Drets individuals i drets nacionals són incompatibles
Pluralitat, multiculturalisme, transversalitat identitària, humanisme cosmopolita, tots els projectes emancipatoris del segle XX semblen amenaçats per giragonses malenconioses i narratives denses que aplanen els impulsos idiosincràtics i sufoquen les llibertats individuals. Enfront de la terra sagrada i els costums mil·lenaris, la identitat postmoderna, dividida en estelles volàtils, cap en una butxaca o en una cartera: la targeta de crèdit, la targeta d’El Corte Inglés, la targeta d’ Air-Europa, la targeta de l’empresa, la targeta del telèfon mòbil. Contra les representacions col·lectives i les pantanoses memòries compartides, n’hi ha prou amb aquests cinc diminuts cartronets per convertir-nos en ciutadans del món i poder donar lliçons als altres.
Els que raonen així, obliden que a la major part de la humanitat se li demana que aprengui a fer anar un ordinador quan encara no sap llegir; se li demana que abandoni la falda de l’Estat quan mai ha arribat a tenir-ne un; i també se li demana que qüestioni la identitat i s’elevi lleugerament de la terra abans d’haver pogut posar els peus en cap sòl; se li demana, en fi, que es torni post-moderna sense haver passat per la modernitat. Els que raonen així, obliden -a més- que la llibertat dipositada en els seus cinc cartronets no és el resultat de cap exercici de llibertat, no va néixer i no es manté a partir d’una decisió individual sinó al final d’una intensa intervenció sobre els territoris que determina, a escala internacional, un repartiment desigual de sobirania nacional. “Els drets dels anglesos estan per sobre dels drets humans”, aquesta frase de l’imperialista Disraeli resumeix la regla històrica l’aplicació de la qual, moltes vegades violenta, segueix permetent a les potències occidentals parlar de drets humans i llibertats individuals: el cosmopolitisme no és més que el nacionalisme victoriós dels que estan protegits per un Estat fort, la sublimació interessada d’una hegemonia territorial. El cosmopolitisme, per dir-ho així, és un dret dels anglesos i dels espanyols; l’humanisme sense fronteres és un dret exclusivament nacional. Però no hi ha aquí res d’individual. Al contrari. N’hi ha prou amb fixar-se en la reacció institucional i subjectiva que té Europa davant de la immigració i en l’hospitalària vulnerabilitat de l’Àfrica per a capgirar el tòpic: els que viatgen com a individus veuen aixecar-se immediatament davant d’ells rígides barreres nacionals, mentre que els turistes poden entrar a tot arreu precisament perquè no són tractats com a individus sinó com a anglesos o espanyols. Al món hi ha nacionalismes forts i nacionalismes febles. Els únics que són radicalment no-nacionalistes -radicalment individuals- són els immigrants, que llancen el passaport al mar perquè no els retornin a un territori del que han estat expulsats i que no els reconeix cap dret nacional. Caldria ser molt cínic per a veure en el cos nu i vulnerable de l’immigrant un triomf de l’universalisme i el cosmopolitisme enlloc d’una derrota del nacionalisme africà davant del nacionalisme europeu.
Democràcia i nacionalisme són incompatibles.
Patriotisme constitucional, divisió de poders, valors universals, la democràcia mateixa, que només reconeix ciutadans, sembla amenaçada per aquesta cridòria d’identitats essencialistes -bascos, catalans, txetxens, palestins, kurds- que reclamen reconeixement com a subjectes polítics; és a dir, que volen decidir com a bascos o com a txetxens i no com subjectes de raó. Els que argumenten així -per exemple, al nostre país- obliden que Espanya no es va crear a través del vot ni es manté a través d’ell, sinó mitjançant una violència històrica que es perllonga, sota diferents formes, fins al present; que no és obra del “consens” conscient dels seus habitants sinó d’aquest fosc “plebiscit quotidià” de Renan que reintrodueix una vegada i una altra -amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació i els polítics- tota la densa opacitat dels costums i els atavismes “nacionals”. Els que argumenten així, obliden, a més, que els nacionalismes febles -el basc, el català, el gallec- són tan jacobins i liberals, si no més, que el nacionalisme espanyol dominant; i que els antinacionalistes nacionalistes -com Savater, Félix de Azua o Albert Boadella- prefereixen conservar Espanya -encara que sigui a costa de la democràcia- abans de viure en una democràcia anomenada Euskal Herria o Catalunya. Els nostres intel·lectuals cosmopolites són en realitat espanyols “cosmopaletos”.
