple: molí fariner, batents, serraries.

L’espai guanyat al camp anirà perdent de forma gradual la fertilitat, produint collites més minses. Això implica que contínuament s’hagin d’anar a buscar nous fronts de colonització. Productes normalment cultivats: cereals, vinya, a l’àrea mediterrània (oliveres, producció d’oli). Els senyors els hi interessa fomentar, incentivar determinats conreus, perquè d’aquesta manera venen el producte a les ciutats. Quant un senyor fa un establiment (contracte) amb un pagès, el que conte contracte és: qui es el senyor de la terra, qui rebrà la terra, usdefruit, qui la treballarà, on està la terra, a vegades diu quina és la superfície, tot sovint posen unes condicions com per exemple: condició de plantar vinya, oliveres…

A través de quins mecanismes senyorials poden fiscalitzar la producció pagesa?

Serien 3 grans mecanismes.

• Sistema institucional: Controlar i administrar producció pagesa a través de uns administradors. Són anomenats els Batlles (administradors de béns i rendes dels senyors). Cada senyor tenia un Batlle, en cada senyoria aquest Batlle controlava que alhora de fer divisions de la collita, aquesta es fes de la forma que s’havia pactat. El Batlle, rep un percentatge de la renda que li correspon al senyor.
• A través d’instruments com: molins fariners, els forns, els trulls (d’oli, raïm), premses, aquests instruments són molt costosos o són de tota la comunitat o del senyor. Per tant, senyor monopolitza la producció. És un element de fiscalització perquè obliga als pagesos a anar a moldre al molí senyorial, pagant taxes. Hi haurà persecució dels molins artesanals.
• Concentrar la població pagesa. Com més dispersa està més difícil és de controlar.

Els senyors tenien uns instruments que els pagesos havien d’utilitzar obligatòriament i que servien per fiscalitzar la producció: els monopolis senyorials (exclusiva de la propietat) com eren els molins, l’ús de l’aigua, etc. Els senyors establien com s’havien de fer les particions d’aigua (règim de partició d’aigües). Tenien el monopoli dels permisos per edificació de molins i obligaven als serfs a utilitzar aquests instruments.El col·lectiu de la pagesia era molt heterogeni. Fins i tot hi havia pagesos que havien capturat moltes terres. Gràcies als capbreus es podia saber quines terres tenien els pagesos.

Índice de temas de historia de la Edad Media

6. L’Imperi Carolingi. Auge i descomposició

L’Imperi Carolingi
Punt d’inflicció importantissim en la historia europea. Es situa cronològicament en un context familiar. Amb els carolingis es posa fi a una successió dinàstica estable, com era la dinastia merovíngia. Amb els carolingis es produeix un trencament, amb una successió dinàstica organitzada des de palau. L’iniciador d’aquesta nissaga fou Pipí III, el Breu, “mayordumus” (funcionari en cap). En un moment determinat, al 551, es fa proclamar rei, a Soissons. Convoca els magnats a Soissons en “Assemblees convocatòries” i es fa proclamar rei. La descomposició de l’Estat merovingi coincideix amb l’aparició de les relacions feudals just on va aparèixer l’Imperi Carolingi. La ideologia del nou poder polític contrasta amb la representació que es feia dels reis merovingis. La família era un nucli molt tancat (merovingis), eren reis pagans, duien els cabells molt llargs i se’ls atribuïa virtuts curatives (condicions singulars). Coincidint amb la pèrdua de poder polític molts cronistes se’n riuen d’aquests poders. Els carolingis construeixen una legitimitat del poder molt més potent i clarament cristiana. Introdueixen la consideració que l’origen del poder terrenal prové de déu (per la gràcia de Déu). Carlemany era considerat un vicari de déu, per sobre del propi papa. En època carolíngia es va introduir la unció reial (santifica el poder polític del rei i el converteix en intocable). Aquesta inclusió de les consideracions cristianes, no va acabar aquí. Hi havia una impossibilitat de separar la dimensió política i la religiosa.  Amb Pipí III comença una nova nissaga de poder, que no aconseguirà solucionar els problemes successoris. Pipí III delegarà als seus fills el poder. Això causa problemes en la transmissió del poder polític. L’Imperi Carolingi marca la creació d’Europa.

La conca del Rin és el cor de la dinastia carolíngia, des d’on s’expandirà l’imperi en època de Carlemany, cap a la zona de Saxònia, Itàlia, la zona del sud de França i la Marca Hispànica i la Bretanya. El rei convoca anualment als magnats, els franqui. L’estat físicament s’agrupava, quin era el sentit? Passaven comptes, porten els tributs que han de lliurar al rei. Entre 4000 i 5000 persones es podien reunir en aquestes assemblees i s’escenificava la posició superior del rei.

Carlemany és el successor de Pipí III. Rep el regne juntament amb un germà seu. El germà mort i ell es fa amb la part del germà més la incorporació d’espais conquerits. Carlemany es proclama Emperador el 25 de desembre del 800, a Roma, per part del Papa. És un fet molt important que a Europa occidental torni a haver un emperador. Carlemany es mostra com a continuador de Constantí (primer emperador cristià). El 25 de desembre del 800 era una data considerada d’un canvi d’era en el còmput, aquest dia marcava el pas d’una era a una altra. Això s’ha d’entendre en un context de pugna, entre el nou emperador d’occident i el d’orient i alhora de reclamar la legitimitat religiosa entre l’Església oriental i l’occidental. Irreversible separació entre l’església oriental i occidental. Aquí començarà la preeminència del poder del Papa de Roma, vinculat a l’Imperi Carolingi. En època de Carlemany es va construir la nova Constantinoble, crea una ciutat imperial, Aquisgrà, una de les seus de la seva dinastia.

Intercanvis comercials durant l’Imperi Carolingi
Els comerciants es movien per l’activitat dels monestirs o per la mateixa cort carolíngia. També es troben els “emporio”, que eren ports de comerç, grans complexos residencials i de producció de mercaderies. El trànsit de mercaderies estava gravat per impostos, eren els telodium (lloc on es cobraven els impostos i en segons quins contextos podia ser un magatzem fiscal). Aquests telodium regulaven el moviment de mercaderies al moment d’entrar a l’Imperi. Hi havia fires anuals. Una de les més importants era la que es celebrava a Saint-Dení, dins del monestir. Les fires eren llocs de concentració d’intercanvis que duraven entre 2 i 3 dies. La de Saint-Dení tenia una durada d’un mes. Què implica l’organització de fires? Mobilitat dels comerciants des de llocs llunyans. Es realitzen per permetre l’entrada regular de productes exòtics. Concentrar en un mateix espai productes de tot arreu. Per l’organitzador de la fira li suposa poder recaptar impostos, taxes. Els emporio són centres de producció d’objectes. Al llarg de tot el riu Rin hi ha tot de centres de productes de ceràmiques, olles, que seran autèntics objectes d’intercanvi. Altres productes, com la sal o les pedres de molí també tenien lloc en aquests centres. Són centres productors de cereals, vi, ceràmica per tal de ser comerciats.

L’Imperi Carolingi comporta una multiplicació i increment dels intercanvis de productes. Es realitzen mercats setmanals, fires i centres emporio. L’època carolíngia contrastaria per la imatge donada per Pirenne. Tot el debat de pirenià a portat a descobrir tota l’autoritat carolíngia capaç de generar fluxos comercials que han deixat un gran rastre arqueològic. Aquests fluxos comercials estaven estretament lligats al poder polític. Els emporio estan controlats per l’Estat i controlats fiscalment. Malgrat tot això els carolingis van acabar malament. Amb Felip el Pietós, fill de Carlemany, va aparèixer el problema del a transmissió del poder. L’imperi és fragmentat i sorgeixen tensions. L’autoritat no generarà formes de poder polític estable. Punt d’inflecció en la història europea. A l’estat carolingi es reprodueixen els procediments habituals dels estats antics: capacitat de mobilitat, fiscalitat vacil·lant (una possible solució que s’havia trobat era la convocatòria del les assemblees anuals). Una part difícil de mesurar però que crida l’atenció en el domini sobre els intercanvis. Imperi transitori: es va desfent pels problemes dinàstics. L’estat es fa cada vegada més petit per les fragmentacions. Molts historiadors situen l’inici d’Europa just en la desfragmentació de l’Imperi Carolingi. Desprès de l’imperi carolingi apareixen estats amb transmissió de poders molt estables.

Les grans conquestes territorials de Carlemany

Batalla de Fontenay-en-Puisaye de 841

Carlemany va intentar organitzar la successió dinàstica creant diferents regnes per repartir-los als fills. La idea era atorgar al primogènit l’espai central de l’Imperi i compartir les terres conquerides en regnes menors, supeditats a l’autoritat del fill que rebia el poder central. Carlemany va donar a Carles la zona central; Aquitània a un altre fill, Lluís; Itàlia li va donar a Carlomany. La idea era crear una unitat hegemònica amb els territoris de l’imperi de Carles.

Una sèrie d’esdeveniments va fer que el problema successori s’ajornés. A finals del segle VIII, molt a principis del IX va morir Carles i Carlomany. Lluís va ser la única autoritat sobre tot l’Imperi. Aquestes morts van ser presentades pels cronistes com uns fets accessoris divins. Lluís va ser conegut com “El pietós”, en castellà “Ludomico Pio”. Lluís va ser sempre molt present a Aquitània. Això no va impedir que hi hagués problemes greus successoris amb els fills de Lluís. Amb Lluís es produeix la continuació de la cristianització de l’imperi. Una de les reformes impulsades va ser la reforma monàstica. Durant l’època visigoda hi havia poca unitat a l’hora d’organitzar la vida monàstica a la península. No hi havia regles. Les institucions monàstiques no estaven regulades. Lluís va homogeneïtzar les regles monàstiques i la mateixa litúrgia cristiana. S’intenta regularitzar. L’impolsar principal d’aquesta reforma va ser Benet d’Anià, conseller de Lluís el Pietós. Va fonamentar la seva reforma en una regla escrita uns quants segles abans per Benet de Núrsia, que havia elaborat la regla benedictina i va fundar el monestir de Montecasino. Aquesta reforma té a veure amb la mateixa organització imperial. Els monestirs són com capitalitats organitzades. L’interès en època carolíngia de posar-hi ordre té a veure sobre la regulació d’aquests centres monacals on es sustenta tot l’imperi.

