El blog “Especial Bolonya” analitza els arguments a favor de l’EEES que ha fet públics la Universitat Pompeu Fabra en una pàgina web dedicada a Bolonya. Com comenten des del blog “el neixement d’aquesta pàgina es suma a la carta del Rector de la UAB i a la crida confidencial que han fet els rectorats de diverses universitats a Zapatero per tal de que els hi donin arguments que ja comencen a escasejar… En aquesta successió d’esdeveniments, cal destacar com, de cop i volta, sembla ara que la culpa de tot la té Madrid i no la voluntat política del tripartit (veure declaracions de la Comissionada d’Universiats, Blanca Palmada).”

El discurs legitimador de l’EEES fa aigues per tot arreu i no es volen estalviar esforços. Una magnífica oportunitat per enriquir el debat públic -obert per les mobilitzacions estudiantils, per cert- i per pujar el nivell intelectual de la discusió, tot i que els debats oberts, davant públic i amb mitjans són una fòrmula molt més enriquidora que el monòleg institucional contra la “colla de desinformats” que són els estudiants antibolonya… Nosaltres no tenim cap por a respondre a tots i cadacún dels arguments oficials i tampoc a citar les fonts d’inspiració i d’origen. Així doncs, a continuació trobareu un petit resum de la pàgina de la Pompeu per obrir boca. La carta d’en Lluís Ferrer supossa una paciència de lectura elevada… així i tot farem el que estigui a les nostres mans. Convidem als estudiants que ocupen facultats que “bolonyegin” amb aquests textos per cultivar les habilitats transversals d’esperit crític i capacitat d’argumentació sense dubte molt útils per sobreviure en temps de crisi.

També es pot consultar el següent vídeo. Reprodueixo a continuació, tal qual, els comentaris de la gent d’Especial Bolonya contra els arguments pro-Bolonya de l’UPF.

L’argumentació de la UPF és pobre i només es remet al Reial Decret de Graus i a les declaracions de Bolonya, quan els òrgans, normatives i instàncies implicades al procés són moltes més i molt més complexes. L’expert que ha fet aquestes preguntes i respostes barreja els desitjos amb mitges veritats i és un exercici completament incompatible amb els mínims requisitis de rigurositat que s’hauria d’exigir a una universitat pública al servei de la comunitat, i especialment, al servei dels seus estudiants, als quals faria bé de dir tota la veritat i no només aquèlla que volen sentir o legitima la politica de l’Equip de Govern.

Tot i aixó, aquí teniu el catecisme de la UPF amb comentaris en blau.

D’altra banda, recomanem també la consulta de aquesta nova pàgina, amb informació ordenada per temes: http://bolonyauab.wordpress.com/

1. Només podran estudiar els rics! Com que Bolonya exigeix una dedicació a temps complet, els que hem de treballar per pagar-nos els estudis, ja no ho podrem fer.

Fals. Bolonya aposta per una formació d’alta qualitat i això passa per dedicar temps a l’estudi (a l’aula i fora d’ella). Però Bolonya permet combinar feina i estudis. En primer lloc, per a aquells estudiants que treballen un nombre d’hores que els impedeix assistir a totes les classes, al Reial Decret i a la nova LOU s’estableix com un dret de l’’estudiant la possibilitat de cursar un pla d’estudis a temps parcial. I, en el cas de no poder seguir els estudis de manera presencial (ni tan sols a temps parcial), hi ha universitats no presencials.

L’actual sistema de beques no garanteix equitat social. La reforma no ha donat cap beca extra per raons socioeconòmiques. Proposar un model educatiu que no té en compte la realitat de la majoria dels estudiants és fer un model amb vocació elititsta.

L’educació a distància no és la solució per a la majoria de la gent, de fet és el que la Conselleria va propossar pel batxilerrat nocturn i va ser rebutjat per la mateixa raó. L’estudiant a temps complert sense recursos per garantir la participació de la majoria de la població és una actitud manifestament elititista, com és ara de fet l’extracció social els estudiants de la Pompeu.

Però cal tenir present que l’assistència a les activitats docents és una exigència raonable de qualsevol universitat presencial. En cas contrari, com explicar a la societat que finança gran part d’aquests estudis universitaris la reticència a anar a classe o a no participar plenament de les activitats docents?

És una exigència raonable si efectivament existeixen els mitjans econòmics i socials perque aquest model sigui factible per al conjunt de la població, no només per a una minoria.

2. Sí, però Bolonya elititza el coneixement. Perquè la reforma devalua els estudis de grau i ara la diferència específica l’aportaran els màsters que s’oferiran a un preu de mercat. De nou, només aquells amb més recursos podran accedir a estudis de qualitat!

