En Francesc Vilanova remarca molt a les seves classes a l’Autònoma i en l’entrevista que l’ha realitzar la periodista Marta Carnicé la idea del “Ha llegado España” com a element fonamental per entendre la gran operació desplegada pel Nou Estat franquista a Catalunya. Com es recull a l’entrevist, el “ha llegado España”
Suposa la destrucció radical del projecte republicà i catalanista i l’inici d’un duríssim procés de repressió política, cultural, lingüística i social sobre el moviment obrer. També suposa el moment clau en el qual el nacionalisme espanyol més radical veu l’ocasió històrica de liquidar d’una vegada per sempre aquest molest nacionalisme català -aquest separatisme, que ells en diuen,- que durant dècades havia estat limitant les aspiracions espanyoles de la societat catalana. És com una operació quirúrgica, en la qual l’”ha arribat Espanya” és la gran ocasió per poder extirpar el tumor republicà, obrerista, anarquista, comunista, però també separatista, sanar així el cos nacional i, definitivament, incorporar Catalunya a Espanya.
Desmenteix una idea que la recent historiografia ha demostrat falsa però que encara entre la població es continua escoltant. De franquistes catalans hi van haver, i molts, idea defensada ja fa alguns anys pel professor Martí Marín. De fet va ser la pròpia gent del país la que ocupà els llocs de responsabilitat a les noves administracions del règim en les capes intermitges i baixes. Això no vol dir que els alts càrrecs si que van estar ocupats per gent forània, pel simple motiu que eren càrrecs de confiança directe del dictador:
El que és cert és que els alts nivells de la nova administració franquista estaran ocupats per elements majoritàriament de fora de Catalunya, per la senzilla raó que són els nous elements de confiança del règim. Catalunya s’ha passat tres anys en zona roja. En l’àmbit provincial i local, però, serà bàsicament gent del país.
En la segona i tercera part de l’entrevista a Francesc Vilanova parla extensament sobre l’exili i el reclutament francès. Per altra banda el professor Ricard Vinyes parla sobre la repressió i l’univers penitenciari. Sobre la ocupació de Barcelona i la posterior repressió comenta el següent:
Hi ha una repressió directament física de liquidar totes les persones que intuïen que podien fer alguna resistència. En aquest sentit, les tropes entren amb indicacions molt precises d’on havien d’anar per detenir gent i requisar documents; mapes que els havien donat els quintacolumnistes catalans, els Sentís, els Plans, els Cambós… La requisa de documents va ser impressionant. Es va començar a detenir persones i en alguns casos les liquidaven directament. Però sobretot les van ingressar en grans àrees, camps de concentració o en presons, mentre que van alliberar de Montjuïc, de la presó de les Corts i de la Model els que estaven detinguts per quintacolumnistes, confidents i per col·laboracionistes amb els franquistes. La repressió, però, es va produir, molt directament, sobre tota l’expressió nacional del país. De fet, van entrar a Barcelona amb un cartell emblemàtic: “Ha llegado España”. Una Espanya que arribava d’una manera molt concreta, decidida a liquidar qualsevol reminiscència que pogués quedar de l’autonomia. No només això, sinó a fer desaparèixer radicalment tot el que podia ser català: llengua, símbols, producció intel·lectual, institucional. Es va fer taula rasa de la manera més radical. I per això van comptar amb la col·laboració de bastants intel·lectuals catalans, gent que havien participat durant la guerra al terç de Montserrat per motius diversos, uns per qüestió simplement de classe, d’altres per motius religiosos, perquè simplement el que volien era anar a missa i consideraven que en la República se’ls havien vetat, i durant la guerra encara més. Quant a aquesta intel·lectualitat, penso en Ferran Valls i Taverner, historiador, home notable dins del noucentisme, que va escriure un article els primers dies que es titulava “La falsa ruta”, on afirmava que havia existit una falsa ruta, la del catalanisme, i que això s’havia acabat i s’havia de fer taula rasa. O, per exemple, Carles Sentís, en el seu article sobre la finiquitació de Catalunya. Això és el que fa que tinguin un aval també per liquidar aquesta institucionalitat. La repressió va arribar també a través de la legislació general. Afavorint amb lleis els vencedors i llançant els vençuts en la més pura indigència i misèria. Per exemple, amb una llei que ja des dels primers moments va donar beneficis als empresaris que contractessin soldats, oficials o gent que hagués combatut en el bàndol franquista, a la vegada que es llançava a la misèria a tots aquells que havien defensat la república.