Documentació
Els políptics eren documents amb inventaris detallats dels llocs que estan sota el domini fiscal d’un imperi. Aquests políptics inclouen a part un llistat de circumscripcions amb les corresponents càrregues fiscals assignades que poden ser descompostes en documents menors. Les Brevium eren descripcions (estimació fiscal) de registres fiscals de cada unitat sota l’autoritat del monestir. De vegades la unitat rebia el nom de villa o Mas i el conjunt de Brevia. Conformen un políptic. Els fiscus eren les circumscripcions fiscals. Tot això es va intentar homogeneïtzar. El que resulta el més curiós és l’intent de codificar tot el que regula l’imperi. Van voler agilitzar els processos recaptatoris. Però no es va aconseguir de fer a tots els indrets de l’imperi. Amb la mort de Lluís el Pietós l’imperi es comença trencar. La ordinatio imperi (817) fou un intent per organitzar una pràctica que Carlemany ja havia dut a terme per preveure l’associació en el govern de l’imperi dels seus fills, els quals se’ls nomenava reis de la zona exterior de l’imperi però aquesta disposició va ser un fracàs perquè es van barallar. Lotari, rei d’Itàlia, volia tenir dominis en el cor de l’imperi es va enfrontar amb el seus dos germans a la Batalla de Fontenoy. Lotari va perdre la batalla. Al 843 es va arribar al Tractat de Verdum, convivència pacífica entre els fills, cadascú dels tres germans tenia una zona del a França central. Això va durar un parell de decennis. Però la successió no es va acabar d’ordenar.

Les relacions amb el Papat de l’Imperi Carolingi
Forma part de les relacions amb l’Església la política exterior de l’Imperi. Des del període carolingi l’Església comença a tenir possessions territorials. L’Església representa un fort poder ideològic. A l’Església li interessa tenir una institució forta per mantenir la pau i a l’Estat li interessa tenir la legitimació de l’Església a través de la unció.

Durant el regnat de Pipí el Breu, hi ha una situació d’equilibri entre la monarquia i el papat. El rei era un escollit per Déu. Situació de cordialitat. Els llombards actuaven com a tanca entre el rei franc i el papat als territoris de Pavia. El papa tenia el suport dels francs i els bizantins. Però quan el papa va veure que es quedava sol a la península va demanar ajuda als francs per treure els llombards del mig i el rei franc va cedir a ajudar-li i va entregar-li al papa tot el territori que ocupava el regne dels llombards, creant així l’Estat Pontifici. La noblesa franca havia usurpat molts terrenys a l’Església. El rei va fer que compensessin les usurpacions a través d’una taxa, lliurament d’una 10% part de la producció a l’Església (el delma). Precaria verbo regis: concessió a canvi d’alguna cosa. Amb Carlemany, l’emperador té més poder que la pròpia Església. Carlemany, rei molt potent. Dinàmica expansiva: imperialisme franc. Context d’eufòria. La figura del papa, Lleó III, era debilitada. Lleó II, molt rebutjat per l’aristocràcia romana. Situació de desequilibri. El 25 de desembre del 800 el papa Lleó III va coronar Carlemany Emperador. L’emperador participa en el nomenament de la jerarquia eclesiàstic. Es coneixerà com la Investidura laica, procés habitual a partir de Carlemany. Identificació entre el cristianisme i el regne dels francs amb Europa. Neix la noció de Christianistas=Europa. Essència de l’origen d’Europa. El regnat de Lluís el Pietós suposa un canvi absolut dels papers. L’imperialisme franc s’atura. Comencen problemes que ja anuncien la descomposició del regne. El costum de la investidura laica es mantindrà.

Institucions de l’Imperi franc i l’organització administrativa
L’administració central és una organització col·legiada, el palatium: conjunt que formaria el rex i els potentes (poderosos). Els potentes deuen lleialtat al rei. El rei ha de tenir capacitat per sotmetre als podersos. Els potentes formaven part de la Aula Regia, format pels comes (comites en plural, d’aquí deriva comte). L’Aula Regia formava part del sequit del rei. Els comites aconsellen al rei, l’acompanyen en els seus viatges… Els comes palati (comte del palau), funcions judicials. El senescal, amb funcions de tipus militar, portador dels estàndards del rei. El cambrer proveïa el tresor i els béns públics.

A l’administració local, l’entitat bàsica eren els comtats. Múltiples unitats. 350 comtats. El govern del comtat estava encomanat a un comes (comte), designat pel rei, tot i que moltes vegades el rei per premiar la lleialtat dels comtes nomenava els fills. Funcions del compte: actuava en nom del rei. Assumia funcions militars, judicials, fiscals.. Hi havia una institució del rei que rebia el nom de Missi Dominici (“els enviats del senyor). Persones de màxima confiança del rei els quals vigilen els diversos comtats, per tal que l’administració local no s’escapés del rei. Entre els diversos comtats, hi havia els perifèrics, situats a la frontera del regne, que van crear les marques (espai fronterer). Eren zones insegures. Àrees que s’havien de militaritzar, amb fortificacions, muralles, castells. També podien ser plataformes preparades per l’expansió territorial. Aquestes zones sovint foren molt reflectives envers el rei (revoltes contra el poder central).

Quin vincle tenien els comptes amb rei? Tendien a feudalitzar-se. Adquireixen diversió individual, el rei. Li havien de jurar fidelitat. Prèvia que generarà el feudalisme. Què obtenien a canvi? Són retribuïts a canvi d’aquesta fidelitat, en el que s’anomena Beneficium. No es tracta d’un salari, sinó la concessió d’una part dels recursos que corresponen al rei. Quins beneficis tenia el comte? Una part dels recursos fiscals del rei són pel comte. Percentatge del conjunt de les rendes del rei. El beneficium serà la base del que després serà el feu (donar en benefici com a retribució dels serveis prestats). Va lligat al càrrec, no a la persona. El vassall era tot individu noble que estava per sota la tutela d’un altra noble.

L’expansió territorial carolíngia era el motor de la centralització de l’Imperi. La projecció externa de la agressivitat aristocràtica permetia al rei repartir càrrecs, beneficis. Carlemany encapçalà aquestes campanyes d’expansió. Diversos fronts de conquesta que simultàniament actua per sotmetre els pobles enemics. Hi va haver diversos fronts oberts entre el 770 i e 800: un primer front cap a Itàlia (conquesta de la Llombardia). Un segon front de conquesta cap a Baviera, Septimània i sud dels Pirineus, fins a Barcelona (801), Girona (785) i finalment cap al Regne dels Avars.

L’àrea de Saxonià, era una area que podríem considerar pagana, primitiva, area perifèrica que tot sovint llançava incursions sobre el territori Franc. Davant això, Carlemany ataca en el any 782 i destrueix arbre sagrat de Pargamon, un dels símbols del paganisme que caracteritza els Saxons. La conquesta, a partir d’aquest moment adquireix un caire religiós. En l’anomenada assemblea de Pargamon alguns caps tribals es bategen, probablement per salvar la vida. Hi ha una resistència per part d’un dels caps tribals, Widukind que va acabar al 785 després d’autèntiques massacres. Obligat a rendir-se, es van emprar mesures de força en tots els sentits. Els Francs van establir una normativa legal que es coneix com la Lex Saxonum, els costums dels Saxons, seran respectats pels Francs. Una de les formules emprades per la cristianització va ser el transport de relíquies.

La fi de l’Imperi Carolingi
El Regne Franc es composa de dos períodes diferents: el període Merovingi i el període Carolingi. Al 751 es produeix el canvi de dinastia. Durant el període Merovingi es produeix la conversió al cristianisme de Clodoveu i s’inicia el procés d’expansió territorial, sobre els visigots i annexió del Regne dels Bordondis. Restableix els termes de l’antiga Gàl·lia. Mort al 711 repartint el regne entre els seus fills, idea patrimonial de la Res-publica. Sota els merovingis, la institució monàrquica no estava representava pel rei. Pel que fa a la fiscalitat del regne, existia una estructura palatina (règims fiscals antics). El rei confiava en els potentes la recaptació dels impostos. Els pagesos pagaven als potentes en forma d’espècies. La conversió d’espècies a moneda és la Ada Eratio. El rei tenia els seus fundus particulars i d’altres que són dels fisc públic. La tendència general durant l’Alta Edat Mitjana és tendir a marxar del poder del rei. Consolidació d’una institució clau: mayordomus palati (majordom de palau). Era l’encarregat d’administrar els béns del rei. Una figura molt important. El majordom de Palau serà l’autèntic governant a la França merovíngia. Era més que un funcionari. Els majordoms més destacats van ser els d’Austràsia, la dinastia dels Pipins (destaca Pipí el Breu). Carles Martell també destaca perquè va ser el que va contenir els musulmans a la batalla de Poitiers l’any 732. Els majordoms provoquen un canvi de dinastia, al 751, amb el suport de l’aristocràcia i l’Església, destronen Silderic i aconsegueixen suplantar el rei en la figura de Pipí el Breu. Tenen el suport de l’Església per la unció, acte importantissim per l’estament eclesiàstic.

Durant el període Carolingi, el regne s’estructura territorialment en: Austràsia, Neustria, Aquitània i Borgonya. L’Imperi Carolingi es diu que marca l’inici d’Europa. L’imperi dura un segle amb tres reis diferents. Pipí al morir va repartir el regne entre Carlemany i Carlomany. Carlemany va aconseguir la renúncia del germà. Es converteix en l’únic rei del territori al 771. L’any 800 va ser coronat emperador. Al 814 mort i el succeeix Lluís el Pietós, l’últim rei capaç de mantenir la unitat territorial.

Fragmentació del Imperi Carolingi després de la mort de Lluís el Pietós
Regnat de Lluís el Pietós (814-840). Durant aquest interval, van succeint una sèrie de problemes que portaran a la fragmentació. Lluís el Pietós, únic sobrevivent dels fills de Carlemany. Lluís va intentar unificar tots els pobles, que formaven el imperi, centralitzar. Però, es va trobar en que l’expansió de Carlemany havia estat tant espectacular, que ja no podia haver continuïtat d’aquestes campanyes, en el moment que es paralitzen les conquestes, comencen haver-hi problemes amb l’aristocràcia. Quant no hi ha conquesta, els bens que es transfereixen a l’aristocràcia, han de ser els propis del rei o bé concessions dels béns de l’estat, això desintegra l’estat. Tan estat com propi rei perdia poder davant l’aristocràcia. D’altre banda el descens constant de l’església, les revoltes sobretot a la perifèria protagonitzades per l’aristocràcia, generava tensions i tensió entre els fills de l’emperador. El rei en el 817 va intentar salvaguardar la unitat del territori a través de una llei que es coneix amb el nom de: Ordinatio Imperi, destinada a preservar la unitat territorial, per tan el rei ja veia a venir que això podia ocasionar conflictes. El 840 mor Lluís el Pietós.

