El castellà en perill?

Un grup d’intel·lectuals que m’estalviaré nombrar-los en aquest bloc han firmat un manifest a favor de la “llengua comú”. Diuen que en aquells territoris on gaudim de llengües pròpies, el coneixement d’aquesta solament pot ser “estimulat” i no “imposat” com, diuen, succeïx ara. Afirmen que les persones que parlen el castellà en aquests territoris on es parlen llengües pròpies se senten marginats per les administracions autonòmiques. Aquest grup d’intel·lectuals, que ja ha rebut el suport de Telecinco, entre d’altres, aposten perquè el Parlament espanyol aprovi una llei que garanteixi el dret de tots els ciutadans a “viure” en castellà.

Aquest és un debat que personalment no m’agrada. Els meus orígens familiars són diversos i si bé els meus pares són nascuts a Catalunya, els avis provenen d’altres terres d’Espanya. Les onades migratòries dels anys 60 es van integrar, cadascú a la seva manera, al país que els acollia. Alguns van fer l’esforç d’aprendre i parlar ràpidament el català. Altres simplement per la força dels anys van acabar entenent-lo (TV3 va jugar un paper molt important en aquest procés). Els fills dels immigrants, nascuts en ple baby-boom dels seixanta van aprendre ja el català a les escoles (en l’etapa final del franquisme algunes escoles van començar a fer classes en català). Els nets dels immigrants dels 60, com jo, hem viscut amb el català integrat a la vida quotidiana i ens han educat plenament en català (el català és la llengua vehicular als centres educatius). En el meu cas personal, la meva llengua d’expressió amb la família és el castellà però gràcies a l’escola vaig aprendre el català i domino perfectament les dues llengües. Per a mi aquesta convivència lingüística és la normal i se’m fa difícil que algú posi en qüestió que en aquest país es limiten els drets dels castellanoparlants.

Tornar a treure a la llum vells debats sobre el castellà a Catalunya és desviar l’atenció dels problemes reals d’aquest país: recepció i acollida dels immigrants, accés a l’habitatge, educació, recursos de la sanitat…. Deixem d’una vegada per totes els debats lingüístics i solucionem els problemes dels ciutadans.

Qui ha dit que els estudiants no treballem?

Arribo exhaust a casa. Aquesta ha estat una setmana esgotadora, molt. El curs universitari va finalitzar l’últim dia de maig però com és tradició el juny és el mes dels exàmens finals. És la penitència per la que hem de passar tots els estudiants. No em vull queixar més del compte perquè sempre he tingut molt present que l’època que estic vivint a la universitat serà una de les millors de la vida.

Malgrat tot aquest any he arribat als exàmens molt cansat. Ha estat un curs atapeït d’assignatures i de reivindicacions estudiantils. Pels qui no coneixeu el món universitari o us queda molt lluny, les actuals llicenciatures (que desapareixen el curs 2009/10) consten de 300 crèdits. Ara mateix estic a tercer però com que portava un lleuger retard de primer i segon he cursat en un sol any 90 crèdits (el 30% de la carrera). El nombre de crèdits recomanable és de 75 per curs. Amb tants crèdits és normal que aquests dies no tingui cap treva entre examen i examen. Vaig començar divendres passat i fins avui ja he fet 4 exàmens. I em queden 3 més. Si tot va bé acabaré el divendres 27 de juny. Una recomanació personal: si sou estudiants no us matriculeu mai de 90 crèdits, el vostre cos us ho agrairà.

L’ideal és fer 70, màxim 75. Més enllà d’aquí és una bogeria i el pitjor és que no gaudeixes del que estàs estudiant. Molta sort a tots aquells que encara estigueu (jo mateix) d’exàmens!.

Eduard Punset: Cara a cara amb el càncer

Aquesta nit el científic i escriptor Eduard Punset explica al programa de televisió REDES de LA2 la seva experiència amb el càncer, que li va ser diagnosticat el passat mes de novembre.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=jONhDFEoUH4&hl=en&fs=1]

Resum del programa que s’emetrà aquesta nit

La periodista Ana Pastor comenta al seu bloc l’entrevista que ha realitzat a Punset i ens convida a veure el programa d’aquesta nit. Explica Pastor que per Punset “la felicitat és l’absència de la por… de la por a morir, al projecte no acabat, a que els teus fills t’oblidin o el teu pare no et disfruti…. Una por a la que se li pot guanyar la batalla, triturar-lo com la quimio tritura “cèl·lules terroristes”, una port al vencut, nos dóna la felicitat.”

