Amb aquesta imatge (vista a Versvs) tanquem la paradeta per tornar amb les piles recarregades la segona setmana de setembre, després d’unes merescudes vacances. Podria seguir actualitzant el blog unes setmanes més, perquè qui us escriu no abandona la vida monòtona a la meva estimada ciutat fins a finals d’agost, però la calor i les llargues estones a la piscina m’han fet pensar en fer una pausa i tornar, amb aires renovats, a partir del 7 de setembre.

Bon estiu i bones vacances a tots els lectors, amics, coneguts i saludats d’aquest blog!

Nota: si hi ha una urgència informativa no tindré cap inconvenient en actualitzar el blog.

Antonio San José (CNN+) entrevista al catedràtic d’història medieval José Enrique Ruiz-Domènec al voltant de la publicació del seu darrer treball “España, una nueva historia” (Editorial Gredos, 2009). En podeu veure un resum al vídeo de dalt. Jo no puc dir altra cosa que va ser un plaer tenir-lo com a professor.

Mark Zuckerberg, CEO de Facebook

Aquesta tarda es feia pública una nota (PDF) de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades on s’anuncia que Facebook implementarà un nou sistema que millorarà la protecció de la privacitat dels seus usuaris i el control que en fan aquests de la informació que publiquen a la popular xarxa social. Aquestes millores s’aconseguirien, segons la nota de l’AEPD, mitjançant un mecanisme pel qual els usuaris podran seleccionar cada vegada que publiquen al seu perfil una imatge, text o enllaç (entre d’altres) amb qui ho volen compartir. D’aquesta forma els membres d’aquesta xarxa social hauran obligatòriament de seleccionar cada vegada que publiquin informació gràfica o de text entre els diferents graus de privacitat que s’ofereixen, i que van des d’una publicitat total de la informació a la possibilitat de compartir-la únicament amb la xarxa de contactes seleccionada de l’usuari.

La nota de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades s’ha difós ràpidament per la xarxa. Al blog 233grados.com assegura que Facebook permitirá a sus usuarios elegir con quién comparten la información cada vez que la publican. Los responsables de la red social más utilizada se han comprometido a introducir en los próximos meses ésta y otras mejoras relativas a la privacidad. El Periódico reprodueix la nota d’EFE on s’informa que cada vegada que publiquin informació (gràfica o de text), els clients de la xarxa social estaran obligats a seleccionar entre els diferents graus de privacitat que s’ofereixen, i que van des d’una publicitat total de la informació a la possibilitat de compartir-la únicament amb la xarxa de contactes seleccionada de l’usuari. Relacionat amb aquesta notícia fa un parell de dies llegíem que l’Agència de protecció de dades canadenca havia instat a Facebook a corregir greus problemes com mantenir les dades d’un usuari després que aquest s’hagués donat de baixa. Sembla que la preocupació per la nostra privacitat comença a ser un fet, però hem d’anar més enllà.

Tot aquest extens pròleg per preguntar-nos si realment està la nostra privacitat garantida a Facebook? I més important, és el model de Facebook bo per Internet i els internautes? Entenem per model Facebook aquella construcció d’Internet basada en la xarxa centralitzada, resident tota ella en uns pocs servidors controlats per grans empreses (Facebook, Twitter, Google…). Explique-m’ho bé. Bona part de la web 2.0 i dels seus serveis més populars s’ha basat en la construcció de xarxes centralitzades que recullen en pocs ordinadors tota la informació que els usuaris hi dipositen. Per exemple, un internauta obre un blog a Blogger. Hi escriu les seves reflexions, penja fotos, els lectors hi deixen comentaris, etc. Tota aquesta informació es diposita en uns servidors d’Internet propietat de Google, als quals nosaltres com a internautes i autors d’aquell blog no hi podrem mai accedir. Som propietaris intel·lectuals del blog però no gaudim de la propietat d’aquell espai. En part som llogaters però sense cap tipus de dret perquè en qualsevol moment ens podem fer fora del pis. Es pot donar el cas que un jutge, per actuar contra un blog hostatjat a Blogger bloquegi l’accés al teu propi. El mateix podria passar a Twitter i tantes altres webs 2.0.