El 841 els dos germans (Carles i Lluís) s’alien per enfrontar-se a Lotari (altre fill), a la batalla de Fontenoy. El primogènit era Lotari, i els 2 germans el vencen, en el 842 en el jurament de Strasburg els 2 germans acorden mantenir l’aliança i dividir-se el regne. Els 2 candidats es van dirigir als seus homes, un amb alemany i l’altre en Francès. Aquesta conflictivitat entre germans, no va ser només una divisió familiar, sinó que implicava que la noblesa s’havia de posicionar. Al 843 el Tractat de Verdum estableix la disgregació de l’imperi Carolingi: La part central, Itàlia, Roma, més títol Imperial, va anar a parar a Lotari; la que coneixem com a Germania (la França oriental a Lluís) i la part occidental, pròpiament la França Occidentalis, va anar a parar a Carles.

Tots els membres de l’alta aristocràcia es posicionaran, procés de fragmentació en cadena. Entra França i Alemanya, gran part dels conflictes territorials estan en territori de Lotari. A la França occidental, Carles va intentar enfortir la seva situació, intentarà tenir més territoris de la part central, però no va pogué sotmetre els Bretons, va fer front als atacs dels Vikings, normands que cada vegada eren més freqüents, agosarats i acumulaven botí. La debilitat de les defenses, feia que els Vikings cada cop fossin més valents, fins que la defensa va recaure a cada un dels membres de l’aristocràcia, però no defensant el país, sinó el seu territori, es privatitza la seguretat. La situació de la França Oriental Germànica, era diferent, reconeixien l’autoritat d’un sobirà però era una zona menys poblada menys urbanitzada, menys “civilitzada”. Sobretot les fronteres orientals i septentrionals eren fronteres molt perilloses, amb Vikings, eslaus. Internament estava però més coaccionada però externament era molt perillosa.

Esquema de poder de l'Imperi de Carlemany

870: Tractat de Mersen

876: Mor de Lluís el Germànic, divisió del regne entre els tres fills.

877: Mor de Carles el Calb.Independència de Borgonya: Alta. Baixa: Regne de Provença o Arles. Capitular de Quiezy: disposició legal sobra la successió dels carres, heredibilitat

879: Mor de Lluís el Tartamut.

880: Tractat de Ribermont: fixació de la frontera a Lorena.

En tot aquest paper de disgregació, quina va ser la incidència de la segona onada d’invasions sobra l’Europa Cristiana?
La repercussió d’aquests pobles, es fa notar més quant la capacitat defensiva dels seus objectius mostra flaquesa. Els protagonistes són bàsicament, escandinaus, normands i Vikings (homes de la badia litoral), hongaresos (també anomenats Magiards). Tota la resta de pobles anomenats bàrbars, que es mouen moltíssim. Per últim, els musulmans. Però mentre els escandinaus i hongaresos actuaven de forma semblant, els musulmans no, tenen poc en comú. Tan els escandinaus com els hongaresos, en general practiquen el saqueig, hi haurà clima de terror, en un principi no tenen intenció de domini polític, sinó de agafar el botí i marxar. En canvi els musulmans si que pretenen consolidar les seves conquestes. Molt poques zones d’Europa van quedar lliures d’aquestes agressions.

Segona onada d’invasions bàrbares
La importància de posar en relleu aquests processos migratoris demostra la ineficàcia del poder carolingi. Víkings, normands (noruecs, danesos i suecs) es llencen sobre l’Europa cristiana, per què? Per un caanvi en la correlació de forces amb els seus veïns. En el moment en que els carolingis mostren signes de debilitat, aquesta atacs es fan més freqüents. Un altre motiu era que víkings i normands volien fiscalitzar als frisons. Es produeixen transformacions, tendència a dissoldre la solidaritat tribal i a la creació de centres de poder, amb capacitat per sotmetre altres a tribut. Per últim, una de les formes per manifestar el poder era per la capacitat de dirigir expedicions bèl·liques. Els bàrbars comptaven amb bons instruments de combat, amb vaixells ràpids capaços de remuntar rius i amb un armament lleuger. També tenien bons sistemes per repartir el botí.

Fases de l’expansió. Al segle IX, els noruecs es van desplaçar per la ruta del nord i l’occidental, per arribar a Groenlàndia i fins a les costes de Canadà. Es produeixen atacs a: Irlanda, Anglaterra, Escòcia, Riu Loira en amunt, Sevilla, Cadis, Provença, Eivissa, Egipte, Nord d’Àfrica… Els danesos van atacar França, Anglaterra, el Garona, Tolosa, Gijón i Empúries. Eren atacs basats en la rapidesa. A finals del IX, van començar a establir negociacions amb els objectius atacats, per tal que els pobles amenaçats paguessin un tribut a canvi de no ser atacats. A partir de finals del IX, es produeix un atac frustrat a París per part dels víkings, i aquests veuen que cada cop els resulta més complicat fer aquest tipus d’atacs. Es plantegen altres estratègies. Una és a través d’una fórmula alternativa, iniciant establiments permanents, que permeten consolidar territoris a la costa, sobretot a la costa est d’Anglaterra. Eren grups molt reduïts, que acabaven fins i tot absorbits pels pobles natius. Trobem la creació de l’Imperi Danès d’Escandinàvia, relativament curt en el temps. El rei era Knut (Canut), rei de Dinamarca i Anglaterra, durant els anys 1017 a 1035. Duen a terme l’ocupació de la costa septentrional de França, Normandia. Al 911 va esdevenir un ducat. Fou una concessió de l’Imperi Carolingi per establir-se en aquesta zona. Si això era producte d’un acord el rei s’estalviava els atacs. Havien d’assegurar la fidelitat al rei de França i s’havien de cristianitzar. Normandia es va convertir en una plataforma d’expansió. Es van dirigir al 1066 cap a Anglaterra i l’ocuparen. Al 1071-75 intervenen pel sud d’Itàlia, inici del Regne de les Dues Sícilies. Aquests territoris inicialment eren bizantins.

Les expedicions del suecs o varengs/varegs (comerciants) es produïren a la riba de les mars bàltiques. No eren tan agressius. Fonamentalment la seva acció eren tractes comercials. Es van introduir pels rius de la mar bàltica i connectaven fins al Mar Negre. Arribaven al Mar Caspi. El que buscaven era Constantinoble i Bagdad per la plata. Aquestes accions no eren només de pillatge, sinó que van tendir cap a la sedentarització, relacionant-se amb els natius i creant ciutats: es van establir a grans ciutats, com Novigorod i Kiev. Ràpida fusió dels aristocràtics varegs amb l’aristocràcia local, procés d’estabilització. Es van cristianitzar. Formació dels primers regnes russos i eslaus.

Les expedicions dels hongaresos/magiars tenen una presència activa a l’Europa carolíngia entre el segle IX i X. L’origen dels magiars és poc conegut. Podria ser d’origen finés. Cap al 875 van travessar els carpats i es van instal·lar a Hungria-Txèquia. Van expulsar els pagesos i missioners que s’havien establert en aquella zona de Panònia. Eren molt agressius. La regió de Panònia va ser el punt de partida d’expedicions molt violentes. Van arribar a Orleans, Borgonya, la vall del Po i al sud d’Itàlia. Gran rapidesa dels desplaçaments i gran velocitat. Utilització de ferradures i estreps. Armament lleuger. Arcs curts des del cavall. Una forma d’actuar que els cavallers cristians els costava de fer front. Els magiars creaven horror apocalíptic als pobles cristians. Com es van defensar els pobles atacats dels magiars? Fortificació de les ciutats més frontereres i construcció de castells. Otó I, emperador alemany el va derrotar l’any 955 a la batalla de Lechffeld. A partir d’aquell moment els magiars van quedar paralitzats, mobilitzats. Per aquest motiu van començar el seu procés de cristianització.

Per últim, els musulmans de l’al-Àndalus inicien una sèrie d’expedicions de conquesta. Des de la mort de Mahoma els governadors musulmans es van llançar a l’expansió per totes bandes. En alguns moments van actuar en forma de ràtzies. Les més rellevants foren els atacs sobre la costa de Florència formant una base molt important, Fraxinetum. Des d’aquí llançaren els atacs sobre Itàlia. Una de les conquestes més importants va ser la de Sicília, al 830 i les Balears. Al Andalus fou una conquesta per part de poblacions provinents del Magreb, els berebers.

De quina manera va afectar la segona onada migratòria sobre Europa i al procés de feudalització? Segurament va influir però la defensa sobre aquests atacs va ser molt més forta en el moment que els senyors van organitzar les seves pròpies defenses. El control sobre l’exèrcit havia passat ja als senyors, mostra de la decadència de l’organització estatal.

Índice de temas de historia de la Edad Media

5. Pràctiques agràries i alimentació pagesa abans dels feudals a l’Europa occidental

Organització de la producció de nutrients a l’alta edat mitjana (segles IX-X)
No se sap molt bé com s’organitzava. L’objecte de tensió de la historiografia es saber com s’organitzava el poder. Els pagesos no han sabut mai escriure ni llegir. Transmetien els seus coneixements amb la pràctica. Dins de les gestions agràries s’ha de distingir el culte i l’inculte. Són les proporcions que guarden entre les dues parts i sobre com s’organitzen, la base principal de la producció agrària. Montanari escriu un llibre sobre la importància de l’inculte (espais no conreats). L’agricultura medieval pot ser descrita com la conquesta d’espais incultes en espais conreats. Aquest procés arribarà fins la segona meitat del segle XX. Es viurà a Europa un procés continu de colonització de noves zones conreables. La runcatio consistia en transformar una zona de bosc en zona de conreu. Sempre es mostra un interès per preservar l’existència de les zones incultes. Aquestes runcatios formaven part d’un procés molt extens. Aquest procés no culminarà fins el segle XX.

Què passa abans del segle X?
Predomini de l’inculte sobre el culte en les pràctiques pageses. Què s’obté de l’inculte? Combustible. Pràctica agrícola: de “rojas”, itinerant, una pràctica molt habitual, freqüent. Consisteix a crear una clariana en el bosc, tallant i cremant, sembrant, collint, tornar a sembrar, tornar a collir s’ha acabat. Llavors es fa el mateix procés en un altre espai. Aquest desplaçament de les zones de treball no implica que els grups humans canviïn de residència.

Característiques tècniques:

• Generalització d’espais fixos, que provocarà un canvi important en les agricultures itinerants.
• Agricultura de baix cost. No requereix utilització de bestiar de treball.
• No s’ha de llaurar el camp. No requereix restituir la fertilitat.
• No hi ha separació entre el culte i l’inculte.
• Predomina la gestió de zones al·lúdiques. Alaine Durant “Les pagayes agraïres du Lauguedoce”, procés de colonització continu sobre espais de conreus fixos.

Del segle X en endavant suposa la fixació dels terrenys de conreu per un problema de fertilitat.

