Fantàstica conferència de clausura d’Hernán Casciari a Evento Blog el passat mes de novembre al voltant del debat sobre la mort dels blogs.

“Un blog és una eina de treball, és útil per qui tingui alguna cosa a dir, pels demés sempre hi haurà alguna altre moda on acomodar-se” “Aposto per la mort de l’eina en mans dels revolucionaris, aposto per la normalització i la costum. Aposto per la mort mediàtica dels blogs. Aposto perquè una vegada desaparegui el sanbenito de la revolució [dels blogs], el format ressorgirà amb tanta força que serà tan útil i quotidià que llavors sí prevaldrà el talent de les persones que el componen”.

“La mort del blog serà semàntica, perquè dintre d’un any o dos ja no parlarem de blogs sinó del que realment són, Pàgines d’Internet”.

EBE 08 – Conferència de clausura (Hernán Casciari)

Continuo amb el balanç de l’any 2008. Ahir publicava la primera part, que podeu llegir aquí. En aquesta segona part, i última, faré balanç del que ha estat l’any del moviment anti-Bolonya a la Universitat Autònoma de Barcelona, especialment a la Facultat de Lletres, on estudio Història. En síntesi, les protestes “més visibles” van començar el passat mes de març (dia 4), quan es va ocupar per un dia la facultat de Lletres. Els estudiants van ser desallotjats el mateix dia pels Mossos d’Esquadra. El que va passar els mesos següents està recollit aquí. El curs 2007/08 acabà amb una sèrie d’estudiants expedientats, la majoria companys de la Facultat i de la carrera. A l’octubre començà un nou curs. Els expedients del curs anterior estaven encara per resoldre i la implantació dels nous plans d’estudi es trobava a un curs vista. Les mobilitzacions contra Bolonya es reprenien amb força. D’octubre a novembre van continuar les mobilitzacions, però sense gaire visibilitat. Arribem al 24 de novembre, dia d’inici de l’ocupació de la Facultat de Lletres. He parlat àmpliament sobre l’ocupació en aquest blog. No tornaré a repetir allò ja dit, però si que m’agradaria aprofitar aquest article per fer una valoració personal sobre tot el que ha passat aquest darrer mes a la nostra Facultat. Quedi dit per endavant que la meva visió de l’ocupació respon  a la d’una persona que no ha hi participat directament en les diferents accions. La meva postura ha estat equidistant, d’observació i de respecte envers els estudiants tancats. He mantingut converses tan amb els estudiants anti-Bolonya tancats com amb els estudiants partidaris de reprendre a fer classe.

Universitat: Annus Horribilis
Als periodistes els hi agrada començar les seves cròniques amb titulars impactants, cridaners i que captin l’atenció del lector. Si un periodista hagués de fer balanç del que ha estat aquest 2008 a l’UAB podria escollir com a titular  “Annus horribilis“. En resum no ha estat un bon any per a la universitat. Que una trentena d’estudiants tinguin oberts una sèrie d’expedients mai és una situació ideal, independentment del que realment va poder passar i que ningú ha explicat. I més quan darrere els expedients hi ha un procediment d’actuació per part del Rector tan obscurs. Es van exagerar des de la direcció de la la universitat els fets ocorreguts durant el mesos d’abril i maig? Van ser els estudiants realment uns hooligans? A mi no em van agradar les formes de la primera ocupació, la del 4 de març, on es va actuar amb violència i intimidació. Pel que he anat parlant aquestes setmanes, sembla que ni els propis estudiants assemblearis hi estan satisfets amb el que va passar. Els fets posteriors no els vaig viure directament i per tant no puc parlar per mi mateix del que va passar. S’han dit moltes coses, que si es va assaltar la degana a l’aparcament de la Facultat, que si van accedir al seu ordinador personal… Sigui cert o no, les protestes contra Bolonya no s’han portat pel millor camí.

