El company de Kaos en la Red Teo Navarro ha escrit el següent article que comparteixo plenament al voltant de la manifestació del proper dissabte a Barcelona.

SOBRE LA MANIFESTACIÓ CONVOCADA PER LA PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR

L’1 de desembre la Plataforma pel dret a decidir (PDD) ha convocat una manifestació unitària amb el lema “Som una nació i diem prou! Tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures” que compta amb el suport de forces integrants del Tripartit català (ERC, ICV, EUiA) i de CiU, el partit més genuí de la burgesia catalana. Al seu costat, altres forces polítiques i sindicals (algunes CUP, la IAC…) i un ampli espectre de col·lectius de la “societat civil” (Associacions de Veïns, entitats culturals i recreatives…) denunciaran el caos ferroviari a Catalunya i exigiran el traspàs de la xarxa de transports i de les infraestructures. La PDD també reclama la publicació de les balances fiscals entre Catalunya i l’Estat i la recaptació i gestió de tots els impostos per part de l’autonomia.

Coincidint amb el Tripartit i la patronal

Tot i que entre els convocants no hi figuren les forces més compromeses en la gestió de l’ordre polític i social a Catalunya (PSC-PSOE, patronal, CCOO i UGT), la manifestació actuarà com un element de pressió a favor de les reivindicacions del Tripartit català i dels sectors patronals que aquest govern representa.

Fa poques setmanes la patronal Foment del Treball denunciava amb duresa el déficit inversor de l’Estat a Catalunya i exigia la publicació de les balances fiscals. Ambdues reivindicacions són eixos centrals de la convocatòria. Per la seva banda el Tripartit exigeix –en el marc del desenvolupament del nou Estatut, amenaçat pel Tribunal Constitucional— més inversió, més protagonisme en la gestió de les intraestructures, i una participació més gran en la recaptació i gestió d’impostos des de Catalunya. Encara que expressats amb més contundència, també aquests punts són lemes centrals de la convocatòria.

El que la PDD no defensa

La PDD, en canvi, no es pronuncia contra el Tren de Gran Velocitat, un mitjà de transport elitista i de gran impacte mediambiental, amb una inversió faraònica que, per a satisfacció de les grans constructores, s’està fent a costa de la imprescindible millora i potenciació d’una xarxa de ferrocarril popular i de qualitat, provocant un greu deteriorament de la xarxa de rodalies.

Tampoc la PDD no reivindica el carácter públic de la xarxa de transports i d’infraestructures el traspàs de la cual reclama, mostrant així la seva conformitat amb el model de titularitat i/o gestió privada dels serveis públics que defensa el Tripartit i que està aplicant a les xarxes d’ensenyament i sanitat públiques sota la seva gestió o en les propostes de gestió privada per a l’aeroport de El Prat. La PDD res no diu dels plans de privatització de Rodalies que acompanyaran el traspàs de les competències.

Finalment, tampoc la PDD no esmenta entre les seves exigències posar fi a les condicions de precarietat a que són sotmesos tant els treballadors i treballadores de les obres ferroviàries en curs (ja es comptabilitzen 13 morts i desenes de ferits) com els del Servei de Renfe – Rodalies, la plantilla del qual el govern autonòmic català vol fragmentar en diverses empreses.

Desvinculant l’exigència de cotes més grans de sobirania de les reivindicacions de la classe treballadora i dels sectors populars, la Plataforma pel dret a Decidir torna a mostrar, com ja va fer amb les mobilitzacions en defensa de la proposta d’Estatut consensuada al Parlament de Catalunya, el paper que juga com a instrument de pressió d’una burgesia catalana que aspira a nivells més alts d’autogovern en defensa dels seus interessos de classe.

