Al principi va ser un desastre. Eren les 10:30 de la nit (hora de la costa oest dels EUA) del 29 octubre 1969 quan el professor de la universitat californiana d’UCLA Leonard Kleinrock i un ajudant intentar connectar el seu ordinador amb un altre de la veïna Universitat de Stanford. Havien escrit les lletres l i o de la paraula login (en informàtica, entrar o connectar) quan el sistema es va enfonsar. Una de les claus de l’èxit d’Internet va ser l’esperit lliure amb el qual va néixer. Tot i ser un encàrrec de l’agència Darpa (dependent del Departament de Defensa dels EUA), els seus creadors tenien clar que la infraestructura d’aquesta xarxa havia de ser oberta i lliure per a tots. El mateix Kleinrock reconeix en una entrevista a l’agència AP que l’ambient polític d’aquella època, amb els campus universitaris californians sortint de rebel·lia i optimisme, va tenir un influx destacat en el disseny de la Xarxa.

Aquest és un fragment del reportatge que el diari Público va publicar el passat 24 d’octubre coincidint amb el 40è aniversari del naixement d’Internet. El periodista Miguel Ángel Criado consultà diversos especialistes en Internet i els preguntà sobre aquella Internet de 1969 i sobre el futur que li espera a la xarxa.

Internet, com diu el reportatge, va néixer amb la voluntat de ser una infraestructura oberta, lliure per a tots. La clau d’Internet durant els seus 40 anys ha estat la Neutralitat de la Xarxa. Internet s’ha caracteritzat per ser igual per a tothom. No existeix una Internet per uns ciutadans de primera i una Internet per uns ciutadans de segona. És el principi de la neutralitat. Concretant, segons Genís Roca la Neutralitat d’Internet és:

El concepte de neutralitat a la xarxa fa referència a la necessitat que la xarxa s’operi sota tres principis:

• No discriminació: tot el tràfic serà tractat per igual al llarg de tota la xarxa
• Interconnexió: l’operador de cada xarxa té el dret i el deure de connectar-se a qualsevol altra xarxa d’Internet
• Accés: els usuaris tenen el dret a establir comunicacions amb d’altres usuaris en igualtat de condicions

És a dir, que els operadors es mantinguin neutres i es limitin a connectar els proveïdors de continguts (siguin persones físiques o jurídiques) amb aquells que els volen consultar, sense jutjar si la connexió és més o menys pertinent. Els serveis es posen als extrems i la xarxa els transmet sense valorar, ni jerarquitzar, ni prioritzar.

El problema és que alguns operadors d’Internet (ISP) i governs europeus volen acabar amb aquesta neutralitat. L’argumentació que donen les operadores de telecomunicacions per crear diferents Internet és que l’actual xarxa i l’ús que en fem demana infraestructures cada cop més importants. Que el que va començar com un ús perifèric dels mitjans existents s’està convertint en quelcom que obliga a importants inversions que han de trobar un model d’ingressos que les compensi. Si no poden discriminar el tràfic, amenacen amb increments de tarifes per a poder assumir les inversions.

En el fons el que hi ha és la voluntat dels governs d’acabar amb la llibertat que ha existit des dels seus inicis a Internet. Si ens tallen els pocs espais de llibertat què tenim, què em de fer? De moment el que podem fer com a internautes i ciutadans preocupats per la nostra llibertat és signar al web http://www.euopeninternet.eu

Si vostè creu que Europa també mereix una Internet que sigui gratuït i obert d’acord amb els següents principis, si us plau, signin aquesta petició i comparteixin amb els seus amics aquest manifest:

1. Els usuaris d’Internet tenen dret a accedir, enviar i rebre el contingut de la seva elecció;
2. Els usuaris d’Internet tenen dret a utilitzar i executar qualsevol contingut, qualsevol aplicació i servei;
3. Els usuaris d’Internet tenen dret a connectar a la seva elecció programari o maquinari que no danyin a la xarxa;
4. Els usuaris d’Internet tenen dret a l’elecció i la competència entre els proveïdors de xarxa, aplicacions i proveïdors de serveis i proveïdors de contingut;
5. Els usuaris d’Internet tenen dret a una connexió a Internet que estigui lliure de discriminació pel que fa al tipus d’aplicació, servei o contingut o sobre la base del remitent o l’adreça del receptor. Els proveïdors de banda ampla no poden bloquejar o degradar el trànsit a través de les seves xarxes, o triar als guanyadors per afavorir certs continguts o aplicacions a través d’altres en la connexió a les llars dels abonats.
6. Els proveïdors d’accés a Internet han de ser transparents sobre les seves pràctiques de gestió de xarxa i els usuaris d’Internet tenen dret a una connexió a Internet amb una capacitat predefinida i de qualitat.

Enllaços per ampliar la informació:

• La Quadrature du Net
• LobbyPlanet Site
• Open Rights Group
• Us Govt Open Internet Site

Un Twitt de l’Esther del Campo em posava sobre avís el passat dimarts: el digital Soitu.es anunciava el seu tancament. Soitu.es ha estat 22 mesos a la xarxa fent realitat allò que alguns creiem (i encara creiem): que un altre periodisme és possible. Van estrenar-se oficialment el 27 de desembre de 2007. Qui us escriu ha estat lector habitual d’aquest digital des de la data de la seva obertura i fins i tot hi vaig participar, durant un temps, com a usuari. M’agradava llegir els blogs de’n Juan Varela (Sociedad Cableada), en Francis Pisani (Transnets) i en Juan Freire (Piel Digital) i d’altres que ja feia temps que no estaven en actiu com el Blog de Anatoli. El tractament informatiu de l’actualitat que es feia des de Soitu per part dels seus periodistes i col·laboradors era molt diferent al de la resta de mitjans tradicionals. Suposo que per això m’hi vaig enganxar. I per això el màxim accionista del diari, el BBVA, ha decidit tancar l’aixeta. Prefereixen apostar pel model tradicional de periodisme. Com diu Antonio Delgado “Cada día tengo mas claro que el medio que me gustaría leer solo existe en mi cabeza”.

Un altre periodisme era possible amb Soitu.es. Perdem un gran mitjà de comunicació. Els lectors ens quedem una mica més orfes d’informació. Sempre ens quedarà l’Utoi de Soitu, que encara funciona.

