La història de la dreta espanyola a Catalunya de Joan B. Culla

Gràcies al blog d’en Xavier Villalba llegeixo la ressenya que ha realitzat el professor Francesc Vilanova (Dep. Contemporània UAB) del darrer llibre del també professor Joan B. Culla:  La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008. És un llibre que cal llegir. No tan sols perquè en Joan B. Culla sigui un dels professors que més impacte m’ha causat durant el meu pas per la universitat sinó perquè, com bé diu en Xavier Villalba, la ressenya de Francesc Vilanova et fa venir ganes de llegir el llibre.

Francesc Vilanova
Anàlisi d’una perplexitat

Feia molt de temps que la gent interessada en aquestes qüestions sabíem que Joan B. Culla preparava una anàlisi històrico-política en profunditat sobre un dels fenòmens més interessants que s’han produït a Catalunya els darrers trenta anys: la difícil supervivència, vorejant sempre el desastre definitiu, d’una dreta catalana espanyolista que, teòricament, hauria d’haver estat l’hereva històrica d’un franquisme català que. a les darreries del 1975, havia de començar a pensar a ressituar-se políticament davant del nou paisatge.
Professor titular d’història contemporània a la UAB, analista setmanal en diferents mitjans de comunicació, conferenciant acreditat, Joan B. Culla ens posa al damunt de la taula un volum extraordinari, una anàlisi minuciosa i penetrant sobre el món del fraguisme català (Manuel Milien. Josep Santacreu…), primer, Alianza Popular a continuació (Laureano López Rodó…) i, finalment, el Partit Popular de Catalunya (els incombustibles germans Fernández Díaz; els dirigents fugaços: Planas. Bueno…; les grans promeses: Vidal-Quadras, piqué, Nebrera…). que només pot sortir de les mans d’algú amb una solidíssima trajectòria acadèmica, una notabilíssima capacitat d’anàlisi de la realitat política i un remarcable estil a l’hora d’explicar, de manera ben entenedora, certes històries que. en ocasions, no arriben ni a la categoria d’acudit dolent. Potser l’autor no ho pretenia, però a mi la lectura d’aquest treball, la manera com estructura la narració, com utilitza els instruments analítics i metodològics, em fa pensar en la injustament oblidada escola francesa de la història política i l’estasiologia, que a Catalunya ha donat noms de primera categoria com ara Isidre Molas o Hilari Raguer.

Història d’un món polític

Equipat amb un instrumental de primera qualitat, Culla ens explica la història d’un món polític que porta com a marca de*naixença la paraula perplexitat gravada en els seus gens. Repassant una vegada i una altra els fracassos electorals, les lluites intestines, les traïcions d’uns i altres, la misèria intel·lectual dels seus programes, les interferències contínues dels dirigents de Madrid, la poca talla político-intel·lectual de bona part dels seus dirigents, el resum final és aquest: perplexitat. Perplexitat davant del fet que, a pesar de tants desastres, la dreta espanyola a Catalunya ha aconseguit de sobreviure, encara que sigui en els marges del sistema polític català. I no exagero: fins i tot l’èxit més important del PP de Catalunya, e famós pacte del Majestic amb Convergència i Unió, del 1996. va ser un fracàs per als peperos catalans. Si ens ho mirem des d’aquesta òptica. La Campana l’ha encertat publicant el llibre en aquestes dates: és la història d’una penitència contínua, d’una llarguíssima Setmana Santa de trenta anys, protagonitzada per una colla d’empresaris, funcionaris, professionals més o menys liberals, de segona categoria dins del cosmos polític català, que viuran permanentment entre la penitència, la passió i la resurrecció.

Calia fer un esforç tan considerable per analitzar un microcosmos tan poc prometedor Sí. valia la pena. I és necessari perquè estem molt mancats d’estudis i recerques sobre es dretes catalanes però no catalanistes. Culla ja ens en va oferir una primera pista, a les darreries dels anys 70. amb un article sobre l’extrema dreta catalana durant la República. Ara ens porta fins a la dreta catalana de la Transició i la democràcia. Ens falta el pròleg al seu treball: el franquisme català de la segona meitat de la dictadura. Tot arribarà.

