Aquesta tarda s’ha fet oficial l’anunci de tancament del web ADN.es. No per ser esperat deixa de ser una mala notícia. ADN.es havia esdevingut un referent de bona feina i innovació periodística en uns temps en que les encertisses a la professió no deixen gaire espai precisament a les aventures i els riscos empresarials. ADN.es assumia un risc des del mateix moment en que va néixer: el web formava part d’un diari gratuït de tirada nacional (ADN) però a la vegada esdevenia un diari digital independent (ADN.es), separat de la redacció de paper, amb mitjans  i redacció pròpia. Ha estat aquest fet el que ha portat als seus propietaris (Planeta) a prescindir, en temps de crisi, d’aquesta redacció pròpia. El paper, al 2009, encara continua sent el principal valor de les empreses de comunicació al nostre país. Si podem, evitem els riscos.

No és l’únic mitjà que tanca. També aquesta tarda hem sabut, per sorpresa, que el diari gratuït Metro tancava. Avui ha estat l’últim dia en què ha sortit al carrer. Ho anuncià el blog 233grados. L’analista Juan Varela en parla àmpliament al seu blog.

Ferran Sancho, catedràtic d’Anàlisi Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona, publicava el passat dilluns “Bolonya: fal.làcies i evidències” a El Periódico on en línies generals feia una clara defensa del Pla de Bolonya.  Nega la mercantilització de la universitat, la devaluació de continguts respecte les actuals llicenciatures  i l’augment de preus dels màsters.

En un pol oposat es troba “La universidad del futuro y las humanidades que vendrán” de Josep Izquierdo, força extens però de lectura imprescindible diria jo. Clarament contra el procés de Bolonya, és difícil resumir el seu article, per això prefereixo citar una frase significativa: “se deduce que el Proceso de Bolonia persigue la desaristotelización de la universidad europea, que es tanto como desandar el camino de la laicización de la sociedad para reinstaurar a Dios, llámesele Mercado, como eje único de su actividad”.

Dos punts de vista sobre una reforma universitària que cada cop està més aprop.

Havia de passar una desgràcia humana de magnituds considerables com la del passat dissabte, provocada per un fort temporal de vent, perquè els catalans prenguéssim consciència dels efectes  adversos que sobre el territori poden provocar els fenòmens meteorològics. Vuit persones perderen la vida durant el temporal. L’episodi més tràgic causà la mort de 4 nens que practicaven beisbol en un instal·lació esportiva de Sant Boi del Llobregat. L’entrenador de l’equip, en una entrevista a El Periódico, assegurava ahir que el vendaval es formà en pocs segons, formant un immens remolí al camp que s’ho emportà tot. Fou qüestió de segons. No van poder preveure les tràgiques conseqüències que el vent provocà.

Fins ara havíem viscut amb certa intensitat episodis de fortes pluges, llevantades o nevades en llocs no gaire habituals.  Per cada un d’aquests episodis l’administració autonòmica compte amb plans d’emergència que s’activen quan les previsions indiquen un cert risc per a la població. És una tasca del Departament d’Interior amb col·laboració de Protecció Civil. Amb més o menys encert en cada un d’aquests casos el Govern activava els plans d’emergència i s’advertia a la població perquè prenguessin una sèrie de mesures de prevenció. Totes aquest plans s’han anant elaborant a mesura que el país patia els efectes d’anteriors temporals. Per exemple, de les nevades del 2001, que afectaren greument el país, en sortí el Pla Neucat.

Malauradament en aquest país només aprenem després d’una desgràcia. Ha estat el cas d’aquest cap de setmana passat. El Govern de la Generalitat va rebre l’avís precís del Servei Meteorològic de Catalunya advertint dels riscos que es preveien pel dissabte. Interior i Prevenció Civil no van saber prendre les mesures adients. No hi havia cap pla per fer front a una situació de fort vent. Només un obsolet protocol de 1995 que no respongué a la situació d’alerta a la que s’havia d’afrontar el país. El mateix director general de Protecció Civil així ho reconeix en una entrevista publicada avui a la premsa:

Sostenen que el segon i el tercer pas els van fer bé. ¿Van fallar al valorar el que s’acostava? No teníem experiència per analitzar el risc per vent. Sabíem que hi hauria un fenomen de vent extraordinari, però desconeixíem quins efectes concrets produiria sobre el territori.

Estan revisant per a què estem preparats i per a què no? Sí, i en el cas del vent farem un protocol, en lloc d’un pla com el Neucat o l’Infocat, que es triga més a tramitar. En tres o quatre mesos el tindrem.

