El nivel de absentismo en la Universidad es inquietante como lo es también la condescendencia hacia los estudiantes que con frecuencia desafían a la autoridad académica desde posiciones que representan a minorías. La irresponsabilidad también debería tener un precio.
A principis de 2005 vaig treballar en la creació d’un portal de notícies per a la televisió i la ràdio municipals de Terrassa. S’estrenà al mes de maig del mateix any sota la marca d’E-newsterrassa.com. El web naixia amb la voluntat d’esdevenir un mitjà de comunicació propi però lligat a la televisió i la ràdio, perquè no tenia cap sentit deixar d’aprofitar la bona feina que l’equip periodístic de l’empresa pública ja estava realitzant per la tele i la ràdio. Es tractava de compartir recursos humans i tècnics, però creant un producte nou per un mitjà nou, Internet.
Vaig a explicar les interioritats del projecte del 2005. La idea de l’equip que tirà endavant aquest web, en Joan Jiménez i qui us escriu, era agrupar els webs de la ràdio i la tele, que fins aleshores estaven separats i sense actualitzar, incorporant com a novetat tota la part informativa. La idea no era cap originalitat, perquè al 2005 ja hi havien a la xarxa molts webs que estaven fent quelcom semblant, però si que era una novetat en el món de la comunicació local. Per aquelles dates, a casa nostra, no hi havia cap mitjà local (i menys públic) que publiqués a la xarxa les notícies que ja s’estaven emetent a la ràdio i la televisió. Nosaltres volíem anar més enllà i a més d’oferir el text, volíem oferir vídeo i àudio.
Era la nostra aposta per la nova era digital que llavors, al 2005, començava a fer les primeres passes. Personalment la meva aposta sempre ha estat per la xarxa, cada cop ho tinc més clar. Televisió (TDT), ràdio (FM) i premsa (paper) són cosa del passat. Jo entenc la convergència digital en el trasllat dels vells formats (UHF, FM i paper) a la xarxa. Ni la televisió, ni la ràdio ni la premsa estan morts, el que estan morts són els vells formats. D’aquí la nostra aposta, ja al 2005, d’agrupar tots els mitjans que la Societat Municipal de Comunicació de Terrassa disposava aleshores en un de sol, a Internet. Malauradament això no va ser possible. No va ser possible perquè la gent encara no estava preparada per donar aquest salt. Però la situació ha canviat.
A finals del mes passat l’E-newsterrassa.com es reconvertia en el nou TerrassaDigital.cat, un portal que, ara si, agrupa els webs de la tele, la ràdio i el Cinema Catalunya junt amb l’actualitat. És la Convergència digital. TerrassaDigital.cat aposta per agrupar en un sol web tot el seu potencial mediàtic. És un salt molt important i ambiciós. En un mateix lloc pots saber que ha passat a la ciutat llegint-lo o visualitzant clips de notícies. A més pots visionar els programes ja emesos per la televisió i pots escoltar en Podcasting els programes de ràdio. Tot en un.
Molta sort a l’equip que porta el reconvertit E-news, ara TerrassaDigital.cat, en aquesta nova etapa.
Dilluns vam començar a la Facultat de Lletres de l’UAB el segon quadrimestre del curs 2008/09, amb una setmana de retard respecte la resta de la universitat com a conseqüència de les ocupacions que vam patir el darrer mes de novembre i desembre. Durant aquests primers dies del nou quadrimestre els professors aprofiten per presentar les seves assignatures, comentar temaris, bibliografies i sistemes d’avaluació. Res de nou. A destacar el considerable volum de feina que servidor tindrà des d’ara i fins a finals de maig-juny. És la nostra feina, per altra banda.
La pregunta que es fa tothom aquests dies a la Facultat és sobre si tornarem a patir una nova ocupació. De fet ha estat una pregunta que des del primer dia de gener es va anar repetint: hi tornarà a haver ocupació? En aquests dos mesos han circulat molts rumors. Com que la transparència informativa de la nostra benvolguda assemblea no és una de les seves característiques, ens tot el contrari, un s’ha d’espavilar per aconseguir informació més o menys fiable, perquè assistir a una assemblea no et garanteix disposar de notícies de primera mà. Un estudiant qualsevol, com jo, de vegades té la sensació que ens amaguen informació. Què tot el que es “discuteix” a l’assemblea ha estat prèviament cuinat. No és una sensació, malauradament, és un fet.
