Camden Town

Camden Towm, Londres, març de 2009

Palace of Westminster

Palau de Westminster, seu del Parlament del Regne Unit, març de 2009.

Passejant per Kensington Street

Barri de Kensignton, Londres, març de 2009.

The British Museum

The British Musem, Londres, març de 2009.

Arquitectura urbana de Londres

M’agrada l’arquitectura de Londres. Amb una població urbana d’uns 7 milions d’habitants, costa trobar edificis alts. Clar que la superfície total de la ciutat és immensa. Març de 2009.

Picadilly Circus

Picadilly Circus, Londres, març de 2009

Vaga a Lletres?

Des del passat dimecres 1 d’abril fins aquest divendres els alumnes de  la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona hem tornat a patir, per enèsima vegada, una vaga imposada des de l’Assemblea d’estudiants. Recordem als lectors d’aquest blog que des de que va començar el segon quadrimestre, a finals de febrer, no hi hagut setmana que no s’hagi interromput algun dia l’activitat acadèmica.  A diferència del que ha passat a d’altres universitats i facultats de l’Autònoma, a Lletres totes les vagues que s’han realitzat fins el moment han anat acompanyades de coaccions i amenaces (en forma de piquets violents) per impedir que els estudiants poguessin assistir a les aules. És un fet que s’ha de denunciar públicament. Aquesta forma de violència es va estendre la setmana passada a a la Facultat d’Història i Geografia de la UB, impedint als estudiants i professors accedir a les classes. A la UB només van ser dos dies. Immediatament tots els mitjans de comunicació es desplaçaren fins al Raval per mostrar el que estava passant (vídeos de TV3 i Els Matins). Periodistes, polítics i professors junt als alumnes denunciaren les coaccions que s’estaven produint en aquella Facultat. Especialment significatiu és el relat que realitzava una estudiant de la Facultat del Raval al seu blog personal just aquells dies (29 de març):

No vull tenir por pels meus companys, companys a qui estimo i que l’únic que han fet ha estat expressar la seva opinió lliurement. M’agradaria que demà puguem entrar tots a la Facultat mirant ben amunt i sense por de ser reconeguts, sense por de represàlies pel simple fet de dir les coses sense tenir en compte les possibles amenaces posteriors. El discurs de la violència ha estat el que s’ha acabat imposant a la nostra Facultat, es pot respirar l’angoixa dels estudiants que han decidit parlar i no seguir callant com s’havia fet fins ara. Sé que hi ha maneres molt diverses de dir les coses, fins i tot de veure-les, però el que mai consideraré normal és patir perquè ja no sé qui es fa responsable de la nostra integritat física. És depriment recórrer el despatxos i veure com les responsabilitats es dil·lueixen i al final només queda un estol d’estudiants estesos entre l’angoixa i l’esperança. És trist pensar que tothom espera sense saber a què, que l’únic que podem aferrar és la idea que el sentit comú s’estengui i s’acabi amb una situació que ja ha arribat massa lluny. I creieu-me si us dic que mantenir aquesta esperança és molt difícil veient l’ambient que es respira a la porta de la Facultat.

El sentiment de ràbia i angoixa que relata aquesta estudiant és el que vam viure en primera persona tots els estudiants de Lletres de l’UAB durant la llarga ocupació dels mesos de novembre i desembre, durant els quals se’ns impedí anar a classe. Interessant la reflexió llegida al blog Bona Mens sobre la coacció exercida pels estudiants assemblearis aquests dies al Raval. Un extracte:

Aquestes formes es basen, en un principi, en impedir a través de la força i la violència – tan física com verbal – l’accés de qualsevol estudiant a l’edifici, sobretot si la intenció d’aquest és la d’assistir a classe. Per defensar la seva posició apel·len a teories desconegudes com els drets col·lectius o sobre la posibilitat de pactar la llibertat a l’hora d’escollir secundar, o no, una vaga, entre d’altres. Ambdós arguments esmentats em sembla que ni tan sols haurien de poder ser pensats per cap company de la nostra facultat, i encara menys si tenim en compte que entre les nostres parets s’estan impartint assignatures com Ètica. En primer lloc, perquè quelcom com els drets col·lectius no existeix; d’altra banda, perquè la llibertat no pot ser sotmesa a votació. I no és que cregui que el problema rau en el fet que aquesta votació hagi estat duta a terme per una minoria. El que passa és que la llibertat és un punt de partida, un fonament, un pilar des del qual pactem. Sense llibertat, el pacte mateix perd tot el sentit.

