Tinc 20 anys i com molts joves de la meva edat aquests dies ens estem reincorporant a la universitat després d’unes llargues vacances. No pretenc fer una exposició de la meva situació personal però crec que serà útil donar quatre dades perquè segurament serà aquesta una mostra de com ens trobem molts joves avui en dia.

Com deia la setmana vinent reprenem les classes a la universitat. Jo no treballo i per tant no tinc cap ingrés fix a final de mes. Malgrat tot fins ara he aconseguit poder-me pagar la matrí­cula de la universitat (uns mil euros a l’any) i el transport en tren (uns 70 euros al mes). Ho he pogut fer gràcies a la previsió dels meus pares, que en el moment de néixer van obrir una llibreta d’estalvis on cada mes aportaven una quantitat de diners per tal que quan arribés als 18 anys en pogués disposar d’ells i que m’han permès durant dos anys, com deia, poder pagar estudis, transport i material universitari (bàsicament llibres). Segurament en aquest aspecte he sigut un privilegiat i per això agraeixo als meus pares pel fet que fa 20 anys tinguessin la cura de fer un esforç econòmic perquè el dia de demà jo pugés estudiar i així­ tenir les necessites bàsiques cobertes.

Però com tot en aquesta vida arriba a la seva fi i aquest any després d’haver pagat la matrí­cula del curs em trobo sense un euro a la butxaca. M’he matriculat per 90 crèdits, el màxim permès, i per tant tindré cada dia una jornada de sis hores de classes, de 8.30 a 14:30 de la tarda. Les tardes les dedicaré a l’estudi, la preparació de les classes i almenys per guardar-me una horeta per fer esport. Amb aquest programa és impossible que em plantegi possar-me a treballar a mitja jornada per guanyar-me uns euros i poder seguir pagant les meves despeses. I no ho dic jo, ho diuen els responsables universitaris que afirmen que amb els nous plans d’estudi europeu els estudiants han de dedicar jornada completa als seus estudis. Per tant, què ens queda per poder viure mí­nimament i no dependre dels pares?

Aquests dies s’estan presentant els pressupostos de l’estat per l’any vinent i ahir mateix el president Montilla anunciava una mesura per la qual es pagarà 2.000 euros a aquells empresaris que canviessin els contractes temporals a indefinits dels seus treballadors joves. Una de les propostes “estrella” de Zapatero és el famós xec per pagar els lloguers als joves. No sé si aquests 200 euros solucionaran el problema de l’habitatge, jo ho dubto. De totes formes, no caldria anar a l’arrel del problema? Per què tenim tants problemes per accedir a l’habitatge? Tindrà alguna cosa a veure amb la precarietat laboral?

En efecte per mi el problema es troba en la precarietat laboral entre els joves. Aquells que s’han incorporat al mercat laboral estan percebent sous que ni arriben als 1.000 euros en molts casos. Per aquests joves els resulta impossible plantejar-se l’emancipació i aquests 200 euros promesos per ZP no crec que ajudin en gaire.

Els polí­tics ens tenen acostumats en la seva gestió a tapar forats i no anar a l’arrel dels problemes. Cal posar en marxa polí­tiques per incentivar la formació acadèmica al més alt nivell entre els joves. No ens podem oblidar de la formació professional, però tampoc de la recerca i la investigació, deixada de la mà de déu des de fa massa temps. La deixadesa del govern en aquest aspecte ha fet que molts joves deixessin de veure en la formació universitària una opció de futur per conformar-se amb feines precàries, mal pagades i sense estabilitat. S’està deixant perdre un gran potencial i això ja ens està passant factura.

Perquè l’estat no ajuda als joves que decidim seguir estudiant? I no es tracta de donar més beques, sinó d’establir ajudes universals a tots els estudiants perquè cada mes rebin una espècie de sou pel fet d’estar estudiant. I pel que pugui pensar que estudiar=rebre un sou seria una autèntica ganga, no senyors. La gran majoria d’estudiants ens deixem la pell, no només quan arriben els exàmens. I a més, els diners que ens donessin serien una inversió de futur, perquè gràcies a ells el dia de demà el paí­s disposaria d’una cartera de joves ben formats que podrien capgirar aquesta situació de precarietat d’una vegada per totes.