Pel que em diuen les meves fonts d’informació ahir es celebrà una assemblea on es decidí que el proper dimarts 3 de març a les 11.30 es celebraria una nova reunió per decidir quines mobilitzacions emprendre a partir d’ara. Pel que em diuen hi ha sobre la taula quatre propostes, cada una d’elles pitjor que l’altra. Aquestes són les propostes:
Aquesta informació m’arriba gràcies a una acta de l’assemblea d’ahir, així que cal donar-li plena validesa. Val a dir que l’acta conté una parrafada ben llarga plena d’autèntics disbarats, que no m’agradaria deixar de reproduir algun d’ells:
Per aconseguir la moratòria és clau arribar a una vaga indefinida. Però hem d’aconseguir anar a la una amb la UB. Abans de la vaga indefinida cal que hi hagi també un pas intermig: que les facultats comencin amb tres dies de vaga sense classes (17-18-19 de Març) i coincidir el dia 19 amb la vaga de primària fins a universitats. I després, fer una valoració per una pròxima vaga general.
Hem de fer vaga general per a fer pressió. Lletres de l’Autònoma és un referent i hem de ser els primers en posar-nos en vaga. Potser s’ha de fer un pas intermig però el dia 21M la nostra universitat ha d’estar ocupada. Nosaltres hem d’arrossegar als altres a la vaga general. És més fàcil ocupar ara perquè després venen exàmens.
Cal molestar al màxim! Encetar d’aquí dues setmanes la vaga indefinida és clau. Hem de coordinar-nos amb la vaga de fam.
És importantíssim aconseguir la moratòria de 2 anys. Bolonya se’ns tira a sobre.Hem de començar a dominar nosaltres, no els òrgans de poder. Hem de tenir la paella pel mànec.
Aquest és el nivell de debat a les Assemblees de Lletres. Alta política diria jo. Sort que tenim d’aquests estudiants compromesos amb el nostre futur! Gràcies! I mentrestant els estudiants normals, com deia abans, estem inversos en la rutina d’inici de quadrimestre. Queda clar quins són els interessos de cadascú.
La meva pregunta és si els estudiants de bé de la nostra facultat, que són la majoria, acceptarem de nou una nova ocupació imposada per una assemblea fantasma deslegitimada que no representa a ningú. Bé si, representa al xiringuito dels quatre que viuen del cuento de l’assemblea.
Continuarem informant…
No m’ho puc creure. A les 8 del vespre he acabat el darrer dels tants exàmens que durant les últimes tres setmanes he realitzat. Ja queda menys per acabar. El juny, si tot va bé, ja seré llicenciat en Història. Ara mateix, quan són les 22.24 de la nit, no tinc forces per llegir els blogs actualitzats (el lector de RSS em diu que tinc prop de 400 articles pendents de llegir) ni de posar-me a escriure al blog. Si m’ho permeteu, ens hi tornem a trobar demà, dissabte, amb més calma. Gràcies a tots els que aquests dies m’heu donat ànims. Ens hi retrobem demà. Bona nit
Nacho Abad, pseudo-periodista de Telecinco
Nova mort d’una noia en mans de la seva ex-parella sentimental. Una més, lamentablement, com tantes altres. Què hi ha de diferent respecte altres casos de violència domèstica? Poca cosa, el resultat és el mateix, la mort tràgica d’una nova noia. Malauradament aquestes dones s’han convertit en un número, una més per a l’estadística de morts violentes.
Però aquest no és un cas més. Les circumstàncies de la mort de Marta del Castillo (menor d’edat) donen nova munició als medias. Els mitjans de comunicació tenen de nou material fresc per alimentar la seva carnisseria miserable. Programes al matí, tard i mitjanit ja tenen material per realitzar la seva particular autòpsia del cas. Ens expliquem la vida de Marta i els seus últims dies. Apareix a la premsa que la noia es relacionava a Tuenti amb el seu assassí…“¡Maten deprisa, asesinos de España! Dentro de sólo unos días Marta será historia y nuestras hambrientas televisiones necesitarán una nueva tragedia con que alimentarse.“ afirma Javier Pérez de Albéniz a Soitu. Tristament és així de cruel.
Un dia, fa molt de temps, existí una bella professió dita periodisme. El que fan molts mitjans de comunicació en l’actualitat no pot dir-se periodisme. Hi ha televisions en aquest país que viuen gràcies a les desgràcies personals, l’assassinat, la violació i demés arts macabres. S’excusen dient que a l’audiència l’interessen aquests temes. Molt bé, a mi no. El més greu és que estan denigrant la professió i ningú alça la veu. Què més ha de passar perquè posem fi a aquest pseudoperiodisme?
Un dia va ser periodisme…
Acudit d’en Ferreres. Dilluns 16 de febrer de 2009. (Público)
Sempre ho he dit i defensat. Un Estat que il·legalitza partits polítics no pot ser una democràcia, és una altre cosa. S’Ill·legalitzen les idees, les persones. No es tracta si ETA està o no al darrera de l’esquerra abertzale. Si veritablement hi ha partits polítics que serveixen als interessos d’ETA el que s’hauria d’aconseguir és que la gent no els votés. Però resulta que no és així, una bona part de la ciutadania basca els vota i els recolza socialment. Ignorem al 10% de la població? Els marginem políticament? No crec que sigui aquesta la millor solució.
