Avui hem rebut un email tots els estudiants de l’UAB signat pel rector, Lluís Ferrer. A l’email el rector explica de forma extensa en què consisteix la reforma que promou la implantació de l’EEES i matitza alguns punts qüestionats pels moviments assemblearis aquests darrers dies (i mesos). La carta és llarga, l’he llegida i marcat en negreta les frases que considero importants.
Crec que és una bona carta. Explica i clarifica punts que han estat posats en dubte en els darrers dies. Ja era hora que algú es comencés a explicar correctament. En aquest sentit, s’agraeix l’esforç del rector. Crec però que arriba tard. Informació, informació i informació, aquest hauria de ser el missatge que tots els càrrecs públics haurien de tenir gravats al front en plena era de la comunicació.
De la carta destacar diversos punts. D’entrada ens dóna una sèrie d’arguments pels quals el rector creu positiu la implantació de Bolonya: la mobilitat estudiantil, la revisió de les metodologies docents i la potenciació de l’autonomia universitària. Del primer punt, res a dir, estic totalment a favor. Sobre la revisió de metodologies, crec que la universitat espanyola donarà un salt enrere important amb la implantació d’uns graus molt devaluats. Aquest és un dels punts centrals en la crítica a la LOU i que hores d’ara cap professor amb qui he parlat darrerament s’hi mostra favorable. No sé com serà aquest assumpte a d’altres carreres, però a l’àmbit de les humanitats la baixada de continguts i matèria en els futurs graus és escandalosa i, ara si, ho podem dir així de rotund. No hi ha ningú que digui el contrari. De les antigues carreres de 5 anys es passarà a uns graus on el contingut propi serà de només 3 anys, perquè el primer any serà una prolongació del batxillerat però traslladat a la universitat. Això és molt preocupant. Preocupant perquè de Lletres surten gran part dels que seran els futurs professors de secundària. Quins continguts podran explicar als seus alumnes una vegada assumeixen les seves places de mestres als instituts? I com quedarà la investigació universitària? Són preguntes que hores d’ara no tenen resposta.
Un altre tema preocupant és la manca d’ajudes als estudiants. Aquí el rector és clar:
Sense un sistema adequat de beques i ajuts a l’estudi (per a les de matrícules, vivenda, viatges, estudi de llengües…) resultarà difícil avançar en els objectius de la declaració de Bolonya. I fins i tot podria resultar injust socialment i regressiu.
No em vull estendre més. Per acabar el rector nega que Bolonya tingui res a veure amb la privatització de la universitat. Serà millor que llegiu vosaltres mateixos l’escrit del rector:
Carta oberta als 40.000 estudiants de la UAB
Benvolguda estudiant, benvolgut estudiant,
Aquests darrers dies estan tenint lloc als campus universitaris diferents accions de protesta en contra del anomenat Procés de Bolonya. La posició de la UAB és ben coneguda: el Consell de Govern i el Claustre han debatut el tema en reiterades ocasions i existeix, des de l’any 2006, una comissió claustral formada per membres del professorat, del PAS i del col·lectiu d’estudiants per al seguiment d’aquest procés. Tanmateix, em sembla que encara existeix un cert grau de desconeixement sobre el que representa la declaració de Bolonya i quins són els papers de cada institució i els marges que tenim com a universitat. Voldria també exposar-te personalment perquè he cregut que la UAB havia de participar en la creació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) i, perquè al llarg dels darrers anys, des de l’Equip de Govern de la UAB, hem treballat per a la nostra integració.
Malgrat algunes de les dificultats que hem trobat, a dia d’avui segueixo pensant que tot el procés desencadenat per la declaració de Bolonya i la creació d’un espai comú d’educació superior a Europa és una oportunitat per a la universitat catalana i per a la UAB. I ho crec per tres raons fonamentals.
1.La primera és que la declaració de Bolonya cerca construir un sistema universitari europeu compatible, que faciliti la mobilitat, el reconeixement mutu dels estudis i el treball en xarxa. En el tercer curs de la meva carrera un bon professor em va convèncer que realitzar part dels estudis en una altra universitat i, millor, en un altre país era una excel·lent inversió personal. Ara, trenta anys més tard i després de voltar per diverses universitats d’Europa i d’Amèrica del Nord, segueixo valorant molt positivament la mobilitat dels estudiants. Tenir l’oportunitat d’estudiar en una altra universitat, en una altra ciutat, en un altre país, resulta molt formatiu i enriquidor. Es tracta d’un fet que és comú a altres països però que en el nostre està molt restringit a les classes socioeconòmiques més afavorides. I aquest és el primer objectiu del procés de Bolonya: la creació d’un veritable sistema universitari europeu i l’impuls a la mobilitat dels estudiants. En essència la declaració (pots llegir el text en anglès i en català) defineix un marc general (grau–màster– doctorat) i una unitat de mesura comuna (el crèdit ECTS). A mi, posar a l’abast de tots els estudiants un sistema universitari format per més de 1000 universitats, majoritàriament públiques i de gran qualitat, em segueix semblant un pas endavant fantàstic.