Ver día tras día a Jesús Neira en televisión, como antes habíamos visto a su esposa y a Violeta Santander, la mujer maltratada y también convertida en personaje mediático, no es nada inherentemente positivo. No mejora en nada ni a Neira, ni a su mujer, ni a Violeta Santander. Ni a los telespectadores. Su presencia en la televisión es sólo eso: salir en televisión. Es decir, famoseo. Popularidad. Espectáculo. Banalización de la realidad. Y por supuesto, dinero fácil. Neira ha podido ser un ciudadano ejemplar y discreto, pero ha elegido vender su drama a la televisión, y ya no es “el héroe social, el icono” que nos vende Lomana. Ni siquiera “el héroe civil, la viva imagen de la dignidad humana” de que habla Matías Prats. Se ha convertido en una pieza más de esa máquina insaciable de deglutir personas normales para, una vez convertidas en fosfatina mediática, defecarlas en prime time. Y será bueno en este negocio. Tiene madera, aprende rápido: “sólo me arrepiento de haberle dado la espalda a una cucaracha”, aseguró rotundo el recién nacido tertuliano Neira.
Si algú va pensar-se que es podria guanyar la vida escrivint un blog, li recomano la lectura d’un interessant article de Daniel Lyons on entre d’altres coses explica com va arribar a guanyar en un mes prop de 1.000 dòlars a costa de sacrificar part de la seva vida.
Durante dos años estuve obsesionado con tratar de convertir mi blog en un negocio. Publicaba de 10 a 20 artículos por día en The Secret Diary of Steve Jobs.
Me alejé sintiéndome extenuado y pesando 10 kilos más que cuando empecé. También tengo la sospecha de que aun cuando los blogs pueden hacer muchas cosas maravillosas, generar mucho dinero no es una de ellas.
Pero ¿qué hay de la idea del tipo que, en pijamas, gana millones con su blog? ¿O aquella sobre los inversores haciendo cola para invertir en ese tipo en pijama? Aprenda de alguien que soñó eso: desearía que fuera verdad, pero hasta hoy parece como otro cuento de hadas de alta tecnología.
Els periodistes que no fan bé la seva feina tenen un racó propi a l’infern. Al pis -1 es troben els periodistes superficials, els que mai investiguen; a la -2 els imprecisos, els que no contrasten les fonts; a la -3 els tendenciosos; a la -4 els “saltaneros”, els qui abusen del seu poder; a la -5 els sensacionalistes; a la -6 els servils, els que es venen als interessos i a la -7 els calculadors, són mercaders, no els importa el periodisme, només els diners.
Aquest dimecres s’ha presentat en societat la renovació del butlletí municipal Visquem Terrassa, quan tot just arriba als 25 anys de vida. El Visquem és una revista institucional que edita l’Ajuntament de Terrassa de forma mensual amb informació relacionada amb el dia a dia del Consistori, presentació dels projectes del Govern i d’altres notícies d’interés per als ciutadans (agenda cultural, recomanacions literàries, opinió dels grups municipals…). Ara afronta una nova etapa amb canvi de disseny i format. La revista passa a tenir un format més reduït i major nombre de pàgines, que inclouen també la creació d’una nova guia cultural i ciutadana, el “Sortim!”.
Però per qui us escriu la novetat més important és la creació del nou web “VisquemTerrassa.tv”. És la versió audiovisual de la revista municipal. El protagonista és el vídeo. El web està dividit en sis canals: visquemTV, ajuntamentTV, sortimTV, TerrassaCapitalTV, personesTV i WebTV. Un apartat important en la nova web és el dedicat a informar sobre l’activitat institucional: entrevistes a regidors i regidores, crònica d’actes, retransmissió mensual del Ple Municipal… La nota de premsa no ho diu però a través de TerrassaDigital.cat es diu que el nou web té un pressupost de 30.000 euros a l’any i la producció anirà a càrrec d’un productora externa.
A destacar que el nou web inclou un videoblog protagonitzat per l’alcalde, a estil del que ja disposa l’alcalde Hereu. Ho trobo molt bé, però hi ha un aspecte curiós. Es diu que el cost de producció d’aquests vídeos va a càrrec del Grup Municipal Socialista. Estrany no?
