El GREHSIC (Grup de Recerca d’Història Social i Cultural) adscrit al Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona organitza el dimarts 21 d’abril una jornada de debat al voltant del 90è aniversari de la constitució de la Tercera Internacional sota el títol “La Internacional Comunista en la Història“. La jornada tindrà lloc a la sala d’actes B7/1056 annexa al departament d’història contemporània de la Facultat de Lletres. L’acte és obert a tothom i no requereix inscripció prèvia. El programa és el següent:

10 h Aldo Agosti: “Un balanç historiogràfic”

11 h Alejandro Andreassi: “Willi Münzenberg, La lluita per l’opinió pública”

12 h Claudio Natoli : “La IC i el feixisme”

13 h Debat

16 h Josep Puigsech: “La IC i el comunisme Català”

17 h Josep Lluis Martín Ramos: “El comunisme català durant la dictadura”

18 h Debat final

Els mitjans de comunicació han informat sobre la sentència d’un jutge de Logroño que ha condemnat a sis mesos de presó i una multa de 4.900 euros  un jove de 22 anys per lucrar-se amb una web de descàrregues (20Minutos, Consumer, NoticiasDot). El web en qüestió és PSPinfo.com. Les informacions periodístiques ens expliquen que la sentència és pionera a Espanya perquè fins al moment s’havien arxivat totes les denúncies a webs similars (es tracta de fòrums on els usuaris comparteixen enllaços cap a servidors externs on es poden descarregar pel·lícules, àlbums de música i videojocs, entre d’altres).

La notícia reproduïda a diferents mitjans ens aporta una informació incompleta i força tendenciosa, en la meva opinió, perquè no fa altre cosa que transmetre un missatge elaborat per les entitats de gestió de drets: la utilització de les xarxes d’intercanvi d’arxius P2P és delicte i suposa un acte de pirateria que atempta contra els drets intel·lectuals. És un missatge totalment fals, que una vegada i una altra ha estat desmentit tan per la justícia espanyola com pels professionals del dret que treballen en l’ús de les noves tecnologies.

Un dels professionals que més ha treballat aquest tema és David Bravo, advocat especialista en Internet. Bravo va ser un dels advocats que va portar el cas del web Sharemula, un web que subministrava enllaços P2P. Diverses entitats de gestió de drets denunciaren els seus propietaris i finalment l’Audiència de Madrid, òrgan que portava el cas, es va pronunciar clarament: els webs d’enllaços P2P no són cap delicte. Aquesta resolució judicial va tenir molta importància perquè serví de precedent per altres casos que van venir després.

Aleshores com s’explica que ara la justícia s’hagi pronunciat contra els webs d’enllaços P2P? Ha canviat la legislació? En absolut. El cas d’aquest noi de 22 anys condemnat per ser propietari d’un web que compartia enllaços a descàrregues P2P, i que els mitjans de comunicació en cap cas van explicar, és que el noi per evitar una condemna econòmica major arribà a un pacte amb els denunciats, per declarar-se culpable i aconseguir així una rebaixa de la condemna. Això s’ha conegut ara gràcies a una entrevista que ha realitzat en David Bravo al noi condemnat. A l’entrevista queda tot ben clar:

David Bravo.- ¿Por qué aún a sabiendas de que los jueces estaban considerando que estas páginas no eran delictivas decidiste declararte culpable?

Kuve: Es cierto que estábamos informados de que todos los juicios en curso contra páginas similares se estaban resolviendo de forma favorable para los webmasters en la vía penal, pero sin embargo, en todos quedaba abierta la vía civil a la cual no podíamos hacer frente, ya que no disponía, ni de la cantidad de dinero que se podía llegar a solicitar en compensación, ni de la posibilidad de adquirir una defensa jurídica especializada en el tema.

De esta forma aprovechamos que el demandante ofreció llegar a un acuerdo en el que me declaraba culpable a cambio de ajustar la multa a una cuantía simbólica, y entonces decidímos que era mejor aceptar el acuerdo.

