Setmana rècord de visites a Kaos en la red. Ahir en només un dia và rem rebre 43.000 visites úniques, tot un rècord des de que al juliol de 2001 es va posar en marxa el web. Sens dubte el moviment de solidaritat amb el jove assassinat a Madrid ha influït en que pugés el nombre de visites al web. Kaos en la Red ha estat aquests dies el web des d’on s’han estat anunciant mobilitzacions de rebuig a la violència i on s’han publicat comunicats de centeners d’organitzacions de tot l’estat espanyol en solidaritat al jove assassinat.
La feina és frenètica. A més aquests dies m’estic encarregant de coordinar les tasques per poder estrenar abans que acabi l’any (amb uns mesos de retard, és cert) el nou disseny del web. A més ens agradaria poder anunciar novetats importants per al públic català , però de moment preferim no donar dates i treballar pas per pas en el que tenim ja fet. Busquem a gent que ens ajudi a reforçar la informació de casa nostra, en català , per més endavant obrir un apartat propi per totes aquelles notícies dels Països Catalans.
Aquest cap de setmana, de nou tindrem molta feina. Dissabte hi ha vàries assemblees a les que no podem faltar i diumenge hi ha manifestació contra el Quart Cinturó, on intentarem ser-hi.
De nou RENFE m’ha hagut de compensar amb un bitllet gratuït per l’hora i mitja d’espera a l’estació de Sabadell Centre. En el que portem de setmana (estem a dimarts) ja van tres incidents seguits. Anem bé. Feina tindrà la Generalitat si finalment demana el traspàs de Rodalies de forma immediata. Jo ja començo a dubtar que el desgavell de Renfe es pugui solucionar algun dia. Caldran molt anys i molts milions d’euros per posar al dia la xarxa de rodalies.
He estat a punt de desfogar-me de valent amb el noi que m’ha donat el Bitllet Expres, però m’he callat i li he dirigit un fred “bona tarda”. A fi i comptes aquesta gent no tenen la culpa de les avaries, ni de la falta d’inversió….
El dia que coneixiem la sentència als dos caricaturistes de El Jueves. L’Audiència Nacional finalment els ha imposat una multa de 3.000 euros a cadascú. El jutge ha tingut molt clar que la llibertat d’expressió arriba fins a certs punts. En poques paraules els hi ha dit, senyors, amb segons quins temes no s’hi fiquin. Anem bé.
A tot plegat es suma la “notícia” de la separació d’una de les filles del Borbó, rei de les Espanyes. El tema no m’interessa gens ni mica, però si ho ressalto és perquè es vegi que la monarquia espanyola està molt nerviosa últimament. Crema de fotografies, sentència antidemocràtica per una caricatura d’una revista satírica, ara la separació de la infanta Elena…. i ves sumant. Als Borbons els hi queden dos telediarios.
A tot això diumenge un militar que venia d’una manifestació racista convocada pel partit feixista DM (m’estalvio donar més detalls) assassinava un jove de 16 anys a Madrid. Ahir a Terrassa vàrem fer una manifestació de solidaritat. Es va convocar via SMS i diverses webs i vam reunir 150 persones.
Tinc pendent penjar les dues cròniques dels actes de dissabte. Hauran d’esperar. Fins demà.
A mesura que s’acosta la data del 2 de desembre la dreta colpista veneçolana està més nerviosa veient com el suport popular al projecte polític de Chávez cada vegada és més gran. Aquests dies ens arriben informacions a través de tots els mitjans (La Nostra també) que diuen que Veneçuela està en una situació d’inestabilitat com mai fins s’havia viscut. Diuen les informacions que centeners de milers d’estudiants es manifesten contra el president Chávez als carrera. Què el NO a la reforma constitucional cada vegada té més adaptes.
Tot és mentida. El que no diuen és que la gran majoria d’estudiants del país, que han aconseguit poder arribar a estudiar una carrera gràcies a les noves universitats populars, estan al costat de Chávez. No diuen que aquests joves estudiants que es manifesten a Caracas provenen de famílies de classe alta, rics, acomodats, que evidentment, no volen que el poble veneçolà disposi d’accés universal al coneixement. Diuen, des de Globovisión, que es manifesten per demanar un ajornament del referèndum, que no han tingut temps per estudiar la proposta de reforma. El que no diuen és que aquests joves estudiants de la oligarquia de Caracas ni han volgut ni volen entendre els motius de les reformes.
