Com fa un any, i cada 24 d’agost des d’en fa 20, avui és el meu aniversari. Entro a la dècada dels vint, per alguns, els millors anys de la vida: la joventut, l’inici dels projectes professionals i personals…. De moment un servidor continua estudiant, a partir de l’octubre vinent tercer d’Història a la UAB.

El web d’informació local E-newsterrassa.com editat per la Societat de Comunicació de Terrassa porta un mes fora de servei per causes desconegues. Per televisió es pot veure un espot publicitari anunciant que estiguis on estiguis aquestes vacances, gràcies a Internet podràs seguir l’actualitat de Terrassa, a través del diari digital E-newsterrassa.com (editat per l’empresa Societat Municipal de Comunicació de Terrassa, de titularitat pública). Però si intentem accedir al lloc web ens trobem amb missatge d’error: “No s’ha pogut connectar”. Simplement el web està fora de servei. Així doncs, podrem seguir l’actualitat local o no?

Que un mitjà de comunicació públic estigui tot un mes fora de servei per motius desconeguts per l’usuari, d’entrada és escandalós, perquè està limitant de forma contundent el dret dels ciutadans a rebre informació puntual sobre el que passa a la ciutat. l fet encara és més greu, quan per aquestes dates ni el web municipal ni el portal ciutadà Terrassa.net s’actualitza (Terrassa.net no s’ha actualitzat durant una setmana, però durant aquest temps el portal ha estat actiu i oferint altres serveis com l’agenda, la guia del cinema o la portada del Diari de Terrassa). El motiu es deu a falta de personal o a una falta de ganes per actualitzar un web que visiten a diari tan sols 1.000 persones (visites que curiosament provenen en la seva majoria del propi holding municipal).

Curiosament aquest fet coincideix ha coincidit amb l’anunci fet públic pel Diari de Terrassa de la substitució de l’actual gerent de la Societat de Comunicació per Jordi LLonch, exdirector de COMRàdio, que assumirà al càrrec en els propers mesos.

Fa massa temps que la Societat de Comunicació funciona per inèrcia, sense projecte ni il·lusió. Aquest fet ha estat denunciat reiteradament per CiU, i en privat, per alguns líders de l’actual tripartit. Esquerra Republicana en reiterades ocasions ha assegurat que l’estat dels mitjans de comunicació locals és vergonyós, però aquestes afirmacions s’han quedat sempre en paraules buides. Als responsables d’ERC i ICV els hi demano valentia política per acabar amb aquesta situació. SI així és, ens hi trobaran. I els ciutadans ho agrairan.

Fa massa temps que la Societat de Comunicació funciona per inèrcia, sense projecte ni il·lusió. Aquest fet ha estat denunciat reiteradament per CiU, i en privat, per alguns líders de l’actual tripartit. Esquerra Republicana en reiterades ocasions ha assegurat que l’estat dels mitjans de comunicació locals és vergonyós, però aquestes afirmacions s’han quedat sempre en paraules buides. Als responsables d’ERC i ICV els hi demano valentia política per acabar amb aquesta situació. SI així és, ens hi trobaran. I els ciutadans ho agrairan.

Víctor Morlán, secretari d’Infraestructures de Foment està visquent des de l’11 d’agost la seva particular aventura com a agent 007 per la ciutat de Barcelona. Morlán afirmava aquest dilluns a la premsa que ell personalment ha viatjat, d’incògnit,  per les diferents línies de Rodalies per comprovar in situ l’estat de les infraestructures. Com si es tractés d’un super agent 007, tot un “Secretario de Estado” de la talla de Morlán ha pagat l’import d’un bitllet senzill de Renfe (no sabem de quantes zones) per assegurar-se que els trens van correctament per les seves vies.

Demà farà un any que va entrar en vigor el nou Estatut d’autonomia per a Catalunya. Ha passat un any ja des que el president Maragall anunciés des de Sant Jaume de Frontanyà, el poble més petit del país, que el” Estat a partir d’ara seria residual a Catalunya” i que “Catalunya podria fer el que volgués”. S’acorden?

Ha passat només un any i qui el diria. Ha estat un any de molts canvis. Maragall va plegar, l’alcalde Clos també, el PSC es convertia en el partit amb més poder a Catalunya i de cop i volta tot començava a anar malament. Com si les paraules de Maragall haguessin copejat sobre els articles del preuat Estatut, l’Estat feia sentir el seu pes sobre Catalunya amb més força que mai. I tot es girava per a nosaltres.