S’ha publicat i comentat molt als mitjans de comunicació sobre un nou cas de corrupció política a Catalunya. Parlem, com ja sabeu, de la detenció de l’alcalde (ex-alcalde a partir de dilluns) de Santa Coloma de Gramanet, el regidor d’Urbanisme, dos ex-alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya en època de Jordi Pujol i diversos empresaris vinculats al  totxo en el marc de l’Operació Petròria dirigida pel jutge Garzón. De moment alguns d’ells ja passen els seus dies a la presó. M’ha agradat especialment el comentari del director del gratuit 20 Minutos, Arsenio Escolar, que dimecres feia al seu blog:

1 – Uno de los principales detenidos de Barcelona, Bartomeu Muñoz, no es cualquiera. Es alcalde de Santa Coloma, uno de los mayores municipios catalanes y símbolo del poder del PSC, y es miembro del Comité Federal del PSOE, el segundo órgano colegiado con mayor poder en el Partido Socialista, tras la Comisión Ejecutiva.

2 - Los otros dos principales detenidos en Barcelona, Macià Alavedra y Lluis Prenafeta, estuvieron muchos años entre los más cercanos colaboradores de Jordi Pujol cuando gobernaba Cataluña. Su detención, y el reciente caso Orfeó Català, manchan la propia figura del ex presidente de la Generalitat, que anda estos días sacándose brillo con el segundo volumen de sus memorias.

3 - Baltasar Garzón, primer instructor del caso Correa, no se dedica sólo a perseguir a altos cargos del PP sospechosos. También lo hace con la misma contundencia cuando los corruptos son del PSOE o de CiU.

4 - Durante los años del ladrillazo y la burbuja financiera, la corrupción se ha extendido como un cáncer galopante entre la clase política, sobre todo en las administraciones municipales y autonómicas.

5 - La corrupción salpica a todos los partidos, y especialmente a los que más tiempo han estado en el poder en una misma administración.

6 - La corrupción política llega incluso a ser transversal. En el caso de Barcelona, parece evidente que se corrompían juntos dirigentes del PSC/PSOE y de CiU.

7 - Los cohechos, las prevaricaciones sistemáticas, el tráfico de influencias, el delito fiscal, el blanqueo de dinero… no se han producido de modo aislado, como aseguran los partidos cada vez que salta un nuevo escándalo. Son ya tantos los casos, que habrá que preguntarse si la corrupción política es, si no generalizada, al menos sí muy extendida.

8 - Los máximos dirigentes de los partidos o han sido estúpidos por no detectar y eliminar a los corruptos en sus filas o han sido cómplices por mirar hacia otro lado.

9 - La celeridad con que los políticos anuncian reformas legislativas y endurecimiento de penas cuando surge algún escándalo en otros campos (la delincuencia juvenil, por ejemplo) contrasta mucho con la lentitud que muestran cuando los justiciables son ellos mismos, los propios políticos.

10 - La corrupción provoca un enorme descrédito de los políticos entre los ciudadanos. Si los propios políticos no la combaten con firmeza, ese descrédito acabará extendiéndose a todo el sistema de libertades y a la propia democracia.

El passat dijous es va publicar la darrera versió del sistema operatiu lliure Ubuntu (estem parlant de la versió 9.10 Karmic Koala). Per qui no ho sàpiga, Ubuntu es renova cada sis mesos (quants anys ha trigat Windows ha substituir el fracassat Vista?). Per tant, a diferència d’altres, cada sis mesos els usuaris d’Ubuntu disposem d’una nova versió que renova de dalt a baix el sistema operatiu, fent-lo cada vegada més potent i de més qualitat. Per tot plegat i la seva senzillesa en l’ús, l’Ubuntu ha esdevingut una de les millors opcions per aquells usuaris que volem provar alternatives a Windows i que no tenim coneixements informàtics massa amplis.

Voleu veure l’aspecte gràfic del nou Ubuntu? Podeu consultar la guia que el blog OMG! Ubuntu va preparar fa uns dies al respecte. I què hi ha de nou a l’Ubuntu 9.10? Segons el blog somGNU les característiques que incorpora la nova versió són:

• Un nou i millorat inici del sistema (més suau, amb menys o sense línies que mostren el prompt)
• La introducció de l’Ubuntu Software Center (Centre de programari d’Ubuntu), una evolució de l’antic Afegeix/Elimina
• Un nou tema d’icones i una bona quantitat de fons d’escriptori per a GNOME
• Possibilitat de provar el gnome-shell (caldrà veure com avança)
• Ext4 ara sí serà el sistema de fitxers per defecte
• Pidgin desapareix i el substitueix l’Empathy
• Ubuntu One, un servei com el Dropbox, però pitjor (hehe)

Nova versió d’Ubuntu, 100% en català. Algun motiu més per provar-lo?

A través del blog de l’Enric Canela m’assabento de la redacció d’una carta oberta que un grup d’estudiants llicenciats ha enviat a la Generalitat de Catalunya per tal que s’esmeni una situació d’injustícia provocada pel fet que l’AGAUR va obrir convocatòria per la sol·licitud de beques predoctorals FI-DGR 2010 (Ajuts destinats a universitats i centres de recerca per a la contractació de personal investigador novell) destinat únicament a aquelles persones llicenciades que ja estiguessin en possessió d’un títol de Màster. Per tant, tots els que ens havíem llicenciat el curs passat i ara estem fent un Màster per poder accedir al Doctorat, no podem optar a aquesta beca. Si això no s’esmenés, el Govern ens estaria discriminant al deixar-nos fora de la possibilitat d’accedir a una beca. Nosaltres no fem el màster per amor a l’art, nosaltres som llicenciats no graduats i per tant l’especialització ja l’hem feta a la carrera. El programa és que per accedir al Doctorat les noves normes ens obliguen a passar pel Màster. I ara ens neguen la possibilitat de rebre un ajut econòmic. En què quedem doncs?

Carta oberta a la Generalitat de Catalunya

Des de la presentació del nou pla d’estudis universitaris o pla de Bolonya hi ha hagut un gran nombre d’opinions i manifestacions per part dels estudiants contràries a la seva implantació. Moltes han estat les queixes sobre la reducció dels plans d’estudis i en especial sobre la implantació realitzada per la Generalitat de Catalunya.