El país real no és el que ens mostren els mitjans de l’oposició a Chávez i els mitjans internacionals que se’ls creuen. El govern de Chávez ha respectat la legalitat, proposant unes reformes constitucionals, convocant un referèndum per aprovar-les o no i acatar els seus resultats.
Globovisión actua com un partit polític, finançat per Estats Units, que a través dels seus periodistes, que són mercenaris de la dreta, utilitzant la seva força mobilitza les classes populars creant disturbis ficticis que són retransmesos per aquest mitjà i enviats al món a través de la CNN.
Estem davant d’una fragant manipulació informativa creguda a tot el món i orquestrada per la dreta colpista veneçolana per distorsionar l’obra de govern de Chávez.
A Kaos en la red hem rebut un àmplissim material periodístic amb entrevistes i imatges del que està passant a Caracas.
Aquest dissabte la UPF organitza unes Jornades sobre Gramsci, polític italià, marxista i gran pensador. Les Jornades porten per títol: “Jornades sobre Gramsci en el 70 aniversari de la seva mort, un clàssic per al segle XXI” i tindran lloc aquest dissabte 10 de novembre a les 10.00h a la Universitat Pompeu Fabra (Rambla 30-34). Us deixo el programa:
TAULA 1: de 10.00 a 12.30h
Un revolucionario digno de amor (Salvador López Arnal)
Gramsci i el Marxisme (Darrow Schechter)
La praxiologia d’un clàssic del socialisme i la ciència política (Raül Digón)
TAULA 2: 13.00 a 14.30 h.
Gramsci: una teoria del desenvolupament històric (Joan Tafalla)
¿Qué ideas de Gramsci para el mundo de hoy? Francisco Fernández Buey
A la tarda, i convidats pels companys del diari Solidaridad Obrera, assistirem a unes jornades sobre mitjans de comunicació alternatius, on oferirem una conferència sobre la contrainformació a la xarxa, que porten per títol “Trobada de mitjans lliures a l’Espai Obert de Barcelona“, organitzada dins del programa d’actes del centenari del diari Solidaridad Obrera, amb la participació de:Kaosenlared, Diagonal, Lahaine.org, Directa, Alasbarricadas.org i Solidaridad Obrera.Aquesta trobada serà una ocasió per compartir experiències, difondre i aportar elements per un anàlisi del paper i la funció dels mitjans de contrainformació en l’actualitat. També serà aquest dissabte a partir de les 6 de la tarda.
Avui s’ha celebrat la primera conferència del cicle “Combat per la llibertat. Recuperació de la memòria històrica a Terrassa, 1939-1979″. Ha anat a càrrec de Ricard Vinyes, amb el títol “Memòria i política pública: El projecte del memorial democràtic“.
La conferència s’ha girat entorn les polítiques de memòria i la necessitat que aquestes estiguin protegides i patrocinades per les institucions democràtiques. Vinyes ha recordat l’oblit intencionat que es va imposar durant la Transició, per garantir un suposat consens, una impunitat que va fer impossible jutjar els crims del franquisme.
Ricard Vinyes ha posat com a exemple d’aquesta impunitat institucional una declaració institucional de l’any 1986, coincidint amb el 50è aniversari del cop d’Estat, en que s’equiparaven els dos bàndols de la guerra civil com a lluitadors uns per la democràcia (republicans) i els altres per una societat més justa (sublevats).
Amb la recent aprovada llei de la Memòria Històrica, que ha valorat com positiva malgrat que en alguns temes s’ha quedat lluny del desitjat, ha destacat que serà un bon instrument per sentar les bases del que hauran de ser unes polítiques de la memòria que divulguin el passat entre tota la població, en especial els joves i que deixin clar el caràcter real del franquisme.