El model contrari, que jo defenso, el planteja Gonzalo Martín al seu blog:

Es decir, uno estaría mucho mejor asegurándose de que construye su blog, sus relaciones de comunidad siendo el propietario de sus dominios, servidores y herramientas, eligiendo espacios de comunicación abiertos que no puedan ser controlados por un único operador y que permitan la afiliación o separación sin problemas de determinadas formas de relacionarse, con el subsiguiente control (¿relativo?) de sus datos pero, al mismo tiempo, uno se enfrenta a sus propias limitaciones de conocimiento (aceptemos curva de aprendizaje) y, según los objetivos buscados, al valor que el efecto red de estos servicios tienen.

Són els inconvenients de construir Internet a base de xarxes centralitzades. Si cau una d’aquestes xarxes, cau una part molt important d’Internet i els seus usuaris es queden sense accés al seu espai d’opinió i reflexió. Ho explica molt bé, com és habitual, en David de Ugarte:

Basta con filtrar una IP o parar un servidor para que decenas de miles de emisores desaparezcan. Eso es exactamente lo que ha pasado con Fanfou, el twitter chino, cuyo servicio fue cortado sin aviso previo ni explicaciones el día 8 de julio, en plena campaña gubernamental para evitar la agitación étnica en Internet.

Això es contraposa amb la construcció d’una Internet basada en la xarxa distribuïda, formada per centenars de milers de servidors connectats entre ells. Cada usuari té el seu blog en un servidor diferent. Si un govern o un atac impossibilita l’accés a un d’aquests servidors, cauran uns pocs blogs, però no tota una xarxa de centenars de milers de blogs. Citem de nou a De Ugarte:

Nada más fácil de filtrar o eliminar que un sistema centralizado. Tiras el centro y cae la red. Un sistema distribuido en cambio se define por su robustez: ningún nodo, al ser extraído, desconecta la red o una parte sustancial de ella. Es decir, se puede tirar facilmente un blog, pero la blogsfera basicamente… es incontrolable.

Per tot plegat, més que preocupar-nos per la nostra privacitat, que també, ens hauríem de preguntar si és aquesta Internet la que volem construir. Una Internet controlada per Google Facebook i Twitter? En el fons estem parlant de si estem disposats a cedir la nostra sobirania personal en forma de dades a aquestes grans empreses o no.

Parlàvem fa uns dies de Google Chrome. Ara trobo a Autonomo.us un article de Benjamin Mako Hill traduït al castellà per Carolina Flores a Piensalibre.net. Hem quedo amb un parell de cites:

Si cambiar a Chrome OS significa dejar de usar Thunderbird para usar Gmail, o dejar de usar Openoffice.org para usar Google Docs, o dejar de usar Pidgin para usar en línea el Google Talk, o dejar de usar Evolution para usar Google Calendar, hemos reducido la influencia y el éxito de los programas libres para computadoras de escritorio, no hemos sellado la victoria, como sugiere Mobily. En un mundo de Software Como Servicio (SaaS), se usará menos software libre y -más importante aún- los usuarios serán menos libres.

Chrome OS, y cualquier sistema operativo diseñado para empujar a los usuarios hacia afuera de sus computadoras y llevarlos hacia servidores fuera de su control, es regresivo para la libertad de software.

Albert Om, divendres 17 de juliol de 2009. Programa 1.000 d’El Club. L’últim. Serveixi aquesta entrada com a homenatge.