La direcció de la universitat es despreocupà totalment dels estudiants i cap mitjà de comunicació s’interessà per la nostra situació. Per sort els estudiants han començat a dir prou. Una ocupació i tot el que ha vingut després, que per cert, de moment ja ha costat a la universitat més de 125.000 euros:

Según la UAB, los sucesivos encierros, ocupaciones y actos de protesta se han traducido en la rotura de vidrios, destrozos en puertas y mobiliario y pintadas en toda clase de recintos, tanto en el interior como en el exterior. En poco más de tres meses, la UAB ha gastado 125.000 euros que han salido de su presupuesto ordinario. A esa cantidad hay que añadir los gastos que supondrán la reparación de la cristalera del rectorado, rota esta semana, y la limpieza de las numerosas pintadas de la plaza Cívica y otros locales en que aún no han empezado.

Com dèiem al començar l’anotació aquesta setmana s’ha produït una nova vaga a Lletres. Vaga que ha estat un autèntic fracàs per l’Assemblea. A l’espera una informació oficial, que creiem no arribarà mai, podem afirmar amb tota seguretat que el seguiment de la vaga ha estat del 0,01%. Es rumoreja que aquest cop els piquets violents s’han vist per Candanchú:

alguien dice que ha visto los piquetes por Candanchú…

Dijous es celebrà una nova assemblea on, pel que es pot llegir a l’acta,  “la vaga convocada a la facultat de lletres per als dies 1,2 i 3 està sortint malament, sense piquets no es pot fer vaga. Es qüestiona per enèsim cop si el sistema de votacions es l’apropiat per prendre decisions en assemblea. Hi ha un sentiment general de que estem malgastant una arma com la vaga molt fàcilment”.

Per sort aquests dies s’ha imposat el sentit comú i els estudiants han pogut anar a classe amb total normalitat. Alguns no acaben d’entendre que n’estem farts i continuem fent propostes per futures mobilitzacions:

• Fer classes fora com el curs passat.
• Concentracions a seus del tripartit i institucions del govern.
• Campanya conta la cap de premsa de la UAB, persona que s’ha dedicat a silenciar tota mobilització estudiantil.
• Fer vagues puntuals i ben plantejades.
• Proposta de referèndum per ocupar amb tres opcions: Sí ocupar i vaga, No, Sí ocupar sense vaga.
• Ocupar sense alterar l’activitat acadèmica però amb certa autogestió de les classes pels alumnes.
• Debat amb la nova degana per a que expliqui com s’aplicarà Bolonya i com s’està aplicant a la nostra facultat.
• Ocupar la biblioteca i fer vaga a la japonesa.

Continuarà…

Els estudiants hem dit prou

“Som un grup d’alumnes de la Facultat del Raval que, considerant inadmissibles els incidents ocorreguts aquestes darreres setmanes, volem fer sentir la nostra veu perquè ni ens sentim representats per l’Assemblea de la Universitat ni ens sembla tolerable que les decisions que allà es prenen vinculin a tota la comunitat universitària.

Donada la vigència del tema i els pocs mitjans dels que disposa una part important de l’alumnat per fer-se escoltar, considerem oportú fer un seguiment personal del dia a dia a les nostres universitats, i donar constància de les reunions i de les conferències que s’hi esdevenen.

1. Considerem que les vagues, com a dret que són, no han de votar-se, sinó que s’han de poder exercir o no exercir lliurement i a títol individual.

2. Considerem il·legítim qualsevol mecanisme que impedeixi la lliure circulació a la Facultat i el funcionament regular del curs acadèmic.

3. Manifestem la nostra decepció i indignació amb les autoritats acadèmiques per la gestió que s’està fent de la situació i considerem que, amagant el problema o esperant que es dissolgui espontàniament, únicament s’incrementa la tensió i es complica molt més el desenllaç dels esdeveniments.

4. Apel·lem al sentit comú i al diàleg, insistint en el fet que, abans de crear un diàleg, calen unes condicions prèvies sense el compliment de les quals aquest no pot ni ha de plantejar-se.

5. Aquest pretén ser un espai d’opinió lliure on cada participant es farà responsable dels articles que ell signi, en cap cas el conjunt d’administradors o bloguers respondrà per un article signat.[ En el cas d’articles enviats per mail acceptarem pseudònims, però haurem de consensuar si acceptem el seu contingut ja que, en cas de no haver-hi persona física que en respongui, ho haurem de fer nosaltres com a publicadors/administradors].

El blog és obert a tots aquells qui vulguin participar, només cal enviar un mail a l’adreça bonamens2009@gmail.com amb el contingut de l’article que es vulgui publicar. S’accepten anònims però sota unes condicions ja tancades i esmentades al punt anterior; qui vulgui sortir d’aquestes haurà de fer-se responsable d’allò que escriu de forma personal.”