Personalment no sóc gaire optimista respecte la nova llei de la Memòria Històrica. Si ens atenem a les opinions de les associacions que treballen per recuperar la memòria de la lluita antifranquista no estan gens satisfets. L’Equipo Nizkor, institució de reconegut prestigi en la defensa de la lluita contra la impunitat de les dictadures d’Amèrica Llatina i d’Espanya feia les següents valoracions:
La ley propuesta implica el reconocimiento de la legalidad franquista y tiene una manifiesta voluntad de servir de defensa de esa legalidad al plantear la igualación de víctimas y victimarios (los responsables de los crímenes bajo el derecho internacional).
La ley propuesta ignora las Resoluciones 32(1) y 39(1) de la Asablea General de la ONU (aprobadas en 1946), y que proclamaron que el Régimen de Franco fue ” fundado con el apoyo de las Potencias del Eje”, y que “En origen, naturaleza, estructura y conducta general, es un régimen de carácter fascista, establecido en gran parte gracias a la ayuda recibida de la Alemania nazi de Hítler y de la Italia fascista de Mussolini”. Ésta es la única definición con valor júridico en derecho internacional existente y la ley de la memoria la oculta, utilizando definiciones sin valor jurídico alguno, como es el hecho de declarar su “ilegitimidad”.
Es por lo tanto una ley contraria al derecho internacional, a la jurisprudencia europea y que, consecuentemente, viola el propio derecho interno español. Es una ley aberrante.
L’Espanya de la Restauració s’assentava en un sistema dissenyat des de dalt per assegurar la permanència i estabilitat en el poder dels grups dominants. Només dos partits polítics podien alternar-se en el poder, Liberals i Conservadors. La resta d’opcions polítiques quedaven fora, restant fora del sistema i sense cap possibilitat d’accedir al poder. I això es feia a través d’un sistema, el Turnismo, que donava el Govern de forma alternativa a Liberals i Conservadors. La majoria parlamentària sempre la tenia el partit que convocava les eleccions, obtenint uns resultats força escandalosos. Els partits de l’oposició obtenien resultats ridículs. Aquest sistema només podia ser assegurat a través del frau electoral, organitzat des de dalt cap a baix. El frau evolucionà amb els anys adaptant-se a les noves exigències.
Antonio Cánovas del Castillo
L’Espanya d’inicis del segle XX tenia tres reptes importants: modernització socioeconòmica, democratització i nacionalització (Carnero Arbat, Élites gobernantes y democratización inacabada 1890-1923 pàg. 486). Dins del marc europeu l’Espanya de la Restauració de finals del XIX havia assolit certa convergència econòmica respecte els seus veïns europeus a molts sectors productius, però patia major retard en la democratització del sistema i la nacionalització del país. Totes les eleccions convocades a Espanya entre 1876-1823 havien suposat un frau electoral i el procés de nacionalització de les masses no havia assolit els nivells esperats o homologables amb els francesos.
Sobre el frau s’ha dit que es va permetre a causa d’una presumpta falta de socialització i immobilisme polític de la població. Com demostra Carnero Arbat durant el període comprès entre 1890-1814 es va produir a Espanya un avenç important en la socialització política dels sectors amb rendes més baixes, gràcies a la implantació del socialisme reformista i els sindicats lligats al socialisme. També les capes mitges es van organitzar i es van articular al voltant del moviment republicà i els nacionalisme perifèrics. Aquesta socialització va ser, malgrat tot, desigual en el territori, afectant en aquesta primera etapa de forma més clara a la perifèria peninsular. El problema va ser que aquestes classes mitjanes organitzades al voltant del republicanisme i el nacionalisme català o basc tenien un component reivindicatiu de tipus tributari, a diferència de les classes mitjanes franceses de la III República, que havien reclamat i aconseguit major transparència electoral i un sistema de representació proporcional. Gràcies a aquestes reivindicacions les classes mitjanes franceses van trencar les relacions clientelars i jeràrquiques el 1880. A Espanya la indiferència pel frau electoral d’aquests sectors mitjos-alts i la insuficient capacitat de l’Estat per prestar els serveis propis d’un sector públic avançat van ser les causes que van propiciar al món rural l’existència del fenomen del caciquisme.