2. La segona és que, d’una manera indirecta (a través dels crèdits ECTS) fomenta una revisió de les metodologies i dels objectius docents i impulsa, en la mesura que es consideri oportú, l’ús de sistemes d’aprenentatge més actius, més adequats als temps actuals i a les tecnologies existents. A Europa hi ha cultures docents molt diferents. Al Sud (Portugal, Espanya, França, Itàlia) predomina la classe magistral i l’examen final; al nord, les tutories, els treballs en grup i els seminaris. Totes tenen avantatges i inconvenients. La declaració de Bolonya no diu com ha de ser el sistema docent, però, al introduir els crèdits ECTS, indueix a que cada universitat, cada centre, es plantegi el sistema docent i els objectius a assolir. Planteja el tema, però la llibertat de decisió és molt gran en aquest àmbit, i cada universitat pot aplicar la metodologia que cregui oportuna. No sembla lògic pensar que el dret penal s’hagi d’ensenyar de la mateixa manera que la cirurgia, per posar dos exemples extrems.
3. La tercera raó és que el procés de Bolonya potencia l’autonomia universitària. Suposa passar de sistemes molt regulats centralment –com encara és l’espanyol- a sistemes en què cada universitat és la responsable de decidir (títols, plans d’estudis, metodologies,…), entenent que després la seva qualitat serà avaluada per agències independents i que haurà de retre comptes a la societat. Ja tenim una prova d’aquest canvi. Per primera vegada a la història de la universitat catalana hem pogut confegir lliurement, sense cotilles, la nostra oferta de títols de grau i els seus plans d’estudis. Ni tan sols hi ha un catàleg de títols oficials. Cada universitat crea els que creu que són necessaris i demana la seva avaluació. No és un tema menor. Especialment per a les universitats innovadores, com la UAB, que durant anys hem lluitat per crear nous estudis. Recordeu els esforços esmerçats per tal que s’acceptessin com oficials carreres com “Ciències Ambientals” o “Biotecnologia”. Ara podem crear els títols de grau, màster i doctorat que vulguem.
Per primer cop, tampoc tenim directrius de plans d’estudis. Fins ara el ministeri responsable de l’ensenyament superior a Espanya aprovava unes directrius per a cada títol “oficial”, que eren d‘obligat compliment. Ara no. Els plans d’estudis dels nous graus s’han fet sense cap restricció. Seran millors o pitjors, però els hem fet nosaltres, a cada facultat, a cada escola. Sincerament crec que aquest sistema, que potencia una universitat autònoma i responsable, és millor que el sistema universitari centralitzat en el ministeri. I com a universitari català també em sento més còmode dins d’un un sistema universitari europeu que dins d`un sistema universitari espanyol, que és el que ara tenim.
Vol això dir que no hi ha cap problema i que les preocupacions de molts professors, PAS i estudiants són infundades? No, certament no és així. Hi ha temes que demanen atenció, actuacions urgents i potser rectificacions. Em concentraré en els dos que crec més importants.
Sense un sistema adequat de beques i ajuts a l’estudi (per a les de matrícules, vivenda, viatges, estudi de llengües…) resultarà difícil avançar en els objectius de la declaració de Bolonya. I fins i tot podria resultar injust socialment i regressiu. Fa uns anys ja vaig publicar un article (B-Ks, EL PAIS 30-01-06,) on demanava amb urgència un fort impuls a la política de beques, impuls que, a hores d’ara, encara no s’ha produït.
Però no errem el tret, això no es culpa de la declaració de Bolonya. Suècia o Holanda, que tenen un excel·lent sistema de beques, salaris i ajuts a l’estudi, s’han incorporat a l’EEES amb normalitat i en resultaran beneficiades. El nostre problema no l’ha creat Bolonya, senzillament, l’ha posat en evidència. Tampoc s’arreglarà sortint de l’EEES, sinó posant en marxa la política de beques que correspon a un país com el nostre.
Ara, també és cert que les universitats tenim alguns marges de maniobra per a fer compatible els estudis amb la feina. La creació d’itineraris de dedicació parcial, els horaris diversificats i de tarda, la repetició d’assignatures de manera intensiva i els ensenyaments bimodals (presencials i a distància) són algunes de les solucions. Algunes d’aquestes iniciatives ja s’han posat en marxa al nostre campus, però és evident que hem d’avançar molt més els propers anys.