Revelacions sobre l’Holocaust

Fa unes setmanes parlava al bloc d’un llibre d’Eduardo Martín de Pozuelo sobre els documents desclassificats de l’espionatge nord-americà sobre l’Espanya Franquista. Fa unes setmanes Martín de Pozuelo, periodista de La Vanguardia, va iniciar la publicació d’una sèrie d’articles sobre l’Holocaust al diari del grup Godó sota el títol “Revelaciones sobre el holocausto”. No he pogut llegir encara tots els articles però pels que si he llegit aporten dades fins ara no gaire conegudes sobre aspectes determinats de l’Holocaust. És d’agrair que els diaris apostin per aquest tipus d’informació, ni que sigui de tant en tant, per acostar a tot tipus de lectors fragments de la nostra història. Algunes frases :

“Alemania elaboró diversos informes sobre la relación de la España de Franco con los judíos y concluyó que su postura difería de la del nacionalsocialismo” “A los nazis les sorprendía que para Franco el judaísmo era más un fenómeno religioso que racial”

“El Gobierno español se desentendió finalmente de la suerte de los miles de judíos españoles que se encontraban en territorios ocupados por los nazis”  “Los gobiernos de Franco dificultaron la entrada a España de judíos que huían de los nazis”.

El president Montilla parla sobre el procés de Bolonya

Aquest matí el president Montilla en un acte al paranimf de la UB ha participat en la presentació el “Llibre blanc de les Universitats de Catalunya” (resum en PDF) juntament amb els rectors de les universitats catalanes, on ha aprofitat per parlar sobre el Procés de Bolonya on entre d’altres ha explicat que és “ben conscient que aquesta adaptació és un veritable desafiament per a tothom, especialment per als responsables de portar-la a terme”. Reprodueixo la nota de premsa de Presidència:

El president Montilla demana a la universitat flexibilitat i diàleg davant els canvis que suposa el procés de Bolonya

  • Alerta que el pla “fracassarà si davant es troba murs d’immobilisme o de defensa corporativa”
  • Assenyala que és conscient que “aquesta adaptació és un veritable desafiament per a tothom, especialment per als responsables de portar-la a terme”
  • Insta a abordar el procés sense complexos ni prejudicis i des de la confiança del prestigi que ha assolit la universitat catalana
  • Garanteix el ple suport de la Generalitat al món universitari, però diu que no és un suport incondicional ni acrític, sinó exigent

El president de la Generalitat, José Montilla, ha aprofitat avui l’acte de presentació del Llibre Blanc de les Universitats de Catalunya, celebrat al Paranimf de la Universitat de Barcelona, per a demanar a tots els agents implicats flexibilitat, diàleg i confiança davant els canvis que suposa el procés de Bolonya.

El president ha començat la seva intervenció assegurant ser “ben conscient que aquesta adaptació és un veritable desafiament per a tothom, especialment per als responsables de portar-la a terme”. Però ha assenyalat que “aquest no pot ser un procés rígid ni marcat per automatismes”, sinó que “necessita una elevada dosi de diàleg, de tenacitat i de cooperació”.

El cap de l’Executiu català ha il·lustrat les seves paraules afirmant que “el món obert d’avui no es pot tancar de sobte només perquè sentim qüestionats els nostres hàbits i les nostres inèrcies”.

I ha remarcat aquesta idea assenyalant que “tot procés de canvi exigeix adquirir una actitud dinàmica, encara que sigui amb el convenciment que la direcció del canvi al que ens enfrontem no és exactament la que nosaltres considerem la correcta”.

En aquest punt, el cap de l’Executiu ha alertat que “un procés com el que ara estem vivint fracassarà si al davant troba murs d’immobilisme o de defensa corporativa”. I per contra, ha subratllat, que “exigeix flexibilitat i adaptabilitat” i “per sobre de tot confiança”.

Punt de partida esperançador

En qualsevol cas, el president Montilla ha destacat que “el punt de partida és esperançador”, ja que “el reconeixement que avui té la universitat catalana, tant a nivell científic, com acadèmic o de gestió, ens ha de servir de base per a aquesta confiança i permetre’ns abordar aquest procés sense complexos ni prejudicis innecessaris”.

El cap del Govern ha garantit el ple suport de la Generalitat al món universitari, tot i assenyalar que no es tracta d’un “suport incondicional ni acrític”, sinó que “és exigent”, tal i com ha de ser per sentit de la responsabilitat.