Més enllà d’aquests fets s’arriba al 24 de novembre d’enguany a una situació extrema: l’ocupació d’una Facultat de forma indefinida i amb la idea d’anar ocupant la resta de facultats durant els dies successius amb l’espera que d’altres universitats també s’hi sumin (rectorat UB, per exemple). Les demandes són: retirada dels expedients, celebració d’un referèndum vinculant sobre Bolonya i reconeixement del dèficit públic de l’UAB. Sens dubte en les ocupacions pesa molt la decisió que ha de prendre el rector en relació als expedients, que finalment arribaria el 17 de desembre en forma de 6 estudiants expulsats i d’altres amb una amonestació pública.

Anàlisi de l’ocupació

L’ocupació de Lletres va començar el dia 24 de novembre. Molts estudiants ens ho vam trobar per sorpresa al arribar a les classes, d’on se’ns va “convidar” a abandonar-les en solidaritat als companys expedientats. Tots els companys vam creure que no era convenient seguir amb la classe i la vam donar per finalitzada. En un primer moment vaig reaccionar en contra  l’ocupació de la Facultat. Rebutjava els mètodes de l’Assemblea al impedir que els estudiants poguessin rebre amb normalitat les classes. No em van agradar les formes i menys que s’arribés a una situació tan extrema (l’ocupació d’una facultat) sense el consentiment de tots els estudiants, malgrat aquesta acció havia estat aprovada en una assemblea la setmana anterior.

Al blog vaig escriure el dimarts 25 que l’ocupació arribaria a la seva fi aviat. Pràcticament les accions alternatives preparades per l’Assemblea no havien tingut seguiment per part dels estudiants i donava la sensació que tot estava molt mal organitzat. Em vaig equivocar, perquè no només va continuar l’ocupació fins a les festes de nadal sinó que vaig poder comprovar que contràriament al que havia dit, sí que estaven ben organitzats.

Passaven els dies i la Facultat presentava un aspecte desolador. La majoria dels estudiants van optar per quedar-se a casa i els pocs que continuaven fent l’esforç d’anar fins a Bellatera ens refugiàvem a les biblioteques. El 27 de novembre continuava pensant que l’ocupació s’acabaria aviat. Els meus escrits van tenir “cert” d’èxit entre els companys de l’Assemblea, que a través dels comentaris o el mail es van posar en contacte amb mi. Em demanaven poder parlar amb mi, perquè tingués informació de primera mà sobre el que realment estava passant. Dit i fet. Al dia següent vaig parlar amb companys tancats, en van explicar els seus motius pels quals havien decidit ocupar la facultat i els vaig comentar, a títol personal, aquelles coses que no m’acabaven de convèncer respecte l’ocupació. A partir d’aquest moment la meva postura va ser de respecte cap als companys tancats. Respecte que no vol dir compartir les formes amb les que s’estava portant a terme la mobilització.

Així del rebuig a l’ocupació vaig passara una posició de respecte. Vaig entendre que pel que feia a les classes perdudes era un mal menor i que hi havia altres formes de seguir amb la docència, parlant directament amb els professors i demanant-los bibliografia per poder seguir amb el programa des de casa. Resolts els meus dubtes respecte l’ocupació vaig seguir parlant amb la gent que hi estava en contra per acostar posicions. No sent un grup organitzat i ideològicament molt heterogeni, els contraris van anar articulant-se de forma molt precària i, val a dir, gràcies als esforços de la degana, que aconseguia així dividir als estudiants.

Situat al mig de les dues posicions, entre els que volien tornar a fer classe i els que demanaven la retirada dels expedients, vaig poder veure com l’ambient de crispació entre els estudiants creixia.

L’Assemblea de Lletres és l’òrgan representatiu dels estudiants. Va ser aquí on es va decidir ocupar la Facultat. Durant els dies que ha durat l’ocupació s’han celebrat assemblees diàries. És, però, una assemblea plena de contradiccions i que pateix de certes mancances. (i) No disposa d’un reglament intern de funcionament. (ii) No hi ha temps límit en els torns de paraules, fet que produeix un allargament innecessari de les sessions (iii) No s’aixeca acta, per tant, tot el que s’ha discutit i votat no queda reflectit enlloc. (iv) Sovint es voten punts que no han estat inclosos a l’ordre del dia. (v) L’assemblea està “controlada” per un grup molt polititzat i minoritari de la Facultat.