Fals. La reforma no devalua els estudis de grau, que comprendran ensenyament bàsic i formació general, i que capacitaran l’estudiant per introduir-se en el món laboral, si ho desitja.

L’Associació Catalana d’Universitats públiques estableix equivalència entre el primer cicle de llicenciatura i el grau. Ho pots comprovar tu mateix al díptic que han lliurat enguany als estudiants de primer. La definició de grau (objectius i finalitat de la formació) coincideix amb la definició d’objectius del primer cicle de llicenciatura. Pots mirar-ho aqui. El ministeri fa molt de temps que no diu públicament que hi hagi una equivalència de continguts i de preparació entre les llicenciautres i diplomatures i els nous graus.

D’altra banda, el preu dels nous graus “en cap cas suposa un increment respecte als preus per curs dels ensenyaments encara no adaptats a l’EEES”.

Mentida com una catedral. Podeu comprovar vosaltres mateixos com han pujat els preus enguany al següent link (taula comparativa). El preu dels estudis serà públic (publicat al BOE i al DOGC) d’acord amb el criteri establert a l’article 81.1.b de la LOU: segons el cost real dels estudis. Les taxes dels estudis han pujat any rere any per sobre de l’IPC i de la pujada dels salaris. Enguany la UAB ha aplicat una pujada del 50% als estudis de postgrau als estudiants no europeus. Els diaris parlen de la pujada dels preus dels estudis arreu dels territoris adscrits a l’Acord General de Comerç i Serveis. Més detall aquí (titulars de premsa).

En el cas que l’alumne vulgui continuar estudiant, podrà cursar estudis de postgrau (de caràcter especialitzat o multidisciplinar) i que li permetran accedir al tercer cicle (Doctorat) per continuar amb una vocació acadèmica, investigadora o, un cop finalitzats, introduir-se al món laboral. La gran novetat de Bolonya a Espanya és, precisament, l’existència de màsters a preu públic, que fins al curs 2005-2006 tan sols s’oferien a preu privat, molt més elevat.

Preu públic vol dir publicat al BOE o al DOGC, com les taxes de la grua, en cap cas vol dir “preu assequible”. Els màsters públics, d’altra banda són només el 20% de l’oferta actual de postgraus que tenen la UB i la UAB (a falta de l’anàlisi de l’oferta de la Pompeu i d’altres universitats catalanes).

El contingut de la majoria dels màsters oficials ofertats estan repetint els continguts del darrer any de llicenciatura. El preu del crèdit de màster triplica el preu del crèdit de llicenciautura. Abans aquests continguts estàven a les llicenciatures i el doctorat era un pas més enllà. Més info: sobre Màsters aqui.

3. Sí, però aquests màsters seran molt cars i a preus de mercat!

Fals. Per a les Universitats catalanes és la Generalitat la que, anualment, fixa els preus dels crèdits (mitjançant un decret publicat al DOGC) i que, pel curs 2008-09, oscil·la entre els 16.01 i els 29.88€/crèdit, segons els estudis.
Els màsters universitaris a tot l’Estat espanyol tenen preus públics, els estudiants únicament paguen únicament el 16% del seu cost ja que la resta està subvencionat amb els impostos de tots els ciutadans. D’altra banda, Bolonya ofereix, per primer cop, la possibilitat de cursar màsters a preus públics a totes les universitats catalanes.
Els màsters oficials de la UPF oscil·len entre els 1.598,42€ i els 1.855,22€. Comprova-ho tu mateix/a a la web de la Universitat!

Únicament els màsters oficials tenen preu regulat (publicat al BOE i al DOGC) i ara mateix l’oferta privada de màsters supera a la pública. Preu públic vol dir preu publicat, no preu assequible ni popular. Ara mateix no hi ha cap beca per nivell de renda per fer un màster, únicament beques d’excel·lència (expedient acadèmic) i prèstecs (a tornar al finalitzar). El dret a l’ensenyament públic, de la mateixa manera que el dret a la sanitat pública, fa que inevitablemente es pagui o bé res (perque es financia pels impostos) o bé molt poc, precisament per garantir l’accés al conjunt de la població sense filtre classista.

4. Sí però, i si tot i tenir preus públics no puc pagar-me un postgrau? I he de renunciar! Perquè amb Bolonya les beques desapareixen i seran substituïdes per préstecs renta (préstecs bancaris que hauré de retornar amb interessos)!