• Espai de conreu fix amb reg fluvial. S’ha de dividir l’espai en dos: el conreat i el no conreat. En un es practica el guaret (deixar en repòs una part de la terra). Solució: deixar una banda sense conrear, per restituir la fertilitat. El bestiar es porta a pasturar a les zones sembrades en guaret, per portar energia a la terra, així es produeix una transferència d’energia.
• Esquema de rotació en tres parts. Aquest sistema està associat a sistemes agraris amb presència considerable de bestiar- Es generalitza al segle XII-XIII.

Calendari agrícola:
Febrer, un senyor s’escalfa a la vora del foc; març, poder la vinya; abril, llaurada (guaret); juny, sega amb dalla; juliol, segar; agost, batre; setembre, verema; octubre, recollir el aglans perquè mengin els porcs; novembre, matança del porc; desembre, menjar. Aquests calendaris són comuns a tot Europa. Les escenes fan referència a un rang molt limitat de productes. Aquests conreus han estat conreats de forma permanent, resultat d’una pràctica especialitzada, darrera de tot això hi ha el feudalisme (intervenció senyorial sobre com s’organitza el conreu).

Índice de temas de historia de la Edad Media

4. Islam, albergínies, àrabs i berbers a la Mediterrània (VIII-X). Muhammad, l’enviat de Déu. La constitució de l’estat islàmic

A partir del trencament entre el món occidental i l’islàmic comença una època fosca, segons Pirenne. Fractura entre el nord i el sud del a Mediterrània, actualment aquesta postura adquireix una nova significació. Georges Corn, parla de la “fractura imaginària” i qüestiona aquesta fractura.Inici de l’època fosca, d’empobriment amb l’Edat Mitjana i l’expansió àrab.

Islam, albergínies, àrabs i berbers a la Mediterrània (VIII-X)
L’expansió de l’islam s’inicia a Aràbia (Meca i Medina), direcció cap al Mar Roig. L’iniciador és Mahoma, que realitzarà diverses rutes. Medina es deia abans Yatrib. Mahoma va fer un viatge al 622 de La Meca cap a Medina (desplaçament per ser acollit per algú altre). Mahoma va néixer en el sí d’una tribu molt gran, els Bana Curays. Mahoma feia negocis en caravanes des de La Meca fins els ports mediterranis. Mahoma va ser cridat a Yatrib per fer de mediador en un conflicte entre pagesos. Allà un dia Mahoma es retira a un turó i rep una revelació. Mahoma recita la paraula de Déu. Després de rebre el rebuig inicial a La Meca i a Medina s’acaba constituint la primera comunitat de creients, ‘Umma. Va rebre altres noms: Jamma’a i Hizb Allàh.

Context on tenia lloc aquesta predica:
Un segle després de la mort de Mahoma, l’islam s’havia extens des de l’Indus fins a l’Atlàntic. El que fa que un religió formada inicialment a Aràbia al segle VI, en una societat de camellers i pagesos, l’islam es converteix en una religió que es difon tan ràpidament. Al segle X ja tota la població era islàmica.

Condicions inicials de la propagació de l’islam:
Aràbia en aquell moment era la zona de pas de una ruta que unia l’Índic amb la Mediterrània (un dels ports era La Meca). Tenia molt a veure amb la demanda de productes exòtics efectuada per Bizanci i Pèrsia. Comerç amb coses petites però molt valorades. La Meca a més de ser una estació de la ruta del comerç era des de molt abans un mercat d’abast local i regional i era un santuari, un lloc sagrat, ja abans de l’islam. El que en àrab es coneix per la arrel h-r-m (aram). La Meca era un lloc sagrat, perquè era on estava la pedra “cava”, d’origen meteorit. La Meca era un mercat (carbohidrats, vitamines i nutrients), trànsit de matèries. Societat formada per gestors de camells. Era un lloc on s’havia d’assegurar la pau dels intercanvis. Lloc fonamental per assegurar la supervivència dels grups humans de la zona. Això era molt important en una societat on no hi havia estat. Aquesta inclusió de La Meca en aquestes rutes va fer que alguns grups de camellers tinguessin un control garantit en règim de monopoli, entre La Meca i Palestina. Això va fer que hi haguessin grups familiars que s’enriquissin moltíssim i d’altres que no.

Muhammad, l’enviat de Déu
Mahoma va néixer en el grups pobres. Un rebesavi de Mahoma ja va intentar solucionar els desequilibris en la ruta del comerç, per disminuir les diferències creades. Finalment va ser el missatge de Mahoma el que va trobar escolta, però els grups rics el van fer fora i va anar a Medina. Allà Mahoma va seguir predicant. Les “sures” recitades per Mahoma a Medina, es donen pautes de comportament a la nova societat creada amb aquest missatge. Mahoma va viure en una casa molt humil. Mahoma aconsegueix integrar altres grups de fora que es van incloent en la nova comunitat. De vegades es feia de forma violenta, grups jueus. Mahoma va exterminar-los, va matar tots els homes. Aquesta comunitat va adquirint pes fins al punt d’amenaçar el control de la ruta comercial. Poc abans de morir Mahoma torna a entrar a La Meca. En el moment de morir comencen problemes que encara no s’han resolt. Arriba un moment que aquesta comunitat domina la ruta comercial i amenaça i conquereix territori del dos grans imperis, Orient i Pèrsia.

La constitució de l’Estat islàmic
S’acaba configurant el primer estat islàmic, amb capital a Damasc, fora d’Aràbia. Molt aviat l’islam deixa de ser d’àrabs. La segona capital va ser Bagdad. Mort Mahoma i es plantegen els primers problemes. Mahoma és l’última profeta, perquè Déu ha parlat ja de forma definitiva. Déu parlant a través de Mahoma ha donat forma a la religió perfecta.

Qui substitueix a Mahoma? El que ocupa el seu lloc, la direcció de la pregaria és el califa. El primer califa munyia cabres. La primera dinastia dels islams són els omeies. Aquí sorgeix un problema. La direcció de la pregaria i la direcció de l’estat. El nom de califa es confon en la direcció de l’estat. Déu no va donar les instruccions per dir com s’havia d’organitzar un estat. L’islam no s’ha acabat de fer mai, perquè Déu no ho ha va deixar tot dit “S’arí’a”, la llei islàmica. Quin són els fonaments? El bàsic, l’Alcorà. Tot el que no digui l’Alcorà,es farà segons el hadith, allò que va fer o dir o va deixar de fer o dir el profeta. L’expert en jurisprudència és el faquih i pot emetre una fàtua.

La gestió de l’estat incipient es crea a partir de les conquestes i s’expandeix molt ràpidament. Molts funcionaris perses i bizantins es passen a l’Imperi islàmic. Els musulmans tenien tractes fiscals millors dels que no ho eren, els d’immi-s, els protegits, que són d’altres religions, amb un tracte fiscal més dur i prohibeix que sigui un culte ostentós. Tractament molt sever als que no processa l’islam. Això va ajudar molt a que la gent es convertís a l’islam. De què estaven fetes les societats, el medi apte que va afavorir la propagació de l’islam?. Què és el que ofereix l’islam de nou? Per què l’islam s’atura a Poitiers? Tipus de societats que tenen unes condicions favorables a l’adopció de la nova religió. L’”expansió islàmica”, va ser un procés molt més complex, on es va barrejar la difusió i creació de la religió, la dimensió militar, la creació de nous estats, la migració. Tot això va coincidir cronològicament. L’islam és una religió que es va fent a mesura que es va expandint. Tot i aquesta característica d’una religió incomplerta, no va originar la creació de noves religions.

Quines característiques podien haver tingut perquè fos tan receptiva? Per què va haver un moment que ja no es va expandir més? Règims fiscals més favorables. L’islam en aquests primers segles es difon en societats característiques per una forta fragmentació política. En les societats antigues, els grups humans s’autoorganitzaven. Amb els visigots i merovingis arriba un poder exterior que topa amb aquests grups humans organitzats. Aquesta fragmentació no s’acaba de desfer mai. Pot passar que algú vulgui cohesionar aquests grups. Aquestes societats són receptives. Aquestes societats es poden cohesionar i crear una societat amb un poder centralitzat, l’islam ha servit per això. Com un missatge polític. L’islam té la capacitat de cohesionar aquests grups polítics fragmentats. Les formes per cohesionar aquests grups són variables: per la força, voluntària…

La dimensió política i la religiosa no es poden separar. L’islam s’ha convertit en un missatge polític. Ibn Khaldun, al segle XIV va escriure “Muqqadinah”. Va formular com funcionaven els estats islàmics. La base del seu raonament està en que el poder polític està la quantitat, la grandària. Ell va explicar com en circumstàncies excepcionals aquesta relació podia fer que aquesta capacitat cohesionadora acabés generant una nova dinastia, no era un procés habitual. A mitjans del segle VIII, amb un personatge que formava part de la primera dinastia islàmica, els omeia. “Umayya”. Els abasides, següent dinastia, van traslladar la seu a Bagdad. Els omeies van morir tot menys un,que s’escapà i arribà a l’al-Andalus. Era Abd ar-Rahman I. Es refugià al nord d’Àfrica i quan passà a l’Al-Andalus aconsegueix aglutinar diferents grups, aprofitant aquesta força fins al punt que l’autoritat inicial queda diluïda, fins al punt que alb-al-Rahman I es converteix en un Emirat independent a Còrdova. Aquest estat va perdurar fins el segle XI.

L’explicació que fa Ibn Khaldun, observa que les dinasties segueixen cicles. Arribem, creixent i desprès s’extingeixen. No era ben bé així, però podia passar en circumstàncies extraordinàries que la força numèrica servís per substituir una dinastia i crear-ne una nova. Qualsevol poder polític podia ser considerat il·legítim, perquè Déu noi va deixar dit com s’havia d’organitzar l’Estat. Tot allò no dit o fet pel profeta pot ser considerat il·legítim i es pot reclamar un poder polític ortodox (que generi un missatge ortodox, contra la pràctica il·legítima). A tot aquest procés li va dir “asa biya”, la força del grup. Aquesta nova dinastia s’ha d’aguantar per la força d’uns mercenaris, que s’han de pagar amb impostos. És una cadena.