En Joan Carreras, Janquim a la blosfera, va escriure fa uns dies unes reflexions molt interessants i a la vegada necessàries sobre els reptes de la premsa escrita i els mitjans digitals. Inicia la seva anotació al blog assegurant que ja no llegeix la quantitat de diaris que fa uns anys llegia, perquè els seus interessos han canviat. Ara ja no necessita trobar-se notícies als diaris, perquè disposa d’altres fonts accessibles i actualitzades a l’instant a la xarxa. I què busca als diaris, doncs? En la seva opinió la premsa escrita ha de fer un esforç per tornar a oferir als seus lectors una informació més elaborada amb una “actitud i cultura de setmanari, però amb el cicle de 24 hores”. Ho explica de la següent forma:

Crec que els diaris que apunten cap a aquesta direcció han d’anar encara molt més enllà. Han de ser molt més valents. Han de deixar d’oferir notícies. Tal com tots entenem les notícies. I han de concentrar-se a valorar, a analitzar, a oferir altres visions, a completar, a centrar-se en aspectes personals, a estendre’s en gèneres diversos com ara l’entrevista i la cronologia. Si la noció de setmanari fos més radical, s’adonarien que dins d’un cicle de 24 hores és possible ampliar molt l’oferta de continguts.

Però si tens la redacció ocupada a la recerca de notícies, no tens temps de treballar per tota aquesta oferta.

Seguidament en Janquim analitza la feina que fan els diaris digitals. Hi fa una crítica que comparteixo al 100% i que va ser la principal causa que em va portar a abandonar un dels projectes en els quals vaig estar treballant durant molt de temps: les redaccions de “copy & paste”. Aquesta és l’explicació que ens ofereix (i que malauradament és ben certa):

Aquí no es tracta de tenir la millor crònica ni el millor reportatge sinó de donar notícies abans que els altres. Qui arriba abans arriba millor. El problema principal és que amb aquest objectiu, moltes redaccions digitals actuen com unes sales especialitzades a tallar i enganxar. Són una mena de “copy & paste newsroom”, molt semblants les unes i les altres. Els periodistes estan hores i hores asseguts. A les redaccions digitals hi ha molt d’estrès i molt de silenci. [...]

Però això no és una redacció. Una redacció busca notícies. Envia la gent al carrer. S’intenta accedir a les fonts. Es contrasta la informació. En fi, es fa de periodista. I a les redaccions digitals, siguem sincers, de periodisme no se’n fa gaire. S’endreça la informació, se sintetitza. I es copia.

Conec molt bé aquest tema perquè en diferents moments he treballat o col·laborat en diferents mitjans digitals. En un d’ells tiràvem molt del copy & paste, no perquè ens agradés sinó degut a la falta de mitjans humans. Malgrat tot sempre vaig tenir present que aquella no era la nostra feina i que no ens podíem dedicar exclusivament a convertir el diari en una pissarra d’anuncis en format digital. Però eren altres temps, i cap allà al 2003-2005 el copy & paste va poder arribar a ser útil, en el nostre cas, mentre vam ser els únics en oferir informació a Internet sobre Terrassa. Ningú més ho feia i per tant el producte que podíem oferir era únic, malgrat tot. Però del copy & paste no es pot viure tota la vida i nosaltres vam ser conscients que tard o d’hora arribaria algú amb més mitjans que ens acabaria menjant.

Per això el copy & paste no té cap sentit en el moment que existeixen multitud de fonts d’informació. Quina utilitat té llegir a tots els digitals la mateixa notícia, coma per coma? Mesurem la qualitat d’un mitjà per la quantitat de notícies que publica cada dia al seu web? Jo prefereixo que m’0fereixin 3 o 4 notícies i que aquestes siguin en forma de reportatges, informacions pròpies i elaborades i amb la firma d’un periodista especialitzat al darrera. Per això un mitjà que segueixo molt és Soitu.es. I en llengua francesa Slate.fr.

Diu Janquim:

En comptes de tenir por que els ciutadans no periodistes facin intrusisme i es comportin com a periodistes seria més intel·ligent comptar amb aquests ciutadans com a fonts fiables del periodista. La majoria de les persones són gent de fiar. Si el vincle que s’establís fos més potent, si les redaccions digitals apuntessin amb força cap a aquesta banda, es podria acordar una col·laboració molt efectiva entre milers de fonts i un equip de periodistes que pot ampliar, contrastar, filtrar, endreçar i també informar.