Tots els estudis indiquen que el model de sistema universitari que es deriva de la declaració de Bolonya és un sistema de més qualitat, però més car. Cal amb urgència desenvolupar un pla de millora del finançament de les universitats, que permeti anar avançant amb la integració a l’EEES de forma raonable. Sense confiar en miracles o en que l’esforç i el voluntarisme de tothom suplirà la manca de recursos.
Com heu vist, no he parlat de privatització, de control dels plans d’estudis per les empreses ni de pujades de preus dels cursos. Res d’això té res a veure amb la declaració de Bolonya. Res d’això està passant ni hi ha indicis que pugui passar. Malgrat tot, si algú encara en dubte, estic disposat a proporcionar-li totes les dades i evidències disponibles per tal de dissipar qualsevol neguit.
En el moment en què ens trobem, potser el més convenient sigui, d’una banda, avançar en la correcció dels obstacles i dificultats objectives que tenim. Escoltant les preocupacions i proposant solucions conjuntament. Algunes són competència de l’Estat (beques), altres de la Generalitat (finançament) i d’altres de les universitats (plans d’estudi, metodologies docents, horaris,…). D’altra banda, penso que és raonable fer un desplegament progressiu, sense les presses i empentes dels darrers anys i amb més consens. Fins que alguns temes no estiguin clars, potser haurem d’avançar més lentament. Un clima de diàleg i d’entesa penso que seria molt favorable per fer seguir progressant sense entrebancs ni desconfiances.
Sabeu que ben aviat hi haurà un nou rector o rectora a la UAB i que jo, després de set anys, tornaré a la meva Facultat. No seré jo, per tant, el responsable de seguir amb el desplegament del pla de Bolonya. Però tinc el convenciment que aquest és un procés de gran importància per a la universitat pública catalana i que no ens hauríem d’equivocar. Quina és l’alternativa a l’EEES? Un petit Espai Espanyol d’Ensenyament Superior, que preservi els nostres “trets tradicionals”? La incorporació a un altre sistema? A quin? No resultaria més lògic en lloc de dir “no” a Bolonya demanar les condicions per tal de que la nostra incorporació es faci amb totes les garanties i aprofitar la oportunitat de millorar notablement la universitat pública catalana?
En la meva opinió ens cal diàleg i un acord a diferents nivells per avançar en la generació de consens i en l’obtenció de recursos necessaris per tal d’integrar-nos a l’EEES com la societat catalana es mereix, amb totes les garanties. M’agradaria que fóssim capaços de fer-ho i sempre em trobareu disposat a treballar per aconseguir-ho.
Disculpes per l’extensió d’aquest carta, que no he sabut resumir més. Espero, si més no, que us hagi ajudar a entendre o clarificar alguns aspectes d’aquest procés. Com sempre estic a la teva disposició per a qualsevol aclariment.
La Vanguardia ha publicat al seu web una interessant entrevista al periodista nord-americà Dan Gilmor. Fer un resum de l’entrevista és difícil perquè tota ella és de gran interès. Gilmor parla sobre el periodisme ciutadà, el fenomen dels blogs i la professió periodística a l’era d’Internet. Em quedo en un parell d’idees. Està en contra de l’intent de regulació per part del Parlament Europeu dels blogs, afirmant que es tracta d’un atac a la llibertat d’expressió. Sobre la polèmica entorn al periodista ciutadà, Gilmor afirma que aquest fenomen no suposa una amença per la professió periodística perquè a diferència del ciutadà la funció del periodista és “ayudar a la gente a encontrar información veraz y saber distinguir lo útil de lo que no lo es”. “El periodista debe ser un guía de la información que hay ahí fuera y eso supone valorar, puntuar a la gente y no infravalorarla.”
Aplaudeixo la iniciativa del ciutadà Ignasi Sánchez, que fart de veure com els trens de Rodalies arribaven tard va decidir començar a enviar e-mails de protesta a Renfe. Sánchez explica que des de fa gairebé un mes, cada dia que el seu tren arriba amb més de 15 minuts de retard envia un correu electrònic de queixa a Renfe i una còpia de la carta a ajuntaments i mitjans de comunicació. Fins el moment ha rebut resposta de Renfe, que dóna les culpes dels retards a ADIF. O sigui, apliquen allò tan espanyol (i català) de donar les culpes als altres.