La migració pagesa àrab i berber
Grups àrabs que sortien d’Aràbia. S’instal·len al nord d’Àfrica i al-Àndalus, eren grups berbers. No se sap perquè es van produir aquests processos migratoris. Migració de grups pagesos, que porten els diferents dialectes àrabs. No és una migració de persones i prou, sinó de grups organitzats que porten tot el bagatge tècnic, que els serveix per assegurar la seva supervivència. Coneixement sobre plantes i bèsties. Organitzats al voltant del coneixement de plantes i bestiar. Constitueix una xarxa a partir de la qual es difonen espècies i variants de procedència oriental. Creació d’un medi per on es difonen moltes plantes. Isodor de Sevilla va impulsar la formulació d’un procediment que dóna estabilitat al poder del rei, la upció reial, que significava atorgar un paper preeminent al poder del rei derivat per Déu i administrada pels sacerdots. Va escriure una crònica i un llibre sobre les etimologies, al segle VII. A la segona meitat del segle VIII hi ha una noticia on s’explica com l’emir recorda que va enviar una ambaixada a Síria i d’allà es va portar una varietat de magrana molt curiosa. Un dels assistents a aquesta reunió va quedar sorprès, va portar varies mostres al lloc on vivia. Les va portar a l’emir i va ordenar que es plantessin a l’hort de l’estat. Des d’allà es va estendre per tot l’Andalus. Al VIII hi ha una organització eficaç que permet expandir la magrana per tot l’Andalus.

Es constitueix un ordre social molt receptiu a les noves espècies i una organització eficaç per difondre-les. Moltes d’aquestes plantes tenien el seu origen a l’Indoxina. Aquestes plantes requereixen crear de forma artificial sistemes d’aclimatació pel cultiu d’aquestes plantes. Aquests coneixements permeten trencar amb la rigidesa de l’estiu. La introducció de sistemes hídrics permet que l’estiu sigui una època de creixement de les plantes. Permetia que les collites no es concentressin en alguns moments de la l’any agrari, sinó que permetia que s’allargués. L’èxit de difusió d’aquestes tècniques troben un medi social favorable, grups pagesos que ordenen, que organitzen la seva activitat d’acord amb una lògica marcada per al supervivència.

En qualsevol societat des del neolític, com s’organitza la producció oscil·la sempre en dos extrems: la supervivència (pensant en la supervivència del grup pagès) a través de la diversificació, les reserves i els intercanvis i l‘especialització i/o comercialització: la major part de l’esforç es dedica a la producció d’una sola varietat, orientat a la comercialització. Grups pagesos que organitzen la producció pensant en la seva supervivència. La possibilitat d’introduir noves varietats, fa que siguin molt receptius. No hi ha cap poder polític que sigui capaç de controlar això. “El calendari de Còrdova”, on hi ha anotacions amb més de 200 plantes. Es diversifica per obtenir més collites esglaonades al llarg de l’any, per evitar plagues. Societat que crea una xarxa de mercats, per on circulen notícies, coneixements, espècies noves. Intercanvi de producció: migració tancada a finals del segle VIII.

Al-Àndalus, uns Estats que es feien i es desfeien

La cort d'Abd al-Rahman III

Pierre Bichart i Andrew Watson escriuen sobre l’al-Àndalus. Els estats islàmics es presenten al final per reclamar els impostos. Són estats qüestionables en termes islàmics. La única manera que tenen per exigir acumulacions de diners és a través de tributs. Són estats que es fan i es desfan molt freqüentment. Podien canviar de dimensions de forma molt freqüent. Al 711 es produeix la conquesta de la península ibèrica. S’organitza immediatament procediments fiscals. Volen ordenar la circumscripció que depèn del nord d’Àfrica i de Damasc. Al 750 la dinastia omeia és derrotada. Un omeia fuig i constitueix una nova dinastia amb seu a Cordova, entre els segles VIII-XI. Primer Emirat (emir= dirigent). Principis del segle X, Abd-Al Rahman III es proclama califa (títol originàriament religiós). L’estat omeia s’ha consolidat.

Com ho va fer? Organitzant campanyes i imposant la seva autoritat de forma pactada. Aquests poders tenien com a enemic, al igual que Roma, el temps i l’espai. Al segle X aquella comunitat creada per Mohamed, es trobava en una situació no prevista inicialment: al segle X hi havien tres unitats polítiques/religioses, els califes: el Califat de Bagdad, el Califat omeia de Còrdova i el Califat xiïta d’Al Kareiguan, que funden la ciutat d’El Caire. Aquests califats van acabar, o bé dissolent-se, com el califat omeia o fragmentant-se. Arriben al segle XI amb una situació encara menys creïble. La divisió s’exceptua amb l’aparició de noves dinasties. Aquesta extremada fragmentació dels creients enseguida va tenir ressò en les discussions sobre les tenses relaciones entre l’imanat (poder controlador del culte) i el mulk (poder polític). “L’únic poder polític que hi ha és el poder que existeix efectivament”. Després de la desaparició del califat andalusí es comencen a constituir diferents poders polítics amb diferents dinasties, que produeix una tensió continua entre la direcció religiosa de la comunitat i el poder polític. Es creen les Taifes (poders dinàstics creats per antics membres de l’estat califal). A València els primers governadors taifes eren funcionaris encarregats d’organitzar els tombs de les sèquies en època califal. Són poders polítics amb una gran mobilitat. Necessiten tenir força numèrica al seu voltant i per que li donin suport. Un poder polític que es sosté amb aquesta base té una força inicial inestable. En el moment que l’Estat comença a engegar les rutines habituals comencen a sorgir qüestionaments religioses: els experts en jurisprudència, els fiq, van escriure una carta a l’emir dels almoràvits reclamant la seva intervenció per acabar amb els poders polítics fragmentats (els fiq cridant als almoràvits per que tornin a unificar el poder polític). Amb els almoràvits tot això s’acaba, ja que hi haurà una certa unificació del món àrab. El segle XIII és el segle de les grans conquestes cristianes a la península ibèrica.

Veure: Història Mitjana

3. Després de l’Imperi: els nous estats a l’Europa occidental. Les migracions “bàrbares”. Els nous poders: què era un Regnum?

Leovigild. Rei visigot

Dioclecià

Els gots d’Aquitània van ser expulsats durant la Batalla de Vouillé (507) i van anar a parar a la Península Ibèrica. El poder polític dels visigots no està en absolut establert a la península. És durant el regnat de Leovigild quan apareix l’Estat de forma sòlida, malgrat és una consolidació fins a un cert punt relativa. Trobem en aquesta època la redacció d’una crònica de la dinastia visigoda feta per un bisbe, Joan de Bíclar. Bona part de la informació sobre Leovigild la sabem per aquest home. Leovigild va impulsar d’una codificació legislativa, però s’ha perdut. Per primera vegada un rei visigot inscriu el seu nom a les monedes: Leovigildus Rex. Fins aleshores les monedes a la península reproduïen còpies de les monedes de l’Imperi. Això suposo l’assumpció d’una legitimitat inqüestionada. Leovigild va construir una ciutat palatina (complex estatal) a la qual posa el nom d’un dels seus fills, Reccopolis (província de Guadalajara). Leovigild va realitzar durant el seu regnat moltes campanyes militars. A partir de 553 nomena a un fill com a adjunt al rei, successor previst per Leovigild. Aquesta era una qüestió fonamental, ja que és un intent de Leovigild per establir la successió del rei de forma legitima. Aquest és el reflex d’un període poc estable. La qüestió successora era un autentic problema pels visigots. Això topa amb l’Imperi Merovingi que tenien una successió molt més ordenada. Amb el regnat de Leovigild es produeix una certa sofisticació del cerimonial de la cort. Leovigild seia en un tro quan es reunia amb alts dignataris i vestia robes distingides.

Just al principi del seu regnat s’enfronta amb les tropes imperials. Al 572 es produeix una batalla a la Vall del Guadalquivir. “Multasque urbes et castella interfecta rusticorum (pagesos) multitudine in Gothorum dominium revocat”. Leovigild torna a posar sota el domini dels gots aquests terrenys rústics, per tal de restaurar l’autoritat i donar-li legitimitat. Al 574 elimina un senatus cantabriae. Al 581 organitza una campana contra els Bascos. Es passa 15 anys fent batalles per tota la península. Organitza batalles contra poders polítics sense estat, difícilment estructurats, grups rústics. El resultat immediat d’aquestes campanyes és un saqueig. Feia uns acords, pax, amb la gent d’allà. Després s’ha d’organitzar el poder, amb procediments rutinaris de fiscalitat. Leovigild va tenir problemes enormes per mantenir-se en el poder i va patir molts intents d’usurpació del seu poder, entre els quals destaca l’intent d’usurpació realitzat pel seu propi fill, Hermeregil. Mai l’Estat visigot (507-711) va ser capaç d’organitzar una recaptació regular, estable i homogènia dels tributs.

Els nous poders: què era un Regnum?
Com s’explica la submissió dels Gothis al regne?

Esquema de poder al Regne Visigot

Sobre què es sustenta la posició superior dels gots dins del Regne? Els gots són els recaptadors d’impostos. Reben atribucions fiscals. Quan el rei els castiga, els envia a l’exili (els hi revoca les atribucions fiscals que tenien). Això té un problema: no sempre els Gothi organitzen les recaptacions d’impostos i per això s’ha d’enviar a algú que passi comptes amb ells. Gran inestabilitat a l’interior mateix del regne.

La qüestió dels intercanvis
Els reis Francs organitzaven de manera freqüent expedicions contra els Saxons. Gregori escriu història dels reis Francs on s’explica que el Rei Lotari encapçala expedició contra els Saxons, els Franci (gothi o potentes) són els que acompanyen el rei. Lotari més companyia, es presenten al País dels Saxons, aquests envien missatgers a demanar la Pau. Aquests missatgers diuen que no es neguen a pagar tributs però els Potentes no es conformen amb la resposta i per tant, Saxons envien la ambaixada que diu, que els deixin pagar tributs més la meitat del que tenen. Però Potentes diuen que no. Saxons envien per 3r cop missatgers i diuen que estan disposats a donar tot excepte una cosa, dones i nens. Lotari torna a dir que se’n vagin cap a casa, Potentes diuen que no. Al final deriva en una batalla, que van perdre. El rei va haver de delegar poders als Magnats (Franci, gothi o també anomenats potentes). Poder polític molt limitat que delega autoritat política en aquests Magnats.

Per què volien dones i nens?
Els estats medievals són estats capturadors de gent. El poder polític en aquestes societats en bona mesura depèn d’una qüestió numèrica. El nucli central de l’estat està format per gent, a la mesura que el nucli central tingui la capacitat de mobilitzar més gent, tindrà més o menys poder polític. Poders polítics es transmeten a través de gent, per tant com més gent millor. Es pot donar el cas a vegades, que aquestes captures es facin o que siguin grups que no estan formalment constituïts com estats els que facin aquestes captures. En el cas de les captures per part de pagesos, de dones i nens, és la de supervivència del grup. També hi ha gent que es capturada per ser venuda. A vegades les captures poden ser resultat de un botí o com a tribut. La paraula “valor” té sempre el sentit originari, el preu que paga algú per alliberar-se. Hi ha un moment que aquestes captures poden acabar erosionant o extingint el grup. Però hi ha solucions substitutòries: cereal, bestià o moneda a canvi de la vida.