La nostra generació sempre ha estat marcada per canvis en els plans d’estudis. Qualsevol canvi d’aquestes característiques hauria de realitzar-se de forma fluida tot mantenint la coherència acadèmica i de serveis per tal de garantir la igualtat entre tots els alumnes del mateix pla d’estudis, independentment de l’any d’inici o finalització dels estudis. I tanmateix, enguany ens hem trobat amb un nou parany.

Tot i haver escapat de Bolonya havent realitzat la totalitat dels nostres estudis seguint el pla antic, ara ens estem trobant amb les seves conseqüències. Els estudiants de doctorat ens veiem obligats a cursar un dels Màsters Oficials que gentilment se’ns ofereixen (al doble del preu del crèdit de la llicenciatura), tot i que els seus plans d’estudi estan pensats per complementar la formació de Grau i no la de llicenciatura. Tant és així, que els continguts de moltes de les assignatures dels màsters són pràcticament idèntics als plans docents de les assignatures que hem cursat fa uns mesos a la llicenciatura.

Però aquest no és el principal problema. Aquest any, tot i ser llicenciats pel pla antic, la Generalitat ha considerat oportú que rebem un tractament anticipat de Graduats i ha decidit deixar de cobrir les despeses del màster que ens veiem obligats a cursar com a primer any del nostre doctorat, així com prescindir de la beca del primer any, limitant-la a aquells alumnes que el varen cursar l’any anterior. Aquesta retallada escurça la durada de la beca predoctoral de quatre a tres anys, i ens deixa en una situació delicada: no podem demanar beca perquè no tenim el màster, i no se’ns permet obtenir cap mena d’ajut per finançar el nostre doctorat que tot just comença.

Aquesta mesura seria adequada pels nous graduats que necessiten complementar la seva formació acadèmica amb estudis de màster, ja que els coneixements que adquireixen al grau són molt menys específics. Però no nosaltres. No amb els llicenciats de l’any 2009, que mereixem el mateix tracte que els llicenciats d’anys anteriors: una beca de quatre anys que ens permeti portar a terme les nostres recerques amb la màxima dignitat, i que incentivi la investigació científica a les noves generacions. I tot això quan encara s’ofereix la possibilitat de seguir amb el pla antic fins el curs 2010-2011.

Mentre la decisió de la Generalitat ha estat aquesta, el Ministerio de Ciencia e Innovación té la intenció de seguir oferint la beca predoctoral completa de quatre anys. Per què la Generalitat aposta menys per la formació dels futurs investigadors?

Què ens queda entre la llicenciatura i el doctorat? Què hi ha entre el Grau i la llicenciatura? Estem en un buit acadèmic sense sentit. No ens deixin aquí.

Aquest dissabte, 24 d’octubre, s’ha celebrat el Dia Mundial per a la prevenció de l’obesitat. L’Organització Mundial de la Salut ha definit l’obesitat com “l’epidèmia del segle 21”. I és que, actualment el 54,7% de la població espanyola té excés de pes. D’aquest percentatge, un 15,5% pateix obesitat, és a dir, una de cada sis persones. El 39,2% restant correspon a persones amb sobrepès (són dades de Sílvia Pellitero). Lluitar contra l’obesitat no és fàcil. La gent que pateix aquesta malaltia bé que ho sap. L’única arma que tenim al nostre abast és la prevenció: dur un estil de vida saludable, amb una dieta rica i equilibrada i realitzar de forma regular esport, són ara per ara, la via més senzilla per allunyar-nos dels perills que representen el sobrepès i l’obesitat.

No està de més recordar un reportatge publicat el passat mes de juliol al diari El País on es feia un recull de 50 aliments saludables que ens poden venir bé per fer una dieta equilibrada i sana. El podeu trobar a “50 alimentos más que saludables“.

“Estamos ante uno de los momentos más duros de la historia de Internet. Tras dos intentos fallidos, los lobbies de la industria del copyright van a volver a intentar que el parlamento europeo apruebe el Paquete Telecom. Dicho paquete de medidas legales supone un recorte de derechos digitales sin precedentes: a) va a permitir que te corten la conexión a internet sin garantias judiciales (luego podrás ir a juicio para recuperar tus derechos tres años más tarde), b) terminará con la neutralidad en la red, es decir, dejará que las operadoras filtren el tráfico fomentando a las webs con las que tengan contratos firmados y marginando (o directamente censurando) el tráfico que moleste a sus intereses (Skype, YouTube, P2P, o lo que quieran) y finalmente c) sistematizará y legalizará las escuchas y monitorización del tráfico sin garantias judiciales, ni respeto por la presunción de inocencia, ni garantías para la privacidad de los usuarios.”

Així comença l’article que hacktivistas.net ha publicat per informar sobre les darreres novetats al voltant del Paquet Telecom, debat que el Parlament Europeu va suspendre poc abans de celebrar-se les eleccions europees i que ara torna a reactivar, en uns termes poc esperançadors.  Ja ho dèiem en aquest mateix blog el passat 6 de maig, que el rebuig del Parlament al Paquet Telecom suposava només una pròrroga per a la seva posterior modificació. Doncs ja ho tenim aquí. I cap a on aniria la modificació del Paquet Telecom? Doncs segons diversos mitjans, recollits per hacktivistas.net, “todo apunta a una propuesta que o bien elimina la Enmienda 138 o bien incluirá otras enmiendas que permitan a la industria del entretenimiento cortar nuestras libertades”.

Si us preocupa aquest nou intent per retallar les nostres llibertats, podeu mantenir-vos informats a través de LaQuadrature.net i  Hacktivistas.net.

Formació i desenvolupament de les ciutats en el feudalisme
Existien abans del feudalisme ciutats importants a l’Imperi Bizantí i a les societats musulmanes. A la societat feudal la ciutat tenia un paper secundari. La ciutat alt medieval no tenia gaire importància. Les ciutats s’havien buidat de contingut. Malgrat això, aquelles ciutats que eren seus episcopals van poder mantenir una certa importància. Amb tot, es pot dir que les ciutats es trobaven en regressió. A partir de la meitat del XII es produeix un canvi de tendència i assistim a un desenvolupament espectacular del fenomen urbà, que coincideix amb l’etapa d’expansió europea. Fenòmens que no es poden separar un de l’altre, en paral·lel al creixement de les monarquies feudals. No és altre cosa que un element més de la feudalització.