“Confio en vostès i en el seu treball col·lectiu perquè la universitat entri amb decisió, amb força i amb encert en aquesta etapa que s’obre davant nostre”, ha conclòs.

UAB 2.0

La UAB aposta pel web 2.0

La Universitat Autònoma de Barcelona ha desembarcat al web 2.0, el web col·laboratiu,  tot creant una plataforma tecnològica per oferir als estudiants, als professors i al personal d’administració i serveis la possibilitat de crear blogs i wikis personals. Com a mostra, la UAB ja ofereix iniciatives tant interessants com wikis de recerca; blogs sobre receptes de cuina o sobre poesia creats per estudiants; o el blog del campus de la UAB a Sabadell, un web de centre en col·laboració amb els estudiants. A més, dos espais audiovisuals on-line, UABTube i un nou canal a YouTUBE, oferiran informació de les activitats del campus.

La Universitat Autònoma de Barcelona ha posat en funcionament quatre noves eines per a la comunitat universitària: un espai per a la creació de blogs (http://blogs.uab.cat), un espai per a la creació de Wikis (http://wikis.uab.cat), un canal de comunicació per a Vídeos Acadèmics (http://uabtube.cat), i un canal propi a YouTube. L’objectiu d’aquestes eines, les tres primeres disponibles en servidors institucionals, és avançar en el camí de la UAB 2.0 (per associació del concepte Web 2.0) per tal de permetre recollir l’opinió individual (blogs), el treball col·laboratiu (wikis) o disposar d’un lloc on la comunitat universitària trobi un canal de vídeo sota demanda

Segons afirma el rector de la UAB, Lluís Ferrer, “la creació de les noves eines per a la Web 2.0 que ara posem en marxa, s’emmarca en un pla estratègic que es va iniciar l’any 2006 tot definint el concepte d’Universitat electrònica (Universitat-e), per adaptar les tecnologies a les circumstàncies, a l’entorn i a la realitat que viu la UAB. Es tracta d’una aposta de futur per crear un entorn acadèmic d’excel·lència, modern, avançat i productiu”.

Als espais UAB 2.0 ja es poden consultar blogs com “Està passant a la UAB”, la visió personal d’una treballadora de tot allò que succeix al campus; “La classe de Beatriz”, un espai de poesia fet per estudiants; i vídeos acadèmics fets per estudiants i professors, com un vídeo de la Facultat de Ciències de l’Educació sobre els hàbits dels nens i nenes de P3, o el vídeo de la campanya de publicitat de la UAB fet per estudiants de Publicitat de la Universitat.

Opinions sobre el Pla Bolonya

Llegir el Bloc de l’Enric Canela és una bona manera d’estar al dia de tot el que es “cou” dins les universitats del nostre país. La recopil·lació d’articles de premsa i recomanacions que fa l’Enric són molt útils per tenir una radiografia força completa d’un dels temes que més debat està aixecant darrerament: el Pla Bolonya.

En aquest sentit us recomano la lectura de les ressenyes a tres articles fetes ahir i abans d’ahir per l’Enric:
Els rectors també tenen la culpa i Aclarir el procés de Bolonya, que fan referència als articles
Sí a Bolonia, pero no así” del rector de la UCM Carlos Berzosa i Mercè Beltran “Bolonya: La universitat que ve” i Tòpics de grau.

Només he pogut llegir el segon dels articles de Mercè Beltran. Assenyalar que l’article és força didàctic i punyent, ja que tomba en poques línies tots aquells tòpics que s’han anat dient sobre Bolonya aquests darrers mesos.

Ahir començàvem exàmens finals a la UAB. Perdoneu si aquests dies el ritme de publicació en aquest bloc baixa considerablement. Procuraré realitzar una mínima actualització cada dos dies.

Oportunitat perduda?

Triomf de la candidatura continuista ahir a les eleccions internes d’Esquerra Republicana de Catalunya. Els militants d’ERC han donat la seva confiança als oficialistes Puigcercós-Ridau. Oportunitat perduda? La renovació que comentava fa un parell de dies haurà d’esperar (Esquerrra, Yes we can). Massa càrrecs que alimentar?