El 9 d’agost de 2006 va significar l’inici de la demostració que aquest “Estat residual” de Maragall no semblava ser-lo tant. Com ja alguns venien dient des de feia anys, aquesta autonomia concedida a contracor per allà en 1979 començava a resultar no ser tal. Fa un any es va fer palpable que l’Estat ens té més lligats del que semblava i que nosaltres, sense voler-lo, depenem d’ell massa. I aquesta unió no desitjada ens va implicar problemes, precisament perquè cap de les dues parts ha volgut mai estar casades. Catalunya ha volgut imaginar-se un inexistent alt grau d’autonomia i l’Estat mai ha volgut Catalunya més que per a una cosa: espoliar-la.

Aquesta situació va arribar al límit fa un any. Els polítics d’aquí es van adonar que els d’allà no estaven invertint prou a Catalunya i a Madrid miraven per a altre costat. Però tot té un límit i un dia els trens van deixar de funcionar com ho havien de fer i a l’altre el Prat es va col·lapsar i quan no Barcelona es va quedar uns dies a les fosques.

Aquest Estat residual de Maragall va resultar no ser-lo tant i avui més que mai s’ha fet evident que aquest Estat no serà residual fins que no ens retorni tots els milers de milions d’euros que durant anys ens ha espoliat sense pretensió de tornada en forma d’inversions en infraestructures, serveis socials i altres prestacions bàsiques.

Feliç aniversari

Disculpes i més disculpes. Últimament és l’única cosa que els responsables polítics saben fer. Aquest dimarts els ha tocat el torn als responsables de Adif i Renfe-Rodalies. De nou, com ja va fer Rodríguez Zapatero la setmana passada han vingut A Barcelona per a demanar disculpes per les avaries dels trens i per a assegurar que el 15 de setembre s’atenuaran els problemes, a l’espera al desembre de l’arribada de l’AU a Sants.

Cap dels responsables polítics encara no ha presentat la seva dimissió ni ha donat explicacions raonables sobre perquè 600 passatgers van estar durant dues hores i mitjana tancats en un tren. Arreu del món el ministre de torn ja hagués plegat. Aquí no. Però no només això. No s’assumeixen responsabilitats ni s’admet la inoperància dels alts càrrecs per a actuar en situacions d’urgència.

El que va passar el divendres no va ser producte directe de la falta d’inversions. Divendres passat una cadena d’inadequades decisions va ser la causant que un tren avariat poc després d’haver sortit de l’Estació de Sants estigués més de dues hores parat en un túnel amb 600 passatgers dintre, sense poder ni obrir les finestretes per a intentar sufocar la calor que allí dintre feia. Fins i tot els bombers que allí van acudir al ser avisats pels propis passatgers van haver de fer marxa enrere per ordre de Renfe.

Més enllà de les obres i la nul·la inversió d’aquests últims anys en les Cercanias de Barcelona, aquí ens trobem davant un colossal problema de gestió. I la dolenta gestió no se solucionarà el 15 de setembre o el 21 de desembre. Ens demanen compressió i paciència per unes obres que portaran l’alta velocitat a Barcelona. Els usuaris els vam demanar que es vagin per incompetents i que la ministra de Foment si encara li queda una mica de dignitat es vagi a casa.

Un bon llibre per entendre els mecanismes d’eliminació de prop d’11 milions de persones durant el Tercer Reich és l’obra de l’historiador Mark Roseman “La vil·la, el llac, la reunió“, una anàlisi inèdita de la conferència que va tenir lloc el 20 de gener de 1942 en una vil·la prop del llac Wannsee, on uns senyors “educats” van decidir com havien d’acabar amb les vides de tans milions de persones. La reunió passaria a la història amb el nom de”Conferència de Wannsee” i d’ella ens ha quedat una transcripció no literal, anomenat el “Protocol de Wannsee“. Mark Roseman, especialista en història moderna d’Europa i interessat especialment en l’Holocaust i la història moderna de Alemanya, aprofundeix en les relacions de poder i de competència entre els diferents organismes de l’estat nazi, que rivalitzaven entre ells per a tenir el control sobre els assumptes racials. A través d’aquestes lluites internes i de lideratge dels mateixos alts càrrecs nazis, Roseman elabora la cronologia de la gestació de la”Solució final”.

Des de les primeres idees sobre el “problema” racial escrites per Adolf Hitler a la seva obra “Mein Kampf”, del tot ambigües, es va anar perfilant el que finalment seria un complet sistema d’eliminació de persones perfectament planificat i efectiu. I aquest procés no va anar en cap cas improvisat.

de Polònia, pressionava al Reich perquè trobessin una solució a l’excés de població jueva a Polònia i la seva falta de recursos per a alimentar la població.Amb els insistents missatges de Frank i la pressió que havia en el propi territori del Reich alemany es van començar a enviar grups de jueus feia els territoris de Polònia i en menor amidada als ocupats de Rússia. Aquesta operació, no coordinada encara entre tots els ministeris responsables i el poder militar, no va arribar a representar un alt nombre de persones deportades. Aquesta mesura causaria més problemes a Hans Frank. Malgrat tot la” solució final” encara no havia iniciat.