En aquest procés d’urbanització es produeixen tres fenòmens. Un és el creixement del nombre de ciutats. Trobarem la fundació de molts centres urbans arreu d’Europa. Es produirà sobretot a les noves zones conquerides. Per altra banda augmenta la superfície de les ciutats que ja existien i aquestes recuperen vitalitat i gràcies al creixement més enllà de les muralles. Seran ciutats binaries, compostes del nucli antic que es fa insuficient i el nucli nou adjacent a l’anterior amb la plaça del mercat, el barri de l’artesanat.. Per últim hem de fer esment a l’increment del nombre d’habitants. A mesura que es produeix aquest creixement quantitatiu hi ha un fenomen qualitatiu, va adquirint una fisonomia institucional més forta. Reivindicaran més poder als poders feudals. La oligarquia controlarà el poder local.

Realment això és producte d’un creixement demogràfic? És molt difícil d’afirmar. Les fonts indirectes indiquen que sí hi hagué un creixement demogràfic, però en quina mesura, no se sap. El que sí que es pot afirmar es que és que el creixement del nombre d’habitants és conseqüència del desplaçament de persones del camp a la ciutat.La ciutat és converteix en una reclam. Reclam a una població rural propera, vinguda d’un radi molt proper a la ciutat. A mesura que aquest radi és més llunyà el procés migratori no és tan actiu.

La ciutat medieval (Font: kalipedia.com)

Caracterització de les ciutats medievals
Les ciutats es desenvolupen en una societat agrària on la major part de la població viu al camp. Les ciutats patiran aviat una aglomeració demogràfica rellevant. Als seus nuclis es concentra molta gent, molt més que en el món rural. Com a característiques topogràfiques i urbanístiques podem dir que les ciutats es situen a les cruïlles dels camins principals o als ports marítims o fluvials. Són espais aptes per ubicar-hi ciutats. I estan emmurallades (murs que tanquen la ciutat). De vegades les muralles són les mateixes cases, les façanes que donen fora la ciutat actuen com aïllant. Quin edificis singulars i comuns trobem a les ciutats? La catedral, la casa de la vila, el castell. De tot el conjunt la muralla és el més definitiu. Defineix el seu perímetre i la morfologia interna de la ciutat. L’element central és la plaça del mercat. La ciutat obliga a crear burgs afora, a extramurs.

A la ciutat existeix una organització jurídico-política pròpia. Les ciutats estaven dins de districtes feudals comuns. Hi haurà una tendència a que les ciutats vagin adquirint més autonomia, creant un codi normatiu propi. Aquests furs seran bastant normals a les ciutats medievals. Regulaven la vida social i orgànica. Les ciutats es dotaran d’unes institucions, que estaran controlades per les persones que formen part de les oligarquies urbanes: mercaders, mestres, artesans, món financer. Dues institucions, l’òrgan executiu (els cònsols, els regidors) o les assemblees, consells o senat, que reflectien la jerarquització urbana. Les viles franques eren aquelles que havien rebut algun privilegi per part del rei (certes excepcions fiscals, per exemple).

Diversificació de les seves activitats. Gran relleu a les activitats no-agràries com per exemple les activitats artesanals. El tèxtil sobresortia per sobre les altres. Activitat comercial: els mercats setmanals. A Catalunya a partir del segle XI. Eren mercats d’abast comarcal, que configura un tipus de vila que capitalitza l’activitat dels voltants, del camp. Activitats del sector serveis: banca, finances, eclesiàstic.. Com més gran era una ciutat l’agricultura perdia importància a favor dels sectors productius artesanals i comercials. L’activitat comercial i de serveis adquiria més importància a les ciutats més grans, eren ciutats comercials importants amb bones comunicacions i amb importants ports.

Teories historiogràfiques al voltant de les ciutats medievals. Una primera teoria situa la ciutat com a continuïtat clàssica. Una segona tesi afirma que la ciutat medieval és de nova formació.

L’historiador francès Henri Pirenne defensava la teoria de la urbanització de les ciutats a partir d’un centre comercial. Segons Pirenne la presència dels musulmans al mediterrani havia trencat els circuits comercials existents fins a l’arribada dels musulmans. El comerç entre els segles VIII-XII està controlat pels musulmans. Per Pirenne que els feudals no controlessin aquest comerç no volia dir que no hi hagués. Pirenne observa que es produí un un desplaçament en les rutes del comerç cap el nord d’Europa, que es convertirà en una zona important. La demanda es crearà quan hi hagi diners per gastar. A la zona del Mediterrani hi haurà menys activitat mercantil perquè la situació ha canviat canviat. Però Pirenne havia negligit el paper de l’artesania. Pirenne pensava que el que havia fet renàixer l’activitat comercial era el comerç a llarga distància i el comerç, afirmava, com a activitat externa no formava part de l’entramat feudal. El comerç seria un element erosiu de l’ordre feudal. Seguint aquesta teoria la ciutat seria un element afeudal. Hi ha una línia historiogràfica que pensa que en la ciutat s’està llastant la llavor que eliminarà el feudalisme.

L’historiador britànic Rodney Hilton defensava, pel contrari, que la ciutat medieval estava plenament integrada a l’ordre feudal per l’interès senyorial en potenciar el creixement i la fundació de ciutat. Per Hilton la ciutat capitalitzarà el nucli de poder i comptarà amb una marcada jerarquització (artesanat enfront a grans comerciants). Hi havia una clara separació entre productors i venedors i una subordinació dels productors envers els comerciants. Els que acaben acaparant la riquesa són els comerciants, que no es reinvertirà en l’activitat productiva ni en la seva estructura. No hi ha un procés d’inversió. Aquests senyors es dedicaran a la usura, els préstecs o seran rendistes (rendistes: senyors feudals). Un segon element per reafirmar la teoria de Hilton és la conflictivitat urbana. La pròpia ciutat en contra dels senyors.

La ciutat medieval dins l’ordre feudal no és un producte exterior al feudalisme sinó que es un instrument de la pròpia evolució del feudalisme. No es pot parlar d’un xoc d’interessos entre la noblesa feudal i l’oligarquia feudal (formada per rendistes, els prestamistes i el món de les finances en general). Els senyors feudals es beneficien del comerç local. Molts burgesos adquirien drets, s’ennoblien. Tots plegats constituïen una oligarquia.