No tinc cap intenció de fer publicitat de cap mitjà, però això que reclama en Janquim és exactament Soitu.es, un mitjà que des del primer moment ha entès quina ha de ser la seva relació amb el lector, un lector que busca un altre tipus d’informació i on la seva participació no és limita només a respondre si o no en unes enquestes sinó obrint la possibilitat d’escriure les seves cròniques i opinions al costat de les firmes col·laboradores del diari.

No deixeu de llegir l’anotació d’en Joan en la seva totalitat i els comentaris que hi han deixat, també de gran interès.

El passat 7 de juliol Google feia públic l’anunci de llançament del seu primer sistema operatiu sota el nom de Chrome OS. Els mitjans de comunicació de tot el món no van perdre ni un segon en difondre  la notícia (3cat24, Vilaweb), seguint la pauta habitual en aquests casos: si és un producte de la factoria Google, ha de ser bo. Ningú es qüestionà què hi podia haver darrera del nou sistema operatiu. Les cròniques periodístiques destacaven la seva

simplicitat i la lleugeresa, una característica que contrasta amb les plataformes més habituals (Windows, GNU/Linux i Macintosh), ‘que es van dissenyar en una època en què no existia internet’. El Chrome OS serà gratuït (a diferència de Windows i Macintosh), en canvi d’incloure els habituals anuncis i vincles esponsoritzats que apareixen en molts productes de Google. (Vilaweb.cat, 8 de juliol de 2007).

Qui va redactar aquest paràgraf no va fer un exercici força simple de documentació al respecte el món dels sistemes operatius. Podia haver dit que altres sistemes operatius, com Ubuntu, també es caracteritzen per la seva lleugeresa i simplicitat o també es basa en la seva total gratuïtat i sense haver d’incloure cap anunci. Però si només fos per això, els internautes no ens hauríem de preocupar més del compte.

Google, a través del seu nou sistema operatiu fa un pas més en la seva voluntat de monopolitzar la vida de l’internauta a la xarxa. Tot començarà i acabarà en un servidor de Google. Si no teniu prou informació sobre cadascú de nosaltres, ara els de Mountain View serà propietari de tot el que fem amb el nostre ordinador, filtrarà i gestionarà la nostra informació.

És el que defensa David de Ugarte al seu blog:

Chrome no representa en realidad otra cosa que la pérdida total de soberanía personal sobre la información que generamos y la reconceptualización definitiva de Internet como un conjunto de espacios clientelares estancos donde unas cuantas grandes firmas, otrora mumis, sirven la mesa a unos invitados que ya están completamente desnudos, incapaces de ocultar nada de lo que hagan, piensen o digan al gran patrón que les invita.

Se’ns diu que gràcies al Cloud Computing (la tecnologia que emprarà Chrome OS) la nostra experiència a la xarxa millorarà. En aquest mateix blog advertiem fa uns mesos sobre els perills del Cloud Computing:

Com ha advertit recentment Richard Stallman amb el Cloud Computing l’usuari perd la llibertat de la seva pròpia informació al utilitzar aplicacions webs les quals emmagatzemen les nostres dades en servidors on mai podrem accedir i sense cap control. A més cedim les nostres dades a empreses ubicades per tot el món amb legislacions diferents i que no sempre respecten els drets de l’usuari. Un altre motiu per no utilitzar aquests serveis és la centralització de la informació en mans de molt poques empreses. Si Internet va néixer com una gran xarxa descentralitzada ara s’està tornant cada cop més centralitzada perquè al final són poques webs les que atrauen el gran flux d’usuaris d’Internet del món.

L’analista Juan Varela publicava un article fa uns dies a Soitu sobre el llançament del sistema operatiu de Google i advertia sobre la pèrdua de llibertat de l’internauta.

Mantener la libertad y el control sobre los contenidos es imprescindible. La vida en la nube —el conjunto de operaciones y contenidos alojados y usados directamente en internet— no debería sucumbir al control 2.0 de una empresa como Google. Por mucho que repita su mensaje corporativo de no hacer el mal.