L’Ignasi Sánchez ha obert un blog anomenat “Sempre tard amb Renfe“, on ha penjat les respostes que ha rebut fins ara als seus e-mails de queixa. Ha escrit al Síndic de Greuges, al President de la Generalitat, a Renfe i ADIF. D’ADIF encara no ha rebut resposta. L’actitud de l’Ignasi diu molt d’ell. Això és el que tots els usuaris de Renfe hauríem de fer i jo mateix, des d’ara, em comprometo a fer també. Cada cop que un tren acumuli un retard superior a 15 minuts enviaré reclamació a Renfe, ADIF i la Generalitat. Si més no, amb aquesta acció simbòlica, aconseguirem cansar d’avorriment a les persones que hagin de donar respondre a les nostres queixes.
Avui ha començat l’ocupació de la Facultat de Lletres de l’UAB, després que la setmana passada s’ocupés la Facultat de Polítiques i el rectorat de l’UB, que continua ocupat. Al blog de l’Assemblea de Lletres s’ha penjat la informació sobre l’ocupació i els motius que han portat a dur-la a terme (per cert, comunicat ple de faltes d’ortografia). Al blog “Ocupem les Aules UAB” també trobareu informació sobre l’ocupació. Els assemblearis han assegurat que l’ocupació serà indefinida, fins que no s’acceptin els següents tres punts (més un d’específic per Lletres):
Reconeixement i publicació del dèficit que té la UAB (uns 20 milions d’euros) i que s’eixugarà amb iniciativa privada (privatització).
Retirada incondicional dels expedients incoats a 31 estudiants i de les imputacions penals sobre 15 estudiants.
La convocatòria d’un referèndum legal i vinculant sobre l’aplicació dels nous plans d’estudi.
A la facultat de lletres, a aquestes 3 reclamacions se’ls hi afegiria una quarta que seria – La dimissió de la degana de la facultat de lletres Helena Estalella per l’aprovació irregular dels nous plans d’estudi i per la seva complicitat en la repressió que hi ha contra el moviment estudiantil (càrregues, expedients, imputacions…).
Em costa de veure la relació entre les reclamacions que fan des de l’Assemblea i el que representa la LOU (no confondre amb Bolonya). Què algú m’expliqui, si us plau, d’on surt aquesta relació causa-efecte entre dèficit i privatització, perquè no l’entenc. Estic en contra de la LOU. Se n’ha parlat molt de la llei però fins ahir no havia llegit una crítica tan correcte com la que fan una sèrie de professors de l’UB en un manifest que penjava en aquest blog. L’editorial de l’Accent també aporta motius per estar en contra de la LOU. Per tot això crec que és una llei dolenta pels estudiants i les universitats. La universitat necessita una reforma en profunditat, però aquesta no pot venir a costa de rebaixar continguts, traslladant-los a futurs màsters que pocs estudiants podran realitzar i implantant uns mètodes de docència que recorden més als instituts que no pas a la universitat. Però la LOU no és només això, per desgràcia.
Amb tot desgraciadament no sé com podem aturar aquest procés. No sé com podem exigir a les autoritats polítiques que es replantegin la LOU. El que crec tenir clar, ara per ara, és que amb accions aïllades com l’ocupació de Lletres a la UAB, no s’aconseguirà res. Avui era trist veure com, de nou, només Lletres estava aturada. La resta de la universitat continuava amb el seu ritme habitual. És trist perquè si realment es vol aturar tot plegat és necessari que les reivindicacions no només es facin a Lletres sinó a totes les universitats espanyoles. I més trist és veure que més enllà de grans titulars de premsa, l’ocupació de la Facultat la estan duent a terme els quatre de sempre. De nou hi hagut falta d’informació (molts estudiants no sabien que avui s’ocupava la Facultat).
Pronostico que les accions reivindicatives a la Facultat no aniran més enllà d’aquesta setmana. Ja hi ha estudiants que s’han mostrat en contra de l’aturada de classes. Jo en sóc un. Si s’han d’aturar classes que es faci a tota la universitat, però no podem ser sempre els mateixos els que haguem d’assumir aquests costos.
Entre els dies 11 i 15 de desembre els estudiants de les llicenciatures d’Història i Humanitats de la UAB realitzarem un viatge a París organitzat per l’assignatura “L’Europa Revolucionària”. Ja està disponible el programa d’activitats, que com podreu veure està perfectament tancat i mil·limetrat al segon per tal de que no ens deixem res per veure.
Dijous 11 de desembre:
Trobada a l’Estació de França de Barcelona (20:00 h.).
Sortida del tren cap a París (21:00 h.).
Divendres 12 de desembre:
Tots en peu i a esmorzar en el mateix tren per no perdre temps un cop arribem a París (08:00 h.).
Arribada a París – Gare Austerlitz (09:00 h.) i anada cap a l’hotel a deixar les maletes (10:00 h.).
Panteó (12:00 h.).
Dinar als Jardins de Luxemburg (13:30 h.).
Conciergerie (15:30 h.).