Procedència del Patriciat urbà
El patriciat urbà es va formar a través de l’arribada a la ciutat d’oficials feudals i terratinents i cavallers o fadristerns de llinatges intermedis (castlans, cavallers…). Aquestes persones estaven disposades a fer qualsevol mena d’activitat per millorar la seva situació.Les ciutats eren un centre d’atracció per tothom. Els senyors feudals fins i tot hi vivien algunes temporades. La ciutat era un important centre de consum, nucli de demanda de productes de luxe. Per això les ciutats es van integrar a les rutes del gran comerç: articles de luxe, especies, teixits costosos, pells, joies… A partir del segle XIII sí que hi haurà un gran increment de productes bàsics. Necessitat de blat, ferro, llana. La connexió entre aquest espai feudal és claríssima. La vitalitat del comerç depèn del consum feudal: el pagès pagarà renda al senyor que podrà comprar productes de luxe. Aquest circuit donarà lloc al comerç. La vitalitat del comerç feudal dependrà de la capacitat dels senyors d’acaparar rendes: clau de volta del sistema feudal.

Artesans treballant el tèxtil

Activitats de l’entorn urbà
L’artesanat. No havia deixat de ser una activitat en cap moment. La diferència estava que s’havia deixat de fer per part d’especialistes i estava molt dispers al territori. L’artesania la feien les mateixes famílies pageses. Però cada vegada serà més necessari que aquesta activitat sigui realitzada per especialistes. Hi haurà una tendència a la centralització de l’activitat a la ciutat. Es produirà un doble canvi en la manera d’organitzar la producció, que estarà feta per professionals i centrada en uns determinats nuclis. Existien diverses grans àrees de la producció tèxtil: al nord d’Itàlia (Toscana) i als Països Baixos. Per què centralitzar la producció? Per acostar la producció al comprador, per facilitat per captar matèries primeres. i per la distribució. L’artesanat urbà permet trobar referències documentals. Es pot seguir a través dels gremis. Els gremis eren una forma d’organitzar la producció artesanal. El gremi era una agrupació d’artesans d’un mateix ofici. Sobretot en el marc d’una ciutat. Concentrats en una mateix carrer. Estaven sota la protecció d’un sant patró. Característiques de la producció gremial: nivell tècnic escàs, feina molt manual. Unitats de producció molt petites. Escassa divisió del treball. Molt jerarquitzada: mestre, oficial, aprenent. Existència d’una massa treballadora important. No hi ha possibilitat que la producció artesanal es feia al marge d’un gremi. El gremi ho controlava tot. El sector més important és el tèxtil, sobretot el de la llama. La producció de seda fins i tot es va fer a Itàlia i Bizanci. Capacitat per part de la ciutat per poder atreure aquesta activitat artesanal.

El comerç. Tendirà a centralitzar-se als centres urbans. Abans ja existia el comerç del troc. Àmbits del comerç: local o comarcal. Funcionava a través del troc. Molt difícil de documentar. Amb el període de la feudalització apareixen les primeres referències escrites al comerç. Els senyors feudals que autoritzen la pràctica del mercat, o bé perquè hi ha una sèrie de taxes que graven aquesta activitat. Fins que els senyors no ho controlen nosaltres no tenim notícies. Per altra banda trobem el comerç de llarga distància, internacional. El Mediterrani es convertirà en una gran àrea comercial. Però aquest comerç no havia estat absent, el feien jueus i musulmans. Els Radaniyya (jueus que es troben per tot arreu). A partir dels segles XII i XIII el comerç estarà realitzat per mercaders feudals. La importància del comerç depèn de la demanda de productes de luxe. El comerç comença a donar rendiment en el moment de la feudalització. Les ciutats que esdevindran pioneres seran: Gènova i Pisa ( rutes cap a la península Ibèrica i Àfrica) i Venècia (rutes cap a l’Orient, on el negoci era més rendible). Domini fet a base de la força, la violència. El desplaçament dels mercaders musulmans es farà per la força. Activitat amb molt poques experiències contrastades. Serà un comerç que s’anirà fent molt lentament. Davant l’absència d’informacions, es formaran els alfòndecs, precedent dels consultats mercantils. Eren unes places comercials d’una ciutat a l’estranger.

Al segle XI es produeix la substitució els mercaders musulmans pels cristians. El volum comercial és molt petit per al moment. Poc a poc es va anar consolidant aquest comerç. Qui el consolidarà seran les ciutats d’Itàlia. El comerç venecià tindrà molta capacitat d’influència, sobretot a partir de la quarta croada. Comerç cada vegada més efectiu, a la conca mediterrània, però que necessitarà d’una sèrie de mitjans tècnics: millors veles, l’ampliació de la càrrega dels vaixells, la creació d’instruments financers i comercials, la formalització de contractes comercials (la Commenda), d’aquí sorgeix el terme comanda, entès com un contracte d’execució d’una activitat comercial. Es formalitzaran societats mercantils. També trobem l’existència de l’ús de xecs. Un viatge a Orient podia durat 1 any. Tenia molts riscos. Justament pel seu risc elevat els productes tenien un preu molt alt. Es pagava el cost de l’operació, les dificultats.

A mesura que l’activitat mercantil és més activa necessiten d’un instrument útil: la moneda. Però encara era més pràctic el xec i les lletres de canvi, documents que permetien el canvi de moneda. Eren un ordre de pagament. Treballaven amb marges de benefici. La lletra de canvi permet l’especulació, era com un precursor de la borsa de valors. A la llarga serà un instrument especulatiu. Aquest comerç que cada vegada necessita d’uns instruments més complexos necessitarà unes normes, un reglament per fer-lo funcionar de forma legal. Un dels més interessants, a partir del segle XIII, va ser el Llibre del Consolat de Mar de Barcelona. Ho regulava pràcticament tot. Era un codi obert, on s’hi podien anar afegint nous apartats.

Àrees comercials
Mediterrani. Circuit marítim amb una ciutat que es converteix en la gran zona del mercat: Constantinoble, que farà de nexe entre l’occident i orient. L’orient és el principi i el fi de tot negoci. La porta d’orient és Constantinoble. La major part dels productes d’objecte de consum venen d’orient. Àrea on el comerç és de poc volum, però que genera molt negoci.

