Organitzar l’immens arxiu d’Internet

Un diari perd el seu valor el dia després de la seva publicació però Internet és un altre món. Internet és molt més que immediatesa. Internet és un immens arxiu d’informació on res es perd i gràcies a la feina dels cercadors tot queda enregistrat. Qualsevol persona a cop de click pot accedir a una notícia de 1996 (els inicis de la Internet domèstica) o retrocedir més enllà en el temps gràcies a les hemeroteques digitalitzades.

Els que escrivim un blog hem de pensar també en deixar la nostra petjada a la xarxa i per això és important de facilitar les eines perquè els nostres lectors puguin anar d’un lloc a un altre del blog sense perdre’s. A més una entrada escrita fa un any pot ser avui encara molt útil. Les “etiquetes” (tags en anglès) en poden ajudar a classificar correctament la informació del blog i són de gran ajuda pel lector. Però no hem d’oblidar d’oferir la possibilitat de navegar per l’arxiu del blog, que pot estar classificar per mesos o per categories. També resulta útil disposar d’un arxiu complert de tot el blog, on en una mateixa pàgina es puguin veure totes les entrades publicades des de l’obertura del blog fins a l’actualitat.

Tot això és per anunciar-vos que gràcies a l’ajuda dels companys del blog WordPresscat.com he pogut crear una pàgina amb l’arxiu de totes les entrades d’aquest blog, que ja arriben a les 458, escrites en poc més d’un any de vida. Els companys de WordPresscat.com m’han ajudat a detectar un error (bug) de la versió 2.6 de WordPress que impedia poder crear una pàgina amb l’arxiu del blog. L’explicació del bug la trobareu en el següent enllaç. Si voleu crear un arxiu pel vostre blog, sempre i quant utilitzeu WordPress, podeu seguir els senzills passos que expliquen al blog AyudaWorpress.com. Si teniu problemes, pot ser que hàgiu de solucionar primer el bug abans esmentat.

El mite de la transició

Ferran Gallego (Foto: David Roig)

El professor de l’Autònoma Ferran Gallego ha publicat recentment la seva última obra: “El mito de la transición” (Ed. Crítica). Especialista en el nacionalsocialisme, el professor Gallego canvia de registre per apropar-nos a la història de la transició espanyola d’una forma molt diferent a l’explicada fins ara. La transició s’ha mitificat fins a tal punt que avui dia ningú s’atreveix a posar en dubte certs temes, considerats com un tabú. En aquest llibre Ferran Gallego, gràcies a una exhaustiva investigació, aconsegueix desmuntar aquests mites i arriba fins al fons en els errors i les renúncies que van cometre una esquerra tan dividida que permeté que el bloc social del franquisme salvaguardés els seus privilegis i aconseguís el recolzament que necessitava per enfrontar-se als anys de la greu crisi econòmica. Aquesta última afirmació em recorda al que està passant en l’actualitat amb la crisi financera mundial. Res canvia. Els de dalt, governin uns o d’altres sempre acaben tenint la fórmula per garantitzar el manteniment del seu statu quo.

En una entrevista publicada al diari Público fa uns dies Ferran Gallego deixa clar quina és la seva opinió al respecte del suposat principal fruit del pacte de la Transició, la “constitució”:

Para mí, el principal fruto es que se consigue que la élite política del franquismo controle el proceso de reforma y que, pese a llevarlo más lejos de lo que quería, siga controlando el aparato del Estado. El bloque social que apoyó el franquismo es intocable. Ningún sector económico se ve afectado y la Iglesia mantiene privilegios. La Constitución nace acompañada de unas instituciones controladas por la élite del régimen anterior. Su postergación llega gracias a las presiones sucesivas. La Constitución no parte de cero, no viene de la ruptura sino del reformismo franquista de la UCD. La satanización viene de la pretensión de reformar el modelo de Estado. El PP entiende que rompería el sacralizado y mitificado pacto constitucional. El tema del nacionalismo es el que se resolvió peor.