Com a suggeriment als responsables del nou web els demanaria que incloguessin la possibilitat d’inserir els seus vídeos a qualsevol altre plana web (embed) i la subscripció dels continguts via RSS.
Sembla que per fi hi ha a l’Ajuntament un equip que s’ha donat compte de la importància de trepitjar amb força a Internet. Les meves felicitacions. El problema és que darrerament s’estan obrint moltes webs sense tenir en compte les que ja existeixen. La pregunta que ens hem de fer és si el nou web visquemterrassa.tv serà gaire diferent del també acabat d’estrenar TerrassaDigital.cat. I del Terrassa.net, ja ningú se’n recorda. Multipliquem pàgines web, multipliquem els costos de producció, recursos tècnics i humans…. Quin cost tindrà tot aquest desplegament multimèdia per als ciutadans?
Fa dies que tinc aquest article en producció, tot pensant sobre la idoneïtat de tornar a reflexionar sobre un tema que em preocupa força. En aquests darrers dies he comentat al blog el que veig com un progressiu deteriorament de la professió periodística realitzat per alguns professionals i mitjans (no tots per sort), sobretot, però no únicament, a partir de la cobertura realitzada d’un dels últims casos de violència domèstica, el de la noia Marta del Castillo. Sóc conscient que aquest problema no és nou, bé de molt lluny, però crec que en aquesta ocasió s’han traspassat totes les línies vermelles d’aquell codi deontològic del periodisme que un dia va existir.
L’Esther del Campo, estudiant de periodisme i blocaire (i lectora d’aquest humil blog) fa bé sovint de recordar-me que al darrera de tot plegat hi ha grans empreses que busquen el benefici econòmic i que el periodisme no deixa de ser un negoci. I precisament aquest benefici s’optè gràcies a l’audiència. Una audiència què és la que tria lliurement quins continguts vol veure i que, per tant, si ens hem d’atendre a aquest indicador, estaria donant el seu vist-i-plau a tots aquests continguts televisius que, en la meva opinió, estan denigrant el periodisme.
Entro en un debat perillós i de difícil sortida i on no tinc clares algunes de les respostes a les preguntes que em faig en veu alta. Per l’audiència, tot si val? El periodisme és només un negoci o hi ha una responsabilitat social al darrera? Si és el quart poder, no s’hauria de ser més curós i transmetre un altre tipus de valors? M’agradaria iniciar un debat sobre aquests temes i que en reflexionem a partir d’aquestes (i d’altres) preguntes que puguin anar sorgint.
Las cadenas están como locas, desesperadas porque se mate a otra niña mona o que ocurra una gran desgracia, viven de eso.
La tele es SÓLO gente semianalfabeta y meta-famosos (son famosos por ser famosos, por salir en la cadena en la que VIVEN) sentada en sillones de colores en diferentes composiciones espaciales, hablando de trapos sucios de famosos, de gente recién asesinada o de gente totalmente desconocida.
El diari digital lamalla.cat ha obert la convocatòria per participar en el concurs NetReporter destinat a premiar els millors blogs fets per joves estudiants catalans. NetReporter busca el foment del blog com a eina de comunicació digital i multimèdia. Els premis tenen dues categories: una destinada a estudiants de batxillerat o formació professional (de 16 i 18 anys) i una altra destinada joves universitaris (de 18 a 25 anys).
Per participar en el concurs tots els que estigueu en la franja d’edat abans esmentada i compliu les condicions (ser estudiant de batxillerat o universitat). Podeu presentar la candidatura del blog fins al proper 17 d’abril. Entre tots els participants, un jurat seleccionarà els blogs finalistes de cada categoria i a partir del 23 d’abril, dia de Sant Jordi, els usuaris de lamalla.cat, mitjançant votació popular, escolliran els millors blogs entre els finalistes de cadascuna de les categories.
Es poden presentar blogs fets individualment o en grup (màxim de dues persones). Els guanyadors com a autors del millor blog de cada categoria tindran com a premi un ordinador portàtil (MacBook) i un Ipod Touch. Els autors dels blogs que quedin en segon lloc de cada categoria rebran com a premi un Ipod Touch.