Sainte-Chapelle (16:30 h.).
Louvre (18:00 h.).
Passeig fins l’Arc del Triomf i els Champs Élysées, a continuació buscarem lloc per sopar i tindrem temps lliure (20:00 h.).
Dissabte 13 de desembre:
Aixecar-se i esmorzar fort per agafar forces (08:00 h.).
Hôtel de Ville (9:30 h.).
Visita al Museu Carnavalet (10:00 h.).
Centre d’Art Pompidou i Plaça Igor Stravinsky (12:00 h.).
Dinar al barri de la Beaubourg (13:00 h.).
Les Halles: Agafar el tren cap a Versalles (14:00 h.).
Visita al Palau de Versalles (15:30 h.).
Passeig pels jardins de Versalles (17:30 h.)
Retorn cap a París (18:30 h.).
Passeig per la Torre Eiffel, Trocadero i Camp-de-Mart (19:30 h.). A partir d’aquí tindrem temps lliure.
Diumenge 14 de desembre:
Llevar-se i esmorzar (08:00 h.). Tingueu preparada la maleta per marxar a la tarda!!!
Passeig per Montmartre (10:00 h.).
Sacre Coeur (12:00 h.).
Notre Dame (13:30 h.).
Dinar a la Plaça de la Bastilla (14:30 h.).
Passeig de comiat pel barri jueu i Place des Vosges (16:00 h.).
Recollim les maletes i anem cap a l’estació d’Austerlitz (18:30 h.).
Sortida cap a Barcelona des de París – Gare Austerlitz (20:00 h.).
Dilluns 15 de desembre:
Arribada a Barcelona – Estació de França (08:30 h.).
Ante la ausencia de debate público respecto de la reforma de la universidad, tanto en lo que hace a los planes y evaluación de los estudios superiores, como a su relación con las necesidades de la sociedad –necesidades que se pueden definir de muchas maneras y que, sin doblegarse a un único discurso, la universidad debe recoger en su pluralidad– los abajo firmantes exponemos:
Los Acuerdos de Bolonia, seguidos de otras resoluciones en diversas ciudades europeas, se tomaron en 1999. Los países, entre los que se contaba España, convinieron en seis puntos que son propuestas políticas, pero no normas exigibles desde una perspectiva legal. A pesar de este carácter declarativo, “Bolonia” se ha esgrimido y se esgrime en nuestro medio como pretexto para disminuir e incluso anular la función fundamental de la universidad –en todas sus vertientes científicas y humanísticas– que el gran lingüista y filósofo Charles S. Peirce, fundador del pragmatismo, definió como “espacio en el que se expone la condición viva del pensamiento”.
Es necesario recordar aquí, de manera sumaria, en qué consisten esos acuerdos, incluso con las modificaciones posteriores a las de 1999: 1) adopción de un sistema comparable de titulaciones; 2) que este sistema esté preferiblemente dividido en dos ciclos; 3) que sea evaluable por un sistema de créditos comunes, llamados por ello europeos; 4) que se promueva la cooperación europea para alcanzar niveles comparables de calidad y metodología; 5) que se promueva la necesaria dimensión europea de los planes de estudios y que esto facilite los niveles de ocupación de los ciudadanos de la Unión; 6) que se promueva también la movilidad de todos los estamentos de la comunidad universitaria.
Con la excusa de “Bolonia”, las autoridades universitarias españolas y catalanas comenzaron una transformación en la que ese conjunto de propuestas pensadas para facilitar convalidaciones, disminuir la burocracia y consolidar cierto estado de conciencia europeísta, que a su vez favorezca la entrada de la población universitaria al ámbito laboral, se ha transformado en pretexto para dos tipos de modificaciones. En apariencia ambas son asépticas y se esgrimen como movimiento de modernización, por lo que su sustrato ideológico se suele dar por indiscutible, tanto en el modo de exposición, más asertivo que argumentativo, como en la ausencia casi completa, en sus documentos, de invocación de autoridades y referencias académicas serias.