Mar del Nord i mar Bàltic, la “Hansa germànica” o “Lliga Hanseàtica”. Agrupa les ciutats i els mercaders de tot aquest àmbit, amb l’objectiu d’homogeneïtzar i agilitzar les seves relacions, per actuar conjuntament davant les diferencies polítiques i culturals que hi havia. Va variant contínuament al llarg de la història. Constantment evolucionava amb els seus reglaments. No va haver mai una centralitat administrativa. La fundació de La Hansa està molt relacionada amb la fundació de la ciutat alemanya de Lúbeck, cap a mitjan segle XII. Aquesta ciutat va exercir el lideratge central. Al seu voltant va aplegar ciutats marítimes i fluvials. Xarxa urbana important. La Hansa estava formada per 70 ciutats, moltes ciutats i tenia 200 ciutats més amb alguna mena de vincles. Ciutats terminals: “Contorius Hanseàtics”. Ciutats que es convertien en receptores dels productes que venien de llocs més llunyans i després els redistribuïen per tota la Hansa. Eren ciutats terminals Bergen, Nordorod (Rússia), Londres i Bruges.Quins articles es comerciaven? Hegemònicament eren primeres matèries i articles de més volum: mel, pell, pesca salada, sal, vi de Bordeus. Molt més volum de mercaderies però el marge comercial no era el mateix. La importància de la Hansa es mostra perquè fins i tot van tenir el cos diplomàtic, una flota naval de guerra molt important i perquè fins i tot van arribar a plantejar bloquejos marítims.

La Xampanya. Aquesta àrea comercial feia de nexe entre l’àrea mercantil del nord i la del Mediterrani. A finals del segle X comencen a tenir un cert relleu. I a finals del XIII comencen a decaure. Les fires de la Xampanya es celebraven a: Robiens, Bar-Sur-Avee / Magng-Sur-Mane i Provins. Tot l’any anaven fent fires. Això els hi donava una vitalitat extraordinària. Factors de tipus geogràfic: bon clima, bona producció de cereals i vinya, centre d’una gran xarxa fluvial (Royne i Mosal, que afavoria les bones comunicacions). Era una zona bastant tranquil·la, sense conflictes amb la monarquia. Una fira podia durar de 25 a 30 dies. Quatre setmanes que es repartien sempre de la següent manera: la primera setmana estava dedicada al tèxtil. La segona setmana als productes alimentaris. La tercera setmana al bestiar. I la quarta setmana es dedicava a realitzar les gestions en general: pagaments, contractes, etc.

Per què va decaure aquesta zona a finals del segle XIII? Menys interès de la monarquia francesa. Per l’obertura de l’estret de Gibraltar. Tots aquests factors van obligar a trobar noves rutes comercials: desplaçament de l’activitat comercial cap als passos de Suïssa i a les ciutats alemanyes del sud.

Veure: Història Edat Mitjana

Als segles IX i X es produeix una profunda reestructuració del marc polític europeu dominat per l’Imperi Carolingi i la presència dels normands. Paral·lelament es produeix la fragmentació de la classe dominant, procés central en la construcció del feudalisme. La desaparició del Regnum dóna pas a una multitud de poders feudals. Però el rei no havia desaparegut com a tal. A partir de finals del segle X i durant tot el segle XI assistim a un enfortiment notable de les monarquies, que ja no tindran res a veure amb les anteriors monarquies d’origen germànic. No hi ha continuïtat entre les monarquies germàniques i les feudals. Entre d’altres coses el rei no serà un senyor feudal més, sinó el senyor feudal més important (tot i que no sempre era així). El manteniment de la monarquia era possible gràcies al cobrament de les les rendes que produïa el seu patrimoni. Absència d’un sistema fiscal públic, que s’ha desmantellat completament.

Coronació de Lluís VIII (1123)

El procés de construcció de les monarquies feudals a Occident va ser conseqüència d’una sèrie de factors. Per una banda, l’afirmació d’un llinatge reial-regi (no d’un rei sinó d’una família). La tradició concedia a la família reial una certa legitimitat. En la selecció de la família hi haurà uns certs factors: unes credencials, la força militar, factors familiars (política matrimonial) i la capacitat diplomàtica. Aquestes monarquies feudals inicialment eren electives (no vol dir que el fill d’un rei mort no pogués ser rei). Però la monarquia necessitava suports. Per això va recórrer a l’Església per legitimar-se. Església, que a la vegada necessitava cercar un suport sòlid per protegir-se de la violència general de l’època. Cal recordar que l’Església era una senyor feudal més. L’Església acostumava a ser un dels objectius de la violència senyorial. Necessitava un aliat que li donés protecció (la monarquia). L’Església era la institució garant de la pau, que arbitrava i intentava solucionar els conflictes amb el diàleg. La monarquia serà un interlocutor per organitzar campanyes militars. Què ofereix l’Església al rei? Legitima ideològicament la institució monàrquica, atorgant un caràcter sagrat al rei, com a representant de Déu. Un procés que es realitzarà a través de la unció (atorgar el Sacrum).

La monarquia anirà adquirint una dimensió que fins a la data no tenia. Aquesta col·laboració Església-monarquia tindrà un reflex literari. A partir d’aquest moment es posaran per escrit les genealogies del rei. A Anglaterra el principal suport era l’Arquebisbe de Canterbury. A Alemanya era l’Arquebisbe de Magúncia i a França l’Abat de Saint-Denis.

Les monarquies buscaren el suport legal (la llei), a través d’un procés del que es coneix com a “recepció del dret romà”. S’estudiaran els textos legals antics per tal d’extreure les teories relatives a la definició de l’autoritat política, la monarquia. Es busca tot allò que podia donar legitimitat a l’acció dels reis, els codis romanistes. Es recupera el Codi de Justinià “corpus Iuis Civilis” que donava sentit a l’acció política i pública del rei. Els experts juristes recuperen aquests textos. La Universitat de Bolonya serà uns dels referents. Però la societat dels segles XIII-XIV havia canviat. Els textos s’havien d’adaptar a la vida actual. S’havien d’afegir nous textos, “les glosses”, que creaven jurisprudència.

Configuració d’una comunitat dins uns límits territorials
Encara no trobem autèntics estats, però la tendència és identificar una certa comunitat amb un espai concret. El rei feudal depèn de la seva riquesa, de la capacitat per acaparar rendes (ingressos). Això el farà entrar en competència amb la resta de membres de l’aristocràcia. Ai el rei ha de tenir una captura d’ingressos superior als altres, element que portarà a conflictes amb la noblesa. Per això el rei intentarà dirigir campanyes de conquesta militars a l’exterior. En la persona del rei hi convergiran molts interessos. A l’Església també li interessa participar en les conquestes militars, a l’igual que a l’aristocràcia. Fins i tot la burgesia urbana estarà interessada. Quan l’aristocràcia empren campanyes exteriors hi ha una pau interior. Existirà un vincle entre el monarca i el conjunt dels habitants del regne, fins i tot per part de persones que veuen en el rei alguna cosa més que un senyor feudal. La figura del rei cada cop es va revaloritzant més. El concepte de vassall va perden a favor del concepte serf. De quina forma es visualitza? El territori com a espai polític, el nexe de persona a persona comportarà que l’home es vinculi més en l’espai natural. Això es nota en el moment en que la titulació reial passa del Rei dels francs a Rei de França.