A destacar el punt setè del es bases (criteris de valoració):
El jurat valorarà els blocs a concurs com a eina per al coneixement, divulgació o expressió d’una determinada realitat local o col·lectiva (una localitat, un barri, un centre educatiu, un tema d’interès social, etc.) Pel que fa al contingut es tindran en compte els criteris següents:
capacitat creativa
disseny
actualització
rigor i contrast de les informacions (en cas de tractar-se de blocs informatius)
Diari d’un exiliat s’inicia el 5 de març de 1939 (publicat el 8 de març d’enguany) amb una nota que recull molt bé el sentiment d’aquells homes i dones que hagueren d’emprendre el camí de l’exili:
Avui, després d’una nit terrible d’insomni i malsons, amb un dolor sense límits, he agafat el meu petit bloc i he escrit: «Avui és el dia més trist de la meva vida. Abandonat de tothom, sense poder-me agombolar, ple d’enyorança i un demà ple d’incertitud». Les llàgrimes m’han impedit de continuar l’escriptura i, posant-me el mocador sobre la cara per amagar el plor, he plorat llargament i sense parar. El company de la dreta ho ha comprès i, tot acostant-se, m’ha dit a cau d’orella: «Cálmate, amigo; esto no durará».
El blog recupera l’obra de publicada sota el títol “Diari d’un exiliat” que va ser editada per edicions Abadia de Montserrat fa més de vint anys, i actualment es troba exhaurida. “Diari d’un exiliat” ens ofereix una visió de l’exili català des de l’òptica dels vençuts curts d’influència i diners. Aquest blog publicarà els textos recollits en aquest dietari la data que van ser escrits ara fa setanta anys, entre el 5 de març i 24 de desembre de 1939.
Darrerament els mitjans de comunicació omplen pàgines i pàgines parlant dels perills de les xarxes socials i advertint als lectors de que aquests webs s’han d’utilitzar amb molta cura si no volem tenir problemes. És normal que els mitjans en parlin, els webs com Facebook, Tuenti, MySpace… estan de moda. Tothom en parla i tothom els utilitza. Ahir mateix El Periódico publicava una notícia on s’explica que l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (nota de premsa) ha començat a rebre en les darreres setmanes denúncies d’internautes relaciones amb la pèrdua de privacitat o d’altres tipus d’infraccions . És positiu que se’n parli d’aquests assumptes als mitjans per tal que la població en prengui consciència.
El problema és que molts internautes són uns autèntics imprudents. Imprudents i inconscients, perquè són capaços de penjar a la xarxa tot tipus de material gràfic comprometent la seva privacitat i la dels seus amics (que apareixen també a les fotos). Altres usuaris cometen aquestes badades per ignorància en l’ús d’aquests webs. Per això els mitjans, que ja fan bé d’informar dels perills dels webs socials, trobo que haurien d’explicar clarament com combatre aquests “forats negres”, cosa que no fan. Però gràcies a la feina desinteressada dels blocaires podem comptar amb bones guies que ens ajuden a protegir-nos a pàgines com Facebook. Recomano dos articles del blog Betes i Clicks: “Facebook: com controlar qui veu les teves fotos” i “Treure profit a Facebook: crear llistes d’amics“. Qui tingui coneixements d’anglès i vulgui aprofundir en els temes de privacitat a Facebook, és molt recomanable la lectura de “10 Privacy Settings Every Facebook User Should Know”.
Ja sabeu, utilitzeu el sentit comú i la prudència. Si no voleu que ningú sàpiga com acabeu després d’una farra el dissabte a la nit, guardeu-vos les fotos al vostre ordinador i no les aneu escampant per la xarxa. Aquest és el millor consell que podeu seguir.
Se’m va passar comentar dimecres l’entrevista que Vilaweb havia realitzat al catedràtic de l’UB i blocaire Enric Canela al voltant de la manifestació que ha aquest matí ha tingut lloc a Brusel·les. Segons diuen les cròniques entre 2.500 i 10.000 persones han participat en aquesta gran manifestació pels carrers de la capital del Parlament Europeu, sota el crit “We want a Catalan State“. L’Enric planteja amb molt de rigor el camí que s’ha de seguir després de la manifestació d’avui. El camí no s’atura, ens el contrari, no ha fet més que començar.
Aquest dimecres s’ha presentat en societat la renovació del butlletí municipal 
El diari digital 
El