Més enllà del foc creuat d’aquests dies entre Govern i oposició sobre l’assumpció de responsabilitats, està clar que dissabte va fallar tothom. Per què els alcaldes no van prendre divendres la decisió d’anul·lar qualsevol activitat que es realitzés a l’aire lliure? Si l’avís de Protecció Civil no arribava, no estan suficientment capacitats els nostres alcaldes per decidir per ells mateixos? Si en efecte van haver alcaldes que si van anul·lar mercats populars al carrer (com és el cas de Santa Margarida de Montbui), per què l’alcalde de Sant Boi no tingué la preocupació de prendre mesures i suspendre totes les activitats esportives del cap de setmana? I a les famílies, no se’ls va passar pel cap seguir les recomanacions que havien fet divendres els meteoròlegs i deixar els seus fills a casa el dissabte?

Per sobre de tot, davant aquests fenòmens meteorològics no freqüents s’ha d’aplicar el sentit comú. Si tothom advertia divendres dels riscos que podien ocórrer dissabte, perquè no ens quedem tancats a casa i renunciem a realitzar activitats a l’aire lliure que poden posar en risc la nostra vida?

Evidentment ara el que toca és donar la culpa a algú, en aquest cas al Govern. Molt bé, estan en el seu dret de criticar-lo, però si tothom fos més responsable amb si mateix no ens trobaríem ara davant aquestes desgràcies.

Ja en vaig parlar fa uns mesos en aquest blog. L’email crea addicció. En efecte, en sóc testimoni. M’ha fet gràcia el símil que recull Microsiervos (cita recollida al blog de Jesús Encinar) entre ratolins i mejnar amb l’Email i una màquina escurabutxaques:

BF Skinner, psicòleg de l’escola del conductisme, és el més conegut investigador sobre com els reforços i els càstigs influencien nostre comportament. Una de les troballes en les seves investigacions amb ratolins és que, quan els ratolins pitgen un palanca per trobar menjar, el comportament es torna més compulsiu quan la recompensa és variable. Si un ratolí obté menjar cada cop que prem una palanca, aleshores acudeix a la palanca cada vegada que té gana. Però si el menjar surt al prémer la palanca de manera variable, llavors el ratolí es queda enganxat aquí constantment pitjant la palanca una i altra vegada, una i altra vegada.

Aquest mateix comportament és el que entra en funcionament en el nostre cervell quan ens quedem enganxats a una màquina escurabutxaques esperant que surti diners prement la palanca una i altra vegada.

Curiosament, aquest efecte de “recompensa variable -> enganxament constant”, és el mateix efecte que ens fa actualitzar la pàgina en Facebook o twitter constamente o que ens fa mirar el correu electrònic dotzenes de vegades al dia.

Un correu electrònic té el potencial de ser una petita recompensa emocional en el nostre cervell creant una reacció química de satisfacció. Alguna cosa bona i divertit pot sortir de la bústia d’entrada, el pitjor és que funciona de manera variable. Aquest funcionament de molts processos en Internet pot arribar a mantenir enganxats a la safata d’entrada com si fóssim ratolins esperant menjar.

Ahir es va emetre una nova edició de l’espai “Tengo una pregunta para usted” a Televisió Espanyola. El convidat tornava a ser el president José Luís Rodríguez Zapatero. El mateix escenari, el mateix protagonista i el mateix discurs de sempre. El President respongué a les preguntes dels ciutadans bàsicament sobre la crisi econòmic. No es pot dir que els entrevistadors fossin massa originals.

Més enllà de l’escassa originalitat del temes tractats ahir en aquests espai em sembla lamentable l’estat en que es troba el periodisme en el nostre país. Us pregunteu quina relació té això amb el programa d’ahir. Fàcil. És trist que la cadena pública de l’Estat hagi de recórrer a un centener de ciutadans per organitzar una espècie d’entrevista al President del Govern per esgarrapar un més que bo 30,5% de quota de pantalla. Dic que és lamentable perquè si aquesta entrevista l’haguessin realitzat periodistes de debò l’audiència no hagués arribat ni al 10%.  Què està passant? Per què prefereix l’audiència veure durant hora i mitja de directe preguntes repetitives i d’escàs interès polític realitzades per persones del carrer?  Tan avorrits han esdevingut els periodistes? Malament anem si aquesta és la percepció ciutadana.