Aquesta història serveix per deixar clares dues qüestions: una, que els mitjans de comunicació, moltes vegades, no serveixen als seus lectors una informació completa i real (ja sigui per falta de documentació o per respondre a uns interessos econòmics i polítics determinats). Quins interessos hi ha al darrera d’aquest cas? Ho explica el periodista Nacho Escolar:

La industria del copyright tiene así lo que tanto quería: una sentencia que les dé la razón, aunque sea con trampa, para poder asustar desde los medios a los internautas. La sentencia no sienta jurisprudencia, pues no lo hacen las de los juzgados de lo penal y menos aún si es por común acuerdo. Pero sí cumple un objetivo: manipular el ánimo de la opinión pública. Y no olviden que los jueces también ven el telediario.

I dos, que els blogs d’Internet estan esdevenint una potent eina d’informació molt útil per arribar fins al fons de la notícia i desemmascar les mentides dels governs i els poders econòmics. Aquesta és una tendència que es va accentuant amb el temps: els blogs especialitzats ofereixen cada cop una informació més elaborada i documentada en detriment als mitjans de comunicació.

En aquest cas concret, hi hagut falta d’informació per part dels mitjans o falta d’interès en explicar la veritat del cas? Vostès mateixos. Jo ho tinc clar.

Actualització: Público ha penjat a les 21.30 (una hora més tard de publicar-se aquesta anotació) una notícia on expliquen amb tot de detalls el cas d’aquesta sentència. Una bona feina de periodisme, que cal reconèixer. Enrique Dans, publica un article al seu blog on també fa esment a la desinformació que han creat els mitjans. Per Dans la informació proporcionada per la premsa no era “tendenciosa”, ni “matizada”, ni “media verdad”, sino directamente falsa. Más falsa que Judas.

Recomano la lectura de la darrera anotació d’en Josep Sort al seu blog sobre el nou govern de Zapatero i els efectes que aquest poden tenir sobre Catalunya. En Sort, amb el seu estil tan clar i català, afirma que el canvi de govern respon a “una autèntica ofensiva neo-ecspanyolista que no fa més que preparar el que ja he dit en altres posts: el gran pacte d’estat entre el PP i el PSOE”. Prefereixo no citar cap fragment del text perquè tot ell, en la seva totalitat, és genial i no s’entendria sense fer-ne una lectura complerta, així que us emplaço a la seva lectura.

La nova ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, (per situar-nos, signant del ‘Manifiesto por una lengua común‘ i expresidenta del lobby de l’Acadèmia de Cinema espanyola) ha parlat a través dels micròfons de RNE. La ministra ha intentat sortir del pas de les dures crítiques que ha rebut des de que va ser designada com a titular de la cartera de cultura el passat dimarts afirmant que té per objectiu “ordenar Internet per evitar que ens quedem sense continguts”. Anem a pams.

Per qui no ho sàpiga González-Sinde abans de ser nombrada ministra de Cultura era la màxima representant del lobby de cineastes de l’Estat espanyol. Com a presidenta de l’Acadèmia va manifestar-se a favorable a adoptar una actitud bel·ligerant contra les descàrregues “il·legals” a Internet. Enrique Dans, analista d’Internet, opinava en el seu blog el mateix 7 d’abril que l’elecció de González-Sinde responia a “un clarísimo pago por el apoyo de la farándula durante la campaña electoral: a todos los efectos, bien podían haber puesto a Teddy Bautista y llamar a la cartera “Ministerio de la SGAE”. I creia que Zapatero “en lugar de buscar una persona equilibrada, moderna, capaz de entender el nuevo escenario tecnológico en el que se desarrolla la creación cultural, se ha decidido optar por una persona radical, retrógrada, incapaz de entender algo como la red, y obsesionada por la criminalización de las descargas y por obtener prebendas de las empresas de telecomunicaciones. Una persona que califica el canon como claramente insuficiente, cuya designación destruye cualquier posibilidad de alcanzar un equilibrio entre los derechos de los internautas y de los ciudadanos en general y los de esos creadores aferrados a modelos de negocio imposibles hoy en día y que están dispuestos a llevar a todo el mundo a la cárcel con tal de mantener su situación”.