Sobre els errors de l’esquerra, Gallego opina que

En la izquierda hubo errores de apreciación, como cuando el PCE reducía el franquismo a poco más que Franco y su familia. La sorpresa es cuando el franquismo tiene 10 millones de votos en el 77 a través de AP y UCD. Hay otro error de la izquierda. Cuando Suárez toma la iniciativa en el 76 con la amnistía y la reforma, la izquierda se parte e intenta consolidar su espacio.

Nunca hubo determinación de los franquistas (aperturistas o no) para dar paso a la democracia. Suárez dijo que teníamos un estado de derecho y que para qué queríamos otro. La izquierda quiso la ruptura pero forzó la reforma. Entre 1973 y 1976 los del régimen que después harían la Transición no querían una nueva Constitución.

Comença un nou curs amb Bolonya de fons

Avui han començat les classes a la Facultat de Lletres de l’UAB i com és tradició (i obligació dels professors) s’han fet les pertinents presentacions de les assignatures. Aquest és un ritual que es repeteix cada 4 mesos, just al començament d’un nou quadrimestre. A part de l’inicial Bon dia o Bona tarda, el professor és presenta i seguidament reparteix a tots els alumnes presents un full amb el programa de l’assignatura, la bibliografia i el mètode d’avaluació, que resulta ser la part que més interessa als alumnes (a mi sincerament m’interessa més conèixer el temari, quedi dit). Una vegada tothom té davant seu aquesta informació la majoria dels professors es dediquen a llegir literalment paraula per paraula la informació que conté el full prèviament repartit, com si els alumnes no sabéssim llegir. Després de 4 anys ja t’hi acostumes. Val a dir que no tots els professors segueixen aquesta pauta, per sort.

Més enllà de les presentacions de les assignatures una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció és la gran assistència d’alumnes aquests primers dies a les classes. Molts acudeixen a les aules el primer dia, recullen el programa i ja no tornen fins el dia de l’examen. Estan en el seu dret, i alguns d’ells deuen tenir els seus motius per fer-ho, però crec que s’equivoquen perquè en el procés d’aprenentatge i assimilació dels continguts el professor juga un paper molt important amb les seves explicacions a classe. Evidentment el treball personal és imprescindible però el professor és qui et guia en aquest procés i t’ajuda comprendre els conceptes que després treballaràs pel teu compte.

Aquí entrem en el debat de Bolonya i els nous mètodes d’ensenyament, a través de l’avaluació continuada. L’avaluació continuada no és cap invent de Bolonya, molts professors ja l’apliquen en l’actualitat i és evident que implica una càrrega de treball per L’alumne extra, però alhora aporta beneficis perquè l’avaluació continuada premia a aquelles persones que fan un bon seguiment de l’assignatura i que la treballen dia a dia. Fins el moment sempre que he pogut treballar una assignatura a través d’avaluació continuada he triada aquesta opció perquè d’aquesta forma suspendre una assignatura és pràcticament impossible. A més en molts casos la presentació de treballs al llarg del curs o bé t’eximeix de fer l’examen final o t’ajuda amb punts extres.

Comença el curs 2008-09

uabAvui han començat les classes a la Facultat de Lletres de l’UAB i com és tradició (i obligació dels professors) s’han fet les pertinents presentacions de les assignatures. Aquest és un ritual que es repeteix cada 4 mesos, just al començament d’un nou quadrimestre. A part de l’inicial Bon dia o Bona tarda, el professor és presenta i seguidament reparteix a tots els alumnes presents un full amb el programa de l’assignatura, la bibliografia i el mètode d’avaluació, que resulta ser la part que més interessa als alumnes (a mi sincerament m’interessa més conèixer el temari, quedi dit).

Una vegada tothom té davant seu aquesta informació la majoria dels professors es dediquen a llegir literalment paraula per paraula la informació que conté el full prèviament repartit, com si els alumnes no sabéssim llegir. Després de 4 anys ja t’hi acostumes. Val a dir que no tots els professors segueixen aquesta pauta, per sort.