Heus ací, doncs, una gran recerca, una excel·lent anàlisi històrico-política, que només es pot aconseguir amb molts anys d’estudi, de reflexió, i amb eines científiques i una formació acadèmica de primera línia. Que ningú es confongui: no és una crònica periodística, ni un intent d’assaig sociopolític, ni una recopilació d’articles d’opinió. És un llibre seriós sobre un afer molt seriós. I només un professional sòlid com Joan B. Culla el podia dur a terme i d’una manera tan excel·lent.

Ens juguem el futur d’Internet

El Parlament Europeu ha de votar demà el Paquet Telecom, del que hem parlat ja en aquest blog en anteriors ocasions. Enrique Dans ho explica àmpliament al seu blog.

Lo que se vota en el Parlamento Europeo es el llamado “telecoms package“, el resultado de la presión de tres de los lobbies más fuertes del mundo: el político, el de las telecomunicaciones y el de los derechos de autor. El paquete de medidas otorga a las empresas de telecomunicaciones un poder omnímodo para convertirse en los auténticos policías de la red: pueden examinar tus comunicaciones, decidir si lo que recibes o envías puede pasar por la red o debe ser bloqueado, impedir el acceso a determinados sitios en función de cualquier tipo de criterio y sin pasar por un órgano judicial, o vender acceso preferencial a determinados sitios como si fueran canales de televisión. La peor de las pesadillas, el entorno en el que Estados Unidos se negó a entrar, la desnaturalización y desactivación más completas de la red, convertidas en realidad.

La recta final

Em pregunten els amics perquè no actualitzo amb una certa regularitat el blog. La veritat és que el ritme de publicació ha baixat dràsticament en les darreres setmanes. No és que em vulgui desentendre, ens el contrari. Obrir aquest blog va ser una de les millors decisions que vaig prendre, per allà al mes de setembre de 2007. Elliot.cat no té previst tancar ara ni en els propers mesos. Espero que tingui una vida molt llarga.

El motiu de l’escassa actualització d’aquest espai té a veure amb els estudis. Si tot va bé en qüestió d’un mes em llicenciaré. Això vol dir que en el que queda de mes he de fer el darrer esforç per acabar una feina que vaig iniciar per allà al 2005: la llicenciatura d’història. Hauran estat quatre anys molt intensos. Algun dia, quan ja hagi acabat i estigui prenen el sol sota una palmera (el que espero que sigui aviat) us explicaré el que ha estat per a mi aquesta fantàstica experiència a la universitat. Doncs bé, perquè aquesta història (mai millor dir) acabi bé, ara toca dedicar-s’hi amb cos i ànima. Això vol dir que no podré atendre el blog com es mereix, cosa que m’entristeix enormement. Espero poder caure per aquí en alguns moments durant aquests setmanes. No us asseguro res. Ara toca estudiar. Fins aviat!

La dictadura franquista va ser feixista

Em sorprèn que a aquestes alçades encara hi hagi qui pensi que la dictadura franquista no va ser feixista, però, cal insistir-hi, entre els historiadors hi ha ampli consens en qualificar el règim dictatorial espanyol com a autènticament feixista. Així ho defensen historiadors com Pere Ysàs o Martí Marín, professors de la Universitat Autònoma de Barcelona. Malgrat la rigorisitat i la bona feina dels historiadors hi ha al nostre país una colla d’intel·lectuals revisionistes amb gran fortuna a les tertúlies de ràdio i televisió que amb l’ajuda d’institucions vinculades a determinades ideologies polítiques estan intentant reescriure la història del nostre país. Aquests revisionistes gaudeixen d’una gran acceptació entre les grans editorials del país (especialment en una d’elles, catalana) i són capaços de convertir els seus pamflets en autèntics best-sellers.

Precisament avui la FAES de José María Aznar presentava la darrera edició de la seva revista “Cuadernos de Pensamiento Político” on es publica un article del catedràtic de dret polític Manuel Ramírez on defensa que la dictadura franquista no va ser feixista. Ho defensa dient que el règim es va caracteritzar per l’absència d’una ideologia concreta, ja que l’únic que volia era perpetuar-se al poder. Mai en tant poques paraules s’havia pogut dir tantes bestieses.