Problema per captar gent: reproducció humana lenta, per tant, es demana bestià, monedes… coses que es poden regenerar en un ritme més ràpid. Encara en els segles VI, S. VII, S.VIII , l’Estat ha de delegar, algo que els fa inevitablement inestables.

Tipus de pagament:

• Ordinationes: exigències de pagament a gent que està dins el registre.
• Lignatium (llenya): pagaments de llenya, la qual s’ha de tallar, porta al monestir.
• Annona: Pagament amb collites.
• Diners: en aquest cas Reina, passarà comptes anualment

El problema principal: la manera de mesurar depenen de circumstancies específiques del lloc, en canvi autoritats sempre tindran tendència a utilitzar mesures regulars.

• 1mf: 1 ms
• 1,2 ms
• 0,3 ms

Plantació:

• Miren l’orientació, mesures
• Construïm el camp, decidim com llaurem: amb animals (més despesa perquè s’han d’alimentar) o sense animals
• Sembrar
• Tapar, amb una grada o un arbust, perquè no se les mengin els animals.
• Esperar que plogui i que faci fred, per tant hem decidit sembrar espècies en cicles vegetatius diferents.
• S’han de treure les males herbes, per exemple amb una falç
• Segar, per exemple amb una dalla, si el terreny es pla i no hi ha cap pedra.
• S’ha de portar el cereal fins l’era. Amb carro, animals o humans.
• L’ordi es batre. Hi passen els animals per sobre.
• Separar el gra de la palla. Es tira enlaire.
• Guardar la palla, pel menjar dels animals, per fer maons i el gra es guarda (llavor, consum i farina) o es transforma.

Al final de tot aquest procés, arriba el moment de donar una part a l’Estat. El fet de presentar-se al final es pot considerar com una manifestació del domini polític. No exerceix el seu domini sobre cap de les fases del procés, aquest era el problema i aquí residia el problema de la inestabilitat del poder.

Imperi d’Orient
Expansió de Justinià I per la península Itàlica, el nord d’Àfrica i la península Ibèrica, Balcans, Anatòlia, Assíria i Egipte. Entre finals del VI-VII es comencen a perdre territoris. El que explica aquests canvis de territoris és que és un imperi organitzat com el romà, tot i que s’intenta solucionar alguns problemes. Heràclit (VI-VIII) intenta vincular el seu fill al tro com a corregent per donar estabilitat hereditària. Aquesta dinastia dura només 1 segle. A principis de VIII l’Imperi ja no té territoris a l’Occident. Ara és un Imperi molt petit i amenaçat per tot arreu.

• Iconoclàstia i persecució al culte de les imatges humanes. Controvèrsia de l’emperador amb el clergat i per altre part els monestirs. En un concili els monestirs van prohibir la iconoclàstia. L’emperador va ser titllat de merdós.
• Gran conflicte amb el culte als sants. El problema del culte als sants era que s’havia d’unificar l’administració del culte, de forma centralitzada. La veneració per la imatge d’un sant es feia de forma local, difícilment controlable de forma centralitzada. A Occident aquest problema no era tan important. En canvi a Orient va ser més important.

La tesi de Pirenne
Henri Pirenne, historiador belga, va deixar escrita una obra titulada “Mahoma y Carlomagno”. Aquesta tesi consisteix en afirmar que sense Mahoma no es podria explicar Carlemany. Què els uneix? Marca l’Edat Mitjana, època de contracció, empobriment i foscor. Al VII-VIII es va produir una separació a la Mediterrània. El mar que en època clàssica s’havien organitzat canvis comercials, al VII es converteix en un mar tancat. S’acaben els intercanvis, tancament del a Mediterrània. Les conquestes musulmanes, domini àrab del territori. Els ports perden tota la vitalitat que tenien. Es produeix un trasllat dels centres organitzadors del comerç situats a la Mediterrània, es desplacen cap al nord i el centre d’Europa, amb un eix central, el Rin. Nou pol on es concentra el comerç en detriment de la Mediterrània, col·lapsats per les conquestes àrabs. El nucli fundacional de la dinastia carolíngia serà el Rin, on es trasllada l’activitat comercial. Tota aquesta tesi ha estat desmuntada pràcticament. Però encara es donen voltes a aquest problema que planteja Pirenne. Als 80 hi ha una obra fonamental de revisió crítica, Fichard Hodges i D. Whitehanse “Muhammad, Charlemagne and the origins of Europe”, 1983. És un qüestionament general de tota la tesi.

Primer matisen i després revisen les cronologies imaginada per Pirenne:

• No hi ha una interrupció total dels intercanvis en la Mediterrània.
• Revisar la cronologia dels canvis. El punt d’inflicció no són les conquistes àrabs, sinó ens porta a finals del segle V.
• Pirenne havia trobat la fi de Roma, l’entitat que havia organitzat tots aquells intercanvis.

Veure: Història Mitjana

2. L’Imperi, cristià. La fi de l’Imperi Romà d’Occident

Emperador Constantí (306–337)

La conversió al cristianisme de Constantí
Durant aquest període paral·lelament es dóna un fet importantíssim i que determinarà els segles següents. És la conversió al cristianisme de l’emperador Constantí al 312. Aquesta religió es convertí en l’oficial a l’Imperi. Aquest fet serà decisiu i iniciarà un període de molts segles amb un problema: la incapacitat de separar el poder polític i el religiós. Hi ha un moment decisiu al segle IV amb Teodosi el Gran. En aquest període té lloc l’expansió a tot l’Imperi del culte cristià. Hi ha lleis on s’inclouen disposicions religioses. Aquesta expansió té un tret característic a l’Occident: organització, centralització dels llocs de culte relacionat amb la veneració dels morts, els sants i les relíquies. Aquest era un llarg intent dels bisbes per dominar aquest culte organitzat a través de la veneració als morts, els sants i les relíquies. Era una projecció culte de com estava organitzat l’Imperi. El sant “Patronus” (una mena d’intermediària entre el món dels vius i Déu) havia de passar comptes, recollir impostos. També era conegut com a patrunus la persona encarrega de vetllar per l’organització dels culte, el bisbe. La veneració dels morts no era una cosa nova, sinó que lo nou era el culte als sants dins la jerarquia eclesiàstica. El culte als sants era propiciat i organitzar per les jerarquies de l’Església. Les conversions no van ser massives. Van afectar a les famílies que més aprop estaven de l’Estat: conversió de les “elits”. L’expansió del culte cristià serà un procés molt llarg. La doctrina catòlica no estava formada del tot.

La fi de l’Imperi d’Occident. Els pobles bàrbars
Què són els bàrbars? No hi ha res substancial que permeti tractar la gran diversitat de grups humans que hi havien com una mateixa cosa, a no ser els cronistes llatins. Els bàrbars eren grups humans amb llengües diferents, cultes diferents… Únicament poden ser englobats sota un mateix nom si ets un cronista romà. Tenen en comú el no ser romans. No es coneix gran cosa sobre aquests pobles. Eren pobles dedicats a les migracions. Tenien poder militar. No se sap perquè es movien. Tampoc s’explica perquè aquests grups mentre es movien creant formes de poder polítiques específiques que acabaran en dinasties (visigots). Tampoc s’explica perquè es dividien en grups. Al 410 va tenir lloc el saqueig de Roma. Va sacsejar l’Imperi. Els cronistes ho van descriure com un fet apocalíptic. Provocà la fugida de l’emperador Honori. L’entrada dels bàrbars a Roma va tenir conseqüències importantíssimes en la constitució de la doctrina ortodoxa cristiana. Alaric va ser el responsable del saqueig de Roma. Alaric va demanar a l’emperador que el nomenin “magister milirus”, el cap de l’exèrcit. Ell volia formar part del mateix Imperi. Volia establir connexions familiars, amb el rapte de Gal·la Placidia (de la família imperial). La negativa de l’emperador va provocar el saqueig.

Els bàrbars, després del saqueig de Roma del 410 es va dirigir cap a Aquitània. Al 418 es va signar un pacte entre representats romans i els gots d’Aquitània. La forma jurídica del pacte es coneix amb el nom d’hospitalis. Els gots van ser incorporats a l’Imperi amb un estatus que apareix com “foederati” que reben un “foedus”. En què consisteix el pacte? L’Estat romà confirma l’establiment dels gots en aquesta zona. Reben terres per que visquin “sortes”. Aquestes sortes són perquè s’instal·lin i són concessions fiscals. En virtud d’aquest acord els gots es fan gestors de l’Imperi. Com a contrapartida els gots han d’organitzar els impostos i tropes que formin part de l’exèrcit romà. Aquests federati van participar amb l’exèrcit romà a la Vall de l’Ebre contra les inclusions dels “bagaudae”, grups molt heterogenis formats per fugitius, gent perseguida, bàrbars, quer s’organitzen militarment i poden arribar a ser una amenaça per l’Imperi. A més van participar en l’última presència militar consistent de l’Imperi dins la Península Ibèrica, a la Bètica, al 421, contra uns altres bàrbars, els Vàndals. Van perdre els romans, derrotats per “Bonseric” i aquests vàndals després de derrotar els romans al 425 arriben a les Balears, per passar al 429 l’Estret i arribar al 430 a Cartago, un funden una nova dinastia.

Aquests vàndals havien entrat al 409 a la península, pels Pirineus, amb els sueus, alans i vàndals. En el context d’una usurpació (pugna per la dignitat imperial). Al 407 algú sense cap importància va ser proclamat a Britania emperador per l’exèrcit. Aquest home de condició honesta, Constantí III, va fer desaparèixer l’autoritat legítima de l’emperador de la Gàl3lia i al 409 va enviar el seu fill Constant amb el militar Gerontius a Hispània per fer fora una dinastia que havia usurpat el poder. Els sueus, vàndals i alans van entrar com a aliats de Constant i van proclamar un altre emperador, Màxim, al 411, que durà dos anys. Tot acaba malament. A partir d’aquesta usurpació l’Imperi ja no tornarà mai més. Al 421, quan aquests vàndals derroten als exèrcits imperials i l’Imperi desapareix. Només quedarà una organització, l’Església.

L’imperi, cristià
L’any 321 l’emperador Constantí es converteix al cristianisme, a través de l’Edicte de Milà. A partir d’aquell moment es marca una constant entre el poder polític i el poder religiós. Eusebi (bisbe i secretari de Constantí) inaugura un nou gènere literari, la crònica. Escriu la vida de Constantí. Aquestes cròniques estan interessades en descriure la vida de les dinasties. El que fan es elogiar la vida de les dinasties. Introdueix una manera de comptar el temps. Constantí un any després de ser proclamat emperador a Orient l’any 325, es va convocar el Primer Concili Ecumènic a Nicea, i fins a mitjans del segle V es van convocar concilis a ciutats de l’Imperi d’Orient com Constantinoble, Efes o Calcedònia. Aquests concilis tenien la intenció d’aplegar l’Església universal, d’Orient i d’Occident. El Cristianisme era molt més superior a l’Orient. La convocatòria dels concilis serà una cosa de l’emperador, els presidirà i signarà les actes conciliars. L’exercici polític i l’Església anaven junts. Aquests concilis van ser reunions molt animades. Es van discutir qüestions fonamentals doctrinàries: fixació dels dogmes, persecució de l’heretgia (en un context de grans tensions) i es discutia sobre la composició divina de Déu (va portar moltes discussions).