Absolutament fals. Efectivament, el govern espanyol ha posat en marxa uns préstecs renta per cursar estudis de postgrau a qualsevol lloc d’Europa (EEES), Estats Units o Canadà però aquests ni substituiran el sistema de beques actual ni s’han de retornar amb interessos.

Un prèstec no és una beca, perque la beca pretén donar igualtat de condicions a tothom independentment del seu nivell de renda. Els prèstecs del ministeri, gràcies a les mobilitzacions estudiantils són sense pagar interessos per part de l’estudiant. Els de la Generalitat no. I els de les entitats bancàries ni molt menys: són prèstecs per al consum. Es considera que estudiar es com comprar-se un cotxe: una inversió caprixosa i personal. La congelació de les beques per nivell de renda i la no revisió ni amplicació dels criteris per poder accedir-hi suposa un retrocés progressiu d’aquestes beques i un incentiu per a l’endeutament dels estudiants.

Aquests préstecs són una possibilitat més que s’ofereix als estudiants per cursar els seus estudis de postgrau, un plus a la resta de beques i ajuts que es continuaran oferint. El període de devolució del préstec comença un cop acabat el postgrau i, únicament en el cas que el graduat hagi assolit (i mantingui) un nivell de renta superior a 22.000 €/anuals. Si després de 15 anys aquests requisits no es compleixen, el préstec (o la part que resta per retornar) prescriurà.

Això només per als préstecs de l’Estat, no de la Generalitat ni de la resta de bancs. D’altra banda, vol dir que si amb 25 anys + 15 anys = 40 anys, no arrives a un salari mileurista, ja tens prou degràcia per haver de tornar un prèstec (que hauria de ser una beca). Els de la Generalitat s’han de tornar sí o sí. La Pompeu fa trampes si no parla dels prèstecs de la Generalitat:

“Des de el seu anunci com a “mesura-estrella” en lloc de les beques de tota la vida l’oferta de beques-prèstec del MEC ha canviat lligat a les mobilitzacions estudiantils. Si al 2006 la proposta eren crèdits d’entre 2.500-6.000€, el primer any sense pagar i a amortitzar al següents dos anys amb els interessos del primer acumulats mitjançant quotes mensuals iguals. Avui, segons l’Ordre ECI/1702/2007, de 12 de juny la cosa és diferent. Fins a 6.000€+ 21 mensualitats de 800€ durant la realitizació del màster; dos anys sense pagar (carència es diu) i es comença a pagar a partir del tercer any sense interessos només si la renda anual de l’estudiant supera els 22.000€ (1.500€/mes en 14 pagues), si en 15 anys això no succeeix, no s’ha de tornar. L’accés al préstec no depén del nivell de renda i la partida pressupostària total és de 50 millons d’euros. La Generalitat estableix beques-crèdit, en la primera línea del MEC, fins a 30.000 euros, tres anys de moratòria, el quart es paga sí o sí amb interessos Euribor+1.25% + revisió anual.” (Dossier Comissió de Discurs de la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública)

Paral·lelament, cal continuar reivindicant un millor sistema de beques i ajudes a l’estudi, similars als que tenen alguns països del nord d’Europa. És cert que hi ha un problema de finançament a les Universitats públiques però aquest no prové de Bolonya.

Aplicar un model d’ensenyament elititista que no concreti JA els mecanismes per garantir equitat social al seu accés i aprofitament és orientar tota la xarxa pública universitària per a una minoria i condemnar a abandonar la universitat a bona part de la població que també té dret a especialitzar-se i formarse, en tant que el dret a l’ensenyament és un dret fonamental i no un caprix (com ara un cotxe o una Play III). No existeix cap previsió d’ampliació de les beques i la tendència és a la reducció del finançament públic de les universitats, com podeu llegir a tots els diaris, des de Madrid, a Catalunya, passant per Astúries, … Veure titulars

5. Sí, però Bolonya no vol millorar l’educació sinó formar professionals que treballin a les empreses. Amb Bolonya es mercantilitza el coneixement.

Fals. L’objectiu de Bolonya és equiparar el nivell de la universitat espanyola amb l’europea i continuar formant pensadors crítics, d’aquí que Bolonya impliqui una participació més activa de l’alumnat dins i fora de les aules. Ara bé, l’afirmació que formar pensadors crítics i futurs professionals són activitats excloents i contradictòries és caure en una gran fal·làcia. La UPF, com la resta d’universitats, vol formar graduats que puguin treballar a empreses, fer recerca, treballar a institucions públiques, ONGs o per compte propi, com a professionals emprenedors. La UPF vol, en definitiva, que cada estudiant pugui treballar on vulgui i en allò què ha estudiat (un desig que també deu compartir l’alumnat, que inicia uns estudis en els quals invertirà, com a poc, 4 anys de la seva vida). Però la UPF vol formar també ciutadans amb capacitat d’analitzar críticament el seu context, fent més robust i deliberatiu l’espai democràtic de la nostra societat. A més, en el cas concret de la UPF, els màsters oficials s’ofereixen en les 3 modalitats (acadèmica, de recerca i professional). Comprova-ho tu mateix/a a la web de la Universitat!