Aquest matí ha mort Antoni Farrés, qui va ser el primer alcalde de Sabadell (1979-1999) durant 20 anys. Una victòria i quatre majories absolutes. A en Farrés no li feia falta fer campanyes electorals. Deia que els ciutadans eren prou grans per saber què els convenia. Per Jordi Serrano “Farrés simboliza la política con mayúsculas, el noble ejercicio de la ciudadanía activa, de la ética civil republicana. Farrés fue uno de los mejores políticos catalanes y el desconocimiento de su figura se debe a su modo de ejercer la política, como un servicio público, con modestia infinita, con austeridad al borde de la obsesión, con sencillez ilimitada”. Va ser un gran alcalde. Des d’aquí el meu record i reconeixement.
Aquesta anotació va dirigida especialment als lectors d’aquest blog que pertanyen a la comunitat universitària, de l’Autònoma o d’altres universitats, tan és. Vull demanar-vos la vostra opinió. Resulta que aquesta setmana vaig presentar-me a un examen d’una assignatura que estic fent com a lliure elecció. Per horaris i per les circumstàncies especials del quadrimestre (l’ocupació de la Facultat) no vaig poder assistir a classes. Vaig contactar la primera setmana del curs amb el professor per explicar-li la situació i em va proporcionar el programa de l’assignatura, amb el temari, la bibliografia i el sistema d’avaluació. Amb aquesta informació vaig preparar-me l’assignatura pel meu compte, amb la bibliografia. A més havíem de realitzar un treball que vaig lliurar el dia establert.
El problema arribà aquest dimarts quan vaig fer l’examen. Al veure les preguntes em va sobtar que faltés una part del temari. Vaig preguntar-li al professor i em va dir que aquella part s’havia examinat en una prova parcial durant el mes de desembre (el de l’ocupació). Qui us escriu en aquell moment va respondre-li que no tenia cap constància d’aquesta prova i vaig comentar-li que portava estudiada tota la matèria per l’examen oficial i que per tant em fes una prova per tot el temari, no només d’una part. La resposta del professor va ser que ell no em podia fer una prova de tot el temari perquè la primera meitat ja havia estat avaluada (en un examen parcial no oficial que no consta en el calendari acadèmic).
La meva pregunta és la següent. Si al calendari acadèmic hi ha establerta una data per realitzar l’examen oficial, independentment de que el professor faci una prova parcial a mig curs, se’m pot negar d’examinar-me de tota la matèria a l’examen oficial? Jo tinc clar que això no és correcte i que qualsevol examen parcial és voluntari, se’n l’alumne que tria si vol presentar-s’hi o no. Si no t’hi presentes a un examen parcial, que es fan per treure matèria de cara a l’examen final (únic oficial), és una opció personal de l’estudiant i ell es fa responsable de presentar-la a la data oficial amb tota la matèria.
Jo ho veig així, i en els quatre anys que porto estudiant mai m’havia trobat amb aquest problema. Ara aquest professor em nega la possibilitat d’avaluar-me la primera part de l’assignatura quedant-me aquesta amb un zero. A part de no trobar-ho gens just diria que no és ni legal. Ho consultaré amb les autoritats universitàries, però vosaltres què en penseu? Us hi heu trobat algun cop en una situació similar?
Moltes gràcies per la vostra atenció i ajuda.
El passat 5 de febrer va complir-se noranta anys de la vaga produïda a la indústria Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, més coneguda com La Canadenca. Com era d’esperar no s’ha fet cap commemoració pública d’un fet que va ser molt important per a Barcelona i les seves classes treballadores. La vaga s’inicia com a mostra de solidaritat amb els vuit treballadors que havien estat acomiadats per haver demanat l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, després que la direcció introduí canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Al rerefons de tot plegat hi havia la negativa absoluta de l’empresa i la patronal catalana d’acceptar un fet que a la resta d’Europa ja era una realitat: la negociació col·lectiva a través dels sindicats.
La Canadenca
El blog “Lo vell de lo bell” ens ho recorda i ho il·lustra amb una fotografia de la mítica empresa:
El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la vaga anomenada de La Canadenca, pel nom de l’empresa d’electricitat on va començar el moviment que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar tota la ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El govern va contestar empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va decretar la llei marcial. Però gràcies a la determinació dels treballadors, va acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l’empresa va acceptar readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la jornada de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats. Un míting va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en llibertat, entre ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar la fi de la vaga. Però davant el rebuig dels militars d’alliberar una vintena de militants encara detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919.