Les reaccions a la xarxa no es feien esperar. La mateixa Associació d’Internautes emetia un comunicat, el mateix dia del seu nomenament, on qualificava la seva designació com un “desafiament als internautes” i recopilava un extens llistat de pàgines webs on criticaven la seva elecció. En el fons darrera del seu nomenament trobem un greu conflicte d’interessos. Qui ens garanteix que la nova ministra no actuarà a favor d’un determinat sector, el lobby del cinema, i en detriment del desenvolupament d’Internet? És el que denunciava Juan Varela, periodista i analista de mitjans, al seu blog:

El problema de la nueva ministra es su parcialidad e intereses, a tenor de sus cargos y posturas públicas anteriores, acentuadas por una estrategia del presidente del gobierno, Rodríguez Zapatero, encaminada a lograr la aprobación de una ley del cine que no satisface a casi nadie. El drama de este asunto no es la elección de González-Sinde, sino la estrategia de un gobierno que considera el cine español lo más importante en este momento de todo el ámbito cultural. Y de lado se deja el resto. Sobre todo la nueva cultura del ciberespacio, internet y la participación. Una corriente y un fenómeno transversal que constituye un nuevo ecosistema que afecta a todo lo englobado en el Ministerio de Cultura -de los museos a las bibliotecas, de la música al cine- como al resto de la sociedad. El problema no es González-Sinde, sino una política que pese a reinstaurar el ministerio de Ciencia y Tecnología lo deja sin competencias después de no aclarar los problemas con Industria y el ministro Miguel Sebastián, adalid de las telefónicas y las televisiones.

Per tot plegat ahir l’Associació d’Internautes demanava la recusació de la nova ministra al·legant que “carece de aptitud, imparcialidad y neutralidad que el desempeño de las funciones que su alto cargo exige y que, sobretodo, existe un claro conflicto de intereses entre las decisiones que debe tomar y sus intereses privados y/o profesionales”. Avui els mitjans de comunicació se’n feien ressò (La Vanguardia, EP, El Mundo, El País, entre d’altres). Fins i tot un grup a Facebook ja ha aplegat més de 18.000 persones que demanen la seva dimissió.

Tornant a les declaracions de la ministra d’avui a RNE sobre la necessitat d’ordenar Internet, ens hem de preguntar a què s’està referint González-Sinde exactament. Està molt clar. Quan la ministra parla d’ordenar Internet en realitat el que vol dir, però no diu, és que s’ha de controlar Internet. Jo em pregunto si aquesta és la feina d’un ministeri de Cultura. I anem més enllà, la feina de qualsevol govern és controlar Internet? Controlar-nos, per què? Per què ens tenen por? Hem remeto a l’obra de José Francisco Alcántara, “La sociedad de control“, on ens explica molt clarament perquè els governs de tot el món tenen tan interès en controlar la xarxa.

Per tot això i per defensar que el castellà està perseguit a Catalunya, jo també demano la dimissió de la Ministra de cultura.

Entre els mesos de setembre de 1941 i gener de 1944 la ciutat soviètica de Leningrad (actual Sant Petersburg)  va patir el conegut com a Setge de Leningrad, protagonitzat per les tropes alemanyes. La història és força coneguda per tothom. Ara es poden veure unes espectaculars imatges a Internet que superposen les imatges històriques d’aquell dur setge amb la vista actual dels carrers de la ciutat russa.

L’associació Espai Marx va posar en marxa fa uns mesos Els Arbres de Farenheit, una pàgina web amb una col·lecció força àmplia d’obres clàssiques del moviment obrer. Com a estudiós del tema, reprodueixo la nota que van fer pública tot esperant que pugui resultar d’interés per als lectors d’aquest blog.

Per què Els Arbres de Farenheit?