Aquest és el manifest funcional del blog “Bona Mens“, una plataforma de comunicació i organització dels estudiants de la Facultat d’Història i Geografia de l’UB que arran dels darrers fets ocorreguts a la seva facultat volen “fer sentir la nostra veu perquè ni ens sentim representats per l’Assemblea de la Universitat ni ens sembla tolerable que les decisions que allà es prenen vinculin a tota la comunitat universitària”.

És un manifest que subscric al 100%. Els estudiants hem dit prou. A Lletres, de l’UAB, des de dimecres s’està vivint una “vaga” que no està seguint ni els propis convocants. Esperava un comunicat de l’Assemblea donant dades de seguiment de la vaga, però com que aquest no arriba, m’aventuro a dir que ha estat del 0%. Totes les classes s’han pogut seguir amb normalitat i els estudiants que hem volgut continuar amb la activitat acadèmica no hem tingut cap problema per fer-ho. Tothom s’està comportant a l’alçada de les circumstàncies i la normalitat és absoluta a la Facultat. Enhorabona.

Yes, nou àlbum de Pet Shop Boys

El nou àlbum de Pet Shop Boys, publicat el passat 23 de març, Yes, és el desè àlbum d’estudi, el qual es va gravar durant el 2008 sota la producció dels propi Pet Shop Boys en conjunt amb Brian Higgins i l’equip de Xenomania. El primer single és “Love, etc.” i el videoclip ja està disponible a YouTube.

Periodistes cívics

Rafael Díaz Arias, periodista i professor d’Informació Audiovisual a la Universidad Complutense es pregunta al número 1 de l’observatori “Medios de Comunicación y Sociedad” (PDF) si som ja tots periodistes, seguint un llarg debat del qual ens vam fer ressò fa uns mesos en aquest mateix espai.

Yo periodista, tú periodista, él periodista… ¿Quién no se considera hoy periodista? Cualquiera que envía o rebota un mensaje en el ciberespacio, manda un correo electrónico, un comentario a una información, tiene un blog o una página personal, o carga un vídeo en YouTube se reivindica periodista. Si somos todos periodistas ¿sigue teniendo sentido ser periodista en la época del ciberespacio?

L’autor assegura que, en una societat on Internet ha esdevingut una peça tan essencial per tots, cal replantejar-se la mediació social que han vingut realitzant històricament els periodistes. A la xarxa l’individu compta amb canals de doble via que permeten la conversació, la difusió d’idees a la vegada que el debat. Pel que fa a la informació d’actualitat, planteja Díaz Arias, fins ara aquesta estava vinculada quasi exclusivament als mitjans de comunicació mentre que ara el ciutadà, gràcies a Internet, pot editar-la i difondre-la. És editor, creador i difusor d’informació.

Amb tot això quin rol juguen els blogs? Díaz Arias planteja que amb l’explosió dels blogs al 2001 sorgí la noció del Citizen Journalism, autors convertits en informadors que van trencar el monopoli dels grans mitjans i van convertir el periodisme en una conversació global. Ell diferencia entre els periodistes cívics i els periodistes ciutadans. Els periodistes cívics serien aquells professionals de la informació compromesos en convertir el ciberespai en un espai cívic i els periodistes ciutadans són aquelles persones no professionals que generen informació interactiva d’actualitat.

Como punto de partida, hacer periodismo cívico es hacer buen periodismo tradicional.El periodismo cívico tiene que regenerar el espaciomediático, tan degradado por el comercialismo, los procesos de concentración y la colusión de intereses con los políticos. Los mercaderes de los medios aprovechan la competencia del mundo virtual para degradar la información y las condiciones de trabajo. Por ejemplo, entienden la convergencia digital como unmodo de reducir empleos y cargar de trabajo al periodistamultimedia, un hombre orquesta que edita la misma información en distintas plataformas y soportes, pero que no controla esa información, generada, dirigida y controlada por fuentes oficiales y empresariales. El periodismo cívico exige salir de las redacciones multimedia y regresar a los orígenes, volver a la calle para escrutar críticamente los cambios que marcan nuestro devenir personal y colectivo. Sólo los medios que originen información propia de calidad sobresaldrán de la cacofonía del ciberespacio. Pero el periodismo cívico tiene que volcarse en el ciberespacio, balizándolo para facilitar la integración en un espacio público de esos espacios comunitarios que crean las comunidades.

Tots som periodistes? Díaz Arias té clara la resposta: no. Llegiu l’article en la seva totalitat, el qual recomano profundament, i veureu a quines conclusions arriba i quins camins de futur dóna per aquells professionals de la informació que vulguin comprometre’s amb la revolució d’Internet.

Rafael Díaz Arias, “Periodismo cívico versus periodismo ciudadano”. Pàgines 9-14 (PDF). “Medios de Comunicación y Sociedad” de la Fundación 1º de Mayo.