Pura propaganda. A la Carlos III de Madrid existeix la Càtedra Repsol YPF, al Regne Unit (també membre de l’EEES) MacDonalds ofereix títols, a la Madrid un grapat d’empreses ha participat a la redacció dels plans d’estudi de grau (ABC, 29 octubre 2007).

Mercantitlizar el coneixement vol dir tractar-lo com si fós una mercaderia més: el seu preu fixar-lo en funció del seu cost; no establir beques, sinó prèstecs per al consum per accedir-hi; orientar les línies d’investigació en funció de la seva rendibilitat o “connexió amb la societat”;… Per fomentar l’esperit crític no cal pujar el preu dels estudis ni fer controls cada dos dies, sinó oferir uns coneixements substantius que estiguin per sobre de la cojuntura actual del mercat laboral (precari, voluble i sense demanda de treballadors qualificats) a més de mitjans per dedicar-se a estudiar.

6. Sí, però seran les empreses les que condicionaran els plans d’estudis. Amb Bolonya, les Universitats perdran autonomia.

Fals. És ben bé el contrari. Bolonya canvia l’escenari educatiu en favor de les Universitats, que passen a tenir més autonomia i capacitat de maniobra a l’hora d’elaborar els seus plans d’estudis. A dia d’avui, tots els plans d’estudi han de rebre la verificació de les agències de qualitat, que han de vetllar per la coherència i unificació de tots els estudis segons pautes europees i no pas seguint criteris empresarials.
Bolonya suposa la transició d’un model de desconfiança envers les universitats (amb un catàleg i directrius molt detallades) a un model més en sintonia amb el d’Europa, on primen l’autonomia universitària, la confiança prèvia i, per descomptat, el retiment de comptes a posteriori.

Els estudis que ofereix cada universitat han estat aprovats per l’ANECA i han de ser revisats per l’ANECA. L’ANECA té total independència – és a dir, cap control social- per establir què considera qualitat o no. Això està establert al Reial Decret de Graus. No hi ha tal independència, hi ha total descoordinació entre universitats i total arbitrarietat en la valoració dels criteris de qualitat dels estudis.

7. Sí, però les agències només aprovaran els plans d’estudis d’aquelles carreres que interessen a les empreses.

Fals. Per aquest curs 2008-09 la UPF ha adaptat 6 títols de grau que procedeixen de totes les disciplines (Humanitats, Traducció i Interpretació, Biologia Humana, Medecina -juntament amb la UAB-, Comunicació Audiovisual i Publicitat i Relacions Públiques). I per al 2009-10 la UPF té previst adaptar totes les titulacions. D’altra banda, la UPF segueix compromesa amb el model d’universitat europea que representa la trobada entre la cultura científica i la cultura humanística.

Mai ningú ha dit que l’ANECA no aprovi graus humanístics. L’ANECA, segons el que estableix el Reial Decret, revisarà periòdicament els resultats dels plans d’estudi i d’acord amb això pot fins i tot decidir la supressió d’una titulació. Si les universitats han de treballar en clau d’empresa privada, sent atractives per a la inversió privada, no derivarà recursos extra per a la milllora d’estudis sense rendibilitat econòmica i els estudiants que s’hagin d’hipotecar per estudiar escolliràn aquells estudis que els permetin tornar amb garanties els diners. Malgrat que la filosofia i les humanitats són necessàries per al desenvolupament social i l’esperit crític tenen una inserció laboral penosa -per les característiques del nostre mercat laboral-. D’altra banda, podeu consultar l’estat de la qüestió al següent recull de premsa.

8. Sí, però obtenir el títol de grau serà necessari un any de pràctiques en empreses, el que es tradueix en un any de treball no remunerat.

Fals. En cap cas, Bolonya senyala que per graduar-se sigui obligatori realitzar pràctiques a empreses i que aquestes siguin no remunerades. El Decret 1393/2007 senyala l’opció de realitzar pràctiques a empreses o a institucions (d’una durada màxima de 60 crèdits) però en cap cas diu que aquestes pràctiques hagin de ser obligatòries i no remunerades.