La crisi i gairebé desaparició de les opcions de l’esquerra transformadora i revolucionària, present en les nostres societats de capitalisme desenvolupat comporta també, necessàriament, una reculada del pensament avançat no únicament en allò polític i social si no també com instruments de pensament i com eines de treball en ciències socials. Les noves generacions d’estudiosos de les qüestions socials (historiadors, economistes, sociòlegs, filòsofs…) així com també els militants socials i polítics de les noves generacions tenen o tindran dificultats per a poder localitzar i emprar textos bàsics que en altres èpoques eren relativament fàcils de trobar. Les biblioteques dels vells militants solen acabar, no cremades com en Farenheit 451 però sí en els contenidors d’escombraries, a mesura que els seus posseïdors ingressen a una residència o encimbellen el camí del cementiri. Les biblioteques de les universitats acaben amortitzant llibres essencials que han estat útils a generacions d’estudiosos i de militants per a pensar el món i per a transformar-lo. Tota una tradició està en perill d’extinció.

Ray Bradbury va escriure ja fa molts anys una novel·la sota el títol Farenheit 451 on es parlava d’una societat suposadament feliç que vivia sota l’imperi de la cultura àudio-visual de masses, i sota el control ferri d’un govern l’objectiu màxim del qual éra la felicitat dels seus ciutadans a través del consum. Una societat en la qual els bombers cremen els pocs llibres que queden cridats per les denúncies de veïns sempre desitjosos de contribuir a la governabilitat i al control social. Precisament Farenheit 451 fa referència a la temperatura a la qual crema el paper.

Però sempre hi ha un grup d’irreductibles que pretenen resistir i preservar per a les noves generacions el patrimoni, literari, filosòfic i cultural de la humanitat. És el cas dels homes que viuen en el bosc, cadascun dels quals aprèn de memòria un llibre amb l’objectiu de poder-lo transmetre a les generacions futures. Aquests homes del bosc són Els Arbres de Farenheit. I això és el que intentem amb la biblioteca de ciències socials: permetre que el patrimoni alliberador dels textos del moviment obrer i popular que almenys des de la Revolució Francesa s’esforça per establir el regne de la igualtat i de la llibertat, no desapareguin del tot. Posar-los a l’abast de tot el món. Obrir un pont entre generacions per a poder traslladar algunes de les eines que les tradicions emancipatòries van usar en la seva lluita. Aquesta és una tasca col·lectiva. És una tasca també sense fronteres ideològiques, en les quals totes les tendències i cultures emancipatòries tenen un espai. Tu, estudiós de les ciències socials; tu, vell o nou militant posseïdor d’un text en paper, difícil o impossible de trobar més enllà d’alguna llibreria de vell o d’alguna biblioteca en perill d’extinció…. Dóna el mateix que sigui un llibre, un pamflet, un periòdic clandestí, pots fer-lo arribar i l’equip de Farenheit el socialitzarà a través de la nostra biblioteca virtual.

Els Arbres de Farenheit és una iniciativa de l’associació cultural Espai Marx. Si et vols posar en contacte amb nosaltres per a qüestions relacionades amb l’associació o en relació a la biblioteca virtual, escriu a la següent adreça: espaimarx@yahoo.és

Enllaç al web

El passat dijous 9 d’abril l’Assemblée Nationale francesa rebutjà en votació la llei Hadopi, projecte liderat per Sarkozy que preveia implantar el famós sistema dels tres avisos a aquells internautes que fessin ús de programes d’intercanvi P2P. Tots els internautes donàvem per fet que el Govern espanyol, seguint el model francès, aprovaria un model semblant. Però el rebuig parlamentari al projecte de llei Hadopi ha fet girar full al ministeri espanyol de torn que ara està buscant noves formules per criminalitzar els internautes del país.

Segons recull el web Bandaancha.eu d’informacions provinents del suplement “Mercados” del diari El Mundo, el govern espanyol estaria estudiant implantar multas económicas o bajadas de la velocidad de la banda ancha a los usuarios que reciban varios avisos por descargas P2P. La notícia d’El Mundo desenvolupa força bé aquest tema, per tant, us remeto a la seva lectura per ampliar la informació.