Més enllà de les presentacions de les assignatures una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció és la gran assistència d’alumnes aquests primers dies a les classes. Molts acudeixen a les aules el primer dia, recullen el programa i ja no tornen fins el dia de l’examen. Estan en el seu dret, i alguns d’ells deuen tenir els seus motius per fer-ho, però crec que s’equivoquen perquè en el procés d’aprenentatge i assimilació dels continguts el professor juga un paper molt important amb les seves explicacions a classe. Evidentment el treball personal és imprescindible però el professor és qui et guia en aquest procés i t’ajuda comprendre els conceptes que després treballaràs pel teu compte.

Aquí entrem en el debat de Bolonya i els nous mètodes d’ensenyament, a través de l’avaluació continuada. L’avaluació continuada no és cap invent de Bolonya, molts professors ja l’apliquen en l’actualitat i és evident que implica una càrrega de treball per L’alumne extra, però alhora aporta beneficis perquè l’avaluació continuada premia a aquelles persones que fan un bon seguiment de l’assignatura i que la treballen dia a dia. Fins el moment sempre que he pogut treballar una assignatura a través d’avaluació continuada he triada aquesta opció perquè d’aquesta forma suspendre una assignatura és pràcticament impossible. A més en molts casos la presentació de treballs al llarg del curs o bé t’eximeix de fer l’examen final o t’ajuda amb punts extres.

Bolonya, un bon projecte pels estudiants?

Els professors Guillermo Bernabeu i Rafael Bonete tenen la resposta molt clara: Bolonya és un bon projecte pels estudiants. En un article publicat a El País, del qual se’n va fer ressò l’Enric Canela, els dos acadèmics senyalen una sèrie de punts de la reforma que beneficiaran als estudiants. Són els següents:

En primer lugar, si se asume que uno de los elementos clave de la reforma, y probablemente el más importante, es la utilización del crédito ECTS o crédito europeo, el estudiante tendrá por primera vez un instrumento para medir su trabajo, incluyéndose en él las enseñanzas teóricas y prácticas, y otras actividades académicas dirigidas. En concreto, la incorporación del crédito europeo al sistema universitario español cuenta con múltiples ventajas, como: disminuir el protagonismo actual de la lección magistral, mayor implicación del alumno en su proceso de aprendizaje, más realismo en el contenido de las materias y, sobre todo, aumentar la utilización de los distintos métodos de enseñanza-aprendizaje.

En segundo lugar, el correcto desarrollo del EEES sienta las bases para que progresivamente los resultados del aprendizaje (lo que el estudiante debe conocer, entender y ser capaz de hacer tras la finalización de su proceso de formación en la universidad) tengan mucho más protagonismo que los contenidos concretos de las materias de los nuevos planes de estudios.

En tercer lugar, y vinculado a la anterior ventaja, es muy probable que la empleabilidad de nuestros graduados termine siendo significativamente mayor que ahora, lo que con seguridad no les disgustará. Es difícil negar que éste es uno de los aspectos que ha dado lugar a comentarios relacionados con lo que algunos llaman la mercantilización de la Universidad, de manera que los títulos responderían, sobre todo a las demandas de los empresarios.

En cuarto lugar, la especial relevancia que tiene en el EEES el aseguramiento de la calidad garantiza, más que ahora, que los nuevos planes de estudios (contemplados ahora como un contrato ente la sociedad y la universidad) que se ofrezcan en los próximos tres años académicos y en las próximas décadas, sean mejores que los actuales, lo que finalmente revertirá de forma muy positiva en la formación de los estudiantes.

Por último, el EEES sienta las bases para que los jóvenes universitarios de nuestro país disfruten de niveles de movilidad dentro de su universidad, al poder cambiar más fácilmente de estudios, dentro de España o incluso en Europa, nunca conocidos hasta ahora.