Reinhard Heydrich

En aquesta situació feia mancada buscar la forma d’acabar amb el problema jueu. Amb aquest propòsit, Reinhard Heydrich, cap de la RSHA, va començar a preparar una reunió on els alts jerarcas nazis acordarien la solució final. El 20 de gener de 1942 responsables de l’aparell burocràtic del Reich es van reunir en una casa propera al llac Wannsee. Roseman explica que va ser de fet Heydrich el qual va estar parlant durant tot el transcurs de la reunió. Heydrich va presentar els seus plans per a acabar amb el problema jueu. En realitat el que pretenia, segons explica Roseman, era deixar clar als presents que seria la RSHA (Oficina Central de Seguretat del Reich) l’organisme que estaria al capdavant de la solució final.

Durant la reunió, Josef Bühler, representant del Govern general de Polònia, va estar molt interessat que la solució final es comencés a aplicar a Polònia, desig que va ser acceptat per Heydrich. A partir d’aquesta reunió, l’assassinat espontani i de vegades no autoritzat de civils jueus es va convertir en un assassinat en massa perfectament planificat i calculat. Els camps de concentració existents a Polònia es van convertir en camps d’extermini on els seus ocupants eren sotmesos a l’esclavitud per a ser espremuts fins a la mort.

Com uns senyors educats, molts d’ells doctors, es van reunir durant 80 minuts per a decidir l’extermini de milions de persones és la pregunta que es fa l’autor de l’obra. La reunió de Wannsee va transcórrer en un ambient de cordialitat i els seus assistents en cap moment van perdre la calma al decidir com moririen tantes persones.

NOTES:

1. Poden llegir el Protocol de Wannsee íntegre en espanyol en aquesta adreça: http://www.ghwk.de/span/protocol.pdf

2. Més documents sobre la reunió en: http://www.ghwk.de/span/startsp.htm

La vila, el llac, la reunió” de Mark Roseman (Ed. La Magrana, 2002 Barcelona

De nou Rodríguez Zapatero ha trepitjat terres catalanes, sense passar per Rodalies Renfe (avui han sofert la seva enèsima avaria) per a donar a conèixer les seves noves promeses en forma de Bons-ZP. Al matí durant la seva visita al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona ha anunciat que l’AVE arribarà el 21 de desembre, que el Prat tindrà abans d’hora una inversió de 500 milions d’euros i que ell mateix supervisarà el desenvolupament de les inversions a Catalunya.

ZP ha jugat de nou a ser un encantador de serps. Aquesta vegada ja no feia mancada prometre que aprovaria el Estatut que sortís del Parlament de Catalunya, com va dir en 2003. Avui la seva frase més repetida ha estat “jo vull a Catalunya”, i a continuació ha començat a prometre euros per a fer més feliç la nostra existència. Escoltant a ZP, de nou, com en el Debat de l’estat de la nació, li venia a un al capdavant la imatge d’un país de les meravelles, la fantasia i l’alegria. Sembla mentida que tan solament fa una setmana Barcelona estigués a les fosques (avui encara hi ha veïns que no tenen llum), que els trens que utilitzem els treballadors i estudiants no arribin mai a temps o que l’estat de les infraestructures sigui el qual és.

Avui tenim un país cabrejat. Els veïns de Barcelona encara estan esperant que algú assumeixi les seves responsabilitats i els usuaris de Renfe ja hem assumit agafar el tren sabent que pot passar qualsevol cosa, per donar dos exemples. Tenim una classe política que no assumeix les seves responsabilitats. Que actua sense visió de país i que li importa bé poc servir a la ciutadania.

El tripartit, la presumpta esquerra catalana, com la dreta, no li interessa resoldre els problemes que sofreix el país. No li interessa tocar els interessos del establisment ni de la burgesia catalana, tan influent avui dia. Esquerra i Iniciativa han assumit aquest rol i no mostren signes de penediment.

I mentre Renfe no funciona, Endesa ens deixa a les fosques, el govern no inverteix el que deu…. se segueixen deslocalitzant empreses, el govern té entre mans privatitzar el Servei Català de la Salut, en Astúrias dos sindicalistes són imputats per defensar el seu lloc de treball… la societat es cabreja però segueix tan desmobilitzada com sempre.

I és que els Bons-ZP són més poderosos del que sembla. Demà ja ningú s’acordarà dels seus problemes. Zapatero els haurà resolt.