Libertad. Será uno de los puntos críticos del desarrollo de Chrome OS, un sistema operativo para las aplicaciones en internet y el cloud computing. ¿Cómo respetará Google la privacidad y los contenidos de los usuarios? ¿Cómo se dispondrá de los datos y contenidos sin conexión? ¿Cómo liberarse del universo Google cuando encender el ordenador es entrar por una puerta del ciberespacio que te guía y de la que muchos no saldrán?

Des d’ahir oficialment ja sóc llicenciat en història, després d’haver pagar els drets d’emissió del títol. Si fem números, aquests quatre anys a la universitat es poden resumir en:

• He cursat 303 crèdits (no ECTS).
• He pagat 3.497,71 euros pel quatre anys d’estudi a la UAB (primer curs 670,30€;  segon curs 931,70€; tercer curs 971,89€ i quart curs 923,82€).
• El meu expedient acadèmic queda amb una mitjana de 7.83 sobre 10 i 2,10 sobre 4. Això equival a 12 aprovats, 16 notables, 7 excel·lents i 7 matrícules d’honor.
• Al cost de la matrícula se li ha de sumar 170,75 euros pel pagament del títol.

Ja vaig fer balanç d’aquests quatre anys a Ja han passat quatre anys…, El final del llarg camí i Una nova etapa a l’UPF .

Què l’Estat franquista era un sistema polític autoritari, negant el seu caràcter feixista i totalitari és simplement un fals. Ja ho vam dir en aquest blog el passat 2 de maig. Precisament en Vicenç Navarro publica un excel·lent article a Le Monde Diplomatique sota el títol “Las derechas españolas y el fascimo“. Navarro desmunta un per un els arguments d’aquells líders polítics i intel·lectuals vinculats a la dreta espanyola que neguen el caràcter feixista i totalitari del franquisme. Un petit resum:

El franquismo reunió todas las características de la ideología fascista: un nacionalismo extremo con vocación expansionista e imperialista, con un sentido místico (de carácter religioso católico), liderado por un « Caudillo », al que se le presentaba dotado de virtudes sobrehumanas , dirigiendo un Estado que controlaba la radio, la televisión y todos los medios de difusión ideológica  (los directores de diarios, por ejemplo, eran nombrados por el Gobierno) con el objetivo de promover una ideología totalizante que incluía un concepto racista que determinaba unos comportamientos represivos en la promoción de esa ideología .

Tal realidad ha sido negada por autores que basan su negativa en el hecho de que la Falange, el partido fascista, fue perdiendo importancia y tuvo que competir con otras fuerzas y grupos para la configuración de aquel Estado. Tal respuesta ignora que el fascismo era mucho más extenso que la Falange. El liberalismo, por ejemplo, es en Europa un pensamiento ideológico dominante desde los años 1980, aún cuando los partidos liberales han sido minoritarios en este continente. Su gran dominio se debe al apoyo recibido de las clases dominantes que lo han promovido, ayudadas por los gobiernos estadounidense y británico, ejes de tal pensamiento. Lo mismo ocurrió entonces. El fascismo se convirtió en España en la ideología dominante, resultado del soporte que le ofrecieron las clases dominantes, apoyadas por la Alemania nazi y la Italia fascista, cuyo sostén fue crucial, de 1936 a 1945, para la existencia de aquel régimen totalitario.

Por último, gran número de autores concluyen que, si bien el régimen de Franco fue fascista en sus orígenes, dejó de serlo con el tiempo, de manera que, al final, en su periodo terminal, era una cáscara vacía dirigida por personas que carecían de ideología. Meros oportunistas deseosos de reproducir su propio poder. Esta descripción puede ser cierta. Pero lo mismo ocurrió con el régimen comunista en la Unión Soviética, y ello no fue obstáculo para que se le llamara, hasta el último día de su existencia, dictadura comunista, pues sus raíces, sus símbolos y su retórica oficial eran comunistas. Lo mismo ocurrió en España, donde, por ejemplo, el símbolo fascista – las cinco flechas y el yugo – estuvo en la entrada y salida de todas las poblaciones hasta el último día de la dictadura (1978). Y t