Diuen les males llengües que al carrer Nicaragua poden respirar tranquils perquè el triomf de Puigcercós-Ridau assegura la continuïtat del govern tripartit. En qualsevol cas aquesta ha estat la voluntat de la majoria de militants d’ERC i en definitiva són ells els qui saben qui els pots representar millor. El polític Josep Sort, que durant la campanya va donar suport a la candidatura a la candidatura de Joan Carretero i Rut Carandell, comenta que amb aquests resultats la submissió d’ERC al PSC està assegurada:

Sento com descorxen ampolles de cava i el meu GPS m’indica que el senyal prové de dos llocs diferents, però molts propers, atès que només els separa una avinguda d’un nom que ara no vull recordar. Un dels senyals prové del carrer Calàbria i l’altre del carrer Nicaragua…

El periodista Toni Dalmau, del bloc l’Absurd Diari dóna la seva opinió sobre el procés d’ERC:

En motiu del superdissabte d’ERC, els tertulians i columnistes situats dins l’orbita independentista han glosat aquests darrers dies el sistema assembleari del partit com la fórmula més democràtica possible, gairebé el paradís de la participació. No poso en dubte que en teoria ho sigui, però les meves vivències de l’època d’estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona em fan ser profundament escèptic.

Perviuen en el record aquelles inacabables i anàrquiques assemblees de principi dels anys vuitanta quan, a força de discutir i de votar a ma alçada, ens pensàvem que sense anar a classe ens cruspíem el món. Tinc a la memòria el rostre de dos o tres companys que, amb una capacitat dialèctica extraordinàriament desenvolupada i amb uns egos de la mida d’un armari, portaven la veu cantant i, a força d’encesos discursos, dirigien el ramat assembleari cap els camins més inversemblants.

La democràcia participativa i l’actual sistema de partits no són ni molt menys cap panacea, però la democràcia directa, amb la base teòrica aportada pels anarquistes i amb el precedent històric d’Atenes -on per poder votar calia tenir reconeguda la categoria de “ciutadà” (dones, pobres, esclaus i estrangers residents eren automàticament exclosos) – tampoc garanteix la construcció d’una societat perfecta. La posta en pràctica d’aquest model exigeix una màxima responsabilitat per part dels seus membres, un tocar de peus a terra amb prou seny per evitar que la rauxa, l’aprovació d’objectius utòpics i inassolibles, faci ingovernable un partit o una societat.

El periodista Saül Gordillo titula la seva anotació d’ahir al vespre “Quan Esquerra no sorprèn“. També comenta que la continuïtat del govern està garantida, però explica en Saül que poden haver altres factors externs que en els pròxims alterin el govern: sentència TC, negociació finançament….

La foto és molt clara: el tripartit no perilla després d’aquest superdissabte. Una altra cosa són les amenaces externes del Tribunal Constitucional, la negocació del finançament i les maniobres del PSOE per intentar desestabilitzar el Govern flirtejant amb CiU al Congrés, entre d’altres. Però, dit això, també és cert que el mandat a la direcció entrant conté una dosi de matisos i exigeix un grau d’equilibris que difícilment convida a una alegre política de pactes en el futur. Aquells que —de dins i de fora d’Esquerra— desitjaven un cop de volant per passar pàgina al tripartit hauran de tenir (més) paciència. Entre d’altres motius perquè també hauria de dependre dels cops de volant que facin —si és que l’acabessin fent— altres partits. I si Esquerra no ha sorprès aquest dissabte, tot apunta que a la resta de partits no hi haurà excessives ganes d’oferir sorpreses estratègiques.

L’amic Quico Ventalló, del bloc “Els Papers d’en Tristany” titula “2.390 militants voten la desaparició d’ERC. Eufòria al PSC i a CiU”. En el seu estil habitual, opina que Puigcercós no té coherència ni línia política:

Un gran dia per Montilla i Mas. Eufòria al PSC i a CiU. Puigcercós ha fet molt bé la seva feina; després de liquidar, successivament, tots els liders d’ERC (Hortalà, Colom i Carod), ara s´ha superat i apunta directament al cor de l’històric partit de Macià i Companys. Cada cop son més els qui veuen Esquerra com una ETT, una agència de col.locació, un modus vivendi sense cap coherència ni línia política. Mals temps per la poesia!. Els 2.390 espabilats que han votat per secretari general Joan Ridao, aquell que va aconseguir que 350.000 deixessim de votar ERC i que, dels que van quedar, un 25% afirmen avui que no pensen repetir el vot, ens hauran d’explicar molt bé d’on han tret tanta perspicàcia, tanta lucidesa i, també, com ens pensen convèncer que votem el que ens vam negar a votar fa pocs mesos.