Article publicat a A Luchar por el Socialismo nº 43, publicació mensual del PRT – Izquierda Revolucionaria, secció oficial a l’Estat Espanyol de la Lliga Internacional dels Treballadors – IV Internacional (LIT-CI)

Arribo a casa després d’una tarda plena d’emocions que ha servit per retre homenatge a tots aquells terrassencs que van lluitar contra el franquisme. Avui s’ha presentat el llibre que ha coordinat el meu bon amic i company de fatigues a Kaos en Manel Márquez, gran historiador i millor persona. A l’acte ha participat en professor Josep Fontana pare de l’historiografia actual i que ha fet un excel·lent retrat de la transició.

El Centre Cultural s’ha quedat petit per a la ocasió. A l’Ajuntament no s’ho esperaven. L’alcalde que també ha intervingut ha agraït la feina dels historiadors i ha fet un discurs de manual, previsible i descafeïnat. Tampoc esperàvem res millor.

Encara no he tingut el plaer de llegir l’obra (1.000 pàgines, més de dos anys de feina, centeners d’entrevistes realitzades, molta documentació, feina d’arxiu….). És sens dubte la millor obra d’història local que s’ha fet mai a Terrassa.

Agraïr el company Manel que m’hagi nombrat públicament en l’apartat d’agraïments. Gràcies, l’agraïment te’l donem a tu Manel i a en Jose Luís Lacueva i a la Lourdes Plans per haver escrit aquest llibre. Terrassa necessitava recuperar aquesta part de la història que durant masses anys ha estat amagada.

Perdoneu-me que no profunditzi més, no tinc temps ara, son quasi les 12 de la nit, demà he d’estar despert a quarts de 7 del matí. Us prometo que escriuré en els propers dies de forma més extensa sobre la presentació d’avui. Salut!

En Marc Vidal (bloc) està organitzant junt amb d’altres blocaires de Granollers unes Jornades sobre la Catosfera que s’organitzaran a la capital del Vallès Oriental el proper mes de gener. En tal sols 24 hores han rebut una allau d’emails de persones que confirmen la seva assistència, entre elles un servidor. Serà un molt bon punt de trobada i reflexió sobre la blogosfera catalana.

Per cert, m’ha agradat molt el logo de les jornades.

Terrassa està a anys llum d’altres ciutats catalanes respecte el moviment blocaire. Malgrat tot algunes iniciatives com el Blogroll de Terrassa.net o el directori de Blocs terrassencs de Drac.com estan ajudant a potenciar la blogosfera terrassenca. Per potenciar-la encara més s’ha organitzat una segona trobada de blocaires terrassencs al Cinema Catalunya, el proper 4 de desembre a las 19.30h. Reprodueixo la invitació que m’han enviat:

Hola, bon dia:

Us convidem a participar en la 2a trobada de blocaires terrassencs que tindrà
lloc el dimarts dia 4 de desembre a les 19.30 h al Cinema Catalunya.
Es parlarà sobre ‘El bloc com a mitjà de comunicació ciutadà. Realitat o utopia?’. És el tema que va obtenir més vots en l’enquesta que vam tenir oberta a la portada del Directori fins el 19 d’octubre passat.

Es tracta d’una taula rodona en què comptarem amb la participació dels terrassencs Marc Roca (http://blocs.mesvilaweb.cat/marcus) i Joan Rovira (http://elblogdiari.blogspot.com), i de Saül Gordillo (www.saul.cat), director de l’Agència Catalana de Notícies, periodista i blocaire de referència de la catosfera.

Es tracta d’un acte obert a tothom, així que si voleu convidar-hi amistats i coneguts sereu tots molt benvinguts!

Comptem amb vosaltres!

Equip del DRAC
93 736 48 30

http://blocs.terrassa.com

La Pompeu Fabra de Barcelona va crear fa un parell d’anys un innovador instrument musical anomenat Reactable. Aquest va ser utilitzat per la cantant Björk en el seu darrer disc, Volta, amb uns resultats increïbles. Ara serà utilitzat a les campanades de TV3, que es tornaran a situar a la Torre Agbar però amb la novetat del Reactable, que oferirà un espectacle de llum, color i música.

En aquest videoclip es pot veure l’instrument Reactable en acció, en una actuació de Björk.