D’una forma més aviat discreta s’està celebrant aquests dies el centenari de la Setmana Tràgica. Personalment prefereixo referir-me als fets que tingueren lloc entre els dies 25 de juliol i 2 d’agost de 1909 com la Revolta de Barcelona. I per què? Doncs perquè realment va ser una revolta, un aixecament fruit del descontentament dels sectors populars que veien com de nou el Govern obligava als més joves a anar a una guerra que ningú sentia com a seva. I l’altre motiu és que aquells fets van ser viscuts pels contemporanis de l’època com una revolta i així ho explica la premsa d’aquells dies (La Esquella de la Torratxa, 2 d’agost 1909). El nom de Setmana Tràgica va ser utilitzat pels periodistes de La Veu de Catalunya, diari de la Lliga Regionalista, partit polític vinculat als sectors burgesos de Barcelona.

A Barcelona s’han organitzat un seguit de conferències i exposicions (pdf) al voltant d’aquesta commemoració. En Xavier Caballé en parla al blog El Llibre Vell. No està de més recomanar visitar el blog d’en Xavier, perquè al llarg de les darreres setmanes ha fet un ampli seguiment relacionat amb la Setmana Tràgica: actes, presentacions de llibres, publicació d’imatges…

Parlarem, però d’un altre aspecte. Les editorials del país han aprofitat l’avinentesa d’aquest centenari per portar a les llibreries una bona col·lecció d’obres relacionades amb la Setmana Tràgica. Em crida l’atenció, però, l’especial publicació d’obres d’aquesta temàtica per part de periodistes o escriptors. Això treu a la llum diversos problemes, al meu entendre. D’entrada queda clar que amb la història tothom s’hi atreveix. Ja ha passat tradicionalment amb altres episodis de la nostra història recent, com han estat la Segona República o la Guerra Civil, que està plena de monografies realitzades per persones alienes a la història. Podem parlar clarament de l’existència d’un intrusisme professional (qui deia que això només passava al món periodístic?). Som els historiadors els qui tenim la tasca d’explicar a la ciutadania allò que les fonts primàries ens diuen i també els qui les podem interpretar correctament perquè en tenim les eines.

Què està passant aleshores? No em queda altra cosa que dir, en veu alta, que els historiadors hem de fer autocrítica. Som nosaltres qui treballem amb les fons primàries. Les fonts primàries són la nostra eina bàsica. Però un document, que a nosaltres ens diu molt, qualsevol altre persona no té perquè saber-lo interpretar. Però això els historiadors, davant les fonts primàries, les interpretem i en trèiem unes conclusions. Però alhora de transmetre el coneixement que aquestes fonts ens aporten, els historiadors no som capaços de fer-ho amb una llenguatge planer, amè, que sigui capaç d’arribar a tothom. En poques paraules: no ens fem entendre. I el públic general, interessat en la història, fuig de nosaltres i busca aquelles obres que li resulten més accessibles. Aquest és i ha estat el gran problema dels historiadors. I això les editorials ho saben. Per aquest motiu els editors aposten per aquells professionals que saben arribar al lector: periodistes i escriptors. No ens ha d’estranyar, doncs, que en commemoracions com aquestes les llibreries estiguin plenes d’obres suposadament d’història realitzades per professionals d’altres àmbits.

Tot plegat és preocupant. Celebro que la gent mostri interès i s’interessi per la nostra història però els historiadors hem de sortir de l’academicisme i el tecnicisme en el qual hem estat instal·lats durant tants anys si no volem acabar formant part de la història. La ciutadania ens ha deixat de banda. Ja no ens llegeixen. Ara nous professionals estan fent la feina que els historiadors hauríem de fer. Ha estat culpa nostra. És hora de corregir aquests errors. Sóc optimista. Hi ha grans professionals de la història que estan fent grans obres d’història que res tenen a envejar a les grans obres de la literatura universal en quant al seu estil. Aquest és el camí que hem de seguir.

Vilaweb: La Setmana Tràgica, als llibres