Segons el reglament de la universitat, l’Assemblea de Lletres està reconeguda i les decisions que allà s’hi prenen són vinculants. Aquest és un punt que molts estudiants desconeixien i que és prou important com perquè a partir d’ara tothom ho tingui molt clar. El que es decideix a l’assemblea s’ha de respectar. En aquest sentit l’ocupació de la Facultat va ser aprovada per àmplia majoria dels assistents (uns 200, si no recordo malament). El 15 de desembre es realitzà un referèndum on es tornà a decidir seguir amb l’ocupació, sense fer classes. Per tant, respecte a les decisions preses. Els contraris a seguir amb l’ocupació van quedar debilitats i amb una posició molt incòmoda, perquè tot i haver perdut el referèndum, dels resultats es desprenia que hi havia una majoria que optava per tornar a fer classe. Què s’havia de fer?

Per sobre de tot, el desitjable hagués estat que a partir del 15 de desembre les dues posicions s’haguessin acostat per calmar les fortes tensions. Però tampoc va ser així. Es va arribar a l’extrem d’haver d’avançar les vacances de nadal una setmana, decisió pressa pel Deganat.

Conclusions
Arran de l’ocupació han quedat al descobert molts problemes que s’arrosseguen a la universitat i que res tenen a veure amb Bolonya. No entraré a detallar-los perquè no és el lloc per fer-ho. Si que puc dir que aquest mes ha quedat vist la fragilitat de la institució universitària i de la seva direcció, que ha permès que s’arribés a la situació actual. La Degana i el Rector han donat l’esquena als estudiants i ens han conduit a la confrontació entre nosaltres mateixos. Jo fa temps que vinc demanant la dimissió de la degana. No m’agrada la seva forma d’actuar i la poca informació que durant l’ocupació se’ns ha donat. La sensació ha estat de total despreocupació envers els estudiants.

Trista ha estat l’actuació d’alguns estudiants a l’Assemblea, fent proclames a favor de la violència i contra aquells estudiants que, legitimament, volien tornar a fer classe. Aquestes postures no han ajudat gens a acostar posicions i han debilitat l’equip que portava les negociacions. Aquest grup de l’assemblea és el que provoca que molts estudiants hi desconfiïn. És una reflexió que s’haurien de fer: els interessa a la gent que fan tan bona feina a l’assemblea tenir entre ells aquests companys?

Lamentablement els que han sortit mal parats de tot plegat han estat els companys expedientats que al gener ja no podran tornar a classe. No s’ho mereixen perquè ells són les persones amb qui sí es pot conversar, parlar raonablement i que estan en contra de Bolonya per uns motius ben legítims i que tots podem compartir.

Perdoneu per aquest post tan extens. Crec que ha quedat força clara la meva postura al respecte. Segurament, a partir de 7 de gener, en tornarem a parlar per aquí, perquè tot i que l’ocupació s’ha aturat durant les festes de nadal, la tornada després reis sembla que serà moguda.

Bon any!

Per acabar l’any us ofereixo un arxiu OPML amb els blogs que segueixo habitualment via RSS. Els teniu ordenats per temàtiques.

• Blogs d’amics
• Blogs periodístics
• Blogs tecnologia
• Blogs polititzats
• Blogs d’història
• Blogs varis
• Premsa
• Premsa alternativa
• Video
• Social news

Aquesta tarda, segona part del balanç de l’any 2008.

Quan resta un dia i poques hores per acabar l’any, és hora de fer el tradicional balanç d’aquest 2008 que ja està a punt de finalitzar. Fa 366 dies escrivia “Balanç de l’any 2007“, marcat per la meva participació a la campanya electoral a les municipals del mes de maig i pocs mesos després per l’obertura d’elliot.cat. Si el 2007 va ser l’any del meu contacte directe amb la política, el 2008 ha estat l’any de les protestes anti-Bolonya a la universitat, que he viscut molt directament. He escrit aquest balanç de l’any en dues parts. Demà publicaré la segona part.