Hi ha nacionalismes forts i nacionalismes febles. L’evidència és que no s’arriba a l’“espanyolitat” a través de la democràcia sinó que -al revés- s’obté un cert grau de democràcia a través de l’“espanyolitat”. Però els límits d’aquesta democràcia son imposats per l’“espanyolitat” mateixa. La “espanyolitat”, per exemple, no és tan democràtica com per a espanyolitzar tots els immigrants ni per a desespanyolizar, si així ho volguessin, als bascos. Encara més: si es tracta d’impedir l’espanyolització dels immigrants estem disposats a acceptar lleis racistes i camps de concentració inhumans i si es tracta d’impedir la desespanyolització dels bascos estem disposats a silenciar o aplaudir la il·legalització de partits, la tortura i la criminalització política.
La dreta té raó.
El 1923, durant les sessions del IV congrés del partit bolxevic, Kalinin va fixar la doctrina oficial de la Unió Soviètica en la qüestió dels nacionalismes: “La política soviètica ha de tenir com a fi ensenyar als pobles de l’estepa kirguiz, usbecs i turcomans, els ideals de l’obrer de Leningrad”. Davant d’ell, Sultà Galiev, el comunista tàrtar depurat per Stalin després d’haver estat el seu adjunt al Comisariat de Nacionalitats, havia defensat la creació d’una Internacional Colonial Comunista independent i denunciat el rusocentrisme de la política oficial soviètica, amb l’argument bén fundat (com demostraven les paraules de Kalinin) que “la substitució a Occident de la burgesia en el poder pel proletariat, no provocava ni provocaria cap canvi en les relacions del proletariat occidental amb els països oprimits d’Orient, doncs aquesta classe heretava l’actitud nacional de la classe a la qual havia succeït en el poder”. En vigílies de la descolonització, Galiev comprenia molt bé, per exemple, que la desislamització no podia ser la condició sinó -més aviat- la conclusió del comunisme; i que el que ell anomenava “nacions proletàries” havien d’elaborar el seu propi model d’alliberament. L’error de Kalinin (“l’actitud nacional” transversal a les classes socials) va tenir pesades conseqüències històriques. N’hi ha prou de pensar en la reacció del govern republicà espanyol, durant la guerra civil, davant les propostes del comunista palestí Nayat Sidqi, obstinat en atreure’s el suport dels independentistes marroquins; o de pensar en la posició d’una bona part de l’esquerra francesa respecte de la guerra d’alliberament d’Algèria. L’antinacionalisme esquemàtic de l’esquerra -profundament “nacional”- va ser el que va acabar conferint a l’experiència soviètica tots els trets d’un imperialisme clàssic.
El capitalisme -no ho oblidem- és un model de relació amb el territori o, millor dit, d’apropiació territorial, al que li és contradictòriament funcional la forma Nació-Estat. Sota la seva hegemonia, tant la submissió com l’alliberament adopten necessàriament un format nacionalista. El nacionalisme -és veritat- va massacrar milions de proletaris europeus a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, va atiar el lebensraum nazi i l’expansionisme feixista i va alimentar i segueix alimentant tots els imperialismes: des del colonialisme europeu vuitcentista fins al neocolonialisme de Hulliburton o Repsol. Però també va ser el nacionalisme el que va fer la revolució francesa, va alliberar el Tercer Món -almenys nominalment- després de la Segona Guerra Mundial i va expulsar els EUA de Cuba.
La dreta té raó; comprèn molt millor el caràcter territorial de la lluita. Per això, mentre condemna els “nacionalismes”, no deixa d’alimentar-los selectivament i utilitzar-los al seu favor. Mentre es pronuncia a favor del cosmopolitisme i contra les narratives denses, sap que la resposta davant del nacionalisme ha d’obeir els seus interessos econòmico-polítics. Nacionalismes? Uns no i uns altres si : el País Basc no, Santa Cruz sí; Abjàzia i Ossètia no, Kosovo sí; el Kurdistan turc no, el Kurdistan iraquià sí; Palestina no, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, el Tibet… si.
L’esquerra ha de fer de dret el que la dreta fa de fet. Nacionalismes? Uns no i uns altres si : depèn de l’enemic, els mètodes i els objectius. El reconeixement del fet que la lògica de les classes i la lògica dels territoris es creuen en el marc de la globalització capitalista ha de conduïr cap a un exercici de casuística responsable i lúcid. Fins que sigui la democràcia (la pura ciutadania) la que garanteixi de manera igualitària l’accés als territoris –això és el socialisme-, estem obligats a cedir o a resistir des de territoris històricament i simbòlicament definits. No hi ha res més que nacionalisme i nacionalismes: nacionalismes forts i nacionalismes febles; nacionalismes agressius i nacionalismes defensius; nacionalismes expansionistes i nacionalismes internacionalistes. De vegades, és veritat, no és fàcil trobar la línia o no perdre-la; però, com en el cas de la justícia, és fonamental començar per reconèixer la seva existència.
El 30 d’octubre es publica la nova versió del sistema operatiu lliure 
El blog