Noves institucions. Instruments d’acció de les monarquies
Trobarem al llarg dels segles XII i XIII la configuració de noves formes de representació política. Estem assistint a una revitalització del fenomen urbà. Emergència de la burgesia com a nou grup social que s’afegeix als ja existents. La burgesia intervindrà en les institucions. Aquest nou grup haurà de tenir algun paper a les institucions. La Cúria donarà pas a les Corts o els Parlaments, institucions molt més àmplies i on intervindrà la burgesia, sobretot en els Consells Municipals.

Corts. Esdevindran els òrgans legislatius. Com funcionaven? La convocatòria sempre la realitzava el rei. Aquestes Corts es podien celebrar a diversos llocs del territori. Es reunien per diversos braços o estaments: braç militar (nobles), braç eclesiàstic i braç reial o popular (burgesia urbana). Comptaven amb un funcionament relativament senzill. En primer lloc el rei obria Corts amb un discurs on feia una petició als braços, normalment per demanar diners. La petició reial era discutida per cada braç i cada grup emetia un vot. Finalment s’acceptava la proposta del rei o bé es rebutjava. Tots els compromisos quedaven per escrit (redacció de les lleis o constitucions). Si el rei desprès no ho complia, el parlament li llegia el Memorial de Greuges. A Corts es practicava la política del Pactisme (perquè el rei pogués demanar tributs de rendes que no fossin seves havia de demanar permís a les corts).

Cada cop hi havia més Estat. Creació del fisc reial (ingressos d’origen feudal). De mica en mica van anar ampliant altres conceptes com les regalies (drets reials en determinats sectors estratègics com l’explotació de mines). Les regalies eren recursos que es reserva el rei en monopoli. La monarquia podia imposar el pagament de tributs excepcionals en moments determinats. D’aquesta manera la monarquia podia ampliar la seva capacitat de recaptació. En aquest sentit es van posar en marxa noves institucions especialitzades en la recaptació. Els comtes de Barcelona van crear la Diputació del General o Generalitat, institució de caràcter intermitent, per fer front a la recaptació. Va arribar un moment que les recaptacions eren tan seguides que aquestes institucions van ser permanents. La diputació del General va adoptar un caràcter polític més important. El poder creixent de l’Estat també es fa notar en la força militar reial i en l’exercici de la justícia. Per què la corona tenia cada vegada més necessitats de ingressos? Per destinar-los a partides militars (manteniment de l’exèrcit, que es professionalitza). Aquest Estat necessitava recursos per mantenir l’aparell burocràtic i administratiu. Paral·lelament l’Estat creix i es consolida, però tot això s’ha de pagar. Requereix una organització cada vegada més sòlida: les Cancelleries (òrgans de redacció, arxiu, etc.).

La França capeta (987-1314)
Al 987 es produeix la fi de la dinastia carolíngia, amb la mort de Lluís V. L’antiga Gàl·lia (França occidental) es trobava fragmentada en diferents territoris de tipus feudals. Eren principats molt forts però amb un vincle reconegut amb el rei mitjançant una relació de vassallatge però amb relacions poc sòlides i estables. Aquests territoris podien ser eventualment rebels al rei, refractaris a la monarquia, que li discutien el poder. El personatge més important era Hug el Gran, duc de Neustria i comte de París, senyor de l’Ille de France. La seva autoritat s’estenia al nord de les dues vessants del Sena i l’any 943 va obtenir els ducats de Borgonya i Normandia. A la seva mort el succeeix Hug Capet (987–996). Davant la necessitat per part de l’Església de trobar el galant de l’equilibri, que pogués mantenir la dignitat monàrquica, l’Església atorga a Hug Capet el seu suport, com a alternativa a succeir la dinastia carolíngia. Aquest poder va costar consolidar-lo. Molts aristòcrates es van refractar. Mica en mica aquesta monarquia es va consolidar, gràcies al suport eclesiàstic.

Com es va consolidar aquesta nova dinastia? A través de la successió. Les monarquies germàniques acostumaven a ser electives. Però sempre els fills dels reis tenien preferència. El que va fer el rei de França fou associar el seu al fill al tro (fórmula ja utilitzada pels reis visigots), en una mena de coregnat. Així s’anava anant cap a la formula de monarquia hereditària, que arribarà a partir de Lluís VI (1108-1137). El següent pas era aconseguir la capacitat del rei per sotmetre l’aristocràcia. Si el rei no es convertia en el vèrtex de la piràmide no seria per res. S’havia de construir una xarxa de relacions feudovassallàtiques. El rei era senyor de tots i vassall de ningú. S’havia doncs de pactar amb la noblesa des d’una posició de força. El resultat: formació d’una xarxa de relacions feudovassallàtiques al vèrtex del qual hi havia el rei.

Com es feia per sotmetre la noblesa? Augmentar les rendes mitjançant l’extensió del patrimoni reial (política matrimonial tendent a agrupar patrimonis), amb una administració impecable (mitjançant agents, com els batlles). i imposició per la via militar: a partir de mitjan segle XII la monarquia inicia una política tendent a dominar els grans principats.