El Reial Decret obre via al reconeixement com a contingut dels estudis un percentatge notable de pràctiques en empreses (fins a 60 crèdits ECTS= 1500 hores), cosa que abans cada universitat podia establir però amb menys pes als plans d’estudi. El fet que les universitats públiques hagin de ser atractives per a la inversió privada és un incentiu per a la promoció de pràctiques en empresa. Cap estudiant de pràctiques en empresa cobra el mateix que un treballador amb un contracte de pràctiques, fa molt poc CC.OO. ha publicat un estudi on calcula que un important nombre de llocs de treball estàn sent substituits per aquestes pràctiques. La millor inserció laboral no passa necessàriament per treballar gratis o gaire bé gratis i sense cap dret sindical: això també són les pràctiques professionals. Els crèdits dels quals hauràs de pagar.

9. Sí, però què passa amb la investigació científica? Amb Bolonya, la investigació passarà a estar guiada per criteris estrictament empresarials i de rendibilitat econòmica.

Fals. Bolonya no introdueix cap canvi en la inversió en investigació científica. Efectivament, les empreses que ho desitgin podran continuar finançant projectes d’investigació en àrees del seu interès però de la mateixa manera que ho han estat fent fins ara. Això no és un canvi que introdueixi Bolonya.
D’altra banda, el Ministeri de Ciència i Innovació ja ha garantit que, malgrat la crisi, mantindrà els pressupostos en educació superior universitària i en I+D.

La caiguda de la inversió pública dels països integrans de la OCDE en educació pública és un fet incontestable, especialment per al cas de l’Estat espanyol. La debilitat financera de les universitats públiques per la caiguda de inversió pública implica la participació de la inversió privada en termes de debilitat i això no garanteix ni autonomia en les línies de recerca ni en l’aprofitament públic dels resultats de la recerca.

10. En qualsevol cas, les lleis reguladores d’aquest país es continuen aprovant sense un debat públic indispensable, un debat on s’escoltin les veus dels estudiants, dels professors universitaris i, sobretot, de la ciutadania. Un procés com aquest, que suposa un canvi tan substancial en el nostre sistema educatiu, no pot realitzar-se via la decisió impositiva dels dirigents de la Unió Europea.

Fals. La Declaració de Bolonya, la que fixa les bases per a l’establiment de l’EEES, la que dóna origen a tot aquest procés, va ser signada pels ministres d’educació superior de 29 països europeus el 1999. I des d’aleshores, la qüestió s’ha abordat, debatut i aprovat en el marc europeu, estatal, autonòmic i universitari. A Europa, cada dos anys s’organitza una cimera ministerial on es fa balanç dels progressos realitzats i s’estableixen els objectius per a la cimera següent (Lovaina, 2009). A nivell estatal i autonòmic, l’adhesió a Bolonya s’ha abordat i ratificat a les Corts espanyoles i al Parlament de Catalunya, els òrgans de representació democràtica dels ciutadans espanyols i catalans i els responsables de garantir i finançar el sistema universitari públic. Paral·lelament, el debat també s’ha produït en el sí de la comunitat universitària, on la qüestió s’ha aprovat en els òrgans de govern de les universitats, amb representació de tota la comunitat universitària.

El fet de que la Pompeu, els Rectors de diverses universitats i de diversos membres de la comunitat universitat es vegin obligats a fer webs com aquesta, i demanen ajuda urgent a ZP és una senyal de que aquest debat no ha estat transparent ni amb tota la informació sobre la taula. Tampoc ha estat un debat públic i tampoc es pot considerar participació democràtica votar cada quatre anys i fer un vot de confiança cec a un govern que ara vol subvencionar als bancs per superar la crisi. Celebrar un referèndum amb tota la comunitat universitària després d’un debat públic (no virtual ni a les webs) sí que és un exercici democràtic. La resta, falses excuses per evitar quedar en evidència, com ha succeit amb nombrosos rectors i alts càrregs encarregats d’aplicar la reformes sense tenir-ne ni idea. A tall d’exemple, el Rector de la UGR.

Per últim, i en el cas concret de la nostra Universitat, el novembre de 2006, la UPF va abordar la qüestió en un claustre extraordinari, de nou, amb representació dels tres components de la comunitat universitària (PDI, estudiants i PAS).

Els òrgans de la universitat no són democràtics (una persona, un vot) sinò estamentals i pre-revolució francesa. Anomenar a això democràcia i participació, és un insult a la inteligència. Les decisions científiques podrien ser competència d’experts, però la reforma és una decisió política (com és l’aprovació dels pressupostos o la implementació de beques pròpies) i sobre això tota la comunitat afectada ha de tenir la mateixa participació.