La primera modificación supone el transporte de las teorías del aprendizaje de la infancia y la adolescencia al mundo de los adultos que asisten a la universidad, como lo prueban los “manuales” que utiliza el Ministerio de Educación y las autoridades universitarias catalanas, plagados de consideraciones y advertencias propias de edades previas a la entrada en la adultez. Ante esta tendencia a la minorización de los estudiantes universitarios, hay que recordar que estos son adultos que votan, conducen coches, pueden ser padres y son responsables plenos, política y penalmente, de sus actos. De repente, a partir de aquella traducción, la vida universitaria –o algunos de sus miembros embarcados en tareas de gestión– ha tendido a admitir un modelo de vigilancia de los estudiantes, que parecen convertirse en tutelados permanentes cuyas disposiciones psicológicas y sociales deben ser vigiladas y orientadas hacia el beneficio del grupo, sea éste lo que sea. No es esa la única tutela que se ejerce sobre la comunidad universitaria, ya que un porcentaje de profesores en precario que, en el caso de las universidades catalanas, alcanza niveles escandalosos, se ve limitado, debido a esa misma precariedad, en su capacidad de pronunciarse abiertamente acerca de cuestiones concernientes a los nuevos sistemas de evaluación y los planes de estudio. Resulta sintomático que se desvíen de manera soterrada recursos enormes a la gestión de la “innovación pedagógica” y en cambio el profesorado no numerario esté sometido a unas condiciones salariales míseras y otras laborales de dudosa legalidad, que los obligan a hacerse cargo de las mismas responsabilidades que los numerarios. La calidad de la docencia –entendida como transmisión seria, compleja y variada del saber– se alcanza así a pesar de las autoridades universitarias, no gracias a ellas.
La segunda modificación tiene que ver con una inquietante reducción de la perspectiva social: nuestras autoridades esgrimen las necesidades de la “sociedad” para celebrar la utilización del léxico de las “habilidades” y “competencias” y proclaman el abandono o relegamiento del exigente mundo de los “contenidos”. Sólo que “sociedad”, en este caso, equivale a “empresa”. A esa grotesca reducción, a la que nos negamos, se debe la fuerte tendencia al abandono de términos como “saber” y “estudio” entre nuestras autoridades universitarias.
De allí que ellas subrayen la “innovación docente” como mera “innovación técnica” de la transmisión.
De hecho, las dos transformaciones encuentran su punto de unión en poderosos instrumentos de control que son preconizados y esgrimidos sin que quepa discusión. Cuando ésta se produce las autoridades o sus portavoces hablan, de manera inquisitorial, de “resistencia solapada”, “egoísta”, “desconfiada”, “menos confesable” y, además, “doble, individual o colectiva, simultáneamente o por separado” (sic): véase el folleto de la Universitat de Barcelona ¿Qué es el Espacio Europeo de Educación Superior? firmado por José Antonio García Suárez.
Por último, cabe señalar que el control se ha unido, en el caso de Catalunya, a la concesión o no a los profesores de los complementos autonómicos, concesión que queda o puede quedar en manos de fundaciones, empresas y servicios en ocasiones privados y no sometidos a evaluaciones universitarias. Hasta febrero 2008 era obligatorio para la renovación de las becas predoctorales de la Generalitat el asistir a un seminario de tres días, organizado por un ente privado, so pena de perder la renovación de las becas. Ahora es sólo altamente recomendado.
El otro instrumento para adecuar la universidad a la empresa es la reforma de los planes de estudio, para la que se esgrimen razones de tipo laboral que, en lugar de asegurar la independencia de las universidades respecto del desarrollo de sus disciplinas y modos de acceso al conocimiento específico, las someten a las exigencias del mercado. En el caso de las ciencias exactas y aplicadas, con la natural complacencia del propio mercado.
En el caso de las disciplinas humanísticas, sin ninguna necesidad perentoria, salvo una curiosa vocación imaginaria de sometimiento a la “empresa” que pasa por rebajamiento innecesario de los contenidos. Innecesario, ya que el mercado suele llegar a las humanidades mediatizado por otros organismos sociales y educativos. En este segundo caso, una de las funciones de la universidad debe estar orientada a preparar a los licenciados de manera solvente y rigurosa hacia la enseñanza y la función pública así como también hacia las actividades propias de la gestión cultural y editorial, pero sin descuidar el ámbito propio del desarrollo, en todos los espacios y disciplinas, de los variados recursos del pensamiento crítico, base y condición de la ciudadanía en la democracia.
Esta variedad de funciones es un punto crucial del que no podemos abdicar en ningún caso: preparar a los licenciados para el trabajo no significa ofrendarlos a la “empresa”, sino, al contrario, ofrecerles instrumentos para recibir e incorporar los mejores, más elevados y complejos conocimientos en cada campo específico. Con esos instrumentos podrán resolver, del modo más libre posible, su relación con la sociedad, relación que incluye el derecho inalienable al trabajo.
Por todas estas razones, los abajo firmantes sostenemos que al abandonar el compromiso público de la transmisión específica del saber se roza peligrosamente el fraude. Primero, porque se recorta el derecho de los estudiantes a recibir e incorporar los conocimientos académicamente contrastados en cada una de las disciplinas de que se trate.
Segundo, porque se restringe la libertad de cátedra al disminuir la importancia de los contenidos incorporados por el estudiante –su saber– en aras de una difusa, inaceptable y totalitaria vigilancia sobre su modo de ser.