Setembre: un any del blog
Al setembre aquest blog va fer el seu primer any de vida. Pel que fa al nombre de visites, s’ha experimentat un lleuger augment, si bé molt moderat, més que satisfactori per tractar-se d’un espai personal. Més important que les visites ha estat la consolidació d’una sèrie de lectors fidels que visiten a diari el blog i l’enriqueixen amb els seus comentaris. A nivell general aquest ha estat l’any de l’anunci de la mort dels blogs. Encara està per veure si arriba l’anunciada mort dels blogs. Ja vaig dir en el seu moment que més enllà d’anuncis alarmistes, la realitat és que els blogs estan més vius que mai, malgrat el que diguin els informes. El que si es evident és que en aquest 2008 hi hagut un canvi de tendència molt clar cap al microblogging, on ha triomfat el web Twitter. Crec que s’ha confós el fet que molts blocaires han deixat en un segon terme el seu blog per escriure amb molta més regularitat en un microblog (per comoditat, rapidesa), però aquest pas no comporta la mort del blog sinó la seva diversificació. Jo sóc dels que prefereixo continuar escrivint al meu blog. Què ens espera pel 2009? Està per veure.

Alt Empordà, Cotlliure, París…
Any molt intens. Amb la família vam passar les vacances d’estiu a l’Alt Empordà, terra de contrastos entre el mar, la muntanya i la plana. A Portlligat vam poder visitar la casa-museu de Dalí, un espai increïble, fascinant, on fins l’últim racó està decorat. L’univers Dalí està present en la seva plenitud a Portlligat. Difícilment s’entén un personatge com Dalí sense haver visitat la seva casa i estudi. De Portlligat al Cap de Creus, la punta de terra més oriental del país amb un paisatge pràcticament lunar com a conseqüència de l’erosió de les roques provades pel fort vent, la tramuntana. Amb cotxe vam recórrer els pocs quilòmetres que separen Portbou amb Colera, una via per la que val la passar i contemplar els penya-segats que separen la carretera del mar. Passada la frontera vam arribar-nos fins a Perpinyà en una visita exprés.

Del setembre cap aquí he anat realitzant excursions d’un dia amb el bon amic Àlvar i la seva parella Claire. Hem visitat Cotlliure, hem fet el cim de La Mola i hem esmorzat un matí de diumenge a Sant Pol de Mar.

Sens dubte el viatge estrella de l’any, i més esperat, ha estat el de París, aquest mateix mes de desembre. Van ser tres dies molt intensos i amb un programa molt ajustat per què no ens deixéssim de veure res. Servidor va ser el primer cop que trepitjava la capital francesa. Vam visitar els principals indrets turístics de la ciutat: el Panteó, el Louvre, el barri de Montmatre, la Sainte-Chappelle, el Carnavalet, Pompidou, la Torre Eiffel, el Sena… De París se’m queden les ganes de tornar, perdre’m pels seus carrers i boulevards i visitar amb més calma els principals museus de la ciutat. Des d’aquí vull aprofitar per agrair tan a en Vicente Moreno com a en Josep Alavedra que ens donessin la oportunitat de realitzar aquest magnífic viatge i per les explicacions i orientacions sobre París que ens van donar in situ. Explicar la Revolució Francesa des del mateix lloc dels fets no té preu.

Demà segona part del balanç del 2008: l’annus horribilis a la Universitat Autònoma.

El Roto

Vist a El País.

Disponibles 938 cobertes de llibres realitzades per Daniel Gil per a l’editorial Alianza. Via Flickr.

Creix l’obsessió dels governs  d’implantar sistemes de control i vigilància sobre la xarxa, amb l’ excusa com a pretext de la lluita preventiva contra el terrorisme o contra la violació de la propietat intel·lectual, entre d’altres. Enginys legislatius que tenen per objectiu limitar o tallar totalment la llibertat que fins ara gaudia Internet i que ara corre el risc de desaparèixer.

Penseu per un moment en el següent aspecte: cada vegada té més importància Internet en les nostres vides. Hi realitzem infinitat de tasques, ens comuniquem, busquem informació, enviem fotografies als nostres familiars i amics, paguem els nostres impostos, fem la compra… Al mateix temps Internet ha esdevingut un gran arxiu cultural: llibres i arxius digitalitzats, coneixement compartit (Viquipèdia) i molts altres serveis. Us podeu imaginar que el vostre proveïdor d’accés a Internet us talli la connexió com a conseqüència d’haver utilitzat els sistemes d’intercanvi d’arxius P2P? Això és el que ja us pot passar si viviu a països com França i Estats Units i properament a Espanya. Si el món és digital, que farem si no hi tenim accés?