Ans al contrari, la LOU i la LUC han derivat bona part de les decisions polítiques més relevants cap els òrgans amb menys representativitat com el Consell Social.

Vista parcial de Sant Pol de Mar, aquest diumenge en un matí ventós.

Aquest divendres s’ha estrenat a les sales de cinema del nostre país una pel·lícula de la qual feia uns mesos havia sentit a parlar i que de seguida em va cridar l’atenció. Es tracta de Die Welle (La ola), una producció alemanya dirigida per Dennis Gansel i amb la participació dels actors Jürgen Vogel (‘La suerte de Emma’, ‘Der freie wille’, ‘Mi nombre es Bach’, ‘Good bye, Lenin!’), Jennifer Ulrich (‘Las partículas elementales’, ‘Mi vida empieza hoy’) i Max Riemelt (‘Napola’). A Blog de Cine podeu trobar més informació, el pòster i el tràiler de la pel·licula.

L’argument de la pel·lícula és el següent. Al professor de l’institut Rainer Wenger se li ocorre la idea de realitzar un experiment que expliqui als seus alumnes el funcionament dels governs totalitaris a l’Alemanya nazi. En uns dies el que comença com una sèrie d’idees innòcues com la disciplina i el sentiment de comunitat es va convertint en un moviment real: La Ola. Al tercer dia, els alumnes comencen a aïllar-se i amenaçar-se entre ells. Quan el conflicte finalment trenca en violència durant un partit de waterpolo, el professor decideix no seguir amb l’experiment, però per aleshores és massa tard.

La pel·lícula està basada en uns fets reals que van passar al 1967 a la localitat de Palo Alto, Califòrnia. Més enllà d’aquest fet la pel·lícula, que encara no he vist, em recorda a una altre film de producció alemany, “El experimento”, on un grup d’investigació d’una universitat tancava una sèrie de persones en una presó per estudiar el comportament humà durant 15 dies seguits. L’experiment, al tercer dia, ja s’havia anat de mare i el van haver d’aturar, quan el grup de guàrdies de la presó comencen a fer ús d’una violència extrema per reprimir els empresonats.

El company Oriol, estudiant d’Història i Geografia (on ja s’aplica Bolonya) opina al seu blog sobre les reformes universitàries. Com explica ell mateix ho fa perquè li demana la consciència i perquè jo mateix li vaig incitar a fer-ho. Aquí podeu llegir el seu escrit.

Parla, des de la pròpia experiència, de l’avaluació continuada i sobre la devaluació de continguts que comportaran els nous graus. Un article molt recomanable de llegir. Li dono les gràcies per respondre d’aquesta forma a la meva petició.

Més opinions sobre Bolonya. Ara toca parlar de la vessant econòmica. Hem dit en aquest blog reiteradament que una de les coses que més preocupen del Procés de Bolonya és la falta de beques. Toni Cucarella fa una dura crítica a les opinions del conseller Huguet i es mostra preocupat pels costos que suposarà per als estudiants els nous plans d’estudi.

Des d’una visió d’esquerres, el que cal defensar és una universitat pública gratuïta i de qualitat. Si cal invertir en futur, cal invertir en la formació de les persones, perquè puguem tenir molta “elit intel•lectual” que diu el conseller Huguet. I per això cal facilitar els estudis universitaris a tothom, i donar suport a aquelles persones que mostrem especials aptituds.

El procés de Bolonya el que persegueix és que les “elits intel•lectuals” del futur provinguen de famílies benestants, que són les úniques que poden suportar la sagnia econòmica d’uns estudis superiors plagats de postgraus i màsters de pagament. I aprofite per a dir que no m’agraden les beques, perquè s’assemblen molt a la caritat. I des de les esquerres hem de substituir aqueixa rància caritat de donar beques als estudiants pobres, i la mesura escanyapobres dels préstecs, per la democràtica igualtat d’oportunitats, és a dir: universitat pública gratuïta i de qualitat. El procés de Bolonya és defensat només des d’un argumentari ultraliberal, és a dir, classista i mercantilista. Això fa el conseller Huguet. Caldria que netejara els vidres de la finestra del seu despatx per veure millor qui es mou al carrer, i per què.

No em puc estar de reproduir els tres darrers paràgrafs d’un article aparegut ahir dijous a El País, signat per Jordi Llovet, catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de l’UB. És un article fonamental que comparteixo al cent per cent. Te raó l’Enric Canela en puntualitzar que els problemes que descriu Llovet no seran creats per Bolonya perquè són uns problemes que ja fa anys que arrosseguem en el nostre país. El tema és que Bolonya no ajudarà pas a solucionar-los, sinó que, crec jo, el que farà és aguditzar-los encara més.