Firmado: Ignasi Terradas (Facultad de Geografía e Historia, UB), Nora Catelli (Facultad de Filología, UB), Susana Narotzky (Facultad de Geografía e Historia, UB) Més firmants
Els seguidors de Monty Python poden estar d’enhorabona, perquè des de fa uns dies s’ha obert a YouTube el nou canal oficial del grup humorístic britànic. Feia temps que molts usuaris havien penjat vídeos de Monty Python a YouTube, però ara serà el mateix grup qui els publicarà en alta qualitat.
For 3 years you YouTubers have been ripping us off, taking tens of thousands of our videos and putting them on YouTube. Now the tables are turned. It’s time for us to take matters into our own hands.
We know who you are, we know where you live and we could come after you in ways too horrible to tell. But being the extraordinarily nice chaps we are, we’ve figured a better way to get our own back: We’ve launched our own Monty Python channel on YouTube.
No more of those crap quality videos you’ve been posting. We’re giving you the real thing – HQ videos delivered straight from our vault. What’s more, we’re taking our most viewed clips and uploading brand new HQ versions. And what’s even more, we’re letting you see absolutely everything for free. So there!
But we want something in return. None of your driveling, mindless comments. Instead, we want you to click on the links, buy our movies & TV shows and soften our pain and disgust at being ripped off all these years.
La intervenció dels governs de les principals potències econòmiques del món capitalista per salvar el sistema financer semblava augurar una fi del model neoliberal que s’havia imposat d’ençà l’ensorrament del bloc soviètic. Amb la crisi econòmica molts han ressuscitat Marx -els que prèviament l’havien mort, és clar!-, reconeixent la validesa de les seues anàlisis. Així, tot escoltant les tertúlies dels mitjans convencionals podíem arribar a pensar que es volien aplicar polítiques social(iste)s per contrarestar la crisi; podíem arribar a pensar, doncs, que les patronals, els lobbies empresarials i els think tanks més reaccionaris havien perdut legitimitat i força amb aquesta crisi. La recent cimera del G-20 ha deixat ben clar que el model és intocable.
I no només això, ha establert que la medicina per curar-lo de l’actual malaltia és més del mateix: més “lliure mercat”, més “flexibilitat laboral” i menys “despesa” social. Però no era necessari esperar-se a la cimera per preveure això, com tampoc cal limitar el debat al pla de la teoria i de l’abstracció: a casa nostra tenim múltiples exemples de com la crisi no ha alterat en cap punt les polítiques econòmiques i socials dels governs. N’hi ha un, a més a més, que ha generat una important mobilització: estem parlant del món de l’ensenyament.
El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) fa uns quants anys que denuncia els efectes que el procés de convergència de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior tindrà sobre les universitats catalanes i, en última instància, sobre el conjunt de la societat. Per sota la façana europeista -encara hi ha gent que se la creu?-, aquest procés, també conegut com el procés de Bolonya, es proposa incrementar la “competitivitat” de les universitats, “racionalitzar” les titulacions que s’hi ofereixen i augmentar-hi la presència del sector privat, tant en finançament com en la presa de decisions. És la culminació d’un model que ja s’estava dibuixant des de fa temps, amb el famós Informe Bricall, per exemple, que a principis d’aquesta dècada comptava amb l’aval dels sindicats i dels partits institucionals que es diuen d’esquerres i de gran part del món de l’ensenyament, exceptuant les organitzacions més combatives. Ara, amb l’aprovació dels nous plans d’estudi, comencem a veure’n els efectes més contundents: la desaparició de les titulacions menys “rentables”, la proliferació de màsters en substitució dels antics estudis de tercer cicle o, en casos concrets, com els estudis d’Història del País Valencià, la pràctica eliminació de les assignatures de la nostra pròpia història a la Universitat de València. Allí, com a la resta de les universitats catalanes han sigut nombroses les mobilitzacions en contra del procés de Bolonya: assemblees, tancaments, manifestacions o referèndums són alguns del exemples de les moltes iniciatives contra el procés de Bolonya que s’hi han produït. I el dia 20 de novembre hi ha una convocatòria de vaga a tots els Països Catalans, que és també una convocatòria a nivell europeu.
Però l’ensenyament universitari no és l’únic que està en peu de guerra: al Principat i al País Valencià l’inici de curs als centres de secundària també ha sigut mogut amb motiu de l’aprovació de la LEC i de les arbitrarietats en relació a Educació per a la Ciutadania, respectivament. La LEC, per una banda, consagra el sistema semiprivat de l’educació obligatòria, mitjançant el foment i la consolidació del model de les concertades; i d’altra banda, al País Valencià, el conseller Font de Mora intenta desprestigiar el sector públic imposant mesures que dificulten, fins i tot encara més, el desenvolupament d’uns centres ja molts precaritzats.