Personatge clau: Felip II, l’August de França (1180-1223). Durant el seu regnat es produeix la gran expansió territorial. Amb Felip II el Regne de França adquireix les seves fronteres. Expansió en tres direccions. En primer lloc sobre les feus del rei d’Anglaterra al continent. El rei d’Anglaterra era vassall del de França pels territoris que posseïa al continent (devia fidelitat al rei de França). Això acabarà provocant un conflicte: Guerra dels Cent Anys. En segon lloc, l’expansió anirà dirigida cap a Occitània, imparable a partir de la Batalla de Muret de 1213, gràcies a l’acció de Simó de Montfort, vassall directe del rei i comandant de les tropes del rei francès. L’inici de les operacions de conquesta es basava en un pretext: la croada anticàtara predicada pel papa Innocenci II. A la Batalla de Moret va participar Pere el Catòlic, rei d’Aragó, que no va tenir més remei que ajudar als occitans. Va morir en batalla. Sotmetiment al comtat de Flandes després de la Batalla de Bouvines (victòria sobre la coalició de Joan sense Terra, el comte de Flandes i Otó IV). Directament o indirectament, des d’aquell moment, tots els principats territorials de l’antiga Gàl·lia giren entorn l’òrbita de la monarquia franca: inici de la consciència d’una França entorn d’un rei (Felip l’August, rex Franciae). A partir d’aquest moment es formaran una sèrie d’institucions i organismes politico-administratius que tendiran a la centralització de la reialesa, centrals com el Parlament i la Cancelleria; territorials com les batllies.

Més informació sobre la França Capeta a París: llums i revolució.

L’Anglaterra normanda (1066-1154)
Els enfrontaments entre la facció danesa i l’anglosaxona a la mort del rei Canut (Imperi Danès fins a mitjs segle XI) afavoreix l’ocupació normanda de l’illa d’Anglaterra. Fou una operació dirigida per Guillem I, duc de Normandia, que gràcies a la victòria a la Batalla de Hastings (1066) serà coronat rei com a Guillem I el Conqueridor. El rei d’Anglaterra era vassall del rei de França pels feus continentals, origen d’agres disputes. Amb els successors de Guillem (Enric II Plantagenet crea al 1154 l’Imperi Angeví) encara s’intensifica la presència “anglesa” a la costa Atlàntica gal·la.

Política interior dels normands. Els normands van contribuir a intensificar l’ordre feudal a l’illa, amb la construcció d’una xarxa feudovassallàtica molt lligada. El rei s’havia fet rei per la força (cert autoritarisme). Espectacular increment del patrimoni reial, que es multiplica per dos. En virtut la seva victòria militar va confiscar la setena part dels patrimonis mobiliaris de l’illa. Es multiplica per dos el patrimoni reial. S’havia de redactar un inventari, un cens: el Domesday Book, un autèntic cadastre-inventari d’aquells patrimonis i font extraordinària d’informació. Una altra estratègia per mantenir la fidelitat dels senyors feudals va ser la de dotar-los de senyories: dotació “en honores”, per compensar la seva fidelitat. És un honor homogeni per a tothom i sempre a les zones perifèriques, per evitar un poder excessiu. El rei es va assegurar el seu poder amb les regalies: moneda, justícia i permisos de construcció de fortaleses.

Un dels episodis més importants del seu regnat fou la pugna amb l’arquebisbe de Canterbury. La introducció de la Reforma Pontifical suposà un enfrontament entre el rei (que volia mantenir la investidura laica) i l’arquebisbe de Canterbury (episodi de l’assassinat de Thomas Becket). Problemes internes en temps de Joan Sense Terra portaran a la concessió de la Magna Carta (límits al poder reial) i a la pèrdua d’una gran part dels feus continentals. Era la forma que tenia l’aristocràcia d’aprofitar la debilitat del rei per treure-li alguns privilegis. La monarquia normanda anirà cap a l’exterior: Gales, Irlanda i Escòcia.

Otó I

El Sacre Imperi Romanogermànic (902-1806)
Restauració de la dignitat imperial: Otó I (936-973) se li atorgà el caràcter d’emperador, càrrec que es vincula als reis alemanys com hereus de Carlemany, que serà un referent permanent. L’any 962 rep la corona imperial i el 965 es configura el Sacre Imperi Romanogermànic, que significa reunir en la mateixa persona el domini sobre Alemanya i Itàlia i el títol d’emperador Roma. La cerimònia que legitima el càrrec té un doble procés de coronació: a Aquisgrà, antiga capital imperial, es produeix el tràmit de l’elecció dels nobles (cort dels quatre ducs –vassalls), on rep l’aclamació popular i també el Sacrum per part de l’arquebisbe de Magúncia, gairebé tot, a l’estil de Carlemany. I A Roma, on rep la unció papal; sota la presidència del papa que atorga el caràcter universal (Imperium Christianum), l’emperador és enviat per Crist amb poder sagrat sota la terra. Allà rep una corona plena de simbolismes i un cinyell (cinturó). Tanmateix l’emperador era reconegut com a home de prestigi i com el monarca més important, però el seu poder era més aparent que real. Va haver de fer front a revoltes de l’aristocràcia (els comtes acabaren per imposar el criteri d’heretabilitat en els seus càrrecs). La inestabilitat interior va tenir dos fronts. El primer, la tempestuosa relació entre l’emperador i el papa (finals del XI inicis del XII), el conflicte de les investidures, ja explicat, i que té l’origen en l’hegemonia del poder polític sobre l’església. El segon, la relació amb Itàlia, especialment a partir de la formació de la Lliga Llombarda, que reunió les principals ciutats del nord d’Itàlia contra l’emperador. L’Imperi estava format per quatre grans ducats : Saxònia, Francònia, Suàbia i Baviera. Amb el temps s’afegeixen el regne d’Itàlia i el regne de Borgonya-Arles. El càrrec d’emperador és electiu i compte amb el suport fonamental de l’Església. Hi ha una autèntica complementarietat entre l’Església i l’emperador. Amb el títol imperial se li dota d’un caràcter universal.

Política d’expansió territorial a l’est (Drang Nach Osten). Serà un procés llarg, protagonitzat per l’emperador, els nobles, els ordes militars (els teutons). S’inicia amb la Batalla de Lechfeld (955). Moltes vegades aquesta expansió territorial va adquirir un caràcter de croada, sobre els pobles pagans de l’est. No serà una acció pacífica. Les antigues comunitats natives seran reorganitzades segons l’ordre feudal. Aquestes reagrupacions s’uniren també als moviments migratoris de persones que venien des de l’Imperi per colonitzar les terres. Constitució de seus episcopals i noves ciutats. Nou concepte d’organització de l’espai. Procés que requereix una planificació prèvia molt ben adoptada. En aquesta tasca hi jugarà un paper molt important els Locator, experts en ordenament de la població. Això és el que farà gran l’Imperi. El fet de disposar d’un espai tan gran per poder conquerir noves terres. Autèntica “dilatació de la cristiandat”. Posa les bases de l’hegemonia d’Europa al món.

El Sacre Imperi l'any 1240

Veure: Història Mitjana