L’article de Jordi Lovet resumeix molt bé la situació en que es troben els estudis d’Humanitats. Acaba el seu article dient:

El problema gran es presenta quan s’entra en el terreny de les Humanitats, que tradicionalment havien estat l’ànima de la vida universitària d’una ciutat: per això no es estrany que les actuals mobilitzacions estiguin protagonitzades, bàsicament, per estudiants d’Història, de Filosofia i, en menor mesura, de les facultats de Filologia, aquestes havent adquirit ja fa temps, amb un cinisme que espanta, la categoria d’escoles tipus Berlítz per a satisfacció de joves amb un horitzó mental (no es pot dir “intel.lectual”) que no passe d’aspirar a un secretariat de direcció en qui sap quina empresa privada dedicada a qui sap quina activitat: fabricar mitjons, piruletes, productes de cosmètica i coses així. La realitat, però, es que més de la meitat d’aquests llicenciats acabaran a les aules de secundària, amb una formació limitadissima: així es multiplica l’analfabetisme funcional a les societats dels nostres dies. Aneu a un estudiant de Filologia Anglesa i pregunteu-li si li interessen Shakespeare, Melville o Jane Austen: us diran que molt poc, o gens; allò que els interessa es de l’ordre de: “The book is on the table” i tota la progressió gramatical que es deriva d’un sintagma tan senzill.

Aquest és el gran problema, i el que resumeix tota la perfídia del Pla Bolonya: la Universitat ja no hi és concebuda com un espai docent en que continua la formació humanística, civil, moral i, si voleu, també específica, que s’enceta a l’ensenyament secundari, sinó com el lloc en que es formen experts en les petiteses més inversemblants, amb el pretext que el mercat demana especialistes, i que els generalistes, o una classe universitària formada globalment – en materia de llengües clàssiques i modernes, història, filosofía, literatura universal, etcètera – no solament no és necessària, sinó que resulta incòmoda (i perillosa) atesa la fase tremendament degradada del capitalisme que presideix – avui amb la robs apedaçada, és cert – les nostres societats.

Allò greu és considerar que la vida intel.lectual i la vida universitària no tenen res a veure entre si, i que la formació d’una ciutadanía educada i culta és una tasca que pot delegar-se perfectament a Internet i a la suma d’elements informatius que es troben en espais del tot exteriors a un veritable proces de recerca del saber -el que se’n deia theoria -: les noves tecnologies han envaït fins i tot les aules d’Humanitats, quan resulta evident que, per ensenyar a pensar i discutir, n’hi ha prou amb la paraula i, com a molt, una pissarra. El que està a punt de morir del tot és allò que proposava un il.lustr at tan significatiu com Francisco Giner: “En vez de considerar a la Universidad como la más alta esfera de la educación cientiífica, podemos representárnosla como el superior instituto de la educación nacional en todos los órdenes de la vida”. Davant una universitat encarrilada pel camí contrari, més val. proclamar: Delenda est universitas.

Seguim recollint informacions sobre el Procés de Bolonya. El diari digital Soitu.es analitza partint dels textos legals un dels aspectes més criticats sobre la reforma universitària: la mercantilització de l’educació superior a “La mercantilización: una bestia negra, pero… ¿real o imaginaria?”.

Aquest mateix digital ha publicat l’opinió d’un lector a l’article “De Universidades, mercado y salsa boloñesa”. Destacar els dos últims paràgrafs de l’article:

Pero lo realmente interesante es que este proceso no es español, ni siquiera europeo. Se enmarca dentro de una dinámica de privatización de servicios impulsada por los Acuerdos de Libre Comercio (sí, los de los disturbios de Seattle o Génova de hace unos años) que afirman, desde una perspectiva más ideológica que real, que para el mejor funcionamiento de la sociedad todo debe regirse por el libre mercado. Se trata de un proceso iniciado en Estados Unidos, donde se encuentran las mayores universidades privadas del mundo, y que se extiende por Europa y América Latina. Fenómeno que, además, ha tenido mucho que ver en EEUU con la desactivación programada de uno de los focos de pensamiento progresista más importantes de ese país.