Alfons XII (1875-1885)
El sistema caciquil, imprescindible per controlar el món rural i assegurar el correcte funcionament del torn, era un “vast i complex mecanisme d’administració i distribució de favors” amb una doble funció política: connectar mitjançant llaços clientelars les realitats aïllades locals i provincials del poder amb la classe dirigent nacional, instal·lada per torn en el Govern i proporcionar estabilitat al sistema polític de la Restauració (Cruz Artacho, Salvador Clientes, clientelas y política en la España de la Restauración 1875-1923 pp. 110-11). El mecanisme del favor era la base del sistema. La clientela gaudia d’un reduït nucli de persones vinculades al cacic per qüestions de parentiu o amistat. En un segon pla un conjunt de clients estaven vinculats al cacic partint de seus gestió i ús privat dels recursos de l’administració públic. Tot això reblat amb uns clients col·lectius que fonamentaven el suport polític al cacic partint de la devolució del favor concedit per aquell i administrat per les oligarquies locals. Això és exactament el que mostra Manuel Azaña en el text “Caciquisme i democràcia”. Diu que el fenomen del caciquisme no és invenció dels polítics de l’època, sinó que és un sistema heretat d’antany, recordant al vell vassallatge feudal. La influència del cacic era doble, l’econòmica (a través de les seves terres) i la professional (a través dels serveis que prestava).
Alicia Yanini el seu assaig “La manipulació electoral a Espanya: sufragi universal i participació ciutadana (1891-1923) ” sosté que el sufragi electoral implantat el 1890 va actuar de forma negativa en la societat. Aquest no va servir, assegura, per “modernitzar el sistema polític, sinó que va ajudar a ampliar les clienteles caciquils“. La reforma electoral de 1907 va acabar de posar els pilars per a la futura crisi de la Restauració. Amb la reforma de 1890 i posteriorment més aguditzat el 1907, el centre polític del sistema va entrar en crisi per desavinences en l’elit, però aquesta crisi no va ser provocada per un augment de la participació ciutadà en els comicis electorals.
A finals del segle XIX el caciquisme rural havia deixat de ser tradicional i amb la implantació del sufragi universal, necessàriament hauria de recórrer a nous mètodes per ser nous i més amplis els cercles d’electors sobre els que havia d’influir. A les ciutats, el turnisme havia de fer front a diversos corrents ideològics i d’opinió que s’havien vertebrat a grans ciutats com Barcelona i València entorn del republicanisme i el regionalisme. La feble nacionalització de l’Estat, insuficient, va aconseguir absorbir el poder del cacic local, a mesura que l’Estat anava aconseguint una centralització més eficaç. Procés necessari per poder continuar controlat des dels partits dinàstics una societat, que el segle XX, que començava a trencar la pau social que havia caracteritzat l’últim terç de l’anterior segle.
El sistema de la Restauració troba una certa semblança amb la Itàlia liberal de l’època de govern de Giolitti. Ambdós països es trobaven immersos en un procés de construcció nacional, amb canvis socioeconòmics importants en l’inici del segle XX i amb una articulació política similar. Malgrat tot, a Itàlia no s’implantarà el sufragi universal fins a 1911 (restringit a un 23,2% de la població amb dret a vot).
A Itàlia l’arc parlamentari no es conformava en grups polítics. Davant de la debilitat de les estructures partidistes els diputats es convertien en representants de xarxes clientelars en base al districte electoral, articulades entorn d’una sèrie de “grans electors” (propietaris, industrials, professionals liberals) que garantien un ampli consens feia el diputat. La cohesió d’aquestes estructures derivaven de la capacitat del parlamentari com a gestor dels favors davant del govern i del control dels grans electors en l’administració. En tot aquest procés resultava decisiva la figura del prefecte, que a l’espècie del cacic espanyol, pressionava els empleats públics per organitzar la campanya electoral en favor dels candidats, encarregant-se de garantir la victòria electoral als candidats designats pel Ministeri de l’Interior (Zurita Aldeguer, Rafael La nazione i il campanile. Les eleccions a la Itàlia de Giolitti 1900-1914, pp. 172-175). L’eclosió dels partits de masses a Itàlia va introduir novetats en el període 1900-1913. Malgrat tot, va persistir el frau electoral, ara en la forma de la compra dels vots. Aquesta era una forma més “elegant” de manipular els resultats electorals, ja que sense saltar-se la legalitat, el Govern aconseguia els resultats desitjats. Aquest nou mecanisme s’apartava dels mètodes utilitzats en la Restauració espanyola.