En la lluita contra Internet qualsevol excusa és bona: l’amenaça terrorista, les xarxes de pornografia infantil, la propietat intel·lectual… No dic que no s’hagi de lluitar contra aquests delictes, però no acosta de criminalitzar els internautes i la xarxa. José F. Alcántara, autor de “Sociedad de Control” i de “Versvs’ blog”, defensa que ens trobem en l’era dels governs post-democràtics. Recentment ha escrit un article al seu blog on fa un anàlisi de les darreres informacions referents als atacs que preparen els governs a Internet:

La propiedad intelectual está siendo usada como ariete para debilitar derechos básicos como la privacidad como un medio para minar las libertades del mundo por venir, las libertades de los próximos años en un mundo digital. Haciendo posible que cualquier gobierno radical (y los hubo en el pasado, y los habrá en el futuro) se sirva de la maquinaria del Estado y de las leyes por éste desarrolladas para dar el paso que trascienda la casualidad histórica que suponen las democracias actuales para llegar a algo nuevo. Un nuevo régimen post-democrático y autoritario que se eleva en occidente y del que avisaban incluso los medios anglos (y mira que son ciego-sordo-mudos para estas cosas).

Precisament avui apareixia als diaris que Alemanya estrenarà el proper 1 de gener la llei que autoritza a la Policia d’Investigació Criminal (BKA) l’espionatge online a ordinadors privats, amb l’excusa de la lluita preventiva contra el terrorisme i que podrà realitzar escoltes en domicilis de sospitosos. La llei eximeix de la possibilitat de ser espiats a diputats, religiosos i advocats defensors. Sí obre la porta, en canvi, a la vigilància de periodistes, mèdics i resta de juristes, de manera limitada i si es considera que amb això es pot descobrir a fonts sospitoses d’atemptar contra la seguretat del país.

Reprèn l’activitat d’aquest blog el dia dels Sants Innocents. No vull fer-vos cap innocentada sinó parlar-vos d’un tema ben seriós. Dijous passat vaig veure al cinema la pel·lícula “La ola“, una producció alemanya dirigida per Dennis Gansel. El film explica com un professor d’un institut decideix explicar als seus alumnes de batxillerat què és una autocràcia a través d’un experiment: durant una setmana s’implantarà a la seva classe un règim autoritari on la disciplina, el principi de caudillatge i la col·lectivitat seran els elements més importants. Una setmana serà suficient per que l’experiment del professor es descontroli. En menys d’una setmana la classe ha aconseguit crear un moviment, una ideologia, un estil de vida: “La ola“.

A l’inici de l’experiment el professor els havia preguntat als seus alumnes si era possible la implantació d’un règim dictatorial avui dia. Tots els alumnes ho pensaven tenir-ho molt clar: en l’actualitat seria impossible que es tornés a repetir un règim com el nazi. Al cap d’una setmana, una vegada l’experiment ha anat massa lluny i el professor es dóna compte de que “La ola” s’ha d’aturar, convoca a tots els seguidors de La Ola a l’auditori de l’institut i els torna a fer la mateixa pregunta: i ara encara penseu que seria impossible implantar un règim dictatorial avui dia?

A la vista del que ha passat durant aquella setmana la resposta és més que evidentment pels espectadors de la pel·lícula, però pels alumnes encara no està clara. Ells  no són conscients de que han creat un moviment feixista on mitjançant la violència han marginat als companys de l’institut que no pertanyien al seu moviment. Aquest és l’inici de qualsevol dictadura.

Després de veure la pel·lícula a l’espectador l’assalten els dubtes, les preguntes. Podria arribar el cas, com es veu a la pel·lícula, que s’implantés en l’actualitat un règim dictatorial autoritari? Reconec que com a estudiant d’història aquesta és una pregunta que m’he fet sovint a l’analitzar els motius que portaren a una societat avançada com l’alemanya a la barbàrie nazi als anys 30 del segle XX.