Reconec que aguantar hora i mitja d’entrevista al President Montilla és dur, molt dur, per molt que l’entrevistadora sigui una periodista de l’alçada de Mònica Terribas. Igual de dur és escoltar al President Zapatero. Però això no és culpa dels periodistes, sinó dels polítics que tenim. Serà per això que els mitjans de comunicació han d’organitzar grans shows televisius amb participació de la ciutadania per contrarestar la grisor dels nostres polítics? Llavors qui té el problema?

La rebel·lió dels jutges. Televisió de Catalunya ha emès aquest diumenge, a l’espai 30 Minuts, un demolidor reportatge dedicat al col·lapse de la Justícia al nostre país. Una part dels jutges catalans aniran a la vaga el proper 18 de febrer. El reportatge de TV3 ha abordat els problemes de la Justícia i ha permès que els jutges parlin amb claredat i expressin els seus motius de preocupació. Al voltant d’aquest assumpte, tan greu i que demostra la feblesa en que es troba la nostra democràcia, bona part dels mitjans de comunicació han adoptat una posició molt irresponsable, acusant els jutges de ser els culpables de tots els problemes i donant per bona la versió del Govern Central. La paciència dels jutges ha arribat al límit. No m’estranya.

La paciència dels jutges s’ha acabat arran el bombardeig mediàtic del “Cas Mari Luz”. S’ha donat un enfocament des dels mèdia totalment erroni del problema de la Justícia. S’ha centrat l’anàlisi únicament en la negligència comesa per un jutge, sense entrar en els motius pels quals portaren aquest jutge a cometre tal negligència. El jutge Tirado va cometre una negligència al no executar la pena de presó de l’assassí de la nena Mari Luz. Cert. Però segurament hem de buscar les causes d’aquest error judicial precisament en la situació en que es troben els jutjats del país.

Vergonyós és l’adjectiu per qualificar el tractament de bona part els mitjans de comunicació pel cas Mari Luz. Programes de la premsa del cor han explotat un filó i han manipulat la opinió pública, donant la imatge de que els jutges espanyols són uns autèntics sapastres. Hi ha de tot, no dic que no, però no generalitzem. Els jutges són persones i també s’equivoquen, i més quan descobrim en quines condicions han de treballar.

La Justícia no s’ha adaptat als temps que corren. Viu al segle XIX. Cal una reforma en profunditat del sistema judicial espanyol i català. El tema és greu i urgent. Govern i administració de Justícia s’han de posar a treballar des de ja. Una democràcia sense Justícia no és una democràcia.

Foto: Gerard Cerles / REUTERS

Nou pas del president francès Nicolas Sarkozy en la seva croada per rescatar la premsa de la profunda crisi per la que passa. Reunits en els Estats Generals de la premsa Sarkozy els donà la recepta: més intervencionisme i regulació d’Internet per acabar amb la premsa lliure. Ho explica el periodista Juan Varela al digital Soitu.

El pla de rescat, segons explica Rue89, preveu invertir sis-cents milions d’euros en tres anys, doblar la publicitat institucional, diaris gratuïts per als menors de 12 anys durant un any (la Generalitat de Catalunya ja ho fa) retallar les despeses de distribució, un nou “contracte social” i la intenció d’equiparar als editors de mitjans informatius digitals als de la premsa tradicional. És la forma que té Sarkozy de controlar mitjans i periodistes. “El Estado y el periodismo refugiados en el Palacio de las Tullerías“, escriu Varela.

No cal anar tan lluny per comprovar com el govern de casa nostra reparteix milions d’euros als mitjans de comunicació per “contribuir a vertebrar l’espai català de comunicació, a enriquir el patrimoni cultural del país i a enfortir la cohesió social”. Oficialment la Generalitat ho anomena “Política de suport als mitjans de comunicació”. Al 2005 (no he trobat dades més noves), el Govern va destinar 11,5 milions a ajudar mitjans i publicacions periòdiques.

Si el periodismo independiente tiene que depender del Estado, muera el periodismo. (Juan Varela).

Són persones, éssers humans que aspiren a una vida més digne lluny del seu lloc d’origen. Viuen un autèntic calvari per arribar al continent europeu. Alguns no ho aconsegueixen. En arribar els espera un segon calvari, més degradant encara. Les autoritats els condueixen a centres d’internament d’immigrants eufemisme per no dir presons. Un Guantànamo en mig de la civilització. Amnistia Internacional denuncia any rere any les autoritats espanyoles pel tracte que proporcionen als immigrants:

Llegada de inmigrantes a la frontera sur: Amnistía Internacional mantiene motivos de preocupación con relación a cómo se ha abordado la llegada de inmigrantes, en especial a la frontera sur española. En ocasiones ha habido uso desproporcionado de la fuerza y malos tratos por parte de las fuerzas de seguridad contra las personas que intentaban saltar las vallas en Ceuta y Melilla, además de falta de acceso al asilo y expulsiones ilegales. Cuando la llegada se produce por mar y se trata de grupos numerosos de personas, Amnistía Internacional ha expresado, entre otras preocupaciones con relación al salvamento marítimo, las condiciones de acogida  de estas personas, el derecho a asistencia letrada y de intérprete y a un proceso de asilo justo y satisfactorio, así como sobre la información proporcionada a los extranjeros sobre los procedimientos administrativos o judiciales iniciados contra ellos.