Anem a pams. El feixisme era un fenomen present a Espanya ja des dels anys 1920-30. Com ens explicà en Pere Ysàs, fa uns anys la historiografia es qüestionava si el franquisme fou a conseqüència d’un projecte polític elaborat prèviament o si la dictadura era la conseqüència d’un seguit d’esdeveniments. L’historiador Javier Tusell va insistir en que la dictadura franquista, si no havia estat un accident, gairebé. Afirmava que no era el projecte sostingut per la majoria de les forces polítiques que participaren al cop de 1939, sinó que la pròpia dinàmica de la Guerra Civil havia portat a la creació del nou ordenament polític. Avui en dia la formulació més acceptada entre els historiadors és que el franquisme fou fruit de la confluència d’un seguit de projectes que s’havien desenvolupat des de 1933 que tenien moltes convergències, influïts pels feixismes europeus. Projectes que s’havien materialitzat sota la Guerra Civil. Tampoc és sostinguda la interpretació que el franquisme és fruit d’un seguit d’esdeveniments. La majoria d’historiadors estan d’acord en dir que el franquisme és la confluència d’un seguit de projectes. Però, quins eren aquests projectes?

• El projecte falangista: organització petita fins 1936, però que té un programa clar: conquesta de l’Estat i construcció d’un Nou ordre feixista.
• El projecte tradicionalista: projecte no tan definit. Antiliberal, de caràcter tradicionalista/carlista que defensa la monarquia i un ordre tradicional. Molt influït per l’experiència italiana. Mirada sostinguda cap a la Itàlia feixista.

I dos projectes en formació:

• Monàrquics-Alfonsistes: forces o organitzacions més identificades amb la monarquia. Abans de la caiguda de la monarquia s’havien anat allunyant de la monarquia liberal i aproposant-se a un discurs autoritari, antiliberal. Certa admiració pel feixisme.
• Catolicisme conservador (CEDA): evolució que en aquest cas coincideix en la seva posició antiliberal. Amb na atenció i admiració cap a la Itàlia feixista i l’Alemanya feixista.

Totes aquestes forces volien la destrucció de la República. Certament el Nou Ordre franquista no obeïx íntegrament a cap dels projectes d’aquestes forces, però sí confluirà amb elements essencials presents en aquestes forces: totes són forces antiliberals i antidemocràtiques, incorporen també una certa crítica cap al capitalisme i creuen en la necessitat de crear un nou ordre polític. Totes elles comparteixen un nacionalisme amb moltes similituds. La dictadura franquista no és la conseqüència d’un projecte polític prèviament elaborat, és producte de la confluència d’una diversitat de projectes, que tenen un elevat percentatge de convergències. Això explica com s’acaba consolidant una dictadura con la franquista.

Tots els projectes abans esmentats tenien diferents trets en comú però el més important és que buscaven la construcció d’un Nou Estat, un nou ordre. Aquest és un element significatiu força important com per considerar la seva similitud amb els projectes feixistes europeus. La dictadura franquista, com l’italiana i alemanay destruí l’ordre liberal democràtic existent, eliminà els drets fonamentals típics dels estats liberals-democràtrics, negà el pluralisme polític i creà el Partit Únic (instrument polític fonamental), negà la lliure associació creant organitzacions estatals d’enquadrament de tota la societat i creà un gran aparell propagandístic, perquè malgrat l’ús de la violència, el nou ordre volia tenir la convicció del màxim nombre de persones.

Martí Marín, al seu llibre “Història del franquisme a Catalunya” (Ed. Eumo, 2006) es manifestà clarament favorable a considerar el franquisme com la variant espanyola del feixisme, sense negar es seves peculiaritats. Us recomano la lectura d’aquest llibre per la seva claredat expositiva i narració viva. D’igual forma Pere Ysàs, Carme Molinero i José María Marín a “Historía política 1939-2000” afirmen que “al margen de la posterior evolución de la dictadura, en particular después del final de la Segunda Guerra Mundial, el Nuevo Estado aparecía en 1939 con los rasgos fundamentales de un régimen fascista, y aún los agudizó en los primeros años de la posguerra. Tanto atendiendo a la ideología, como a los nuevos instrumentos políticos, a la configuración institucional y a las principales políticas sectoriales y sus objectivos, el régimen franquista, que proclama su voluntad de integrarse en el Nuevo orden europeo liderado por Alemanía, tenía mucho maś parentesco con las dictaduras italiana o alemana que con dictaduras tradicionales de otras épocas o latitudes”.