Un estudi de la Fundació Bofill diu que Catalunya suspèn en matèria d’educació, situant-se a la cua a l’Estat espanyol del fracàs escolar. Avui els mitjans en van plens sobre el tema. Com sempre es queden en els titulars i en quatre apunts més sense posar-se a analitzar les causes de fons de l’autèntic fracàs del sistema educatiu de tot l’Estat, perquè no és només un problema de Catalunya.

Parlo des de l’experiència pròpia, d’un estudiant que ha viscut en primera persona les reformes de la LOGSE i l’aplicació de l’ESO i que ha patit any rere any canvis de currículums escolar que impossibilitaven seguir un fil conductor en els estudis. Hi ha un problema greu de plantejament del sistema. Amb la LOGSE es va voler que tothom fins els 16 anys estigués estudiant, volgués o no fer-ho. D’aquesta manera si abans als 12 o 14 anys (no ho recordo) qui no volia seguir estudiant no tenia perquè fer-ho, a partir de la LOGSE no es podien deixar els estudis fins els 16. Això suposà haver de crear un tipus d’ensenyament que fou el suficientment assequible per a tothom i que permetés que aquelles persones que havien d’estudiar sense voler-ho es trobessin amb uns continguts prou generals com per poder anar aprovant sense gaires problemes. Va estar molt bé que s’obligués a tothom a seguir estudiant fins els 16 anys però es va dur a terme a costa de crear una educació tan bàsica que deixava de banda a la gent que sí volia estudiar. Un sistema doncs que no incentiva a estudiar ni a buscar l’excel·lència del coneixement sinó a passar de curs simplement pel fet de que s’ha d’estar a l’institut per obligació.

D’aquesta manera durant els quatre anys de l’ESO per una banda a classe s’havia de conviure amb companys que els suposava un gran suplici haver d’estudiar i per l’altra companys que volien estudiar i que es trobaven desmotivats per fer-ho. A la llarga aquests sistema fallava per totes dues parts: gent que acaba amb 16 anys sense haver après res o que ni tan sols han arribat al final dels estudis obligatoris i per contra joves amb una capacitat d’estudi bona però que no estan preparats per passar a estudis superiors universitaris, on malgrat en aquest estudi no es parla, es torna a produir el fenomen cada vegada més gran de l’abandonament de carreres al primer o segon any.

La solució a tot plegat crec que passa per pujar el nivell d’excel·lència acadèmica i tallar d’arrel els greus problemes d’indisciplina a les aules, que aquest seria al costat del fracàs escolar l’altra gran problema actual del sistema educatiu.

Hi ha molt camí a fer i les solucions requereixen propostes urgents que passin per augmentar els recursos destinats a l’educació pública, acabar amb la precarietat d’un sector important de professors i replantejar-se de dalt a baix els plans d’estudi. No ens podem permetre estar a la cua en educació. No vull pensar quin futur ens espera com a societat.

La feina de la universitat m’està impedint aquests dies actualitzar el bloc amb la freqüència que em vaig marcar al seu inici, d’escriure almenys una anotació al dia. Estem a l’equador del semestre i els treballs, comentaris, ressenyes i bibliografies varies s’acumulen a l’agenda de tots els estudiants. Jo sempre he dit que les persones que estem estudiant ho fem per gust i per plaer i per tant tota la feina que tinguem i més serà sempre poca per garantir el nostre enriquiment intel·lectual. Així que no em queixo mai de la quantitat de feina, però em sap greu perquè he de renunciar a determinades coses que m’agradarien fer però no puc. Aniré per parts.

Com us deia m’agradaria poder escriure en aquest bloc amb més regularitat i més extensió, no quedar-me només en anotacions curtes. Des del principi he volgut utilitzar aquest bloc com a eina d’expressió d’idees, inquietuds, reflexions…. i per això es requereix temps i una certa dedicació. A més no sé si ho sabreu però com a membre de Kaos en la Red també tinc la feina d’actualitzar de continguts el web, llegir el correu, contestar emails, coordinar els contactes i mil coses més. Sort del suport dels companys Manel, Carlos, Raúl, Aníbal i demés col·laboradors que gràcies a tots ells tirem endavant el projecte (i amb molt d’èxit per cert, fa uns dies us deia que havíem tingut un pic de visites de prop de 45.000 en un dia).