El que diferenciava el cas italià respecte a l’espanyol era el grau d’incidència d’un diferent tipus de desviació del model de correcte funcionament de les eleccions en el sistema liberal-democràtic (Ranzato, Gabriele La forja de la soberanía nacional: las elecciones en los sistemas liberales italiano y español, pp. 118-120). Així hi havia tant a Itàlia com Espanya un entramat clientelista comú. La diferència radicava en que el prefecte recaptava un número determinat de vots per als candidats recomanats, però sense acudir al frau, sinó que es valia d’altres mètodes, com l’intercanvi de favors.
No podem afirmar que el règim de la Restauració suposés una excepció dins dels règims liberals parlamentaris de l’Europa de l’època. La Restauració, igual com la Itàlia liberal, no va assolir els nivells de democratització i nacionalització existents a França, però Espanya en aquella època va aconseguir situar-se econòmicament a prop dels nivells dels seus veïns europeus. Quina intenció tenia l’elit en obrir el sufragi universal? Es pretenia democratitzar el país o simplement incorporar a minories descontents dins d’un sistema polític de liberalisme oligàrquic? No hi va haver a Espanya les ofertes governamentals per satisfer les demandes de les classes populars. Això va marcar conflictivitat social dels últims anys de la Restauració.
Nota: text realitzat per a l’assignatura Història d’Espanya del Segle XX-I de la UAB. És un comentari a partir de la lectura de cinc articles sobre el règim de la Restauració a Espanya (1875-1923), comparat amb la III República francesa i la Itàlia liberal de Giolitti.
La història molt sovint està carregada de mites i llegendes al voltant de grans fites heroiques. Avui el professor Lluís Ferran Toledano n’ha trencat una a classe. Parlàvem sobre la Guerra del Francès i en concret sobre les “grans batalles” que es van lliurar. Hi va haver una una en concret que avui en dia té molt de renom, la Batalla del Bruc. Ja no parlo de la llegenda associada al voltant de la batalla (Timbaler del Bruc), que és això, una llegenda, sinó de la pròpia batalla.
Resulta que en aquella batalla no va lluitar cap soldat francès al bàndol napoleònic. I pel bàndol espanyol els soldats pertanyien a regiments suïssos i italians. Això doncs aquella gran batalla que va liquidar l’exèrcit francès, resulta que al final va ser una batalla entre italians i suïssos i pel mig amb algun català.
Manifestació: el Vallès sense el 4rt cinturó, diumenge 18 de novembre, a les 12.00 h. a Granollers.
De nou RENFE m’ha hagut de compensar amb un bitllet gratuït per l’hora i mitja d’espera a l’estació de Sabadell Centre. En el que portem de setmana (estem a dimarts) ja van tres incidents seguits. Anem bé. Feina tindrà la Generalitat si finalment demana el traspàs de Rodalies de forma immediata. Jo ja començo a dubtar que el desgavell de Renfe es pugui solucionar algun dia. Caldran molt anys i molts milions d’euros per posar al dia la xarxa de rodalies.
A mesura que s’acosta la data del 2 de desembre la dreta colpista veneçolana està més nerviosa veient com el suport popular al projecte polític de Chávez cada vegada és més gran. Aquests dies ens arriben informacions a través de tots els mitjans (La Nostra també) que diuen que Veneçuela està en una situació d’inestabilitat com mai fins s’havia viscut. Diuen les informacions que centeners de milers d’estudiants es manifesten contra el president Chávez als carrera. Què el NO a la reforma constitucional cada vegada té més adaptes.
Aquest dissabte la UPF organitza unes Jornades sobre Gramsci, polític italià, marxista i gran pensador. Les Jornades porten per títol: “Jornades sobre Gramsci en el 70 aniversari de la seva mort, un clàssic per al segle XXI” 
La història molt sovint està carregada de mites i llegendes al voltant de grans fites heroiques. Avui el professor