Salvant totes les distàncies temporals vivim en l’actualitat en un context força semblant al dels anys 30 del passat segle. Potser la diferència més important és que ara no tenim de rerefons una guerra mundial però la resta de factors s’hi assemblen força: altes taxes d’atur, crisi econòmica, desafecció política, inflació, desorientació social i política… Un dels aspectes que personalment em preocupen més és la insatisfacció social envers els nostres polítics que en gran mesura bé per l’actual conjuntura de crisi econòmica. Gran sectors de la població comença a no creure amb les solucions dels governs i grups que fins ara estaven adormits comencen a renéixer captant aquesta insatisfacció. Comencen a tornar a escoltar-se missatges que molts pensàvem que estaven superats.

Què la història ens ajudi a no tornar a repetir els errors del passat.

Els lectors habituals d’aquest blog haureu notat un relaxament fora de l’habitual a l’hora d’actualitzar aquest espai. M’he pres uns dies de descans. Vull aprofitar aquestes festes que ara comencen per reflexionar sobre la tasca que vinc realitzant diàriament en aquest espai personal d’opinió. Vull buscar un nou disseny pel blog, més minimalista, on primi per sobre de tot el text. A part necessito trobar nous temes, noves fonts d’inspiració  i un camí clar per on continuar. No us preocupeu, espero tornar en pocs dies.

A nivell personal aquest darrer mes ha estat un pel dur. Pels que em seguiu haureu vist que he dedicat molts dies a parlar sobre l’ocupació de la facultat de Lletres de l’UAB, on estudio des de fa quatre anys. És un tema que com us podreu imaginar m’ha tocat directament i m’ha mantingut molt ocupat i preocupat. Des del 24 de novembre un grup d’estudiants ocupen la facultat dia i nit per exigir la retirada d’uns expedients finalment han sigut imposats a sis estudiants. Aquest és un tema que m’ha ocupat quasi al 100% aquests dies. Hem parlat i debatut molt sobre l’ocupació tant amb els companys de la facultat, com amb professors i els mateixos ocupants. De tot plegat he anat prenent diverses opinions que he intentant anar-les reflectint en aquest blog, no sempre amb l’encert que volia. Ara per ara els ànims estan molt encesos i voldria deixar passar uns dies per fer una valoració general d’aquest mes d’ocupació.

També tinc pendent escriure al blog sobre les experiències viscudes a París durant el cap de setmana passat. Vaig viure masses emocions en molt pocs dies i crec que ara ja és el moment de compartir-les en tots vosaltres. Serà la primera cosa que faci quan torni l’activitat al blog.

No volia acabar sense desitjar-vos a tots unes bones festes. Fins aviat.

Al blog El pati descobert, realitzat per estudiants de doctorand de Polítiques de la UPF, s’argumenta sobre la necessitat d’establir mecanismes de democràcia directe (referèndums) per tal d‘aprofundir en la participació política de la ciutadania. El blog presenta les dades recollides en un estudi recent dirigit pel catedràtic Ferran Requejo “Análisis de experiencias de democracia directa en el ámbito internacional (1995-2007)”.

Les dades aportades a l’estudi són molt interessants i demostren que comença a ser d’ús habitual la consulta popular en els països europeus i d’altres com Canadà i Estats Units. Personalment sempre he estat un ferm defensor de la democràcia directe en contra de la democràcia representativa. No només perquè fa de la ciutadania més responsable en l’afer públic sinó perquè és un element cohesionador i que afavoreix la transparència política.

Com destaquen des d’El pati descobert la democràcia directe té una sèrie d’avantatges, a destacar:

En primer lloc, l’efecte cohesionador. L’exercici de la democràcia directa s’ha comprovat que enlloc de dividir l’electorat permet encetar debats paral·lels i enfortir la societat civil. En segon lloc, aquests mecanismes tenen efectes indirectes. És a dir, el sol fet d’existir la possibilitat de que la societat civil s’organitzi per canalitzar certes demandes institucionalment, obliga els partits polítics i les institucions a posicionar-se. Aquest efecte indirecte pot comportar, per exemple, més transparència i rendiment de comptes del càrrecs electes a casa nostra. Però, situant-nos en un hipotètic escenari autodeterminista, pot ser també una eina valuosa per negociar unitàriament amb el Govern central encara que no disposem de la competència exclusiva.