Resulta esclarecedor, por tanto, enmarcar Bolonia dentro de una misma corriente social y económica que no sólo desea privatizar la Universidad, sino todo servicio público: las comunicaciones, la energía, la salud, y también la educación primaria y secundaria. El verdadero problema aquí reside por tanto no en que se haya iniciado este proceso, sino en el absoluto obscurantismo de las autoridades al respecto (reconocido incluso timidamente por altas autoridades), que están impulsando con inusitada alegría el derribo controlado de nuestra Universidad (de hecho, la actual ministra del ramo es miembro de la mesa de la CEOE y una alumna aventajada de una muy católica universidad del Noreste peninsular, amén de empresaria modelo en el sector biotecnológico). Al fin y al cabo, los estudiantes tienen razón: hay que hablar claro y explicar sin retóricas prefabricadas que es lo que se quiere hacer. La Universidad española adolece de problemas reconocidos por todos, pero la solución quizás no sea privatizarla cada vez más.

Per molt que diguin els mitjans de comunicació i per molt que els estudiants tancats assegurin que mantenen intactes les seves forces, els estudiants de Lletres estem començant a movilitzar-nos per donar per finalitzada la tancada el proper dilluns. Que quedi clara una cosa: no permetre’m que la tancada vagi més enllà del 30 de novembre. Dilluns hem de tornar a la normalitat. De fet pel dilluns s’ha convocat una reunió urgent per part dels coordinadors de totes les titulacions per parlar del tema.

Em perdonareu que em reservi per demà escriure una extensa reflexió sobre el que ha passat aquests dies a la Facultat, però ara ja no són hores per posar-se a escriure (23:36). Només avançar que estic profundament disgustat amb l’actuació que la direcció de la facultat ha fet d’aquesta crisi.

Una última observació. Aquesta tarda eren pocs els assemblearis que es trobaven a la Facultat “ocupada”. Com vaig dir dimarts en aquest blog el moviment es desinfla i els estudiants no els donen suport. La festa s’acaba. No em puc extendre més per avui. Demà explicaré tot això i més.

A través del blog WordpressCat ens arriba la informació de la publicació d’una nova actualització per Wordpress que soluciona alguns problemes de seguretat detectats per un usuari, el més important dels quals és un error XSS que afecta a les IP’s sobre servidors virtuals sobre Apache 2.x, un problema sobre XML-RPC i alguna que altra modificació més. Es recomana actualitzar la versió complerta o modificar els fitxers implicats únicament. Aquí trobareu la llista de canvis. Podeu descarregar-vos els arxius modificats des d’aquí.

Mentrestant continuem a l’espera de Wordpress 2.7, una actualització important que acumula alguns dies de retard en la seva publicació. Tot sigui per disposar d’un producte ben acabat. L’espera val la pena.

Segon dia d’ocupació de la Facultat de Lletres. Avui he estat bona part de tota la jornada a la facultat, participant en algunes de les activitats que la comissió de l’ocupació de la Facultat han organitzat. Faré un petit comentari sobre el que he pogut seguir. Com ja es va fer ahir, avui s’ha continuat amb l’organització de xerrades i una assemblea al vespre, a la qual ja no he pogut assistir. La veritat és que s’estan fent moltes coses, algunes d’interessants, però els estudiants de la Facultat avui s’han quedat a casa i no estan recolzant als companys que estan protagonitzant la tancada a la Facultat. L’ocupació es desinfla en el seu segon dia. I semblava que havia de durar tota una setmana, deien. Si aguanta més dies és precisament perquè els estudiants de Lletres ja han assumit que durant tota aquesta setmana no hi hauran classes i per tant han optat per no anar a la Facultat.

Estar tot el dia fora no m’ha permès seguir les informacions que els mitjans de comunicació han estat oferint sobre la tancada a Lletres, però crec que més enllà del ressò que va tenir ahir, tot el moviment s’ha desinflat. Aquesta tarda eren pocs els que quedaven per la facultat i al matí el seguiment a les diferents xerrades eren just i no anava més enllà dels propis estudiants tancats. Alguns grups d’estudiants fins i tot s’hi han enfrontat demanant poder fer classe, cosa que ha estat impossible. No crec que els estudiants aguantin gaires dies més sense fer classe. Al bar, moltes de les discussions entre companys anaven al voltant de la necessitat el més aviat possible de tornar a fer classe.

Jo he reiterat una crítica molt generalitzada: falta d’informació als estudiants. No s’estan actualitzant les fonts d’informació de més fàcil accés com són els blogs o les diferents pàgines webs de les assemblees. L’altre critica és que no és pot fer una mobilització d’aquest tipus només a Lletres, caldria que tota la universitat estigués aturada. Però per fer això, clar, es necessita la complicitat de tots els estudiants, que ara per ara no hi és.