Deixant de banda el món “virtual” hi ha altres coses a les que he hagut de renunciar. Pràcticament he hagut de suprimir o deixar de banda tota vida social que podia tenir abans de començar la carrera. De vegades ja no és per falta de temps sinó de cansament que em provoca que no em vingui de gust sortir a prendre alguna cosa amb els amics, però és que absorbeix molt l’estudiar. Es pot dir que tota vida social que puc tenir ara mateix la tinc relacionada amb la universitat i la sociabilitat que allà pots fer (estones mortes al bar, sala d’estudi….). De vegades penso que no m’ho sé muntar bé. Malgrat tot crec que aquest és un petit sacrifici a fer per tal que d’aquí a any i mig pugui tenir la llicenciatura d’història.

Sort encara que m’he posat com a obligació l’anar cada dia una horeta al gimnàs per desconnectar i relacionar-me amb gent que no són de la universitat, així almenys veig a gent que no tenen res a veure amb la història ni amb temes universitaris. La veritat és que va molt bé per deixar de pensar en tots aquests temes, ni que sigui només durant una hora al dia.

Us deixo que m’espera la lectura d’un llibre d’Antonio Elorza titular “La modernización política en España” que tracta sobre el pensament polític i social dels segles XVIII-XIX i XX. Molt interessant per conèixer com i d’on sorgeix l’Espanya liberal del XIX.

Des de Setmana Santa vaig cada dia al gimnàs. Al arribar em trobo amb dues amables i guapes monitores i ens creuem un Hola, i al acabar un Adéu. Res més. Molt fred. Sóc així­, extremadament tí­mid. Avui per fi, m’hi he acostat i he començat a explicar-li a la Laura (ara ja sé com es diu) que feia dues setmanes que no podia anar al gimnàs perquè estava malalt. Ha estat la forma de trencar el gel i em estat xerrant una bona estona. De vegades em pregunto perquè em costa tant donar el primer pas.

Jo crec que és per timidesa, perquè sóc una persona molt xerraire. M’agrada parlar molt, amb tothom. Però em costa donar aquest primer pas. Després, em relaxo i puc estar parlant hores, fins arribar a avorrir, que això també és un problema. He de posar fi a aquesta timidesa tan absurda que no porta enlloc. Aquest pot ser un bon propòsit pel nou any, donat que els tí­pics deixaré de fumar (no fumo), aniré al gimnàs (ja ho faig) els tinc acomplerts.

Em trobo a l’equador dels estudis de la llicenciatura d’història. Estic en aquell moment en que cada cop veus més pròxim el final de la carrera i et planteges que fer en un futur immediat. D’entrada m’agradaria continuar els estudis d’història i especialitzar-me en l’època contemporània fent un màster en història contemporània que ofereix l’UAB en col·laboració amb altres universitats de l’estat. I després vindria el doctorat. Ho tinc bastant clar. O això crec…

Des de fa algun temps vinc pensant en estudiar periodisme en acabar història. Diguéssim que és la meva vocació frustrada. Estudiar periodisme sempre havia estat la meva idea, des de fa molts anys enrera. Però per unes quantes males experiències, que no venen al cas, en van fer canviar d’opinió.

I així, aquí estic, estudiant història. He de dir que a l’institut era l’assignatura en la que millors notes treia. Sempre m’havia interessat. M’agradaven les batalles, les històries de personatges mítics… Però mai m’havia plantejat la història com a sortida professional. Sortida professional, de què, em preguntava. I ves per on aquí estem, a any i mig d’acabar i pensant ja sobre quin tema faré la tesis doctoral.

En resum, tinc any i mig per acabar de pensar que fer. La opció més factible és continuar amb el màster i doctorat en història i desprès, ja veurem.

I tú, què vols ser de gran?