The Big Picture, del diari online Boston.com ha recopilat una col·lecció de 32 fotografies realitzades a les Illes Canàries amb el rerefons del drama de la immigració.

La mejor sociedad y la más justa no es aquella en que todo el que quiera logre ser ingeniero, sino la que tenga buenos ingenieros haciendo bien su trabajo. Que nadie por su situación económica o social se vea privado de la posibilidad de estudiar una carrera, pero que la culminen quienes lo merecen. Eso es justicia social y eso es Estado social. Lo otro, demagogia y engaño, irresponsabilidad, fracaso colectivo.

“Fracaso escolar” de Juan Antonio García Amado, catedràtic de la Universidad de León.

Barack Obama, per si no us heu assabentat, ja és el nou inquilí de la Casa Blanca. L’efecte Obama ha ocupat i ocupa pàgines i pàgines als diaris i a les televisions, els blogs en van plens i molts periodistes han fet grans reportatges sobre la revolució Obama a Internet. No s’ha arribat a l’absurd? Hem convertit Obama en un superhome, un espècie de messies, arribat a la terra amb l’objectiu de redimir a tota la humanitat dels mals comesos. Sembla que tots els problemes del món els hagi de solucionar el nou president en quatre dies. Precisament Manolo Saco també compara Obama amb un messies i titula la seva columna al diari Público “I am a man, not a Superman“. Diu entre d’altres coses:

Así que si eres es de izquierdas y te has alegrado de la venida del mesías Obama, comprendemos tu alegría pero no alborotes, como nos decían a los quintos en nuestro primer día de mili. Antes de dejarte llevar por la euforia colectiva deberías saber que Soraya se cree que Obama es uno “de los suyos”. La nueva reina del Photoshop ha confesado sentir “envidia” por el pueblo norteamericano, porque Obama les “ha devuelto la esperanza”; envidia, porque, en cambio, “la falta de liderazgo” de Zapatero “nos ha colocado en la desesperación”.

Curiosa ha estat la campanya de la progressia catalana i espanyola per apropiar-se de la figura d’Obama i manipular l’opinió pública fent jocs de mans per explicar els similituds del seu programa amb el d’Obama. És increïble. No hi ha polític a casa nostra que no corri a obrir-se el seu Facebook, blog i videoblog per imitar el nou inquilí de la Casa Blanca, com si tot és reduís a això. Però clar queda molt chic tenir blog, obrir-lo dues setmanes abans de les eleccions, convidar quatre blocaires a una reunió perquè parlin de tu i un cop passades les eleccions oblidar-se de tot.

La campanya electoral ha estat esgotadora. Obama ha estat present en totes les plataformes comunicatives i en especial Internet. Veritablement certs comentaris ens els podríem haver estalviat. Revolució Obama, dia històric, “aquest home ha vingut a salvar el món” entre d’altres, han estat les perles dites i escrites per multitud de periodistes. La catarsi col·lectiva del periodisme arribà ahir, amb la cobertura de la proclamació del nou president. A destacar la transmissió d’Antoni Bassas a La Nostra. Més que periodista semblava un venedor d’enciclopèdies, un comercial que ens explica les bondats d’un president anomenat Barack Hussein Obama. Bassas, comences bé.

El que han fet molts mitjans  no ha estat informar sinó manipular i bombardejar la població deliberadament amb missatges pro-Obama. És d’agrair trobar, de tant en tant, que algú amb seny digui les coses pel seu nom. En aquest sentit estic molt d’acord amb el que escriu Sr. Gené al seu blog:

Tot plegat és excessiu, embafador, reiteratiu. Obama és el president d’Estats Units, però també l’home que ens ha de salvar, el messianisme del nou mil·lenni i, segons diuen, una nova forma de fer política. Prou d’Obama. Prou de prendre’ns per retardats. Prou d’aquest discurs de tant baix nivell, però proper, del Yes We Can. Prou.