L’ensenyament és només un dels molts serveis socials que s’estan veient afectats per les mesures neoliberals, que previsiblement s’agreujaran amb la crisi. Per sort, és un àmbit on la tradició de lluita encara està arrelada, com demostren el SEPC i l’actual efervescència del moviment estudiantil. Ací, per tant, no ha calgut ressuscitar cap mort. Però si més enllà del món de l’ensenyament encara ens cal reclamar l’herència de Karl Marx, no ho fem només limitant-nos a la teoria sinó que recuperem allò més pràctic: l’organització i la lluita contra el sistema.
Gaspar Llamazares, coordinador general d'IU (2000-2008)
Aquesta anotació és la continuació del que vaig escriure dilluns en aquest blog (El laberint de l’esquerra). L’Assemblea Federal d’Izquierda Unida d’aquest cap de setmana està donant lloc a un intens debat a la xarxa, en aquells mitjans de comunicació alternatius que segueixen el dia a dia dels moviments socials. Ja en vaig donar la referència d’alguns d’ells el passat dilluns però avui la lectura de l’article de Teodoro Santana a Kaosenlared m’ha fet que pensar.
Santana defensa la tesi de que la crisi d’Izquierda Unida no té el seu origen en la recent Assemblea Federal o les eleccions generals del passat mes de març sinó en una llarga agonia que ja fa anys que dura. Santana situa el moment històric de la Transició com l’inici de la decadència de la formació, quan el PCE acceptà i beneí la sortida monàrquica. El PCE no només acceptà Juan Carlos I, nomenat per Franco, sinó que beneí un règim constitucional sorgit d’unes condiciones molt determinades per tal de transmetre la imatge d’un partit d’ordre i respectuós amb les institucions. Aquest fou l’inici de tots els mals del PCE i la seva posterior marca electoral Izquierda Unida, perquè el nou partit abandonà tota ideologia per convertir-se en un partit “laic” ideològicament, cohesionat únicament pel “programa, programa, programa”. Però quan aquest programa de reforma democràtiques el porta a la pràctica el PSOE de Rodríguez Zapatero, cada cop resulta més difícil distingir el projecte d’IU com un projecte propi diferenciat del PSOE.
En l’esforç d’Izquierda Unida per esdevenir un partit d’ordre amb l’objectiu d’atreure un sector més diversitat de votants acaba quedant en res perquè els votants prefereixen optar per donar el seu vot directament al PSOE. I aquí está el problema:
Sin ideología, reducida a la actuar en los términos del sistema, cada vez más débil y fraccionada, IU se enfrenta a su propia desaparición, dada su inutilidad como maquinaria electoral.
El problema d’Izquierda Unida no és únicament el problema d’aquesta formació. La pràctica totalitat de partits polítics d’esquerra es troben en aquesta mateixa situació. Podríem parlar del cas d’Iniciativa per Catalunya o Esquerra Republicana de Catalunya, ambdues formacions que van perdent vots en favor d’altres formacions com el PSC. Això és el que passa quan s’abandona la ideologia i s’instal·len en el pragmatisme de la defensa de l’ordre per esdevenir partits de govern, a qualsevol preu, fins i tot al preu de deixar de banda els seus principis i valors.
Per sort la ciutadania es comença a donar compte de l’engany. Com defensa Javier Mestre en un article dilluns passat ara és hora de construir nous projectes polítics per la base. Ara és el moment de “constituir asambleas de base, células o lo que sea, en todo el territorio y… a empezar de nuevo”.
Google i la revista Life han posat a l’abast de tothom un gran arxiu fotogràfic que en els propers mesos arribarà a la xifra de més de 10 milions d’imatges. Increïble. Una immensa història gràfica que arrenca al 1750 i arriba als nostres dies. La qualitat de les imatges digitalitzades és impressionant. La notícia s’ha fet pública a través del blog oficial de Google:
We’re excited to announce the availability of never-before-seen images from the LIFE photo archive. This effort to bring offline images online was inspired by our mission to organize all the world’s information and make it universally accessible and useful. This collection of newly-digitized images includes photos and etchings produced and owned by LIFE dating all the way back to the 1750s.
Only a very small percentage of these images have ever been published. The rest have been sitting in dusty archives in the form of negatives, slides, glass plates, etchings, and prints. We’re digitizing them so that everyone can easily experience these fascinating moments in time. Today about 20 percent of the collection is online; during the next few months, we will be adding the entire LIFE archive — about 10 million photos.
Avui ha començat l’