Un buen proyecto para los estudiantes
Guillermo Bernabeu i Rafael Bonete (22/09/2008 El País)

25 anys de GNU

El 27 de setembre de 1983 Richard Stallman anunciava públicament l’objectiu de crear un sistema operatiu lliure: el sistema GNU. L’anunci el va fer per primera vegada al grup de notícies net.unix-wizards. Aquell escrit esdevindria un parell d’anys després el “Manifest GNU“, declaració formal d’objectius per realitzar el projecte GNU, entre les quals destacava poder “retornar a l’esperit de cooperació que hi havia als temps inicials a la comunitat d’usuaris d’ordinadors”. Han passat 25 anys des d’aquella data i gràcies a la bona feina de milers de programadors voluntaris repartits per tot el món, la comunitat disposa d’una potent alternativa als sistemes operatius privatius. Una bona forma d’iniciar-se en el món Linux és provant la distribució Ubuntu, disponible en català.

La Free Software Foundation ha elaborat un vídeo per celebrar els 25 anys de GNU.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=3dcxtEKShXA]

Més informació:
Viquipèdia: GNU
Richard Stallman
Linus Torvalds
Reportatge Público sobre els 25 anys de GNU: 25 años de lucha por un código libre
Descàrrega d’Ubuntu

Blog o bloc?

Hem d’escriure blog o bloc? Aquesta és la pregunta que ens fem molts blocaires alhora de traduir blog, d’origen anglès al català. Si bé el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i el Termcat deixen ben clar que s’ha d’emprar la forma acabada en bloc, altres opten per la blog. Desconec però que n’opinen de tot plegat els filòlegs. Anem a veure què ens diuen al respecte els diccionaris en català disponibles a la xarxa:

Enciclopèdia Catalana:

bloc
m INFORM angl Pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos.

Termcat:

bloc m

es bitácora
es blog
fr bloc
fr bloc-notes
fr blogue
fr carnet Web
en blog
en weblog

Internet
Pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos.

Però aquesta unanimitat aparent alhora d’escriure la forma acabada en c (bloc) no és total. Gràcies a Jaime Pérez Santos m’assabento que el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals opta per utilitzar la forma blog. A més el portal de la CCMA especifícia clarament que han “optat per no fer servir la forma bloc“. M’agradaria saber, però, perquè trien la forma blog i no bloc.

Fins i tot hi ha oberta una campanya a la xarxa on es reclama l’ús de la forma blog. Ho podeu trobar aquí: Açó és un blog no un bloc. Jo vaig optar fa uns mesos a utilitzar la forma blog, però ara torno a tenir els meus dubtes sobre quina és la versió correcte.

I vosaltres, què utilitzeu: blog o bloc?

Google Translate ara també en català

Bona notícia pel català. Des de fa unes hores el Traductor de Google incorpora el català al seu servei de traduccions de textos i pàgines web. Google Translate està considerat com la millor tecnologia de traducció automatitzada existent al món.

Recordem que no és l’únic servei de traduccions web disponibles a la xarxa. En català disposem del web Internostrum, i el prototip Apertium, tots dos desenvolupats per la Universitat d’Alacant, a més del traductor del web de la Generalitat, Lexpress i Opentrad (és possible que em deixi algún més).

Les cinc etapes d’un blocaire

Ja parlava en aquest blog fa uns dies de l‘Informe de Technorati sobre l’estat de la blogsfera on es confirmava el que molts ja deien des de fa temps: malgrat neixen milers de blogs per hora, pocs són els que aconsegueixen tenir un ritme d’actualització diari o setmanal i encara pitjor, són molts els blogs que al poc temps d’obrir-se s’abandonen.

Gràcies al blog sobre comunicació i Internet 233grados.com descobreixo un curiós i divertit anàlisi d’aquest informe en forma de cinc vinyetes. Són obra de Paul Bradshay, d’Online Journalism Blog, i el dibuixant Alex Hughes per explicar d’una forma gràfica i divertida les cinc etapes d’un blocaire que el porten cap al desenllaç final.

Veure la resta de vinyetes clicant aquí.