Les ISP de la Unió Europea comencen a emmagatzemar totes les nostres dades
En una altra ordre de coses, però seguint parlant d’Internet, ens hem de fer ressò d’una notícia que ha passat totalment desapercebuda a la premsa del nostre país. Ens assabentem d’ella gràcies a diferents blogs i algun mitjà estranger, com la BBC o The Guardian. Es tracta de la posada en marxa el passat dilluns d’una directiva europea que obliga a tots els ISP (proveïdors d’accés a Internet) a emmagatzemar durant 12 mesos tots els correus electrònics que hem enviat, les pàgines web que hem visitat, les trucades realitzades a través de la xarxa (per exemple amb Skype) entre d’altres.

Com explica el blog Geekets la directiva europea es va aprovar després dels atacs terroristes que patí Londres al 2005. Des d’aquella data alguns IPS i empreses de telecomunicacions s’han resistir a aquestes propostes, perquè els suposen uns grans costos econòmics, mentre que alguns països de la UE estan obertament en contra de la directiva.

Poc a poc els nostres governs estan desmantellant els pocs espais de llibertat que ens quedàvem. Avui els internautes som una mica menys lliures.

Diu l’Enciclopèdia Catalana que el laïcisme és la doctrina que defensa la independència de l’home, de la societat i, més particularment, de l’Estat de tota influència eclesiàstica o religiosa. Deixem als catòlics practicants sortir en processó pels carrers de les seves viles, però que ens deixin tranquils als no creients.  Som molts els que agrairíem que cessessin les emissions de les processons i misses per la televisió pública i les infames pel·lícules sobre la vida de Jesucrist. Som molts els que denunciem el tracte de favor que rep l’Església Catòlica per part de l’Estat.  Prou d’impunitat. Us sembla correcte que el nostre calendari es bassi en el calendari cristià? Quina independència respecte l’Església és aquesta?

Al blog Mangas Verdes ens proposen uns “últims sopars” alternatius.

Després de rebre un allau de peticions al correu electrònic (en realitat dos o tres emails d’amics) demanant-me que publiqués més imatges del viatge que vam realitzar a Londres ara fa uns dies, no em queda més remei que mostrar-vos algunes de les millors fotografies que vam realitzar durant el cap de setmana del 27 al 29 de març. (Les imatges han estat realitzades pels companys José María, Juan Carlos i jo mateix).

En comptes de fotografiar un dels clàssics de Londres, les cabines telefòniques, què estàvem fotografiant nosaltres? Un misteri....

Esther, malgrat les teves recomanacions de pujar-hi, finalment el preu del London Eye (35 pounds) ens va fer enrere

Què hi ha més tradicional a Londres que no sigui prendre's una cervesa en un pub?

El grup al complert

Una imatge de postal

Next station.... el metro de Londres és impressionant

Sortint del quarter general britànic durant la segona guerra mundial

Les dues imatges de dalt corresponen a les obres de perllongament de la línia del Metro del Vallés al seu pas per Terrassa (Parc de Vallparadís). En aquest punt les obres es van iniciar en un llunyà 2003. Com a conseqüència del descobriment d’unes restes arqueològiques junt a d’altres avatars (enfonsament del Carmel, nou projecte constructiu) les obres es paralitzaren durant un temps. Cap a finals de 2007 les màquines tornaren a posar-se en marxa i en pocs mesos l’evolució de l’obra ha estat significatiu. Les dues tuneladores que han de perforar el subsol de la ciutat s’han posat en marxa aquest mateix any.

A dalt podeu veure una comparativa de l’evolució de l’obra a partir de dues imatges fetes amb uns quants mesos de diferència. La primera imatge la vaig fer el passat estiu i podeu apreciar que l’estructura de l’edifici de l’estació i les oficines (al fons) tot just començaven a pujar cap a dalt. La segona imatge, realitzada per Bernat Borràs per al seu blog, mostra com l’estructura de l’edifici ja està aixecada i, el més espectacular de tot, s’ha iniciat la construcció dels dos falsos túnels que serviran per creuar el parc. Assenyalar que cap a la tardor d’aquest any s’enllestirà la reurbanització del parc en aquest tram. Després de sis anys, tornarem a poder passejar tranquil·lament pel vell torrent.

Les obres de perllongament del Metro a Terrassa han d’estar finalitzades al segon trimestre de 2011.