Inicialment hi ha una tradició al organitzar el culte cristià a l’Orient de la Mediterrània molt orientada a allò que va fer una persona al segle II, Sant Antoni, al desert d’Egipte. Antoni inaugura una tradició en el culte en la retirada del món i en la retirada de la pràctica de les activitats més humanes. Vida de renúncia: castedat i menjar. Això es resumeix en fer una vida monàstica (una sola persona). És la tradició que arribarà a Occident. Aquestes pràctiques podien arribar a ser molt radicals. De seguida van ser sospitoses per la jerarquia eclesiàstica. Al segle IV van aparèixer alguns escrits intentant contrarestar els accessos asèptics. Aquests monjos es movien contínuament. No treballaven. Com a continuadors de l’obra de Déu, reclamaven la sustentació seva per aquells llocs on es movien. Van aparèixer escrits oficials per tal d’estandarditzar les pràctiques monàstiques. També van dir que els monjos havien de treballar. Es va fixar qui tenia la legitimitat per organitzar el culte, o sigui, la jerarquia eclesiàstica. En el moment en que la jerarquia eclesiàstica diu que és ella la qui ha d’organitzar el culte, de seguida que surt algú pel seu compte fent això es acusat d’heretge. Un altre dels temes complicats van ser el d’establir el calendari litúrgic. La festa cristiana per excel·lència era la mort i resurrecció de Jesús. Va ser objecte de molts debats. L’expansió del cristianisme va ser un procés molt dificultós. A les ciutats va ser més fàcil pel fet de ser la religió oficial de l’Imperi. El cristianisme crea xarxes de cohesió i ajuda a les ciutats als pobres. Tota aquesta tradició arriba a l’Occident de la mediterrània pel nord d’Àfrica. Al segle IV es troben les primeres pugnes entre l’Església ortodoxa i els heretges. Al segle IV es produeix a l’Occident una escissió de l’Església entre la romana oficial i l’altre Església africana. Sovint l’Església africana es confon amb la pràctica del donatisme, creada per Donat, personatge al qual se li atribueix un paper herètic important.

La creació d’heretges
L’Església necessitava tenir un bon heretge. Se’ls descriu com a monstres físicament. Tenen un comportament monstruós en relació a les pràctiques sexuals. Es fa una associació entre la monstruositat física i el que ha formulat ideològicament. A mitjans del segle II es troba una heretgia molt potent, el donatisme. També es troben els “circumcelliones”, que eren grups entre els quals hi havien monjos i que a part de reclamar una pràctica asèptica del cristianisme, manifesten actituds molt radicals amb l’Imperi (cremen cases).

Sant Agustí és un personatge clau al segle IV. Després del saqueig de Roma de l’any 410, al 430 Sant Agustí va elaborar una important obra inspirada en aquest saqueig, sota el títol “La Ciutat de Déu”. Sant Agustí vol tornar a construir una ciutat eterna, indestructible, una Jerusalem celestial. Per això no pot ser una ciutat humana. Vol una ciutat on tots serem cridats però no tots tindran accés. Només algú amb el bateig podrà tenir-hi accés. Sant Agustí era un ortodox de l’Església. Crea el “terror útil”, la violència. Marcilinus va convocar un concili per unificar les dues esglésies. Allò es convertí amb un judici contra l’església donatista. L’església donatista fou eliminada.

La religió no és un aspecte més de la vida medieval. L‘Església genera la forma de vida durant l’Edat Mitjana. Tots els comportaments humans estan escrits: com s’organitzen els nous poders polítics de l’Imperi, com s’organitza la difusió del culte cristià a l’Occident, etc. Al segle VI trobem dos personatges relacionats amb un monestir molt important a Léning. Tots els bisbes francs van passar per aquell monestir. Al segle VI es reflexionava sobre com s’havia de fer estendre el cristianisme. Aquests dos bisbes eren: Cesari, bisbe d’Arles i Gregori, bisbe de Tours. Tots dos eren fills de famílies governants de la França merolingia. Els dos bisbes es van formar en el monestir de Léning. Els monestirs es van convertir en una etapa més per a desenvolupar la carrera eclesiàstica. Van reflexionar sobre com organitzar l’expansió del cristianisme. Cesari va escriure “La conquesta del mundus”. Ell volia trobar la forma d’estendre el cristianisme fora de les ciutats. Planteja una conquesta. Gregori planteja santificar els llocs sagrats presents en el mundus (els camps). Aquests llocs sagrats eren aquells que no es podien conrear, ja que són espais prohibits. Els pagesos gestionen la reproducció de plantes i bestiar. S’instal·la una relíquia per santificar aquell espai.

La fixació de les pautes de la reproducció humana
La llengua de les cròniques és el llatí. Hi ha implicació dels bisbes en mecàniques, rutines de recaptació fiscal (en alguns casos), la recol·lecció de les pautes de la pròpia producció humana, pautes estrictes de comportament sexual. Molta documentació escrita relacionada amb l’esforç organitzador de pautes que marquen la família.

Penitenciaries: un recull de penitències corresponents als tipus de pecats, les estudià i fixà un calendari ideal concloent amb les penitencies d’aquestes penitenciaries. Dies: Totes les festes religioses, diumenge, divendres, dia de Pasqua, període de menstruació, embaràs posterior al part. El compliment estricte d’aquestes tradicions no alterava la taxa de reproducció humana. Es tractava d’aconseguir màxima fertilitat amb el mínim plaer, únic sentit de les relacions sexuals. Una criatura acabada de néixer és una criatura impura, per tant s’ha de batejar. També el interior de una dona durant el embaràs és un lloc impur. Va generar gran quantitat de condemnes i penitències. Tot això té relació amb un aspecte principal: la composició familiar d’aquestes societats. Durant tots aquests segles i bona part de la història moderna, amb cronologies molt diferents s’acaba consolidant: la família monoconjural (pare, mare i fills). Aquest tipus de família tindria a veure amb els processos de conquesta S.X i S.XI cap endavant. A la mateixa mesura que es fragmenta grup humà es fragmenta el seu patrimoni, per tant l’esglesia està interessada en que hi hagin famílies monoconjurals i per tant herència. Església és una gran acumuladora de patrimoni, això es comença a consolidar a l’alta edat mitjana.

Segle VI, desaparició del Imperi a Occident
Quatre bisbes es van reunir amb un Comes (alt càrrec) i van elaborar instruccions que s’havia de donar als recaptadors on deia: “Heu d’exigir al poble que per cada modio (mesura) legal , us donin 9 siliquas (nom de moneda, però visigots no la van encunyar mai), per cada modio afegiu 1 siliquas més, pels prejudicis inevitables o mala producció afegiu 4 siliquas més o bé els 4 siliquas pot ser una taxa aplicada a la mateixa incrementació”. Els recaptadors s’enduien ordi, compten el gra amb siliques però es paga amb ordis, ja que la siliqua és una mesura universal que permet comptar, manera d’organitzar comptablement les mesures. Aquesta operació es dugué a terme, però aquests procediment tenia un problema: aquest procediment no permetia superar la distància i el temps. Mai aquestes disposicions es duen a terme de forma fluida i àgil. Aquestes rutines estan a la base del poder polític, i eren bastant similars que en l’època romana. Era molt difícil fer funcionar aquest procediment. Al desaparèixer Roma, el poder polític s’havia de construir de nou.

Veure: Història Mitjana

1. Roma, un Estat antic

Saqueig de Roma del 455

Roma. un Estat antic
Entre els anys 250 i 270 l’Imperi romà estava col·lapsat. Tenia problemes a la frontera que provocaren el seu col·lapse militar. Durant la segona meitat del segle III apareix la figura dels tirants (persona que reclamava l’autoritat política sense tenir cap legitimitat amb la intenció d’auto-proclamar-se emperadors). Entre els anys 260 i 268 zones de la Gàl·lia van estar fora del control romà. Entre els anys 260 i 270 es produeix una usurpació del poder a Palmira per part de Zenòbia. Després de la mort d’Alexandre Sever (222-234) l’Imperi va caure en un estat d’ingovernabilitat anomenada Anarquia. En menys de 50 anys van haver-hi 25 emperadors amb substitucions violentes. El nomenament de l’autoritat política era assumpte dels militars. Un altre factor d’inestabilitat eren les incursions dels bàrbars. A aquest període se’l coneix com “la crisi del segle III”. Els cronistes romans tenien la tendència a exagerar els fets i a explicar-los de forma apocalíptica. És una època en la que es viu una situació d’incertesa, por, pèrdua del to comercial, s’exceptua la ruralizació i la moneda perd el seu ús. Estrictament aquests problemes eren deguts a una crisi d’autoritat política, però no tenen perquè veure’s com una crisi global. Cap a finals del segle III apareix una figura important: Dioclecià es proclamat emperador per part de l’exèrcit a Nicomèdia (Orient). Amb Dioclecià tingueren lloc una sèrie de reformes de gran abast a l’Imperi, al voltant de l’organització d’aquest imperi en decadència per fer front als greus problemes que havia d’afrontar. Tingueren lloc reformes a l’administració de l’imperi a nivell civil i militar. Es reformà l’organització del cerimonial imperial. En quant a les reformes administratives destaquen: creació de la Tetrarquia, que dividia l’Imperi en dos: l’Imperi d’Orient i l’Imperi d’Occident. A cada part hi havia un August (a Orient Dioclecià i a Occident Maximià). Es van nomenar dos Cèsars, que eren uns personatges associats a l’Emperador i eren la persona designada per succeir cadascun dels August. Per sota els Cèsars hi havien els Prefectes, al capdavant de les Prefectures. La Prefectura de la Gàl·lia englobava la Gàl·lia, Britània i Hispània. Dins les Prefectures hi havien les Diòcesis. Per últim dins les Diòcesis hi havien les Províncies. A Hispània hi havien: la Beàtica, la Tarraconensis, la Carthaginensis, la Gallaecia i la Mauritània Tingitana.

Aquestes reformes tenien com a finalitat organitzar de forma regular les recaptacions d’impostos, per garantir el menjar a les ciutats. L’Estat havia d’assegurar uns circuits per tal que les matèries arribessin a les ciutats, lloc on vivien els funcionaris i tots aquells que treballaven per l’Estat. La ciutat era la plasmació de l’Estat. En el moment que l’Estat no es veu capaç de garantir aquest subministrament, l’Estat s’enfonsa. El sentit de les reformes anaven encaminades a assegurar la circulació massiva d’aquests aliments. Els Prefectes tenien la responsabilitat fiscal i judicial i havien d’assegurar la circulació de matèries cap a les ciutats. L’Estat tenia una gran mobilitat. Es desplaça d’un lloc a un altre. Sense la presència física de recaptadors o funcionaris, no hi havia autoritat imperial. Havien de vigilar i forçar perquè això es produís. Organització de l’exèrcit imperial en lumitaeri (tropes mòbils que tenen com a missió protegir els limes, terres frontereres de l’Imperi on l’estat perdia autoritat); comitatensis (es desplacen amb el comitatus, tot el segui imperial) i  els auxilia (tropes amb funció policial).

El cerimonial de la cort
Amb la fiscalitat que requereix tres passos: Una característica molt generalitzada en els Estats antics és una tendència a fer més sofisticat el cerimonial quan l’Estat està assentat. El cerimonial romà mostra la figura del cap de l’Estat com una presència notada però menys visible de l’emperador, però no per Això menys notòria. Davant l’emperador s’havia de fer la Prostatio (la gent s’havia de posar al terra). Aquest ritual formava part d’una assignació de qualitats divines. Totes aquestes reformes de l’administració volien garantir que el flux de matèries no produïdes per l’estat circulessin per tot el territori amb normalitat. Com s’assegura l’Estat que hi hagin productes? regularitat (qüestió fonamental), càlculs (necessites uns especialistes) i un cens (a qui els demanes els productes) Això requereix una gran organització molt complexa i una actualització constant de les dades. No es podia improvisar en la recaptació dels impostos. La fiscalitat produïa un gran desgast organitzatiu. Els dos grans enemics invisibles de l’Imperi eren el temps i la distància. Durant la Tetrarquia es van intentar trobar solucions per aquests problemes.

Dioclecià

Com s’organitza la columna vertebral de l’imperi?
Hi ha una operació dins l’Imperi que s’ha de repetir de forma diària i l’Estat ha de vigilar que sigui efectiva arreu i de forma continua. La fiscalitat. L’octubre del 301 Dioclecià dicta una Edicte anomenat: “Edicte de preus de Dioclecià’”, en llatí “Edictum de pretiis”. Aquest document és una llista de productes d’interès estatal. Al costat de la llista trobem l’establiment de mesures legals per a totes les matèries. Això vol dir que totes les matèries tenen una igualació en unitats expressades en forma de diner. Les mesures no eren universalment reconegudes per igual. L’Imperi no pot tractar amb mesures variables. L’Estat ha de trobar mesures estandarditzades arreu. El tercer pas és fixar el preu, una simple qüestió tècnica. El fet de fixar un preu es fa per poder sumar productes en una mateixa moneda.

Aquesta era una operació essencial, utilitzar un únic llenguatge per gestionar els productes. Aquesta era la columna vertebral de l’Imperi. Qualsevol moneda podia significar:

En concepte d’un impost per la fabricació de la moneda els estats medievals incorporaven un impost dins el cost de la moneda. Una moneda no era mai 100% de plata, sinó tan sols una part. En funció de les necessitats de l’estat la part de plata augmentava o disminuïa. La moneda té dos valors: el valor intrínsec (valor real de la peça) i el valor nominal (el valor que li donem a la moneda). Aquesta relació sempre és arbitrària. La gran clau del poder polític medieval radicava en que els pagesos eren els que pagaven impostos. Per aconseguir la moneda havien de vendre els seus productes. Per tant, els diners que l’Estat pagava als funcionaris, servien per pagar els productes dels pagesos i per tant, quan els pagesos havien de pagar els impostos a l’Estat, l’Estat tornava a rebre els diners que havia donat als funcionaris. Els pagesos han de fer tot un procés per obtenir el gra. Amb el gra han d’emmagatzemar una part, destinada als intercanvis. Una altra pel consum propi. I una darrera part, per la llavor de la pròxima collita.

Mobilitat de l’autoritat política
L’emperador Maximià va organitzar una expedició entre els anys 296 i 298 que va suposar el seu trasllat des de Roma, passant per la Península Ibèrica fins arribar al nord d’Àfrica (part septentrional). Aquest trasllat massiu de la cort es produí per tal d’anar a una zona on la presència imperial era quasi inexistent i així poder posar ordre. Immediatament després de restablir l’ordre a la zona es va crear una circumscripció romana nova, la Mauritania Tingitana adscrita a la diòcesis d’Hispània. Com es va reflectir la victòria romana al territori? Un segle abans d’aquesta victòria, hi ha notícies de com s’organitzava la presència de Roma en alguns sectors del nord d’Àfrica. A Anatòlia els romans també tenien problemes d’ordre. Es diu que en determinats llocs es van reunir representants de l’Imperi i els “principes” d’unes “gentes” per tal de fer valer l’autoritat de l’estat. Aquestes reunions es denominen “colloquium”. Hi feien intercanvis de presents, que servien per sancionar la consecució d’un acord. Aquest acord es denomina “pax”. En aquestes reunions es parlaven d’impostos: sobre què han de pagar, les quantitats, els productes que han de pagar, etc., sobre quina contribució faran a l’organització militar de l’Imperi i en quines condicions queden sotmesos els pobles amb els romans.

Les condicions d’aquests pactes podien variar. Estaven subjectes a continus canvis i a les possibilitats de ser trencats. Es creaven “estatuts” diferents per cada zona. En les zones llunyanes, remotes, la presència dels romans eren fluctuants. El mapa de l’Imperi romà era un mapa canviant, variable d’un any a l’altre. L’Estat per fer complir els acords havia de ser físicament present. Per què obligant a fer trasllats de persones? És més fàcil fer comptes en espais plans i controlar la població en espais oberts que no pas en espais de difícil accés. Com s’organitza la presència de l’Estat a les zones centrals de l’Imperi? A partir d’una documentació emesa per l’Imperi d’Orient podem saber com s’organitzava l’Imperi a finals del segle IV. Eren lleis imperials. En aquestes lleis es diu quins són els problemes que es troba l’Imperi per organitzar el territori i com s’intenten solucionar. A mig termini aquesta solució es converteix en un problema major.

325 dC
En aquesta llei es prohibeix una pràctica coneguda com a “superexactione”: prohibir que qualsevol persona afegís quantitats de diners de forma il·legal sobre la recaptació legal. Una part de la recaptació que no passava comptes. Prohibia les pràctiques fraudulentes.

332 dC
Aquesta llei revela l’inici del problema central del funcionament de l’Imperi. Es reconeix quin és el subjecte fiscal, a qui es reclamen els impostes. D’això se’n diu “colonus” (pagesos). La cosa nova és que els colonus han de quedar fixats en un territori, l’”origo”. Els pagesos no es poden moure d’allà on són originals. La preocupació de l’estat per saber el lloc on han nascut els colonus es diu “conditio nascendi”. L’Estat començava a tenir problemes perquè els objectes fiscals no marxessin. Amb aquesta llei intentà que els pagesos es quedessin per sempre en un lloc fix.

357 dC
L’Estat no se’n va sortir. L’any 357 dicta un altra llei: l’obligació que qualsevol transacció de terres que es fes havia d’incloure els colonis que hi treballaven. Amb aquesta llei volien fer inamovibles als colonis. Fins la segona meitat del segle IV els colonis no van poder ser comprats ni venuts.

371 dC
Una nova llei introdueix canvis substancials. Permet començar a caracteritzar quins són els trets de la societat antiga tardana. Es fa una equiparació legal de pagesos i esclaus “rustici censitique servui”. No hi ha tracte legal diferent entre pagesos que no podien ser venuts i amb els que sí que podien ser venuts. L’estat els considera a tots iguals. L’estat decideix que els seus interlocutors fiscals no seran els colonus. Els colonus no han de pagar impostos. Considera que tots han de servir la terra. La terra té el dret de ser servida. L’Estat decideix fixar-se en una altra gent per pagar els impostos, els patronus, membres de famílies relacionades amb les altes jerarquies de l’Estat, que sovint són els latifundistes. Tenien espais agraris extensos i repartits per tot l’Imperi. Aquestes possessions estan treballades pels pagesos. L’Estat ja els considera adscrits a la terra. Converteix els patronis en subjectes fiscals. Hauran de fer dues coses: pagar els impostos i recaptar els impostos dels seus pagesos. El que fa l’Estat és simplificar els procediments. Delega la feina de recaptar els impostos als patronis.

Veure: Història Mitjana

Els miracles, a Lourdes

Esquerra Republicana de Catalunya ha proclamat aquest dissabte a Joan Puigcercós com a candidat a la presidència de la Generalitat en un acte celebrat al Santuari de la Mare de Déu de Núria. A Núria els dirigents d’Esquerra han tret pit i han avalat amb el 94% dels vot favorables (145 vots a favor, 9 en blanc i cap en contra) al candidat Puigcercós. A la búlgara, vaja. Però han comès un greu error de càlcul que tindrà conseqüències. M’explico. Si el que pretenien era pujar fins a Núria per demanar un miracle a la Mare de Déu de Núria, s’han equivocat. Nois d’Esquerra, els miracles, a Lourdes. Està bé això de demanar coses i més en temps de crisi (una ajudeta mai està de més) però què ho facin bé. Poder no saben, a Esquerra, que hi ha empreses que organitzen excursions a Lourdes molt econòmiques. Quinze hores de viatge en autocar amb pernil inclòs de regal, arribada al Santuari de Lourdes per demanar el miracle i tornada cap a casa. Tot en un dia.

Un miracle, i dels grans, és el que necessita Esquerra Republicana de Catalunya per no perdre més de la meitat dels diputats de què ara disposa al Parlament. Ja poden treure pit a Núria, pobres. La patacada a les autonòmiques serà monumental. Acabaran com al Congreso, formant grup amb Iniciativa per no perdre la cadira. Els recomano formar grup amb les restes de C’s, el partit de la Nebrera i l’Anglada (i com a president del grup Ariel Santamaria). Més friki impossible.

Què en pensa la militància de tot plegat? Fa poc més d’un any, al 25é Congrés del partit, la divisió interna era un fet. Carretero i una munió de militants abandonaven el partit per crear Reagrupament. Tan han canviat les coses, després de 12 mesos. com perquè els dirigents del partit avalin, avui, cegament al líder? Puigcercós està capacitat per ser el candidat d’ERC? És el President que necessita Catalunya?

Des de Núria, els dirigents d'ERC avalan al seu líder

Opportunities

Pet Shop Boys, “Opportunities (Let’s Make Lots Of Money)”. (web – myspace)